DIGUEM ADÉU AL 2017

A ritme de Joan Rovira creo el meu particular collage de fotos que em traslladen a alguns dels moments vicuts aquest darrer any.

Hes escollit unes frases, el meu petit homenatge al gran Carles Capdevila, que m'encanten:

1. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

2. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

3. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

4. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

5. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

BONA ENTRADA D'ANY 2018!

La felicitat és per tot arreu, només has d'obrir bé els ulls per veure-la.

MITJA VIDA, Care Santos

L’efecte ‘mitja vida’ com assenyala una de les protagonistes de la novel·la, 

“Notes que ha arribat el moment de fer les coses d’una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa” i potser liquidar alguns deutes personals. 

La novel·la es centra en un sopar que comparteixen cinc dones, 31 anys després d'haver conviscut en un internat de monges. Un joc infantil iniciat tres dècades abans que les marcarà per sempre.

no és un cant a l’amistat perquè precisament les cinc protagonistes no han estat amigues i només van coincidir en un internat de monges l’any 1950.

La nit abans de deixar l’internat, un joc de nit, provoca un fet inesperat que marcarà les seves vides i que no es resoldrà fins tres dècades després en un sopar on reunirà de nou a les germanes bessones a Olga i Marta Viñó, Lola, Nina i Julia.

Aquell joc infantil de les penyores d'”Acció o Veritat” que va quedar interromput aquella nit de 190 tindrà continuïtat durant un sopar on parlaran de l’internat i de com han evolucionat les seves vides durant els darrers trenta anys. ‘Media vida’ serveix per narrar com han viscut les cinc dones durant la dictadura i la Transició i les diverses maneres d’afrontar la vida.

La recent llei del divorci i la boda entre Lady Di i el príncep Carles d’Anglaterra marquen les converses entre les quatre dones que han viscut vides molt diferents i que en certa forma els uneix la capacitat de supervivència.

Cadascuna de les cinc protagonistes ha escollit un camí diferent, algunes s’han casat i tenen fills i d’altres estan a punt de separar-se.

La data escollida pel sopar el 29 de juliol de 1981 no és casualitat, precisament en aquelles dates es va aprovar la llei del divorci a Espanya, un fet que apareix a la novel·la i que forma part de les converses del sopar. La boda entre Lady Di i Carles d’Anglaterra també centra bona part de la vetllada, que curiosament anys més tard, aquella boda monàrquica acabaria amb divorci, un fet impensable en aquell moment.

Les cinc dones durant el sopar confessaran com han evolucionat les seves vides i ho faran amb total sinceritat seguint aquell joc que van iniciar 31 anys abans. Les il·lusions però també les decepcions que han patit  durant els darrers anys afloraran al sopar on la veritat i la sinceritat embolcallaran la conversa entre les cins dones  que desitgen canvis i  ganes de tornar a començar.

Care Santos ens convida a la reflexió sobre el perdó i també sobre les nostres vides. En un moment de la novel·la, una de les protagonistes ens parla de mesurar la vida segons la velocitat o la lentitud de com la vivim.
Vides lentes que entren en acceleració, vides ràpides que es detenen i vides quietes o en moviment constant o potser existeixen vides uniformes on tot succeeix quan ha de succeir?