PRIMERES IMPRESSIONS
Ahir a la nit vam arribar de la nostra aventura caminadora. Després d'estar 11 hores tancada al tren vaig tenir una mica de temps per ordenar el que havia passat aquests 9 dies des que vam marxar de casa.
Aquest matí he anat a comprar i la gent em preguntava què tal, com havia anat... Ufff llavors m'he aturat un moment i he pensat, és que el camino és molt camino, i de sobte han tornat a sorgir tota una sèrie de records, de sentiments, de sensacions... tots ells passant com una pel·lícula dins el meu cap.
Han estat 9 dies de compartir moltes coses, de força, de companyerisme, de voluntat, de dolor, de recordar, de tancar portes i obrir-ne de noves, de reflexionar, de pensar, d'escoltar, de conèixer gent, de silenci... El Camino engloba tota una sèrie de coses que el fan molt especial. És una d'aquelles coses que crec que tota persona hauria de fer més tard o més aviat, i que per moltes paraules que intentis posar-li és impossibe descriure'l bé, s'ha de viure.
De fet la nostra vida no és res més que un camí on ens perdem moltes vegades, on no trobem les fletxes que ens indiquen cap on hem de tirar, llavors ve la por, els nervis i... Però el camí et dóna una lliçó, sempre hi ha fletxes grogues que ens indiquen el camí, però a vegades ens costa veure-les perquè no ens hi fixem bé.
Una de les coses que més por m'ha fet és el dolor que podem arribar a experimentar... Un dels dies recordo haver arribat a Samos i no podia caminar pràcticament. Em vaig espantar tant, que pensava que el camino s'havia acabat per mi. Tenia un dolor tan gran als genolls... Però és llavors quan escoltes als teus amics, aquells que fan el camí amb tu i que t'animen i fan que el dolor ja no sigui tan gran. Penses en el que estàs compartint i que has compartit amb aquestes persones que et van donant suport. Sempre vas trobant gent pel camí que t'anima també, i que fan els quilòmetres més entretinguts... Moltes vegades són converses inconnexes, però que et donen força.
Ningú s'escapa del dolor durant el camí. Resulta impossible caminar més de dos dies i no notar que el nostre cos se'n resenteix. Llavors l'hem d'escoltar, adaptar-nos i parar si es necessari, l'hem de cuidar més, hem de modificar el ritme si fa falta. És així com entenem el que ens costarà el camí. I així també gaudim a l'acabar cada etapa i veure que has estat capaç i que l'has superada. Sents una satisfacció interior que et fa crèixer i seguir endavant, sempre endavant. És el mateix que la vida, a vegades ens passen coses amb les que hem d'aprendre a caminar, coses que nosaltres no triem i que hi són, però el més important és no deixar de caminar mai, com diu la Patri sempre endavant.
