MALEÏT KARMA, (de David Safier)

Diumenge passat vaig acabar de llegir una novel·la molt molt divertida que m'ha fet passar grans moments de rialles. No es tracta, ni molt menys, d’un llibre que passarà a la història de la literatura, però sí que és una novel·la irònica i divertidíssima. Dues característiques que aquí no estem acostumats a veure en escriptors alemanys. Una història surrealista que enganxa fins al final. On la Kim Lange, una famosa periodista de la televisió alemanya que mor esclafada pel despreniment d’un lavabo d’una nau especial russa després d’haver estat infidel al seu marit, n’és la protagonista. 

Després de morir, la Kim es reencarnarà en una formiga i haurà d'acumular bon karma per ascendir en l'escala de la reencarnació i tornar a ser humana.

La seva vida no ha estat exemplar i, per tant, ha de purgar les males accions passant per un cos de formiga obrera, de conillet d'Índies, de gos "beagle", etc. Només d’aquesta manera podrà aconseguir que el seu marit li torni a fer una mica de cas. Això sí, en les seves successives reencarnacions no perd mai la memòria de qui és: la Kim. I per no sentir-se sola (humanament parant) coincideix amb un personatge històric que serà el seu company d'aventures. Una història lleugera imaginativa, divertida i àcida que ha tingut força èxit arreu del món.

Maleït karma és, per damunt de tot, un llibre distret per passar una bona estona. 

La imaginació de David Safier queda fora de tot dubte. El llenguatge planer i col·loquial i les variades situacions que se succeeixen fan que el lector no s'avorreixi en cap moment i tingui ganes de saber què passa. Tanmateix, per damunt del revestiment jocós i lleuger, Maleït karma no és una obra banal. La ficció humorística li serveix a l'autor per posar de manifest els prejudicis, la hipocresia, les ànsies de poder o la promiscuïtat de la societat actual. Critica moltes coses, encara que sigui des de la més simpàtica tendresa.

L'experimentació amb animals, la crueltat i prepotència de l'espècie humana, el poc respecte envers la natura, la importància que atorguem a les aparences. En una paraula, la pèrdua dels valors. La contraportada de l'edició en català diu: "una faula entranyable que, entre riallades, ens ajuda reflexionar sobre les prioritats de la nostra vida".

D’aquesta manera, Safier escriu una mena de faula moral contemporània molt més eficaç que la majoria de contes de Jorge Bucay. Ja que tots tenim alguna cosa de Kim a les nostres vides.

Safier barreja frases enginyoses i sarcàstiques en un ambient modern i occidental. D’aquí, també, part de l’èxit. Perquè com diu a l’última frase del llibre: “no cal el nirvana per arribar al nirvana!”

INTOCABLE

La setmana passada en parlàvem a la feina d’aquesta pel·lícula i em va crear tantes expectatives que dissabte la vaig veure. De fet tenien molta raó, em va fer passar una molt bona estona i em va fer riure moltíssim; tot i que hi ha moments en què la llagrimeta també va caure.

Intocable (títol original en francès, Intouchables) és una pel·lícula francesa de 2011 dirigida per Olivier Nakache i eric Toledano. La història està basada en la vida de Philippe Pozzo di Borgo (autor del llibre Le Second Souffle), tetraplègic des del 1993, i la seva relació amb Abdel Yasmin Sellou, el seu ajudant personal.

Tercera pel·li més vista de tots els temps a França, èxit de públic a Alemanya, sent el film francès més vist mai al país germànic, èxit al nostre país. És una hàbil i efectiva història vital, tan previsible com simpàtica, basada en fets reals, on se’ns narra la història del paraplègic i milionari Philippe (François Cluzet) i del vitalista i arraconat Driss (Omar Sy). Intocable uneix a dos personatges ben diferenciats: Philippe és un exitós home de negocis que va acabar en una cadira de rodes per culpa d’un accident practicant un esport de risc, pels quals, sent autèntica passió. Driss és un estereotipat home de la banlieue, sense feina, en evident risc social, per orígens, vivències i família. El fet de que dos individus tan diferents es trobin, amb un únic però vital nexe en comú, el de les ganes de viure, és l’únic al·licient d’un producte que s’ha venut com un divertit cant a la vida.

El debat que suggereix el film és simple: la importància de sentir ganes de viure i la necessitat que neix en una persona incapacitada o malalta de ser tractada amb normalitat. La pel·li indaga en aquests aspectes, a través de situacions quotidianes que enfronten l’univers elitista, hipòcrita i estirat del milionari Philipe i el del seu nou ajudant, Driss, un personatge sincer i honest retratat amb tots els clixés d’un individu marginat i marginal. Driss passa a ser les mans, els peus, i en definitiva, el cos de Philipe, que només té sensibilitat a la cara. L’entusiasme, lleialtat i ganes de viure de Driss, pròpies de les del millor amic de l’home, doten a Phillipe d’una energia vital impagable per encara el dia a dia. La pel·li narra ni més ni menys aquest fet, amb alguna nota interessant de sentit de l’humor (el millor del film és la mofa que es fa sobre Hitler i els racistes), amb menys sucre de la que un es pot imaginar (però déu n’hi do), i narrada de forma plana i mediocre, pròpies de directors sense autoria una idea clara de manufacturar un producte rendible per la productora de torn. Segurament no es podien imaginar aquest desmesurat èxit; ara bé, és evident que Toledano i Nakache com a cineastes no aporten res de res, però com a homes de negoci del setè art sí que han sabut veure quin tipus de film és rentable actualment.

Tot es valora segons els diners. El cinema, també. Afortunadament, encara avui hi ha autors de gran nivell, i es firmen pel·lis que seran recordades com obres mestres, tot i que pel gran públic l’art és només entreteniment, i per tant, el que ven són els productes que regalen entusiasme i desconnecten neurones. És obvi que el que triomfa són obres com Intocable. Perquè, si una cosa és intocable en aquest món és inventar coses que facin diners. I Toledano i Nakache ho tenen ben clar, i després de veure un documental on s’explicava la història real en a que s’han basat pel film, varen anar per feina. D’altra banda, molts estarem d’acord que abraçar-se a la vida és un magnífic impuls vital; no obstant, les lliçons barates sobre aquest tema són insuportables.

EL LLEGAT DE LA VALL, Jordi Badia i Luisjo Gómez

“El llegat de la vall” és una novel·la carregada d’intensitat, de situacions trepidants i de passions incontenibles que duran al seu protagonista, l’Arnau Miró, a retrobar-se amb el millor i amb el pitjor del seu passat i a enfrontar-se a policies i societats secretes que volen fer-se amb allò que la seva família ha preservat durant més de vuit segles. Un viatge en el temps que ens durà fins a les persecucions càtares del segle XIII, l’aixecament dels murals de les esglésies romàniques a principis del segle XX i la Guerra Civil. Art romànic, història medieval i misteris contemporanis embolcallen un llegat pel qual alguns estan disposats a matar."

Ambientat al Pirineu, a la Vall de Boí, és una novel·la que barreja la història de generacions passades amb la vida actual del protagonista. Tot allò del que havia volgut escapar ara torna a aparèixer. I és que no es pot escapar de les ferides del passat sense haver-les tancat. De fet en algun lloc he llegit una frase ben certa, "els temps no esborra res, però fa que les nostres passions siguin més fàcils de portar". El protagonista s'haurà d'enfrontar a la història de la seva família, a tot un seguit de veritats amagades i haurà de descobrir si encara està enamorat d'aquella noia del passat o bé tot això ja ha passat i ha arribat l'hora de deixar els records reposar...

L'Arnau Miró, que treballa des de fa vint anys com a gerent en un hotel de Butiaba, a Uganda. Va sortir de Barcelona dues dècades abans, amb la intenció de fugir d’un seguit de desgràcies personals i de desencontres sentimentals. Des de llavors no ha tingut cap mena de contacte amb el seu país. Tot canvia el dia que l’Arnau rep una notificació notarial en què se li comunica la mort de l’únic familiar que li quedava viu, la seva tieta, i que ell n’ha estat nomenat hereu universal. Quan torna a Barcelona per fer-se càrrec de l’antic casalot familiar de la Vall de Boí, viurà una sèrie de situacions extremes, persecucions i misteris, el secret dels quals es troba a les parets de la casa de la vall.

És d’aquells llibres que quan comences saps que t’agradarà.

La novel·la té dues parts, en la primera anomenada “L’enigma dels Pirineus”, alterna capítols històrics amb la presentació dels personatges i les seves situacions, com el viatge d’Uganda a Barcelona. Combina pasta i present per relatar-nos el camí que fa al llarg dels anys “El Llegat” i com l’Arnau es veu enmig d’uns fets que el sobrepassen i l’atrauen alhora.

D’altra banda, la segona part, “L’ombra del Pantocràtor”, és l’evolució del misteri en l’època actual.

La novel·la és un entramat entre el passat i el present, el com era i el com és. Una història que es podria resumir en la frase d’un dels protagonistes que diu: “La vida continua”, i com el destí de dues persones i l’amor que existeix entre elles pot resurgir per un pergamí.

Els autors diferencien molt el llenguatge en els canvis d’època, mencionant paraules o frases fetes en llatí i àrab en el context més històric i renecs dels més habituals en l’època actual. A més, fan servir un llenguatge molt ric. cosa que facilita unes descripcions molt visuals on s’intercal·len uns diàlegs que donen dinamisme a la narrativa en sí.

I QUÈ MÉS?

Aquestes dues últimes setmanes han estat intensíssimes... uffff! Però precisament aquesta intensitat amb què passen les coses me n'he adonat que no anem bé. Què no pot ser... Després d'imaginar-me d'aquí 30 anys fent de professora m'he posat les mans al cap i he començat a donar-hi voltes... Potser no ho aguantaré això tota la vida, potser hauré acabat mig tarumba amb aquesta trup que puja...

Ahir a la nit preparant el sopar pensava en els anys de la meva infantesa en què els pares ens inculcaven valors com l'esforç, el treball, la dedicació, el respecte, que les coses que un volia les havia de treballar i lluitar. Recordo els meus dies d'escola, tothom anava per feina (sempre hi ha hagut gent més estudiosa que d'altra) però tots volíem fer algo i si no estudiaves pobret de tu... a casa no t'ho perdonaven i després et tocava pencar tot l'estiu. Bé, de fet molts anàvem a collir fruita a l'estiu, tothom s'espavilava per saber que és guanyar-se la vida i el preu que es paga per aconseguir-ho. Ara ho hem donat tot tan mastegat que alguns són incapaços de veure la realitat que els envolta. Els hem protegit tan que...

Si un s'equivocava  sempre tenia algú allà a la vora que li deia vinga va ànims que segur que tot anirà bé. Recordo els anys que vaig estudiar matemàtiques a l'institut i que no m'agradaven gens... Però al final me'n vaig sortir, vaig estudiar moltíssime m'hi vaig dedicar a tope. O quan algun professor et cridava l'atenció perquè parlaves a classe o no escoltaves. En aquesta situació mai t'hagués passat pel cap de preguntar al professor perquè un càstig. El professor era una persona respectada, i el que deia anava a missa. A ningú se li ocorria faltar-li al respecte o qüestionar-li coses que sabies que no tenies raó... Però ara sembla que tot això s'està perdent. Aquests valors en els que els meus pares em van educar semblen passats de moda o fins i tot carrinclons. 

Actualment els pares moltes vegades arriben a ser patètics, defensen allò indefensable... Ai pobret, és que ell no parlava sol, has de castigar als altres també, no ha presentat el treball perquè la impressora estava espatllada, avui no ve a l'escola que té mal d'esquena... Però que estem fent? Què està passant? Què no ens adonem de la situació que vivim? Una crisi que ens destrossarà a tots, un món ple de lladres i corruptes i una justícia que és la riota del món.

Si us plau, algú em pot explicar de què va aquesta pel·lícula?

Aquestes dues últimes setmanes han estat espectaculars per adonar-me que les coses no van bé. Estic de mal humor, molts dies marxo amoïnada pels alumnes, pensant com fer-ho millor, feina per corregir a casa i moltes hores de dedicació a preparar les classes, exàmens... I després resulta que a damunt hem d'aguantar als carotes de turno, als pares que defensen el que no es pot defensar, alumnes conflictius, classes pleníssimes de gent amb molts nivells diferents, gent que no fa ni brot ni deixa fer als altres.. Al final et preguntes si tot això val la pena? On és la il·lusió per la teva professió? Al cap i a la fi jo no he estudiat per ser psicòloga, ni policia i tampoc per ser mare de ningú que no sigui fill meu. 

Molta gent no s'adona de la feinada dels professors, només veuen les vacances, els sous... quins sous si no paren de retallar... Creieu-me, ser professor no és tan bonic com sembla, i més en els temps que corren.