ALEA IACTA EST (C.F.SOSES FEMENÍ)

Aquest cap de setmana estic molt inspirada i no dono a l'abast a escriure tot de coses que em passen pel cap i que no puc deixar d'explicar. Ha estat un cap de setmana molt intens, amb molts sentiments a flor de pell... 

Ahir a la nit vam tancar una nova temporada del Soses Femení amb un sopar, però no va ser un sopar qualsevol, era un sopar de comiat, però tampoc un sopar de comiat qualsevol, no, no era l'adéu al Bieto. El Bieto ha estat al nostre costat des que vam començar ara farà 8 anys aquest projecte. Ell com molts de nosaltres va ser dels primers. El va veure néixer i crèixer i se'l va fer seu, va aprendre a estimar-lo i a cuidar-lo. Els records són infinits, perquè d'anècdotes ni ha moltíssimes.

Bieto durant aquest temps ens has aportat moltes coses i et volem agrair molt especialment la teva dedicació. Has estat clau i molt especial per a nosaltres. Una persona que ha estat al nostre costat, que ens ha ensenyat molt, que ens ha entès i comprés (perquè tots sabem la dificultat que té portar un equip de dones…), una persona que ens ha fet riure i amb la qui hem compartit molts moments. Gràcies per transmetre’ns la il·lusió que vas posar en aquest projecte, gràcies per confiar en nosaltres, gràcies per les teves lliçons, gràcies per fer-nos riure quan més ho hem necessitat, gràcies per animar-nos, gràcies pel teu optimisme que més d’un dia ens ha fet veure la llum en un partit molt fosc, en definitiva MOLTES GRÀCIES BIETO!

Marxes, però no ho fas amb les mans buides, ho fas amb una maleta plena de records i d’experiències que t’acompanyaran sempre. Ha estat un llarg viatge ple d’aventures i de coneixences que ben segur mai oblidaràs, igual que nosaltres mai oblidarem aquests anys que has estat el nostre mestre, aquell qui ens va ensenyar a lluitar fins al final i a no rendir-nos mai, aquell qui ens animava després d’un mal partit i sobretot aquell qui ens va ensenyar que el vestidor era una pinya, i només així es podien aconseguir les victòries.

Esperem que això no sigui un comiat definitiu, perquè nosaltres, tant les jugadores com la Junta et volem tenir ben a prop, que ens vinguis a veure i que si mai et necessitem estaràs al nostre costat, igual que nosaltres estarem al teu costat sempre que ens necessitis.

Ha estat una temporada llarga on hi ha hagut molts canvis. Per a nosaltres la Junta tampoc ha estat fàcil, però ho hem intentat fer el millor possible. Entre tots hem tirat endavant i ens n'hem sortit. A partir d'ara doncs toca pensar en la nova temporada ja. Els que som a dins i volem continuar amb aquest llegat no oblidem mai qui som, d’on venim i cap a on anem. No deixem de banda quina és la nostra filosofia i quin és el nostre tarannà, perquè només així tirarem endavant i continuarem essent especials i sublims. Un club i un vestidor molt humà, humil, modest, però amb aspiracions a més, sempre des del respecte, el compromís i els valors que intentem inculcar.

Noies i Junta descanseu que a l’agost ens tornarem a veure!

 “Passarà alguna cosa, i des del moment en què comença a passar, ja res tornarà a ser el mateix”.

UN BON PROFESSOR/ MESTRE

Fa uns deu anys aproximadament que vaig decidir dedicar la meva vida a la docència, a ensenyar. Durant aquest temps no hi ha dia que no em pregunti si sóc o no sóc una bona professora. Moltes vegades les respostes són contradictòries, o bé perquè gasto massa autocrítica o bé perquè en algun moment d'eufòria per haver fet alguna cosa realment motivadora he perdut el nord. En tot cas crec que tots aquells ingredients necessaris per a ser-ho els tinc o això penso. 

Que el blog parli de professors, mestres o de docència en general no és una pura casualitat, sinó que més aviat ha estat ben premeditat, sobretot després de dues coses molt importants: la jubilació d'una companya i el final de curs. Totes dues signifiquen dos tancaments de dues etapes. La primera és el tancar una porta d'una vida laboral de més de 30 anys dedicada als nens i nenes. Una vida compromesa amb la professió d'ensenyar, però no només continguts, ensenyar a estimar, ensenyar valors, ensenyar actituds. I tot això amb motivació, il·lusió, respecte, esforç, empatia... L'empremta que ens deixa la Mª Teresa és molt molt gran.

La segona significa un punt i a part fins al setembre, Significa fer autocrítica de com ha anat el curs, de quines coses han funcionat, de quines s'han de millorar o canviar per al proper any...

Al meu parer, ser mestre o professor vol dir ser un transmissor de coneixements, valors i actituds.

La feina d’un mestre o professor no consisteix únicament en adoctrinar als seus alumnes en continguts escolars, en fer proves, en observar els seus alumnes per avaluar-los...

Un mestre o professor ha de : ser una figura que serveixi d’exemple als seus alumnes,  ser una persona en la que els seus alumnes confiïn, ser educador en valors i actituds amb els seus alumnes, ser una figura d’ajuda. Ha de saber motivar als seus alumnes per a què aquests mostrin interès davant un nou contingut o un ja treballat, ha de tenir els coneixements adequats, ha d’observar als nens per detectar qualsevol problemàtica, ha de resoldre els dubtes dels infants i també de les famílies, ha de saber treballar en xarxa, ja sigui amb els membres de l’escola (equip docent) o amb les famílies... Ha de saber escoltar, tenir capacitat d'autocrítica, saber adaptar-se a l'entorn, tenir en compte la diversitat...

Ser mestre o professor és estimar la professió i estimar els alumnes, sempre esperant els millors resultats pels alumnes.

Ja veieu que la primera matèria d'un professor és una matèria molt molt delicada, una matèria que s'ha d'anar moldejant per a donar-li forma, però no només a l'escola, a casa també és necessari que hi posem de la nostra part. Estem formant persones pel dia de demà, i volem que siguin bones persones, que tinguin principis, que sapiguin escollir i decidir per ells mateixos amb totes les eines que els hi hem donat, que sapiguin valorar el que tenen, que respectin i es facin respectar, que estimin i siguin estimats... Que aprenguin a no rendir-se mai i a lluitar per allò que més desitgen, en definitiva que aconseguixin fer realitat els seus somnis i que siguin feliços.

Les 25 frases cèlebres

1. L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món . Nelson Mandela
2. La gran meta de l’ educació no és el coneixement, sinó l’acció. Herbert Spencer
3. Educar la ment sense educar el cor no és educació en absolut. Aristòtil
4. La clau de l’educació no és ensenyar, és despertar. Ernest Renan
5. L’objectiu principal de l’educació és el de crear persones que siguin capaces de fer coses noves i no simplement de repetir el que altres generacions han fet. Jean Piaget
6. L’ensenyament que deixa empremta no és el que es fa de cap a cap, sinó de cor a cor.Howard G. Hendricks
7. Digues i ho oblido, ensenya’m i ho recordo, involucra’m i ho aprenc. Benjamin Franklin
8. Excel·lent mestre és aquell que, ensenyant poc, fa néixer en l’alumne un desig gran d’aprendre. Arturo Graf
9. L’educació no consisteix en omplir un càntir sinó en encendre un foc. William Butler Yeats
10. El que d’arrel s’aprèn mai del tot s’oblida. Sèneca
11. Educar un nen no és fer-li aprendre alguna cosa que no sabia , sinó fer d’ell algú que no existia. John Ruskin
12. L’art d’ensenyar és l’art d’ajudar a descobrir. Mark Van Doren
13. Jo no ensenyo als meus alumnes , només els proporciono les condicions en què puguin aprendre. Albert Einstein
14. Aprendre sense reflexionar és malgastar l’energia. Confucio
15. Un bon mestre pot crear esperança, encendre la imaginació i inspira amor per l’aprenetatge. Brad Henry
16. Un mestre és una brúixola que activa els imants de la curiositat, el coneixement i la saviesa en els alumnes. Ever Garrisson
17. Educar és formar persones aptes per governar-se a si mateixes, i no per ser governades per altres. Herbert Spencer
18. El cervell no és un got per omplir, sinó un llum per encendre. Plutarco
19. Si li dónes peix a un home famolenc , el nodreixes durant una jornada. Si li ensenyes a pescar, el nodriràs per tota la vida. Lao-Tsé
20. El mestre ensenya més amb el que és que amb el que diu. Soren Kierkegaard
21. El bon mestre fa que el mal estudiant es converteixi en bo i el bon estudiant en superior.Maruja Torres
22. L’objectiu de l’educació és preparar els joves perquè s’eduquin a si mateixos durant tota la seva vida. Robert Hutch
23. La primera tasca de l’educació és agitar la vida, però deixar-la lliure perquè es desenvolupi.Maria Montessori
24. Un dels principals objectius de l’educació ha de ser ampliar les finestres per les que veiem el món. Arnold Glasow
25. El mestre que intenta ensenyar sense inspirar en l’alumne el desig d’aprendre està tractant de forjar un ferro fred. Horace Mann

-       

DESIG DE XOCOLATA, CARE SANTOS

«Com deu ser tornar a veure algú en qui has

pensat cada hora dels darrers nou anys?»

Els objectes estan plens d'històries amagades, de secrets, de confidències i tenen el poder de transportar-nos als records més profunds, dolços i amargs de la nostra vida. A través d'una xocolatera, Care Santos enllaça tres relats en tres èpoques ben diferenciades de la història de Barcelona; tots ells protagonitzats per tres dones.

«Els records no valen diners, però són el nostre tresor més preuat (...).

Hi ha gent que mataria per tenir uns records diferents dels que té.»

"Setze bocins de porcellana blanca de mides i formes diferents i un tub de pega

«d’aquella que ho enganxa tot.”

Amb aquesta frase s'inicia el primer capítol de Desig de xocolata, una clara al·lusió als trencaclosques que evidencia el paral·lelisme entre aquest joc i l'estructura de la novel·la. Perquè el relat sencer no és altra cosa que un exercici consistent a recompondre, fragment a fragment, el recorregut d'un objecte al llarg dels anys.

La peça esmicolada que es descriu en el primer paràgraf és una vella xocolatera, i allò que oculten les seves pèrdues, les seves esquerdes i el seu trencament són els oblits, les negligències i les fatalitats d’aquells qui la van posseir. Totes aquestes vicissituds que han quedat impreses en la seva pell de ceràmica són, precisament, les que vertebren l'argument. Desentranyant el sentit de cadascuna d'aquestes senyals es reviuen les peripècies que han fet possible que la xocolatera arribi fins a un pis del barri de la Rivera de la Barcelona d'avui, concretament a una estança on un dels personatges de la novel·la intenta fer encaixar tots els trossos en què ha acabat transformada.

Com si es tractés d'una projecció en retrospectiva l'autora, Care Santos, ens descriu alhora el final i el principi. Comença mostrant una primera escena de reconstrucció de l'objecte fragmentat per, tot seguit, iniciar un pla que retrocedeix, rebobinant les seqüències fins situar-nos en l'origen de l'acció.

Però aquest recular en el temps no és exactament lineal. La primera part de la novel·la recupera la història dels últims propietaris a través de parèntesi temporals en què s'alterna el present amb els anys previs a les Olimpíades. La segona s'inicia a la fi del segle XIX per, de seguida, fer irrompre un flashback que retarda el rellotge més de quatre dècades. A la tercera part, que se situa al segle XVIII, és quan els fets se succeeixen d'una manera més cronològica excepte en el final, quan apareix l'últim flashback en una escena que és, de fet, el començament de la gran aventura de l’objecte protagonista.

Tots aquests relats, a part del vincle comú de la xocolatera i, per extensió, del món de la xocolata -que s'imagina, s'olora i, fent honor al títol, es desitja-, tenen també com a punts en comú la ciutat de Barcelona i l’òpera. Les referències a llocs i personatges de la capital catalana són tan freqüents com les cites i metàfores operístiques. Això contribueix a enriquir el text, ja prou lluït gràcies a la combinació de recursos narratius que exhibeix l'autora en les tres parts de la història. A la primera hi trobem un narrador omniscient, en la següent la narració en segona persona, i en la tercera la narrativa epistolar. Veus molt dispars per accentuar el fet que expliquen vides del tot diferents. Unes vivències esvaïdes en el temps, però que han deixat la seva empremta en la vella xocolatera.

Desig de xocolata és un viatge a tres èpoques històriques en les que s’ubiquen tres relats molt diferents protagonitzats per personatges intensos i molt, molt vitals. Una novel·la coral hàbilment executada per una autora acostumada a reviure persones reals i a fer de carn i ossos les fictícies. I en aquesta aventura temporal totes elles, verídiques i imaginades, actuen mogudes per la mateixa passió encarnada en el seu ardent desig de xocolata.