Primavera, estiu, etcètera és la primera novel·la de Marta Rojals. Una novel·la que
ens parla d’una crisi, la crisi personal, laboral i sentimental d’una noia de
34 anys, l’Èlia, que torna al poble on va néixer per mirar de recompondre la
seva vida i trobar la manera de torna a començar. Al poble, la protagonista es
retroba amb els llocs i les persones de la seva infantesa i inicia un viatge al passat en el que
aprendrà que, en periples com aquest, les coses no son ben bé com un les
recorda, sobretot quan es tornen a veure amb ulls d’adult. Tot ha canviat, fins
i tot les persones ja no són com pensava que eren, ha passat el temps i tots
han crescut, però cadascú ho ha fet a la seva manera. La seva amiga Clara
gairebé és una desconeguda, i el Trau realment també, però l’Èlia es capfica en
negar-s’ho, perquè el continua veient com aquell amor impossible de joventut.
Amb una estructura sòlida, la història està dividida en dues parts, tardor
i hivern, en que l’autora ens passeja d’un passat idealitzat (les oportunitats
perdudes, els amors adolescents, les amistats ingènues) a un present ple
d’incerteses (la sol·litud, l’abandonament, les mentides), fent viatges de l’un
a l’altre per explicar situacions i personatges fins arribar a un final en forma d’epíleg en què s’albira
un possible futur. Un final poc treballat, un final obert i molt precipitat...
Després de tenir al lector esperant a veure que passava amb el Trau de cop i
volta ja està, ja està... Què passarà entre ells? Es tornaran a veure? I l’Èlia
aconseguirà ser feliç?
Una de les coses més encertades de la novel·la és l’aposta que fa l’autora
per l’ús de la variant dialectal de la Ribera d’Ebre, plenament justificada en
l’argument i que li serveix, alhora per caracteritzar els personatges o els
diferents temps de la història. Pels que parlem la variant occidental aquest
llenguatge ens és molt proper i fa que la sentim més nostra. La ironia i el
sentit de l’humor planen constantment en perfecte equilibri per damunt de tot
el text, suavitzant les situacions més dramàtiques i fent-nos somriure cada cop
que ens hi sentim identificats. Perquè aquesta és una altra, quina persona que
ha nascut i crescut en un poble no s’hi sent identificat? Jo no he parat de posar cara a tots els
personatges que van apareixent al llarg de la història, imaginant-me ‘ls
parlant, actuant... Diverses escenes que es van relatant com la del cementiri
el dia de Tots Sants, o les paraules de la tieta després de la trobada al
Casinet de l’Èlia i el Trau. Tots els tòpics possibles de la vida rural es
veuen reflexats en el relat, les xafarderies, els costums, les intencions...
Primavera, estiu,etcètera és moltes coses, per començar perquè és una novel·la complexa i ben construïda, amb una gran
varietat de matisos i, finalment, perquè tracta temes que són universals, com
ara les relacions home-dona, la recerca d’un mateix, els conflictes amb els
altres i fer-se gran, que no és poc.
No m’ha deixat pas indiferent, un munt de pensaments i sensacions continuen
passant pel meu cap. Intentant acabar d’analitzar alguns dels fragments del
llibre. Moments que m’han recordat moments, sentiments que m’han recordat
sentiments, personatges que m’han recordat personatges, en fi, un viatge al
passat i al present de la meva vida. M’aturo per pensar un instant i continuo,
no queda res més que tirar endavant!
