Tres dies després del gran dia encara vénen al meu cap un munt d'imatges, sorolls, cançons... Totes elles màgiques. I és que una germana no es casa cada dia. Va ser una dia genial, especial, emotiu, una dia FELIÇ.
Si miro enrere i penso en el que ha estat la
meva vida fins a dia d’avui em costa molt recordar un moment en què tu no hi
siguis.
El temps ha passat ràpidament i lluny queda
aquella infantesa a Soses, ser companyes d’habitació, les anades i vingudes al
mas, els teus cants i balls enmig de la taula, el teu serrell punki, els
diumenges a l’Hospitalet, el 124... La
qüestió és que els anys passen i la
Sònia , tot i que ja no és la nena amb qui vaig compartir la
infància i l’adolescència, sí que en conserva les virtuts. És una persona humil
i modesta que sempre aprèn dels altres, és innocent, treballadora, senzilla,
divertida, alegre, responsable, sempre disposada a ajudar quan cal. És algú que
està sempre al teu costat en els millors i pitjors moments sense jutjar, una
persona que estima sense condicions tot i que no sempre comparteixi la teva
manera de fer i de pensar, en fi, aquesta és la meva germana petita i la meva
millor amiga.
Com a totes les germanes i amigues del món hem
tingut els nostres més i els nostres menys, però mai ens hem deixat soles i hem
compartit moments únics i especials; estones irrepetibles,converses somiadores,
rialles alegres, plors dolorosos, viatges trepidants, pèrdues
insubstituïbles... Cadascun d’aquests records formen els diferents retalls de
la nostra història, una història d’amor entre germanes.
Avui tanques una porta per obrir-ne una altra,
estàs a punt d’encetar una nova pàgina del teu llibre personal. Una pàgina
lligada a l’Ezequiel, aquell qui has escollit per a compartir la teva vida.
Dues vides, les que ara s’uneixen i es forgen en una de sola per iniciar un
llarg viatge ple d’amor, complicitat, tendresa i felicitat.
Us veig i denoto els vostres sentiments. Es
palpen. Esperança, il·lusió, passió, èxit, constància,
respecte, en definitiva, amor. Un amor que va començar fa uns anys en un
passadís de Bellvitge, on la
Sònia i l’Ezequiel es van conèixer. Ja heu recorregut una
part del camí junts fins arribar avui, però si d’alguna cosa estic segura és
que tot el que us ha fet arribar fins aquí no és res comparat amb el que us espera
tenint-vos l’un a l’altre i acompanyats de la gent que més estimeu.
Finalment, desitjar-vos el millor del millor. I
un últim consell si m’ho permeteu, en paraules d’un gran poeta com Kavafis:
“Desitgeu que el camí sigui
llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Que siguin moltes les matinades que
la força dels vostres sentiments us portin a ports que els vostres ulls –avui-
encara ignoren. Que volteu per arreu per aprendre dels que saben. Créixer junts
i, sense forçar molt la travessia, per anar descobrint els bonics paisatges que
us ofereix el bell creuer per aquest mar de sentiments. Aturar-se, gaudir,
aprofitar i estimar cada parada, cada somriure, cada esguard. I en arribar al destí,
mirar enrere i adonar-se del rics que sereu sense haver tingut mai la
necessitat que el camí us enriquís.”
