ESGOTANT EL 2016

Tanco els ulls i la primera imatge que em ve ara mateix al cap és una postal feliç amb retalls de diferents moments viscuts aquest 2016. Si hagués de triar un sol instant em seria impossible, són molts i molt especials els que han donat vida a aquest any.

Si l'any passat feia una llista de coses que havia après del 2015 després d'haver llegit un article d'en Capdevila, aquest any, ell mateix ha tornat a fer un llistat similar. L'acabo de llegir i em quedo amb 5frases que defineixen perfectament el meu any.

1. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

2. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

3. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

4. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

5. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

BONA ENTRADA D'ANY 2017!

La felicitat és per tot arreu, només has d'obrir bé els ulls per veure-la.

LA RESISTÈNCIA ÍNTIMA. ASSAIG D'UNA FILOSOFIA DE LA PROXIMITAT. JOSEP MARIA ESQUIROL

La intempèrie: aquest és l’estat originari de l’home al món segons el filòsof Josep Maria Esquirol. Considerant aquest punt de partida s’entén que l’home necessiti cura i empara. I s’entén que la casa -i l’acollir i el guardar i tots els verbs i els noms que solem lligar-hi- siguin la base del seu pensament.  A La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, Esquirol dissecciona l’existència desemparada i esbossa alhora una metafísica, una ètica i una política. La mort, la finitud, el buit al cor, la tristor sense objecte. L’angoixa de no trobar terra sota el peus. Que tot pugui ser i no ser. Aquesta actualitat que no permet entendre res. La vida trencadissa de la comunitat política. Per Josep Maria Esquirol, existir és oferir resistència a totes aquestes cares de la nihilització permanent.

Esquirol ens ofereix un seguit de propostes consistents i fermament resistencialistes per plantar cara, entre altres aspectes, a l'actualitat, a la disgregació del jo i al nihilisme. L'obra es llegeix amb vertadera fruïció, i, com qualsevol lectura estimulant de debò, ens fa buscar, en la nostra biblioteca, altres llibres, poemes, fragments que podrien ser una feliç continuació de les seves idees.

En tot el conjunt de l’obra es dóna importància al gest quotidià enfront de les demandes d’èxit personal que ens exigeix la societat. I sobretot en aquesta intimitat enalteix el fet de cuidar-se un mateix.

“Evitem buscar sempre lo extraordinari, admirem-nos d’allò simple i planer i aprenem a apreciar-ho perquè, des de cert punt de vista és el més sublim de tot. Heus ací la lliçó. La tenim a l’abast de la mà i, potser per això sigui paradoxalment una de les més difícils”

Estem perdent la connexió amb la vida i precisament per això se’ns escapa la riquesa de la quotidianitat. Som en el temps del domini més espectacular que mai els humans han tingut sobre la realitat. I això gràcies a l’impressionant desenvolupament de la ciència i de la tecnologia. La paradoxa és que quan més creiem saber i més domini tècnic tenim sobre la realitat, menys ens coneixem a nosaltres mateixos i més se’ns escapa l’essencial.

Segons el filòsof francès Levinas, “viure és un complement directe”. Els continguts de la vida poden ser idees i representacions, però també són fruites, olors, cossos, músiques, instruments, obres, mans, mirades. El goig i la fruïció de les coses concretes i de la companyia també concreta de les persones singulars. El contingut de la vida no és la matèria sinó les coses concretes i materials.

L’autor en una entrevista diu : “Les persones som constitutivament vulnerables. Això explica que puguem fer-nos més fortes i més resistents. Aquesta és precisament la musculació. La filosofia ben entesa és un dels entrenaments possibles de l’ànima, del si mateix. Clar que la vida pública es construeix millor sobre la fortalesa del si mateix que no pas sobre les masses amorfes i modelables. Però en cap cas hem de considerar la dependència mútua com una mena de deficiència. Per sort depenem els uns dels altres. Per sort compartim el pa i ens ajuntem. La comunitat no és una unitat sinó un ajuntament. La comunitat que es correspon amb la filosofia de la proximitat seria la comunitat de la cura, la comunitat que no anul·la el nivell de l’intercanvi i dels interessos però que hi situa per sobre el nivell de l’atenció i l’empara. Per dir-ho d’altra manera: la comunitat de la filosofia de la proximitat és aquella en què la pau no és el resultat provisional de la fluïdesa dels interessos, sinó el fruit de l’ajuntament en la intempèrie.”

Quotidianitat, nihilisme, resistència, intimitat, llar, proximitat, persones, vida, saviesa, llenguatge, filosofia... Són tot de paraules i conceptes que van apareixent al llarg de l’assaig sobre els que l’autor i va donant voltes. 

EL NOSTRE PROJECTE BENÈFIC

Com a mestre no hi ha res més bonic i més orgullós que fer que els teus alumnes s'uneixin per una bona causa. Nosaltres cada any al mes d'octubre organitzem el festival del Domund, un acte benèfic que posa l'escola cap per avall. Cada any es recapten uns diners que van a parar a aquells qui ho necessiten.

Aquest any el nostre Domund va dedicat a PROACTIVA OPEN ARMS, una ONG de Badalona fundada per un socorrista, Òscar Camps, que un dia després de veure el cadàver d'un nen sirià a la platja, va decidir agafar els seus 15.000 euros d'estalvis i uns voluntaris i anar-se'n a Lesbos a ajudar les onades de refugiats que cada dia arribaven a les costes d'aquesta illa grega.

Avui hem pogut conèixer de primera mà l'experiència d'un socorrista argentí que fa 5 mesos que és a Lesbos com a voluntari. El que ens ha explicat ens ha posat els pèls de punta a tots... Els primers rescats els feien nedant, arribaven uns 80 barques al dia... Gràcies a les ajudes de la gent han pogut tenir una embarcació amb metges i medicines per poder ajudar-los.

Com en Camps un grup de voluntaris treballen amb una embarcació a les costes d'aquesta illa intentant assegurar que aquests refugiats arribin a terra segurs. És molt difícil d'imaginar com famílies senceres han de deixar-ho tot i aventurar-se al mar sense saber cap on van ni si sobreviuran a la dura travessia del buit de la incertesa cap a allò totalment desconegut. Això em va pensar que per tirar-se a la piscina d'aquesta manera és que la situació que estan vivint és molt pitjor i que això pot ser una via d'escapament del seu món. 

La passivitat d'Europa davant aquest fet està convertint el Mediterrani en un cementiri marítim, ja que moltes d'aquestes persones no han sobreviscut per poder explicar el drama que han viscut, o més ben dit el que estant vivint.

Els nostres alumnes després d'escoltar el testimoni d'en Matías a través d'un Skype amb Lesbos s'han interessat molt per la situació i tots volien fer-li preguntes. 

Esperem recaptar molts diners per poder ajudar-los una mica més.

SER MESTRE, EL MILLOR OFICI DEL MÓN

Un nou curs acaba de començar. Tots amb les piles ben carregades i amb un munt coses per fer, nous reptes, nous alumnes, noves il·lusions, nous projectes...

Avui recupero un article de Cultura Viva que m'ha encantat.

El mestre té una gran responsabilitat entre mans: el present i el futur del món. Homenatgem un dels oficis més importants i necessaris amb 14 reflexions de pensadors sobre la responsabilitat, l'amor i l'entusiasme amb què es conjuguen dos verbs: ensenyar i aprendre.

1. «S'ha d'ensenyar als nens com pensar, no què pensar.» Margaret Mead

2. «És millor un dia amb un gran mestre que mil dies d'estudi diligent.» Proverbi japonès

3. «Un mestre ha de creure en els valors i en els interessos dels alumnes com un doctor creu en la salut.» Gilbert Highet

4. «El mestre que intenta ensenyar sense transmetre a l'alumne el desig d'aprendre està provant de forjar un ferro fred.» Horace Mann

5. «No ens preocupem ni per les lliçons ni pels llibres. La primera cosa és aprendre a viure.» Rosa Sensat

6. «El nostre paper és molt més modest i cada dia ens hem d’anar retirant cap a la penombra de l’aula per deixar lloc preeminent, el de plena llum, a l’infant, que ha esdevingut personatge de primera categoria». Anna Rubiés

7. «Feliç el qui transmet el que sap i aprèn allò que ensenya.» Cora Coralina

8. «Qui tornant a fer el camí vell n'aprèn un de nou pot considerar-se mestre.» Confuci

9. «Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.» Sidney Hook

10. «No ensenyo res als alumnes, només els proporciono les condicions en què puguin aprendre.» Albert Einstein

11. «El secret de l'educació és respectar l'alumne.» Ralph Waldo Emerson

12. «Una forma de saber si la intervenció educativa és correcta és veure si el nen és feliç.» Maria Montessori

13. «El mestre excel·lent és aquell que, ensenyant poc, fa néixer a l'alumne el desig gran d'aprendre.» Arturo Graf

14. «Si has de posar algú al pedestal, posa-hi els mestres. Són els herois de la societat.» Guy Kawasaki

EL LLIBRE DELS BALTIMORE

"¿Por qué escribo? Porque los libros son más fuertes que la vida. Son su mejor revancha. Son testigos de la muralla inexpugnable de nuestra mente, de la impenetrable fortaleza de nuestra memoria.Y cuando no escribo, una vez al año, vuelvo a recorrer el trayecto hasta Baltimore, me detengo un rato en el barrio de Oak Park y luego conduzco hasta el cementerio de Forrest Lane para ir a verlos. Coloco unas piedrecitas encima de sus tumbas, para seguir construyendo su memoria, y me recojo. Rememoro quién soy, adónde voy, de dónde vengo. Me arrodillo junto a ellos, coloco las manos encima de sus nombres grabados y los beso. Luego cierro los ojos y noto que están vivos dentro de mí."

Feia més d'un any que esperava la publicació dels Baltimore. Després del cas d'en Harry Quebert esperava la nova novel·la d'en Joel Dicker amb molta impaciència.

L'autor torna amb el seu protagonista, l'escriptor Marcus Goldman, qui aquesta vegada serà el narrador d'una gran història familiar. Una història marcada per la dualitat, una dualitat maelïda que es repeteix de generació en generació, i que condemna a les seves víctimes a construir un mur invisible entre uns i altres. Uns murs invisibles als ulls dels nens, és així com en Marcus admira al tiet Saül, el germà del seu seu pare, i a la seva aparentment perfecta família.

Marcus, el novel·lista que va narrar la història del seu mestre, el també escriptor Harry Quebert, s'endinsa en El llibre dels Baltimore, en la seva infantesa, adolescència i la primera edat adulta, i ho fa explicant la història de la Banda dels Baltimore, el grup que formava amb els seus cosins, en Hillel i en Woody, i al qui més tard es sumaria l'Alexandra.

Dividida en cinc parts, la novel·la s'estructura al voltant del Drama, un fet catastròfic al que es fa referència durant tot el llibre, i que és el que acabà amb tot. El lector ha d'anar encaixant les peces poc a poc fins a formar el trencaclosques complet per arribar a descobrir els secrets que s'amaguen darrere de tots ells. Uns secrets que eren despercebuts pels nens i que en realitat eren el motor de la família. Aquests van marcar el curs dels aconteixements, i la feina d'en Marcus és anar descobrint-los un per un, amb la ignorància de les conseqüències terribles quan aquests surtin a la llum.

"Una història poderosa, una bufada de força èpica, introspecció i una reflexió intel·ligent".

Doncs bé, El llibre dels Baltimore conté tot això, i ho articula al voltant de la idea d'aquella dualitat mencionada al principi. Una dualitat que es dóna amb en les famílies amb dos fills, dos fills en lluita constant per l'amor dels pares, l'amor exclusiu dels seus pares, un amor que pot arribar a destruir-los, perquè tot esforç és inútil davant la permanent insatisfacció del fill que viu creient que mai estarà a l'alçada del que s'espera d'ell sense sospitar tan sols que un pare el que desitja profundament és la felicitat del seu fill. 

NUNCA DEJES DE BAILAR, CARMEN GRAU

"Era consciente de que empazaba un nuevo capítulo en mi vida, pero antes de abrir las puertas a una nueva esperanza, tenía que leer de la mano de mi escritor favorito la historia que acababa de terminar"

Enya és filla d'una mare soltera que mor a causa d'un càncer. Sense relació amb el pare i els avis, i incapaç de suportar el buit que ha deixat la mort de la seva mare, decideix emprendre una altra vida a Boston i perseguir a la vegada el somni de convertir-se en una editora literària i descobridora de talents. Allà hi troba l'amor, l'amistat, el fracàs i de nou el gust amarg d'una pèrdua.

Alberto és un escriptor consagrat de novel·les policíaques i feliçment casat amb Maria. Després de més de dues dècades brillant, està aborrit i decideix contar una història diferent a tot el que havia escrit fins aquell moment. Escriu una obra que farà trontollar el seu matrimoni...

Escrita a dues veus i a dos temps diferents, Nunca dejes de bailar és una història d'amor que ens trasllada de Boston a Córdova i a Barcelona, una novel·la que parla de les relacions entre un home  i una dona, del sexe, la literatura, el destí, la religió, la mort i l'espreança; i en la que la ficció i la realitat constitueixen les dues cares d'un mateix paper.

Tot i que a primera vista pugui sembla un d'aquells pastelons ensucrats i típics, no ho és. L'estil narratiu de l'autora és molt captivador, m'anava contant la història i a la vegada m'anava introduint amb suavitat en la vida dels personatges. Crec que en algun moment fins i tot vaig ser abduïda pels pensaments d'Enya i Alberto, els protagonistes absoluts d'aquesta novel·la narrada a dos veus, on les històries flueixen com a rius separats que al final s'acaben trobant. És una història d'amor i desamor, de moltes emocions i de com una relació possessiva pot acabar per destruir-nos. També és una ofrena als somnis, a les segones oportunitats, a la felicitat amagada en els detalls més petits i insignificants.

A més a més de l'originalitat a l'hora de narrar la novel·la una de les coses que més m'ha agradat és la gran al·lusió als llibres i a la literatura. Els dos protagonistes estan impregnats del seu amor a les lletres, l'amor als llibres, a les paraules, a les històries de ficció...

COMENCEN LES VACANCES I COMENÇA LA LECTURA DESMESURADA...

EL PACIENTE és la primera novel·la que he llegit d'unes quantes que hi ha apilades en una tauleta del menjador... És una obra que ja havia estat temptada vàries vegades de llegir, ja que la Mireia i l'Abel me n'havien parlat força bé.

El doctor Evans és un brillant neurocirurgià vidu que s'enfronta a una terrible cruïlla: si el seu pròxim pacient surt viu de la taula d'operacions, la seva filla Júlia morirà... Però, qui és el pacient? Ni més ni menys que el president dels Estats Units. Així comença el compte enrere per al metge...

Un llibre que va a una velocitat trepidant i frenètica entre els pensaments i les accions del doctor (és capaç de fer qualsevol cosa per salvar la seva filla) i la cunyada Kate (una agent secreta sel servei d'intel·ligència americà) que ajuda a la seva neboda.

A partir d'aquí molta tensió i ganes de saber què passarà. Matarà o no al president? Qui són els dolents?


"Todos ustedes creen conocerme. Se equivocan. Llevo ya mil ochocientos veintitrés días, once horas y doce minutos en el corredor de la muerte. De ese tiempo he dedicado cada segundo que he pasado despierto a reflexionar sobre los hechos que me han traído aquí. Y no cambiaría ni uno solo de mis actos. (...) No soy un santo, ni un mártir, ni un terrorista, ni un loco, ni un asesino. Los nombres por los que creen conocerme están equivocados."

UN NOU CURS S'ACABA...

Sembla mentida que hagin passat gairebé nou mesos ja... Un altre curs a punt de tancar i un munt de coses per recordar!

Aquest any ha estat especial per la nostra escola, els 50 anys de l'edifici on som actualment han estat l'eix de moltes activitats que s'han fet al llarg d'aquest curs. Avui 18 de juny dia de la festa de fi de curs es tancaran els actes d'aquesta celebració.

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una persona que visc les coses amb intensitat, que tota novetat suposa un nou repte per afrontar i que ho faig sempre amb il·lusió i amb convicció. Sabeu que qualsevol cosa que signifiqui millorar, provar, intentar de nou m'entusiama... I amb la feina que faig tot això és primordial.

M'apassiona la meva professió, i no hi ha un únic perquè, són molts els que m'enorgulleixen cada dia de la meva tasca.

Aquests dies són molt especials, arriba el final de curs, i com una pàgina d'un llibre que es llegeix lentament, està a punt d'acabar-se.

Passarem pàgina i acumularem un munt de noves vivències, un munt d'experiències, de personetes que han deixat petjada a la nostra vida, de granets de sorra que van formant any rere any la nostra platja particular.

Cada curs és diferent, cada grup és un món, cada alumne una descoberta i alguns d’ells un trencaclosques per muntar i quan arriben aquest dies tens un munt de sentiments enfrontats: les ganes d’arribar al final, l'adrenalina que puja perquè ja s'acaba, queda l'esprint final, avaluacions, crèdit de síntesi; la felicitat que et dóna veure com has fet créixer ni que sigui una miqueta uns esperits rebels, amb ganes de viure intensament tot el que els envolta i la melangia de saber que els més grans  seguiran el seu camí i que ja potser mai més es creuaran amb el teu. 

Tot i que els nens m'agraden molt, a mi m'agrada treballar amb adolescents, tantes vegades sents com se’n parla normalment amb desgana i cansament perquè passen per una de les etapes més dures i complicades de les seves vides. No saben qui són ni què volen, és una etapa de descoberta d'ells mateixos, de tristeses, de sentiments a flor de pell, d'autoacceptació, de coneixences, de canvis... Alguns ho passen millor, altres ho passen realment malament, però la nostra feina i la dels pares consisteix en guiar-los, ajudar-los, escoltar-los, intentar entendre'ls i comprendre'ls... Sí, ja sé que a vegades perdem la paciència i els engegaríem, però hem de respirar ben fort i no perdre la paciència.

Quan els miro no puc deixar de pensar, que tot i que ells no ho saben estant vivint una de les etapes més fascinants de la seva vida. 

I d’aquí a uns mesos, un nou curs, uns nous grups, un nou món davant dels ulls.... 

És una meravella que tot i que la feina és la mateixa, curs rere curs tens el luxe de 

canviar-ho quasi tot.... 

No em fa res reconèixer-ho, tot i que som moltes vegades altament criticats, admiro el meu gremi, i em considero una privilegiada en el camp laboral... Gaudir dia a dia de la feina que faig  és un luxe. 

LA FI D'UN CICLE - C.F.SOSES FEMENÍ

Diuen que a la vida tancar portes es donar opcions a obrir-ne de noves, a nous reptes i esperances, a aires innovadors i enèrgics... 

Si tanco els ulls i miro enrere un munt d'imatges van venint al meu cap, un desfilar de persones i moments que han donat vida al Soses Femení des de fa 9 anys. Sí, sí, 9 anys... Aviat estan dits, però des del 2005 ha plogut molt.

Primer com a jugadora i després com a membre de la Junta he estat lligada al club des del moment en què va néixer. Sempre he dit que és el club que porto al cor (junt amb el Barça), però el Soses Femení m'ha aportat moltes coses. Quan penso en el Soses Femení penso en la Clara i la nostra amistat (si no hagués estat pel femení mai hauríem coincidit i hagués estat una pena), penso en el Nando i totes les rialles que m'ha arrencat, penso en paraules com constància, esforç, dedicació, amistat, il·lusió, alegria, amor, tendresa, humilitat, disciplina, sopars, respecte, diàleg, valors, companyerisme... I també em ve al cap la Sara i jo fent fitxes, l'Anna fent-me un passe que em va desmaiar, la Polo cridant Auster, la Sandra fent un mecangolou, la Rosaura corrent per la banda, l'Aida dient que està cansada... Retalls i retalls que conformen una part de la meva història personal.

En fi, anys que malgrat la feina i que a vegades les coses no han anat com volíem són anys que sumen en la meva vida, com una experiència positiva, perquè a la memòria només hi ha lloc pels bons i bons moments passats i compartits amb persones excepcionals.

Marxem, però no pas amb tristesa, sino amb la convicció que la gent que ve darrere nostre estima el club com nosaltres, i que treballaran per què aquest projecte continui durant molts anys.

“Passarà alguna cosa, i des del moment en què comença a passar, ja res tornarà a ser el mateix”.