UN ALTRE ANY S'ACABA - ADÉU 2013

Normalment quan començo a escriure un post al blog sempre ho faig amb una cita d'algun fragment d'algun llibre o bé quelcom interessant que té relació amb el que vull escriure. Avui no citaré cap llibre, sinó que citaré una frase que vaig sentir fa pocs dies a la Marató de TV3: Si la vida és curta, fem-la ampla! Una actriu catalana la va dir quan parlava de la malaltia del seu marit, explicava com havien aprofitat els últims quatre anys abans que ell morís.

La veritat és que és una frase que em va tocar molt, la vaig escoltar atentament, i dins el meu cap va ressonant de tant en tant. De fet, és precisament en dies com aquests en què ens adonem de la sort que tenim i que els problemes que ens semblen gegants no són res amb els autèntics problemes de gent que no té casa, família, res per menjar, feina, estan malalts... I és així, i no hi podem fer res perquè el gènere humà en el fons és egoista per natura per molt que diguem que no. Però no és precisament d'això del que volia parlar, sinó d'aquest any que s'està esgotant. 

Ha estat un any d'anades i vingudes, de maletes amunt i avall, de bones lectures, de bons moments per recordar, de grans viatges, de tancar portes per obrir-ne de noves... I sobretot és l'any del Camino! JEJEJEJJE Per aquelles que el vau viure amb mi ja sabeu de què parlo i compreneu perfectament les meves paraules. Sempre ho dic, el Camino és molt camino.

Hi ha hagut molts viatges i molts llocs nous descoberts, sud de França amb la Mariona per Setmana Santa, després Menorca per celebrar els 30 de l'Anna, a l'agost el Camino, després va venir Budapest amb l'Abel i la Mireia, al novembre Itàlia amb els alumnes de 2n de BTX, pel Pont de desembre Sevilla i finalment tancaré l'any a Cagliari (sud de Sardenya). Un no parar. Aprofitar i gaudir de cada moment que la vida ens ofereix, perquè aquests moments ja no tornen. En vindran d'altres, però cap com aquests... I al cap i a la fi et queden els records de tot el que has compartit amb aquells que has triat perquè formin part de la teva vida. Jo segurament recordaré aquest any com un any molt viatger, altres per ser mares, o per haver trobat l'amor de la seva vida, o altres per alguna pèrdua... Cadascú des del seu punt de vista l'etiquetarà o el recordarà per algun fet que l'ha marcat, altres per molts moments que l'han fet especial.

Us desitjo que tingueu un Bon Any 2014!

Sigueu feliços i exprimiu la vida com si cada instant fos l'últim!

EXPIACIÓ, Ian McEwan

Fins a quin punt el nostre temperament pot arrastrar-nos fins a paratges sense retorn? És possible expiar les nostres culpes mitjançant un sacrifici d’una vida austera, com a penitència autoimposada per una equivocació fatal? És l'escriptura una manera de justícia o de fer balanç de l’existència? I si fos així, ni ha prou en reescriure la història per arribar a lo sublim? Aquestes són algunes de les preguntes que ressonen després de llegir Expiació.

Expiació, considerada per molts la millor novel·la de l’autor, és una novel·la intensa i múltiple que deixa entreveure el gran talent narratiu d’aquest    escriptor. El text integra amb èxit, al llarg de les seves 400 pàgines, les preocupacions típiques de la metaficció postmoderna, les inquisicions del thriller psicològic, la duresa de la novel·la bèl·lica i el drama d’un amor ( im) possible violentat pel destí.

La família Tallis és l’entramat generacional que dóna peu i estructura al relat. Típica representació de la burgesia rural, formada per un alt funcionari de la maquinària estatal i l’Emily, la seva esposa –presonera feliç d’un matrimoni sense amor; León, l’hereu, Cecilia la filla gran i Briony, la petita i narradora – protagonista. Aquestes formen juntament amb en Robbie, el fill de la serventa, les figures principals, però no les úniques, d’una trama llarga, aguda i interessant, ambientada a l’Anglaterra del segle XIX.

L’argument, d’alguna manera lineal i nítidament reconstruible, en la seva vessant històrica, planteja una mirada crítica sobre els usos i les costums britàniques – i per extrapolació occidentals- durant il novecento. La vacuitat de la vida burgesa dels Tallis, els ritus, les costums (agobiants) de la casa de camp, la discriminació genèrica i social i la duresa de la guerra són alguns dels tòpics que s’entrellacen a través d’una prosa cuidada, que sorprèn per les seves descripcions detallistes i amb veus narratives d’una profunda i intel·ligent instrospecció.

És aquest un dels mèrits fonamentals del llibre. El rescat de la interioritat del (s) personatges (s), delatada per un narrador omniscient que ens fa concessions, ens permet aprofundir en éssers agudament conscients de si mateixos i del seu devenir en el temps a través d’una determinada història personal i col·lectiva. Només fa falta recordar els pensaments de Briony, que portant el pes de la seva insentatesa, falsa i sostinguda acusació de violació contra Robbie, tracta d’expiar la seva culpa en els suplicis de la infermeia.  “Briony sintió que la culpa conocida la perseguía con un furor renovado. (…) restregó a fondo los armarios vacíos, ayudó a lavar bastidores con ácido fénico, barrió y enceró los suelos, hizo recados en el dispensario o en el centro de asistencia social (…) Pero sabía que no servía de nada. Por mucho que fregara y por muy humildes que fueran sus ocupaciones de enfermera, y por bien que las cumpliese o lo duras que resultaran, por más que hubiera renunciado a iluminaciones académicas, o a las vivencias de un campus universitario, nunca repararía el daño. Era imperdonable” (334). La jove debatent-se entre la consciència de la seva culpa i les dots narratives que li serveixen de catarsi. Veiem aquí un dels nusos argumentals que lligaran al lector, retant la seva sensibilitat i sorpresa.

Sí, l’escriptura és explícitament tematitzada com a exercici creatiu i com a arma existencial davant el desemparament. Briony recorrerà a ella, essent a la vegada testimoni, actor i víctima dels creuament entre el text i la vida. És per això que Expiació s’emparenta sense esforç amb les recerques literàries de la nostra modernitat tardana:  “Lo que la emocionaba de su logro era la concepción, la pura geometría y la incertidumbre distintiva que reflejaban, a su juicio, una mentalidad moderna. (…) Lo que a ella le interesaba era el pensamiento, la percepción, las sensaciones, la mente consciente como un río a través del tiempo, y el modo de representar el flujo de ese avance, así como todos los afluentes que lo engrosaban y los obstáculos que podían desviarlo” (330-331). Autoconsciència de l’acte d’escriure i mostrar desenfadadament els dilemas ètics i estètics de les feines de l’escriptor.

McEwan ofereix al lector una prosa excel.lent, amb moltes descripcions, movent-se entre arenes però sense enfonsar-s’hi. Passions, incomunicacó amb la parella, traïcions, mentides, i de nou la guerra que sempre hi és. I tot això sense renunciar a la tendresa, a la compasió per qui està patint i al clamor de la consciència quan ens equivoquem sense remei.

En aquest sentit, l’obra suggereix una possibilitat de redempció (intraterrenal), sense notícies visibles de Déu, alguns dels seus personatges intenten saldar comptes dignament amb la seva història: Robbie s’aixeca de la seva desgràcia, Cecilia comença a caminar sola en contra del món i Briony intenta desfer els nusos de la seva pròpia vida.

UNA CUESTIÓN DE TIEMPO

Què faries si tinguessis una segona oportunitat per a tot? Si tinguessis la capicitat de tornar enrere en el temps?

La resposta a la pregunta és complicada, perquè en un primer moment tot un seguit de coses apareixen a la nostra ment, però després parem un instant i pensem, què és el que realment importa en aquesta vida? Som feliços amb el que tenim ? O vivim més preocupats pel que no tenim i voldríem tenir? Moltes vegades perdem el temps desitjant i imaginant com seria la nostra vida si haguéssim pres una decisió enlloc d'una altra o si haguéssim fet allò i no ho vam fer... què hauria passat? I mentre pensem tot això se'ns va escapant el temps. I és preciament del que parla la pel·lícula del temps que tenim en aquesta vida i de com l'administrem i amb quines persones el gastem o com el desaprofitem... Com deia Kundera en la seva obra La insostenible lleugeresa de l'ésser, els humans vivim tot a la primera, només tenim una vida, no hi ha assajos ni salts en el temps, només tenim una vida, per tant aprofitem-la, exprimim-la!

Tim Lake (el típic prototip de pringat, patós, pèl-roig, sense relacions amoroses perquè les noies l'ignoren...) és un jove que als 21 anys descobreix que pot viatjar en el temps. El seu pare li explica que tots els homes de la seva família han tingut des de sempre aquest do, així que decideix que el seu món serà millor... i tindrà nòvia. Després de traslladar-se a Londres per qüestions de feina en un bufet d'advocats, acaba coneixent a la preciosa i insegura Mary. Però a mesura que avança la curiosa vida del protagonista, aquest se n'adona que aquest do tan especial no el pot protegir de les tristeses ni dels a

lts ni baixos que afecten a totes les famílies. Però viatjar en el temps i solucionar coses del passat pot fer malbé situacions que van estar molt bé, arrivant a ser perillós.

El director ens proposa una comèdia romàntica de viatges en el temps, en la que l'amant de la ciència-ficció no trobarà ni hipòtesis elaborades, ni jocs paradòjics: el desplaçament temporal és només el pretext per a un joc narratiu sobre les segones oportunitats i la necessitat d'intensificar les experiències quotidianes de les petites coses.

El poder de viatjar en el temps és una sort d'inexplicable valor familiar la transmissió de la qual de pare a fill ocupa una de les millors i memorables seqüències de la pel·lícula, pel control de la seva subtil comicitat. A partir d'aquest punt, el desplaçament temporal, amb el seu codi de limitacions serà l'instrument per anar corregint sobre la marxa els processos d'una seducció romàntica de manual de guió entre dos suposats "patitos feos" que veuran com els seus destins es creuaran per sempre després  d'una nit en un bar.

Aquí teniu l'enllaç del tràiler.

http://www.youtube.com/watch?v=UBzabfE3Ysw

OLOR DE COLÒNIA, Sílvia Alcántara

M'agraden les històries que recreen petits universos amb detall, els descriuen i et transporten i et fan sentir que n'ets testimoni directe. Gràcies a l'escriptura de l'autora en aquesta novel·la vius i sents  com ho feien els habitants de la colònia. 

Un gran incendi trenca la monotonia de la Colònia. Els magatzems cremen pels quatre costats. El fum ho empudega tot. La sirena sona sense parar, tothom és al carrer. La lluita per salvar la fàbrica és desesperada. Per fi una veu crida: ja no hi queda ningú! Es dóna per apagat el foc, i amos i treballadors van a l'església en acció de gràcies. Realment no hi quedava ningú?

Olor de colònia és una novel·la de ficció, però basada en fets viscuts per la pròpia autora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. Així, dels records teixeix el dia a dia a la colònia. Un incendi dóna el tret de sortida, hi mor l'escrivent i això fa que les relacions de poder es reorganitzin dins la colònia. La vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè l'ocupi el nou comptable. A partir d'aquí la història de la colònia es va bastint. Un món tancat, de classes, amb un paper destacat de l'església amb el mossèn i el convent de monges. Dels senyors, del director i de la classe obrera que viu al toc de les sirenes i amb el tac-tac dels telers. Un món on els nens i les nenes corren i juguen a l'aire lliure, van a l'escola, però una presó quan fan 14 anys perquè el seu camí és el de la fàbrica. A poc a poc es van desgranant tot un reguitzell de personatges i vivències, dues germanes solteres, la Cèlia una jove rebel que vol trencar amb el seu destí, amors i desamors, fills secrets, minyones, majordoms. Una representació del món en petit, el món de la colònia.

Es tracta d'un llibre molt descriptiu i amb moltíssims personatges. Està dividit en tres parts i un epíleg, separades cadascuna per alguns anys de diferència. Al llarg del temps, es van descobrint les relacions entre els caràcters i la troca s'embolica considerablement. La novel·la fa que estiguis atenta perquè hi ha salts constants d'un personatge a l'altre, sense previ avís. La narració està escrita en primera persona, des de la perspectiva del personatge que parla. Sovint es descriu més aviat el que pensa i com viu les situacions el propi personatge, o els records que té. És precisament a través d'aquests personatges que l'autora tracta molts subtemes com les relacions personals, les rancúnies i el prejudicis, la submissió i el despotisme, les enveges i el suport entre veïns, la vida compartida i la vida secreta de cada individu, les pors, les mancances i els desitjos d'una societat tancada dins uns paràmetres estrictes.

És una gran llibre, d'aquells en què el lector queda atrapat  fins a l'última pàgina de la novel•la, punyent com la vida dels seus protagonistes, amb un final sorprenent i sense concessions. 

"I a la cantonada d'un dia qualsevol, hi va trobar el calaix de l'oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta."

P.S.  Aquí us deixo un tast de la minisèrie que comença demà dilluns.

http://www.youtube.com/watch?v=9fjVfNua7go

CIUTAT OBERTA, TEJU COLE

Ciutat oberta és una excel·lent novel·la d'idees, elegant, consistent, que fuig de simplificacions ingènues. És quasi un reportatge en el que la mirada del narrador  funciona com una càmera fotogràfica mentre la seva veu ens posa en contacte amb les veus d'uns personatges que afronten tots un problema comú: el de la coexistència pacífica i enriquidora de diferents cultures en ciutats com Nova York o Brussel·les, obertes a una experiència que continua comportant perills com l'exclusió xenòfoba o el rebuig racista. 

A més a més és una novel·la repleta de referències culturals, des del cinema de Coppola, de les pintures de Vermeer a Goya, de l'obra de Coetze a la de Roland Barthes, de Mahler a Bach.

La de ciutat oberta sembla una bona metàfora per pensar les tensions de la ciutat contemporània, tal com ho demostra la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà d’origen nigerià Teju Cole. En l’obra, un jove psiquiatra nigerià que està fent la residència en un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. El rerefons de la novel·la, molt difuminat però present, són els atacs a les Torres Bessones, i moltes de les pàgines del llibre recullen les reflexions del protagonista sobre la identitat i la diferència, el pes sovint invisible de la història, la por a l’altre i la solitud de la vida urbana. 

Julius, el narrador, és psiquiatra resident en un hospital de Nova York, i tant el seu treball intens com una recent ruptura sentimental el porten a buscar un cert equilibri passejant pels carrers d'una ciutat que li ofereix un paisatge humà tan homogeni en la seva marginalitat com variat en la seva procedència. Ell paseja, observa i reflexiona: sobre la necessitat del poble americà de completar el dol per l'11S, sobre les conseqüències de la ferotge descolonització americana i el comerç d'esclaus, sobre la teoria dels signes de Paracelso, segons el qual existeis una relació d'aparença exterior de les persones i de la seva vida interior, o, d'una manera més general, entre els símptomes externs i les realitats subjacents. Però Julius també recorda la seva adolescència a Lagos, la ruptura amb la seva mare.

 Tal com es fa palès a la novel·la, l’expressió “ciutat oberta” és terriblement ambivalent. Si bé en un primer moment sembla suggerir una invitació amable a formar part d’una ciutat cosmopolita i diversa, a viure i conviure en les seves places i carrers, aviat es fa manifest l’origen bèl·lic de l’expressió, el conflicte i la tensió que li són inherents. En temps de guerra, una “ciutat oberta” és aquella que decideix no oposar resistència a l’enemic i es deixa ocupar per tal d’evitar danys a la població civil i pèrdua del seu patrimoni. Una ciutat oberta també és, llavors, tot i que sembli contradictori, una ciutat ocupada, envaïda, una ciutat que es rendeix davant la superioritat de l’altre o bé davant el reconeixement de la inutilitat de plantar batalla.

Aquest doble sentit, aquestes perspectives en conflicte, serveixen a l’autor per plantejar un bon grapat de qüestions relacionades amb la diversitat, la immigració, la violència, el conflicte, la pervivència de les fronteres i la convivència a la ciutat. En el seu deambular, Julius, el protagonista de Ciutat oberta, visita un camp de detenció d’immigrants il·legals, es baralla amb el seu propi passat (la seva mare és alemanya, el seu pare nigerià), conversa sobre filosofia amb un marroquí seguidor de Malcolm-X a Brussel·les o escolta la història de fugida i opressió d’un vell immigrant haitià a Manhattan.

L’autor, Teju Cole, encarna bé aquestes contradiccions, segurament en la seva vessant més fecunda. Fill de pare i mare nigerians, va néixer als Estats Units però va viure a la ciutat de Lagos la seva infantesa per tornar a estudiar als Estats Units amb 18 anys. 

Aquí teniu dos enllaços del PAÍS CULTURA que parlen sobre la novel·la.

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/09/11/actualidad/1347360587_071334.html

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/09/26/quadern/1348673799_277354.html

FENT EL CAMINO DE SANTIAGO (1ª PART)

PRIMERES IMPRESSIONS 

Ahir a la nit vam arribar de la nostra aventura caminadora. Després d'estar 11 hores tancada al tren vaig tenir una mica de temps per ordenar el que havia passat aquests 9 dies des que vam marxar de casa.

Aquest matí he anat a comprar i la gent em preguntava què tal, com havia anat... Ufff llavors m'he aturat un moment i he pensat, és que el camino és molt camino, i de sobte han tornat a sorgir tota una sèrie de records, de sentiments, de sensacions... tots ells passant com una pel·lícula dins el meu cap.

Han estat 9 dies de compartir moltes coses, de força, de companyerisme, de voluntat, de dolor, de recordar, de tancar portes i obrir-ne de noves, de reflexionar, de pensar, d'escoltar, de conèixer gent, de silenci... El Camino engloba tota una sèrie de coses que el fan molt especial. És una d'aquelles coses que crec que tota persona hauria de fer més tard o més aviat, i que per moltes paraules que intentis posar-li és impossibe descriure'l bé, s'ha de viure.

De fet la nostra vida no és res més que un camí on ens perdem moltes vegades, on no trobem les fletxes que ens indiquen cap on hem de tirar, llavors ve la por, els nervis i...  Però el camí et dóna una lliçó, sempre hi ha fletxes grogues que ens indiquen el camí, però a vegades ens costa veure-les perquè no ens hi fixem bé.

Una de les coses que més por m'ha fet és el dolor que podem arribar a experimentar... Un dels dies recordo haver arribat a Samos i no podia caminar pràcticament. Em vaig espantar tant, que pensava que el camino s'havia acabat per mi. Tenia un dolor tan gran als genolls... Però és llavors quan escoltes als teus amics, aquells que fan el camí amb tu i que t'animen i fan que el dolor ja no sigui tan gran. Penses en el que estàs compartint i que has compartit amb aquestes persones que et van donant suport. Sempre vas trobant gent pel camí que t'anima també, i que fan els quilòmetres més entretinguts... Moltes vegades són converses inconnexes, però que et donen força.

Ningú s'escapa del dolor durant el camí. Resulta impossible caminar més de dos dies i no notar que el nostre cos se'n resenteix. Llavors l'hem d'escoltar, adaptar-nos i parar si es necessari, l'hem de cuidar més, hem de modificar el ritme si fa falta. És així com entenem el que ens costarà el camí. I així també gaudim a l'acabar cada etapa i veure que has estat capaç i que l'has superada. Sents una satisfacció interior que et fa crèixer i seguir endavant, sempre endavant. És el mateix que la vida, a vegades ens passen coses amb les que hem d'aprendre a caminar, coses que nosaltres no triem i que hi són, però el més important és no deixar de caminar mai, com diu la Patri sempre endavant.

CAP A SANTIAGO A PEU!

" La carretera no tiene sentido en si misma; el sentido sólo lo tienen los dos puntos que une. El camino es un elogio del espacio. Cada tramo del camino tiene sentido en sí mismo y nos invita a detenernos. La carretera es la victoriosa desvalorización del espacio, que gracias a ella no es hoy más que un simple obstáculo para el movimiento humano y una pérdida de tiempo."

Milan Kundera

Falten exactament unes 31 hores per a què comenci la nostra aventura cap a Santiago de Compostela. Fa gairebé uns 7 o 8 mesos que amb l'Anna ho vam estar parlant, hi podríem anar a l'estiu, ens podríem aventurar... i mica en mica ens vam anar animant. Finalment no som pas dos les que marxem, sinó que encara s'han apuntat 3 persones més, ueueueu que bé!!! De ben segur que ens ho passarem de conya i que en tindrem moltes de coses per explicar.

Bé com us he dit abans queden unes 31 hores perquè agafem el tren des de Lleida direcció a Ponferrada (on començarem a caminar). La idea és fer 7 etapes i arribar a Santiago divendres 16 d'agost.

Les etapes que farem seran:

 Ponferrada - Vilafranca del Bierzo

Vilafranca del Bierzo - O Cebreiro

O Cebreiro - Samos

Samos - Portomarín

Portomarín - Palas de Rei

Palas de Rei - Arzúa

Arzúa - Santiago de Compostela

Però durant tot el trajecte que hem de fer moltes són les nostres incerteses... sobretot respecte als nostres peus. Hem escoltat un munt d'anècdotes de molts peus diferents, i cadascú et dona diferents consells. Al final ja no saps que et pot anar millor als teus peus, lo important és actuar abans que surti el mal, per tant hem de ser previsores i intentar resguardar els peuets abans que comencin a sortir ampolles. Portem de tot, des de dits ortopèdics, a vicsvarup (no sé com s'esciu), compeeds per totes les parts dels peus, vaselina, mitjons sense costures, esparadrap... En fi ja us contaré com ha anat el tema peus. Un altre punt clau és el pes de la motxilla.. Ufff com menys pesi millor perquè això de portar damunt la casa mentre camines... A veure les nostres esquenes com ho aguanten.

Una altra cosa que m'inquieta bastant és això de pensar en un propòsit. Diuen que tot peregrino es fa un pròposit en aquesta travessia. Hi he pensat bastant, però encara no m'he decidit.. Només sé que fa molt temps que tinc moltes ganes de fer aquest camí i que el gaudiré al màxim. Això d'anar cap a allò desconegut i improvitzat fa ja que el viatge en si sigui especial i sobretot de ben segur que serà ben diferent de tots els viatges que haguem pogut fer fins ara.

Gaudir del camí, de la companyia, de la natura, de tot allò que veurem i no hem vist mai... En fi, gaudir de cada instant que ens ofereix la vida!

TRES METROS SOBRE EL CIELO Y TENGO GANAS DE TI

No són pas dos gran pel·lícules, són dos versions de dos llibres bastant pastelosos d'en Moccia; però no es pot negar pas l'emoció que deuen sentir les noies adolescents al veure-les. Mmmm una vibració total en tots els sentits. Amor, llibertat, joventut, aventura, il·lusió, tristesa, límits, normes, emoció, festa... I molts noms i adjectius que podrien classificar aquestes pelis. Però tot i que semblen ser dos pelis o dos llibres per adolescents... en el fons la seva temàtica es ben aplicable a totes les edats. 

I ara us deveu preguntar perquè he escollit aquests vídeos per posar la blog no? Doncs perquè és perfecta, sobretot la segona (Tengo ganas de ti) per parlar de les segones oportunitats... I de fet només hem d'obrir els ulls al món, perquè si no els obrim ens perdem moltes coses que passen desapercebudes.

"Querida Gin ... tonic, es el momento de escribirte lo que nunca fui capaz de decirte, aunque sea tarde. Escribir en una carta lo sucedido, en una carta que no te voy a mandar, que no vas a recibir nunca, que como tu me enseñaste en cuanto acabe de escribirla, la quemaré. Mis sentimientos se pondrán a leer y así el dolor ... como decías tu, ya no se queda tan dentro. Esta vez sólo quiero ser claro, sería un imbécil sino gritara que me he equivocado contigo, que la he cagado pero bien des del principio, que he intentado avanzar sin apartar antes las cosas que me lo impedían; agarrado al pasado, mirando hacia atrás, queriendo olvidar pero sin parar de recordar... Que locura GIN! Empeñado en quedarme ahí, ni en un lado ni en otro, sin perdonar sin perdonarme, sin avanzar. ¿Dónde está el secreto del futuro Gin? Puede que esté en fijarse bien y en avanzar, mirar más cerca, más, tan cerca que lo borroso se vuelve nítido, se vuelve claro... hay cosas que pasaron antes, mucho antes. No quiero esperar milagros, sólo que las cosas pasen o no, sí, no, sí , no... Ahora lo tendría claro, pero ahora ya no depende de mi, sino de ti. 

Te quiero."

El monjo que es va vendre el ferrari, Robin Sharma

Què és el que realment importa a la vida? Com aconseguir el que desitges? Com seguir lluitant pels teus somnis després de caure i caure?

És un llibre molt curtet que fa pensar en vàries coses, si més no mentre el llegeixes, perquè després l'espècie humana tendim sempre a la negativitat... 

En onze pàgines el protagonista de la història, un super advocat de prestigi, obsessionat per la feina i els diners sofreix un infart.

Això li provoca una crisi espiritual i després d'això decideix que la seva vida ha de canviar. Ho deixa tot, ven el seu Ferrari (tan metafòricament com literalment) i se'n va a l'Índia on aprèn a millorar

la seva manera de vida gràcies a la seva convivència amb uns monjos que es troben en un lloc recòndit en unes muntanyes d'aquest país. A partir d'aquí en Julian comença a valorar i a veure què és el que realment importa en aquesta vida i la fragilitat que ens envolta.

No és un llibre d'acció, sinó que més aviat és un llibre lent,  però que invita a la reflexió amb frases que l'autor va deixant anar al llarg del llibre. 

" Si et manca alguna cosa a la vida, és perquè et manca alguna cosa a la ment"

"Quan vences les teves pors, conquereixes la teva vida"

"Qui planta un pensament, recull una acció. Qui recull una acció planta un hàbit. Qui planta un hàbit recull el seu caràcter. Qui recull el seu caràcter recull el seu destí."

LA INSOSTENIBLE LLEUGERESA DEL SER, Milan Kundera

"Hace siete años se produjo casualmente en el hospital de la ciudad de Teresa un complicado caso de enfermedad cerebral, a causa del cual llamaron con urgencia a consulta al director del director del hospital de Tomás. Pero el director tenía casualmente una ciática, no podía moverse y envió en su lugar a Tomás a aquel hospital local. En la ciudad había cinco hoteles, pero Tomás fue a parar casulamente justo a aquel donde trabajaba Teresa. casualmente le sobró un poco de tiempo para ir al restaurante antes de la salida del tren. Teresa casualmente estaba de servicio y casulamente atendió la mesa de Tomás. Hizo falta que se produjeran seis casualidades para empujar a Tomás hacia Teresa. como si él mismo no tuviera ganas."

Fa dies que no em puc treure el títol d'aquest llibre del cap i penso que postser ha arribat el moment de dedicar-li una reelectura. El vaig llegir per primer cop fa uns cinc anys quan estudiava a la UB i em va encantar. Em va costar una mica d'entrar-hi, però després no em va deixar pas indiferent.

Però no és pel llibre en si, ni per la història que explica, sinó és el títol en si mateix el que em té totalment captivada, pel que significa "l'insostenible" (lo insoportable en castellàI), lleugeresa del ser, fragilitat de l'ésser humà. Sí, és aquesta fragilitat que de vegades es fa tan insuportable, tan insostenible, i més encara quan persones del teu voltant no poden fer front a aquesta fragilitat i es trenquen i desapareixen. Davant d'això  és inevitable pensar en aquelles persones que no hi són, ja sigui perquè han mort o perquè senzillament s'han quedat pel camí del record i ja no en formen part. 

És cert que tant la mort com les malalties et fan adonar d'aquesta lleugeresa, que la vida és massa curta i bonica per perdre-la amb futilitats absurdes i que cal aprofitar intensament cada moment del present, perquè és irrepetible, i un cop escapat mai més podrem recuperar. I si no ho aprofitem, què ens queda? No res.

Aquesta és una història d'amor, de gelos, de sexe, de traicions, de mort i també de les vileses i paradoxes de la vida quotidiana de dos parelles, els destins de les quals s'entrellacen irremeiablement. Guiat per l'astúcia de Kundera d'explicar amb una claredat brillant, el lector penetra fascinat en la trama complexa d'actes i pensaments que l'autor va teixint amb una diabòlica delicadesa al voltant dels personatges. El lector es converteix en un personatge i a la vegada en tots els personatges també. És una novel·la dirigida al cor, però també al cap del lector. Raó i sentiment es fusionen en un tot. La gelosia de Teresa per Tomàs, l'amor tossut d'aquest per ella oposat al seu desig d'estar amb altres dones, l'idealisme líric i cursi de Franz, amant de Sabina, i la necessitat d'aquesta, amant també de Tomàs, de perseguir incansablement una llibertat que només  la condueix a la insostenible lleugeresa del ser.

Bé, això és la història, perquè el llibre parla demolt més. Kundera, un txec simpatitzant amb els comunistes, ens parla del drama social viscut al seu país davant la invasió russa. Ens mostra doncs un món complexe ple d'interaccions socials i polítiques que generen problemes existencials a moltes persones. Inclús la casualitat està dins mateix de les possibilitats que ens planteja l'autor, sense ella no hi hauria història. L'home és lleu, el seu pes no és res comparat amb tot el que l'envolta.

Kundera mai perd la sencillesa de les seves paraules i ens porta agafats de la mà pel camí de la vida dels personatges. Els seus personatges estan vius i aconsegueixen que ens involucrem amb ells. Quan obrim el llibre, són les seves vides les nostres, i quan el tanquem, ens acompanyen les seves reflexions.

"...Se enfadó consigo mismo, pero luego se le ocurrió que en realidad era bastante natural que no supiera que quería: El hombre nunca puede saber que debe querer, porque vive solo una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni de enmendarla en sus vidas posteriores. No existe posibilidad alguna de comprobar cual de las decisiones es la mejor, porque no existe comparación alguna. El hombre vive todo a la primera y sin preparación. Como si un actor representase su obra sin ningún tipo de ensayo. ¿Pero que valor puede tener la vida si el primer ensayo para vivir es ya la vida misma? Por eso la vida parece un boceto. Pero ni un boceto es la palabra precisa, porque un boceto que es nuestra vida es un boceto para nada, un borrador sin cuadro..."

Inventa't la teva pròpia història

A vegades una imatge val més que mil paraules... Deixa volar la teva imaginació...

UN NOU CURS S'ACABA

UN NOU CURS ACABA

Som 9 de juny, uffff com passa el temps... Sembla ahir que començàvem el curs, que preparàvem i que ens preguntàvem què ens depararia...

Doncs ja som al final d’un altre trajecte que ha durat nou mesos i moltes són les coses que han passat i per molt que intentis preveure, sempre et sorprens. Ha estat un curs intens i molt cansat. He treballat molt i ara ja noto el cansament tan físic com psicològic que l’únic que fa és accelerar les ganes que tinc de fer vacances.

Una de les millors que han passat aquest any ha estat l’APS amb els alumnes de 1r de batxillerat. L’APS és un projecte que hem iniciat aquest curs i que és un aprenentatge i servei en diferents llocs de la societat. En el nostre cas han estat diferents llocs de Balaguer i entre ells una residència d’avis, l’Estel escola, l’Estel taller i l’aula de primer de primària de l’escola on treballo. Durant tots els dijous del curs aquests alumnes voluntaris han anat a fer una sèrie d’activitats amb gent gran, gent discapacitada i nens que aprenen a llegir. Ha estat una super experiència per tots plegats, tan pels alumnes com per nosaltres mateixos.

Ara mateix estic acabant de llegir les valoracions dels alumnes d’aquesta experiència i la veritat és que m’han sorprès molt molt positivament, fins i tot alguna llàgrima que altra m’ha caigut. Tots ells han après una cosa molt important, i és que són molt afortunats de tenir tot el que tenen, perquè han vist que hi ha gent que té ben poca cosa, però tot i això, tenen una cosa que molts potser no havien valorat o no  s’havien plantejat fins ara, la felicitat. Alguns dels meus alumnes m’escriuen comentaris com: “m’he adonat que la vida és més senzilla del que sembla”, “m’encanta anar els dijous a la residència i estar amb els padrins, ells ens poden ensenyar molt i a vegades no ho veiem”, “ els nens ens esperen impacients, i nosaltres a ells”, “ els dijous a l’Estel taller m’han fet veure que allí hi ha unes persones que tenen un cor gegant”... I és que tots ells tenen tanta raó... A vegades valorem tan poc el que tenim que algú ens ho ha de fer veure. Perquè no som capaços de veure-ho sols? Perquè sempre veiem més aviat els defectes i no estem mai contents amb el que tenim?  No sé si es cosa de la nostra pròpia espècie o és ben bé aquella dita que diu: com més tenim més volem.

Ara mateix després de llegir aquests comentaris tan gratificants toca capbussar-se en una altra feina, preparar els exàmens final!

Mònica

L'HISTORIADOR, Elisabeth Kostova

"En 1972 yo tenía 16 años. Mi padre decía que era joven para acompañarle en sus misiones diplomáticas. Prefería saber que estaba sentada atentamente en mi aula de la Escuela Internacional de Amsterdam. En aquel tiempo, su fundación tenía la sede en Amsterdam, y había sido mi hogar durante tanto tiempo que casi había olvidado nuestra vida anterior en Estados Unidos."

Diuen que la curiositat va matar al gat... O almenys així ho diuen en castellà... Jo no tinc gat, però curiositat molta i això em porta a descobrir i a llegir llibres per molts motius, premis, ressenyes, boca-orella, arguments... 

Ja fa uns quants anys que vaig llegir aquest llibre i recordo perfectament el ressó mediàtic que va tenir. Era l'època del Dan Brown i del seu Codi da Vinci quan va començar a sentir-se a parlar d'aquesta història sobre la realitat o no de l'existència de Dràcula. Recordo que em va arribar un sampler a les mans amb el primer capítol que ja em va atrapar i com que tenia ganes de descobrir com acabaria tot allò vaig decidir anar a la biblioteca a buscar-lo i llegir-lo en quatre dies.

Un vespre, ja tard, tafanejant entre els prestatges de la biblioteca del seu pare, una noia troba un estrany llibre antic i unes quantes cartes groguenques. Les cartes van encapçalades per un enigmàtic "Benvolgut i malaurat successor...» que immediatament la capbussen en un món totalment impensable, un laberint on els secrets sobre el passat del seu pare i el misteriós destí de la seva mare queden connectats amb un inconcebible maligne que s'amaga a les profunditats de la història.

La novel·la ens explica com, arran de la misteriosa desaparició del seu tutor, el professor Paul va dedicar part de la seva vida a seguir les empremtes de Vlad Tepes -Vlad III de Valàquia, l'Empalador-, un sanguinari sobirà medieval del qual n'han sorgit les fonts de la llegenda del comte Dràcula. Paul, en companyia de Helen Rossi, va recòrrer Istambul -on va conèixer a l'erudit Turgut Bora-, va visitar diferents monestirs romanesos i va entrar a Bulgària per a conèixer a la mare i la tia d'Helen. Quan el propi Paul va desaparèixer, la seva filla s'afegí a la recerca. I és que durant molts segles la llegenda de Dràcula s'ha considerat un mite, una història terrorífica que l'autora d'aquest llibre ens planteja com una realitat possible.

Les 700 pàgines que formen la novel·la estan estructurades en tres parts. Primer se'ns presenta l'argument enmig d'un entrellat de secrets, després se'ns narren tot un seguit de viatges i acabem amb el final. El tema central del llibre són els vampirs, més concretament Drácula, i l'autora s'esforça a recordar-nos que el seu vampir és de l'escola de Bram Stoker. Però per tot això primer s'ha de superar una primera part complicada, en la que hi ha moments que no tenim clar on són els personatges perquè hi ha moltes anades i vingudes. La part central del llibre demostra un domini molt important de documentació (de fet l'autora va estar deu anys escrivint-lo), amb descripcions molt precises dels viatges que fan que el lector se senti realment traslladat al lloc i en el temps. A més a més l'autora té la precaució de barrejar dades reals i fictícies, atorgant així més credibilitat a l'obra, buscant la complicitat d'un lector que s'acompanya de dades que ja coneix per poder endinsar-se així en aquesta recerca constant.

La novel·la acompleix tots els requisitis  de la novel·la històrica: hi ha un misteri ben plantejat, els personatges ocupen el seu lloc corresponent en la novel·la i hi ha una àmplia documentació que resulta real pel lector.

Estem davant d'un best seller concebut com a tal. És un llibre entretingut, que enganxa al lector a través del misteri i de la recerca constant dels personatges amb un trama ben documentada.

Per anys que passin el mite de Dràcula mai ha mort i continua atraent i fascinant molts lectors.

UN CEL DE PLOM, Carme Martí

“Sóc plenament conscient que deixo el món i entro en un altre lloc. Em pregunto què en sabia Dant, de l’infern.”

Això va ser el que va pensar Neus Català quan entrava per primera vegada al camp de Ravensbrück. Ara ja té noranta-sis anys, i Carme Martí ha novel·lat la seva vida utilitzant una primera persona que fa empatitzar plenament amb els sentiments de la protagonista, fins al punt de l’esgarrifança en moments en què la realitat atroç dels camps de concentració supera qualsevol tipus de ficció.

Filla de pagesos del Priorat (Els Guiamets), Neus Català era una jove inquieta de vint-i-dos anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. En aquelles circumstàncies i amb les seves ganes d’ajudar, es va fer responsable sanitària d’una colònia de 182 nens. Amb ells va emprendre el dur camí de l’exili cap a França, on es va enamorar i va col·laborar amb la Resistència. Ella i el seu marit van ser detinguts i separats, a partir d’aquí comença una historia increïble per sobreviure. Va ser capturada i deportada als camps de concentració (els camps de la mort) de Rabensbrück i Holleischen durant 15 mesos, i allí  va conèixer l’infern i l’horror, però també la solidaritat i la germanor sense límits. “Penso en la mort, perquè la mort és la nostra ombra, la nostra companya, el nostre destí.”

El llibre ens explica una historia de superació i coratge que cal llegar tan si com no.

La narració és impactant, sobretot quan descriu fil per randa, fins i tot es podria dir que massa, l’agonia dels camps nazis: la fam i el patiment extenuant, l’olor de carn cremada i un cel de plom per les cendres de les companyes mortes; però també la solidaritat entre les deportades i l’eufòria de l’alliberament. Mentre era als camps la protagonista repetia que havia de sobreviure per explicar el que havia vist, per honrar totes aquelles dones que hi van morir i explicar-ho és el que ha fet durant tota la resta de la seva vida.

El llibre, doncs, continua aquesta promesa i compleix amb escreix el seu objectiu: preserva la memòria històrica recordant què van ser els camps de la mort nazis i la vida de totes aquelles persones que hi van morir, i ens ho exposa d’una manera amena i senzilla que el fa molt recomanable. És tota una historia de superació i de coratge que la gent ha de conèixer. La Neus tota una lluitadora, amant de la vida i sobretot de la justícia volia que tothom sabés què va passar .

“Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres.”

EDELWEISS DE RUITER, Anna Tarruella

“No debo esperar nada de nadie tan sólo de mi misma y vivir de acuerdo con mis valores, porque es lo único que dará sentido a mi vida, y no se trata de un individualismo, sino más bien todo lo contrario”.

“Mi historia con David se terminó aquel día porque aquel amor de mis sueños ya no existía, porque jamás regresó se quedó allí donde siempre estuvo, en otro tiempo. Puede que algún día si cierro los ojos y lo deseo con fuerza vuelva a verlo. Aunque con toda probabilidad que será bien distinto”.

Fa uns mesos en un sopar de dissabte a casa d’uns amics, en una d’aquelles sobretaules amb molt bona companyia, va sortir un tema que ens va donar una llarga conversa... Tot parlant de parelles, matrimonis, separacions, ruptures... Vam tocar un tema bastant profund i controvertit, d’aquells que hi ha gustos per tot i opinions molt i molt diverses. La qüestió era si l’amor de la teva vida i la parella (home/dona) de la teva vida eren la mateixa cosa...

Hi ha una gran controvèrsia sobre el tema i penso que allò que tothom busca o allò a que tothom aspira és precisament això, però la realitat fa que les coses siguin molt diferents.

Aquest cap de setmana hi he tornat a pensar perquè justament he tingut entre les meves mans un llibre que precisament parla d’això. La història de la Rebeca, una noia jove amb somnis que s’enamora del David. La història es trenca per diversos motius i després de falses esperances i el temps que corre pel mig, la protagonista decideix donar una oportunitat a una persona que ha estat al seu costat en els moments més difícils de la seva vida. Tot i que ella sap que no n’està enamorada, pensa que amb els anys busca un altre tipus d’amor. Potser una persona que l’acompanyi en la solitud, o bé una bona persona que serà un bon pare pels seus fills, una persona amb qui pot comptar, que l’escolta, la cuida i sobretot que vol estar amb ella per damunt de tot, perquè ella és la seva prioritat. Després de deixar la història del David en un bagul tancat amb clau, intenta ser feliç per damunt de tot; però aquell amor de joventut només està tancat i està esperant per sortir del record i tornar al present.

Després d’anys d’espera ell torna a aparèixer a la seva vida per recuperar-la, però ella se n’adona que allò ja no és el que vol, que aquell noi pel que havia esperat tant temps ja no era aquella persona de la qui s’havia enamorat. Ells havien canviat, s’havien fet grans i aquell amor havia acabat justament el mateix dia que ell l’havia deixat. Ella havia estat esperant una cosa caducada, però s’havia aferrat tot aquell temps a la bogeria d’estar enamorada, a aquell sentiment que la feia flotar i que feia que perdés el món de vista, aquella sensació a la panxa i aquell bategar accelerat del cor. Tenia tantes ganes de tornar-se a enamorar que s’aferrava a aquell record però s’havia oblidat que justament allò només era record. Però que hagués passat si ella s’hagués adonat que continuava enamorada fins al moll de l’os? Què havia fet durant tot aquest temps? S’havia casat amb un home del que no estava enamorada, però pensava que era el que tocava a una noia de la seva edat. Casar-se, tenir fills, una casa, una família, perquè era el que marcaven els límits socials, perquè les seves amigues ho feien i perquè en el fons no es volia quedar pas sola.

Crec que el que li passa a la protagonista és una cosa que tot i els temps que corren encara passa sovint. No sé si és que realment com a dones que som o com a humans tenim por de quedar-nos sols, però sacrificar la felicitat teva i d’una persona només per por a la solitud crec que no és just ni per un mateix ni per l’altra persona. Per això cal somniar i cal ser feliç sempre intentant veure el costat més positiu de les coses, gaudir del que la vida ens ofereix i si es dóna el cas d’estimar i deixar-se estimar doncs ha estimar s’ha dit, a enamorar-se fins perdre els sentits, perquè enamorar-se de veritat és increïble. Hi ha gent que es passen la vida cercant i cercant, perquè no és resignen i es conformen amb estar bé amb algú, a una comoditat, a una rutina... NO, cerquen i cerquen perquè es volen enamorar, volen sentir papallones a la panxa, perquè de fet només així amb sentiments a flor de pell es viu una autèntica història d’amor, d’aquelles que per anys que passin continuen i continuen...

“Por lo que a mi búsqueda respecta, sigo siendo aquella persona que persigue algo extraordinario. El amor verdadero, el arrollador e imperecedero. Aquel que desmantela el alma y desbarata creencias. El que necesita de otra persona para subsistir porque por si solo carece de sentido. Podría también elegir no hacerlo. Cierto. Soy libre y podría escoger otro destino. Pero si he de ser sincera conmigo misma y elijo vivir de acuerdo con lo que siento, debo seguir con mi búsqueda, aunque en ocasiones parezca carecer de sentido. Y aún así será el viaje menos peligroso que jamás haya realizado”.

UN HOME DE PARAULA, IMMA MONSÓ

"Hem vingut al món a experimentar el major nombre de coses possibles"

Fa cinc anys que la vaig llegir al Club de lectura i recordo que el dia que la vam comentar Imma Monsó hi va ser present. És una novel·la molt molt tendra, però trista a la vegada.

Un home de paraula  és la història d'un amor, d'una parella i una família tràgicament separada per la mort. L'autora fa servir la seva pròpia experiència envers la pèrdua de l'ésser estimat per relatar-nos les seves fases del dol, i alhora, explicar el que va ser la seva vida durant 16 anys de relació.

Es tracta d'un relat autobiogràfic en el qual l'autora parla del que ha suposat la mort de la seva parella. És un llibre molt trist, però a la vegada bonic perquè  a través d'aquest llibre l'autora agraeix els anys viscuts amb la persona estimada i recorda amb molta gratitud totes les experiències compartides amb el seu marit al llarg dels anys compartits.

Imma Monsó explica al llarg de l'obra les anècdotes que van envoltar la relació amb el seu marit, els seus viatges, l'adopció a la Xina de la seva filla Maria, la complicitat intel·lectual que es va crear entre els dos membres de la parella. Per tots aquests motius, quan després d'haver superat un càncer de dos anys de durada, el marit de la Imma va morir d'un atac de cor, el cop va ser tan dur que ella va decidir escriure el llibre que mai no hauria volgut escriure.

L'estructura de la novel·la és molt original perquè cada capítol està dividit en dos parts. Les parts A i les parts B.

Les parts A estan dedicades a parlar del seu marit i de la seva singular personalitat, i les parts B descriuen la pèrdua progressiva de la parella i els sentiments que li generen la seva absència.

D'aquesta manera el lector que tingui ganes únicament de llegir una original història d'amor pot quedar-se amb únicament amb els capítols A, mentre el lector al qual li avorreixen les històries d'amor amb final feliç pot llegir els capítols B.

L'autora intenta demostrar amb aquest llibre com es pot compaginar el record i l'oblit de la millor manera possible. I segons ella això només s'aconsegueix intentant reconstruir la presència de l'ésser desaparegut a base de paraules i humor.

A continuació us deixo aquesta entrevista que li van fer al 2006 arrel de la publicació del llibre perquè li feu un cop d'ull, us agradarà. A mi personalment m'encanta un fragment on diu que: "Hem vingut al món a experimentar el major nombre de coses possibles"

Imma Monsó: 'La perplexitat és el motor del llibre'

—Aquest llibre és fruit de la necessitat de fer catarsi, de consol i de fer un procés de curació per la pèrdua de la persona estimada? 
—Comença així, perquè l'escriptura sempre comença com a procés de catarsi. Però, en aquest cas, al començament del dol, quan estàs molt tocada, no acostuma a sortir res de bo. A mi el que m'ha resultat molt interessant de l'elaboració d'aquest llibre és que, com que la durada ha estat de gairebé de tres anys, amb el temps una mena d'atmosfera literària ha anat tenyint el text. És llavors quan t'adones que va agafant un cert valor literari. L'altre dia, una amiga psiquiatra em deia: és curiós, llegint 'Un home de paraula' es nota com a la vegada que s'elabora el llibre s'elabora el dol, el treball del dol, que és anar posant una distancia, un somriure, una mirada irònica a les coses. 

—Aquesta obra la va escriure conforme anava vivint el procés de pèrdua? 
La part del dol seria, efectivament, en temps real. Una mica, com diuen els francesos, 'décalé', l'escriptura un pas per endavant. Hi ha un moment que es diu en aquest llibre: esteu llegint sobre el que està esborrat. I el que 'està esborrat' són aquestes cinc-centes o sis-centes pàgines que jo tenia escrites al cap de molt poc temps, al cap de set o vuit mesos del dol. Això és el doll. Després hi ha un procés de reelaboració i ordenació. 

—Diu en la introducció: 'Aquest és un llibre escrit a petites dosis, com si les tecles enrampessin. Un període curt, no més d'una hora sense haver de plegar. Crema'. 
—Jo sempre he gaudit molt escrivint, sempre ho he dit, si no gaudís no escriuria. Però en aquest llibre passar-s'ho bé no era la paraula més adequada. En canvi, eren hores o moments d'estar acompanyada d'una absència-presència, que jo volia que durés, com més millor. Fins i tot, hagués preferit que el procés d'escriptura hagués durat sis anys en comptes de tres. 
Al començament era molt dur, perquè eren els fets bruts i no elaborats. Conforme aquells mateixos fets, sense alterar la seva veracitat, anaven adquirint una mena de valor literari, per a mi deixava de ser dur i passava a ser la mena d'activitat literària que sempre m'ha estat tan grata, i que simplement surts, surts de tu, i això per a mi és la literatura. I pel lector és l'altra cara de la mateixa moneda: Què passa quan tu llegeixes el text d'algú que no ha sortit de sí mateix quan l'escrivia? Per exemple, aquests poemes dels adolescents que pateixen tant, tant, tant, t'aboquen allà tot el dolor, però no et commouen. No et commouen perquè mostren el dolor en brut. El que fa que una peça tingui un cert valor literari és anar més enllà, més enllà del pur dolor i de l'emoció. La qüestió és què pots treure'n d'això que va una mica més enllà. 

—I en quin moment se n'adona que el que escriu a doll es pot convertir o vol que es converteixi, en un fet literari? Que en sortirà un llibre i que el vol publicar? 
—És realment un procés molt progressiu. No hi ha un moment concret. Jo recordo que al començament tothom em deia: tu que et dediques a escriure, escriu, escriu, ara és el moment. Jo tenia la necessitat de fer la crònica dels fets (que no se m'escapi res, ni del que ha estat, ni del que passa ara, ni del dia a dia), però fora d'aquesta mania no tenia gens de ganes ni de fer un llibre ni d'acabar-lo. I va anar sorgint en la pura intimitat. Possiblement va ser important el moment en que li vaig veure la forma, dels capítols A i B, de poder parlar tan de l'amor com del dol, de les dues coses. 
Ara se m'acut... Saps quin és el moment en què t'adones que allò comença a tenir valor per a tu, valor literari? És el moment de la perplexitat. Quan pot més l'estranyesa per certs fets, i això et porta a una indagació, que va més enllà de l'emoció, del dolor... Hi ha d'haver un sentit que t'arrossega i, per a mi, aquest sentit és la perplexitat, l'estranyesa. Jo crec que sempre he partit d'això per escriure un llibre. I en aquest cas, hi havia una doble estranyesa que era el motor que tibava cadascuna de les parts: en la part A, que és la que parla de l'amor, era l'estranyesa de pensar com podia ser que un amor passional d'aquest tipus durés tant. En la part B, la del dol, m'estranyava seguir vivint després de la pèrdua. No m'ho podia creure. Cada dia que passava pensava com era possible que seguís vivint sense ell. 

—A part de la perplexitat per la durada d'aquest amor, hi ha una certa actitud altiva per aquest amor també? 
—No. No ho sé. Orgull? Jo penso que cada situació té els seus avantatges, no cansaré de repetir-ho. Per exemple, quan estàs sol tens una llibertat infinita, però també tens una sèrie de coses molt negatives. L'amor absolut té uns excessos, una dependència, un fons de neguit constant, perquè tu no pots ni pensar en perdre aquella persona. L'amor absolut té un preu. Però, en aquest sentit, l'amor absolut m'ha fet més generosa que altra cosa. Potser forma part d'aquesta idea que tinc de la vida, hem vingut al món a experimentar el major nombre de coses possibles. 

—Per què no s'explica en la contracoberta que aquesta és una història autobiogràfica? Per força aquesta dada ha de tenir un efecte en el lector. 
—De fet no es va ni plantejar. Ni tan sols ningú va gosar dir-ho. Jo sempre he estat una gran defensora de que el fet literari és independent del gènere que s'utilitzi. Per exemple, una biografia que té molt d'interès per a mi acaba essent literatura. I, a la inversa, una novel·la que no té una mirada que va més enllà del que està passant, per a mi no té cap interès i no la considero literatura. Per altra banda, de vegada allò autobiogràfic aixeca automàticament una mena de morbositat, que volia que en la mesura del possible no aparegués, com a mínim etiquetant aquest llibre. Una altra cosa és que jo des del primer moment dic al lector que tots els fets són absolutament reals, que he intentat no trair ni una sola dada ni una sola frase. Això ha estat una opció molt personal, ho he fet per l'entorn i per la meva filla. He intentat que tot s'ajustés als fets reals, però amb mirada literària, que és la mirada de la ficció. Per això m'agrada mantenir per aquest llibre l'etiqueta de novel·la. 

—Hi ha voluntat literària en la idea de la construcció d'uns personatges, el relat en tercera persona, les referències literàries, el joc i el paper de les paraules, fins i tot el títol. 
—Aquests són els elements que fan que el llibre sigui ficció. És clar, partia d'un tipus de persona, que era el meu home, que tenia la capacitat de literaturitzar la vida, de forma immediata, constantment. No havia de fer gran cosa per literaturitzar-lo, no tenia gaire mèrit. Però el fet que fos tan especial era un element que en certa manera se'm girava en contra. Per exemple, en el llibre 'Tot un caràcter' jo m'havia inspirat molt en la meva mare: era un caràcter molt bipolar, molt contradictori, amb uns defectes enormes, i això donava molt de joc. Però a 'Un home de paraula', de sobte, em trobava amb un personatge que si m'ajustava pèl a pèl a la realitat, doncs era insuportable. Era massa maco, massa literari. I, d'altra banda, tenia la necessitat de no caure en la mistificació, perquè jo sabia que molta gent que el coneixia a fons llegiria el llibre. Era difícil, perquè era un tipus de personatge molt quixotesc. Una de les alegries més grans que m'ha donat el llibre ha estat el fet que tres o quatre amics que són molt rigorosos m'han dit 'és ell'. Ha estat tot un repte i m'ha costat. I una de les maneres era preguntar-me 'li agradaria a ell?'. Ell era el meu primer crític amb els llibres que he escrit. També pensant amb la meva filla, el repte era com mostrar l'essència del que era sense trair-lo. 

—Ha aconseguit no idolatrar-lo? 
—Era un perill que em preocupava molt i jo penso que he aconseguit que no sortís idolatrat. En el capítol del carisma vaig intentar explicar això: Saps aquest tipus de persona com 'jesucristiana', que a la vegada és vulnerable i a la vegada molt ferma i suscita molta adhesió? Això li passava molt, amb alumnes, amb amics... i ja li passava de petit. Però més aviat he intentat rebaixar, rebaixar i rebaixar, perquè sinó podia pecar d'idolatria. És per això que parlo d'una persona amb carisma, perquè és aquella mena de persona a qui reconeixes la seva superioritat en intel·ligència i en sensibilitat, i que a la vegada es fa estimar. Això és molt difícil de trobar. És un do, s'hi neix o no s'hi neix. 

—La història es vehicula a partir del seu home, però també parla molt de vostè mateixa. Mostra sentiments, manies, costums propis i intransferibles. Li ha costat compartir aquests fets íntims? Vostè que es defineix com una persona tímida, no se sent molt despullada en el llibre? 
—No, no. A més, penso que quan s'escriu s'ha de ser honest. Aquesta mena de discreció farisaica que de vegades es porta és una mica com l'altra cara de l'exhibicionisme barroer. Entremig tenim la possibilitat de la literatura, que és intentar extreure la veritat de les coses. Per exemple, durant el procés del dol jo vaig provar tot allò que em pogués consolar, a tots nivells, metafísic, existencial, mèdic... per tirar endavant. I al final del llibre parlo de que la medicació ha estat una de les moltes ajudes que he tingut. Recordo, durant la primera lectura del llibre la meva editora em va dir: 'com que no ho has esmentat abans, jo de tu ho esborraria'. M'ho vaig pensar i no ho vaig treure, perquè vaig pensar: això ha estat part del procés i no sé la importància que ha tingut en reeixir el dol. Per això vaig deixar-ho. 

—En el moment que va decidir deixar aquesta dada en el llibre va pensar en els lectors que passen el que vostè ha passat? 
—En el fons és inevitable pensar-hi. Si que hi penses, si. Per a mi hi havia la veritat i, un cop més, la perplexitat. Jo vaig estar molt de temps sense perdre res, gairebé un any, perquè volia viure a fons tot això, tenia la sensació que no em volia perdre res, però va arribar un punt que estava molt malament i vaig prendre antidepressius. I després t'adones que és una cosa que no transforma la teva personalitat, que et dóna més assossec i fa que ploris un trenta o un quaranta per cent menys, que això és molt important en el dia a dia. I permet mantenir-te en contacte amb tots els records que vols. És que, quan ho passes molt malament acabes fent una barrera terrible. Has de posar-hi tots els mitjans i aquest és un mitjà més. 
Quan parlo de tot això no sento que reveli la meva intimitat, que considero totalment secundària. L'interès va sempre més enllà, a partir de la perplexitat, l'estranyesa, la curiositat. 

—Diu la contracoberta del llibre que les parts del dol funcionen com un tractat. Li sembla bé dir-ne tractat? 
—No. Va ser una cosa que va dir algú i s'ha anat repetint fins que ha quedat. Un dels perills d'aquest llibre és que soni a autoajuda. El tema d'un llibre no diu mai res, sinó que és el to. 

—Per tant, el lector ha de fugir de la idea que és un tractat del dol? 
—D'una manera irònica ja està bé, perquè per a mi, sempre ho he dit, els millors tractats d'autoajuda són les novel·les, és la literatura. 

—Arribar al final del llibre i saber que és el final no devia ser fàcil. Vostè el tanca dient que el seu home es converteix en una segona pell, 'el porto posat', diu. 
—Si, jo ho veig així. Davant l'hecatombe hi ha un renaixement molt fort, i en aquest renaixement és possible que heretem coses. Si, jo crec que heretem coses de les persones que ens han interessat a la vida, que en un moment donat cristal·litzen. Per altra banda, en el dol hi ha una cosa molt curiosa: El dolor del dol va desapareixent, però el dolor de l'enyorança no desapareix mai. Aquest pots sentir-lo com el primer dia.

FI, David Monteagudo

"El teléfono sonó una, dos, tres veces. "¿Alguien puede coger ese teléfono?", gritó Hugo desde algún rincón de la casa; pero el teléfono sonó otra vez, y luego se hizo el silencio, y después volvió a sonar de nuevo. Hugo entró en el despacho con pasos precipitados, farfullando una palabrota, y descolgó a la mitad de un nuevo timbrazo. "Sí, diga", dijo mientras el auricular viajaba todavía hacia su oreja, en un tono apremiante, descortés, mezclando en su irritación al anónimo llamador y a quien le había obligado, con su pasividad, o tal vez con su ausencia, a atender la llamada."

Fi de David Monteagudo és una novel·la inquietant i terrorífica en alguns moments. No és una novel·la fàcil, és un conte que viatja del drama generacional a la ciència ficció més obscura.     

Ens explica els successos inesperats que tenen lloc en la reunió d’un grup d’amics després de 25 anys sense veure’s. Alguns van amb les seves parelles, altres hi van sols, però en falta un, El Profeta (l’anomenaven així per la seva moral catòlica). Aquell de qui parlen tots i a qui temen, aquell a qui li van fer alguna cosa que cap d’ells no vol recordar i que va adquirint cos segons passen les hores.

A causa d’una promesa que havien fet en la seva adolescència es retroben de nou, amb uns quants anys de més, el mateix cap de setmana que celebren l’aniversari d’aquella nit memorable, al mateix lloc, un monestir abandonat allunyat de la civilització, per rememorar i celebrar aquella amistat ja enterrada per quasi tots ells. A la nit, després d’una inesperada apagada de llum, veuen que les estrelles llueixen més brillants que mai. Al matí un d’ells ha desaparegut, no serà l’últim.

El gran que de la novel·la és l’atmosfera que aconsegueix crear l’autor, necessària per a la inquietud que envolta els protagonistes des de l’inici de la narració, i va acaparant la nostra atenció, fent-nos devorar les pàgines per descobrir què passa a cada moment i com acaba el relat. Sumat a tot això cal destacar els grans diàlegs que crea l’autor, perfectament estructurats, dinàmics i reals, que doten de gran personalitat als nou protagonistes del retrobament. La seva prosa asfixiant és capaç de fer-nos tremolar de por amb espais oberts a ple sol, una prosa rica en detalls. L’autor fuig de qualsevol convencionalisme dins del gènere de terror, ens deixa el cos malfet al compartir amb el lector els dubtes dels protagonistes, sense explicacions ni lligams, només l’autèntic horror de no saber mai què passa realment. Una nova mirada apocalíptica.

Cadascun d’ells té les seves característiques ben definides, reflexant aquell caràcter de l’adolescència que no ha evolucionat amb els anys, aquells típics amic que et trobes al cap dels anys i continuen sent iguals..., amb defectes i virtuts que es van engrandint segons passen les hores i la situació es torna cada cop més desesperant.

Una narració intensa en la que nou personatges s’enfronten a una realitat canviant i ens presenten el pitjor i el millor d’ells mateixos. De què són capaços els éssers humans en circumstàncies adverses, igual que en l’obra fantàstica de José Saramago Ensayo sobre la ceguera, ens transporten a través d’un camí extern pel qual caminen sense rumb, i un recorregut intern en el que indaguen en el seu passat per entendre el què passa i intentar trobar una solució a la seva desesperada situació.

No sabria decidir-me entre el terror i el thriller en una novel·la que aconsegueix enganxar-te des de les primeres pàgines. Aquest seguit d’enigmes que et fan buscar respostes racionals per tot allò que no ho és et persegueix fins al final de l’obra en què esperes trobar respostes a tota aquesta trama vibrant o un final que ho tanqui tot, però no és pas així.