LE HAN CONCEDIDO UNA BECA ERASMUS PARA EL PRÓXIMO CURSO

Acabo de llegar de Madrid de pasar un fin de semana con mis amigas Erasmus. Cuando logramos juntarnos es como si el tiempo se hubiera detenido en Salerno. Han pasado muchos años, pero en el fondo seguimos siendo las mismas. Con nuestra forma de ser y nuestro carácter (bien distinto), pero nos complementamos y nos equilibramos como grupo a la perfección.

Nuestras vidas sí que han cambiado y nuestras obligaciones también, pero creo que es importante que nunca olvidemos lo valientes que fuimos y las ganas de comernos el mundo que teníamos,  esa es nuestra esencia y es la que nos tiene que acompañar para seguir adelante.

Cuando pienso en cada una de vosotras no puedo parar de reírme y a veces de llorar, porque me vienen a la mente un montón de imágenes, palabras, situaciones...  Y es que ese año nos cambió la vida...

“Le ha sido concedida una beca Erasmus para el próximo curso en la Universidad de Fisciano, Salerno, Italia”  

Mi historia, o más bien dicho, nuestra historia empieza un 24 de septiembre de 2002, ni más ni menos  hace 16 años.

Tenía 20 años cuando me monté en el avión con las expectativas tan altas como el nivel de adrenalina, y, como buena filóloga, mi mochila con algunos libros y un buen diccionario de italiano. Había leído alguna cosa sobre Salerno y había buscado fotos en internet para hacerme un poco a la idea de como era.

Que Italia era un país caótico lo llevaba bien aprendido, al igual que tenía muy claro que quería explorar cada uno de sus rincones y descubrir todo aquello que las ruinas de su historia escondían.

Cogí un vuelo desde Barcelona hasta Nápoles con una chica de mi universidad. Ella no venía a Salerno, se quedaba a estudiar en Nápoles. Me acuerdo que después de llegar salimos fuera del aeropuerto para coger el Alibus, un autobús que te llevaba al centro de la ciudad, donde yo tenía que coger un tren a Salerno. Estaba un poco nerviosa, porque el recorrido que hicimos hasta llegar a plaza Garibaldi me desanimó un montón. Un seguido de calles viejas, sucias, con toda la ropa tendida, ratas... Vamos que la primera impresión fue de salir corriendo y de empezar a pensar donde me había metido. Menos mal que al bajar del Alibus delante de la estación de trenes conocí a Eva y a Virgina, dos chicas que venías de Barcelona y que también iban a Salerno. Hicimos el viaje en tren juntas y eso ya me tranquilizó un poco más.

Llegamos a Salerno hacia las 7 de la tarde. Eva y Virgina me acompañaron al Albergho Santa Lucía donde iba a pasar las siguientes 2 noches hasta encontrar un piso donde alojarme los siguientes 9 meses. Luego nos fuimos a cenar y nos dimos una vuelta por el casco antiguo, y la verdad es que nos gustó mucho. Era una ciudad pequeña al lado del mar y muy cerca de las montañas y mucho más tranquila que Nápoles.

Fue una noche muy rara la que pasé en ese hotel. Tenía miedo de la soledad, pero sin embargo un mundo totalmente nuevo se abría ante mis ojos. Por fin había conseguido la libertad que tanto deseaba.

La llibreria dels finals feliços, Katarina Vivald

      «Hi ha una persona per cada llibre, sempre. I un llibre per cada persona.»

Hi ha llibres que quan els veus, a la prestatgeria de la llibreria o de la biblioteca, sembla que et cridin, que vulguin venir amb tu. Acostumo a fer cas d’aquesta intuïció —que imagino que tots els addictes a la lectura tenim— i poques vegades en falla. Amb «La llibreria dels finals feliços» em vaig endur una molt més que agradable sorpresa, la seva lectura em va fer sentir un ventall de sensacions i sentiments molt variats. He empatitzat amb els seus personatges, he sentit alegria, ràbia...

Podem dir que «La llibreria dels finals feliços» és una novel·la intimista, que parla de llibres, de dones, de sentiments, que té força, que és vital, femenina (no feminista) i dolça (no pas embafadora); és que dóna veu a tots i cadascun dels seus personatges del poblet de Broken Wheel.

«La llibreria dels finals feliços» ens explica la història de la Sara i l’Amy, dues dones que mantenen una amistat per correspondència. Dues persones molt diferents: la Sara, una jove sueca que s’acaba de quedar a l’atur en tancar la llibreria on treballava i l’Amy una dona madura d’un poble d’Iowa. El seu amor per la literatura i els llibres serà el nexe d’unió entre totes dues. La història arranca quan la Sara decideix acceptar l’oferiment de la seva amiga i viatja a Broken Whell per visitar-la, donant-se la trista coincidència que arriba el mateix dia del funeral de l’Amy.

La història està explicada a través de les dues veus narratives: la d’un narrador omniscient en tercera persona i un en primera persona en veu de l’Amy i que ens parla a través de les cartes que l’hi va enviar a la Sara. A través d’aquests dos narradors anirem coneixent a tots els habitants de Broken Wheel i els seus secrets. Uns personatges, que en principi ens semblaran força peculiars, però a mesura que els anem coneixen una mica més, els podrem identificar com aquesta gent que veiem diàriament en els nostres pobles o ciutats.

«La llibreria dels finals feliços» és la llibreria que tots els amants de la lectura hem somiat en tenir alguna vegada. La Sara l’obre amb els llibres de l’Amy, i ho fa per poder tornar al poble de Broken Wheel una part del que els seus habitants l’hi ha donat a ella, cosa que aconsegueix amb escreix, ja que és capaç de trobar un llibre per cada un d’ells, la majoria dels quals mai no havia entrat en una llibreria i molt menys havia obert un llibre. Crida l’atenció el mètode de classificació de llibres que fa servir la Sara: «Vida a ciutats menors», «Atenció, final tràgic!», «Ni una paraula de més», «Sexe, violència i armes», «Final feliç garantit!», «Literatura femenina divertida» o «Per als vespres de divendres i els diumenges de fer el ronso al llit» i els títols que posa a cada apartat.

La novel·la és un elogi a la vida i a la literatura. A la vida i tots els problemes reals que hem d’afrontar dia a dia, a través dels habitants de Broken Wheel i de la mateixa població, greument afectada per la crisi. I a la literatura a través de la Sara i la seva dèria lectora.

És un d’aquells llibres que s’ha escrit expressament pels qui estimem el món literari, de les llibreries i les llibretes, les biblioteques... Pels que som malalts dels llibres, que els comprem compulsivament, encara que la pila de pendents que tenim a casa sigui esfereïdora; pels que anem dient: un capítol més... un més i prou... i les hores ens passen volant; els que anem llegint pel carrer i els que més d’una vegada ens hem sentit a dir que preferim la companyia d’un llibre a la de les persones. 

“Qui estima els llibres i ha de viure’n lluny,

de mica en mica va perdent l’ànima” 

(Care Santos a "L'aire que respires")

L'ESGLÉSIA DEL MAR, ILDEFONSO FALCONES

Ja fa molt temps que tenia ganes de llegir-lo, però sempre deia a l’estiu ja ho faré... Aquest hivern amb l’excusa de la sèrie vaig pensar que era el moment per fer-ho d’una vegada.

"La ciudad se extendía a sus pies.

- Mira Arnau- le dijo Bernat al niño, que dormía plácidamente pegado a su pecho-, Barcelona. Allí seremos libres.

Desde su huída con Arnau, Bernat no había dejado de pensar en aquella ciudad, la gran esperanza de todos los siervos."

És una novel·la històrica, que m’ha sorprès, sobretot, per la dura realitat d’aquella època, la riquesa narrativa i la lleugeresa de la lectura ja que ho reflecteixen d’una manera tan viva que m’han fet conscient dels inferns personals dels seus protagonistes.

Enmig del segle XIV els habitants d’un barri de pescadors de Barcelona decideixen construir el temple marià més gran conegut: Santa Maria del Mar. És durant la seva construcció que Arnau va creixent. Fill d’un serf que abandonà les seves terres per culpa dels abusos del seu senyor. La seva vida, el seu ascens social, el seu amor... Tot a l’ombra de la Catedral, la seva Catedral.

Amb un inici molt cru ens anem introduint en la història i les costums imperants en l’Espanya medieval. Una novel·la històrica construïda amb un ritme àgil i que poques vegades es para en molts detalls per no paralitzar la història.

Una novel·la que transcorre al llarg de molts anys on s’explica la vida d’Arnau Estanyol. Un protagonista que no ho tindrà gens fàcil i que haurà de superar moltes adversitats.

Arnau, fill de Bernat Estanyol, un serf de la terra que fuig cap a la Ciutat Comtal en busca de la llibertat seva i del seu primogènit, és el protagonista d’aquesta apassionant història d’intriga, amor, enganys… sempre al voltant de la solemne església Santa Maria del mar, ambientada en la medieval Barcelona del segle XIV.

Tot comença un calorós dia de setembre, Bernat Estanyol es casarà amb la jove Francesca sense ni tan sols conèixer-la. Un seguit de rumors el separen de la seva família i en recuperar només al seu fill fuig cap Barcelona per aconseguir ser lliure, finalment. Allí és acollit per la família de la seva germana, i el seu fill rep una educació uniforme. Els esdeveniments que anaren succeint passaren tant seguidament que ni Arnau no pot dissimular la seva tristesa, i entre tanta foscor coneix Joanet, un noi que amb el temps i la solitud s’uneix a la seva família, amb qui recorre tots els racons de Barcelona fins al punt de trobar una mare per Arnau, que desitjava l’amor d’una que li faltava. En cercar, troben l’església del mar, l’obra més ponderosa feta per al poble i construïda pel mateix poble que instantàniament captivà els dos nens.

Anys després, amb l’escassetat de blat, aquests dos germans anaren convertint-se en cossos completament famèlics i amb la consegüent revolta del poble, presidida pel mateix Bernat a qui executen i ensenyen davant del poble.

Amb aquest fet, Arnau deixa de ser palafrener, juntament amb el seu pare, per a Grau Puig, el cunyat de Bernat, i es acceptat com a bastaix de la Ribera.

El temps passa i l’amor, o més ben dit l’aspiració, a la bella Aledis creixen com el seu cos famèlic que semblava impossible de transportar tan sols un sac de blat. El jove demostra amb el temps ésser capaç, mogut pel mateix foc de l’odi vers als Puig. Joan que accedí a l’escola en poc temps es convertí en el millor estudiant i amb la consegüent monjo de l’ordre dels franciscans, que havien de romandre dòcils i viure modestament, en canvi ell volia saviesa i poder, llavors, gràcies a una gràcia del rei Pere III és enviat amb l’ordre dominic per continuar els seus estudis. Però abans de a seva anada volia veure el seu germà casat, i li proposaren Maria, la filla d’un dels prohoms de la seva confraria, Arnau hi acceptà.

Tot corria bé amb la seva esposa que el tractava tant bé que mai s’acostumava, i després amb l’atac d’Aledis, ja casada, portada per la luxúria, sempre l’obligava a jeure amb ella, sempre, amb una amenaça. Buscant una sortida d’aquell embolic amorós s’allista a l’exèrcit català contra Jaume II de Mallorca, al qual gràcies a les seves habilitats es converteix en soldat a les ordres d’Eixemèn d’Esparça, escuder del rei Pere III, “el Cerimoniós”. Gràcies a una dona pública, sense ànim de lucre, Arnau es desfa de l’obssessió d’Aledis que el perseguí fins al mateix campament militar. Ara ja podia tornar a casa amb Maria.

La pesta assolà la ciutat i multituds morien per la seva ràpida transmissió. També arribà l’hora de Maria, a qui Arnau acomiadà amb un petó. Esperant la seva mort, Arnau salva una mainada jueva amb un esclau i els protegeix. Després emmalaltí i la família Cresques, la jueva, l’ajudà, li proporcionà un bon capital per convertir-lo en canvista i li lliurà el mateix esclau que ell ajudí, el qual posseïa unes habilitats per a l’economia sorprenents de qui Arnau aprengué amb el temps…

És la història, inacabada, d’Arnau, fill d’un serf que aconsegueix el millor que podia per a la seva família sense més valor que creure que tot millorarà. Arnau que prospera amb la seva manera de fer el bé i amb el seu amor a la Mare de Déu que l’acolli com a fill, ascendeix des de la pobresa fins a arribar a tenir poder i riqueses que el portaren al punt de mira de la Santa Inquisició.

EL SOMRIURE DE LES DONES, Nicolas Barreau

" La felicitat és un abric vermell amb folre estripat"  

Si ets un romàntic o una romàntica no pots deixar de llegir una novel·la ambientada a París. Mmmm París, Oh-la-la... Per mi la ciutat més bonica del món (i és que romàntica ho sóc una estona llarga), però París és París. És la ciutat que em va obrir els ulls al món. Una ciutat plena d’art, de racons inoblidables, de catedrals sublims, de barris amagats,  d’una amistat, de creps increïbles, de biblioteques especials...

Després de llegir El somriure de les dones he tornat després de 14 anys a París. He passejat pels seus carrers de mans de l’Aurelie, la seva protagonista. He olorat les seves aromes i he viscut la màgia d’enamorar-me un altre cop d’aquesta ciutat i de totes les històries que envolta.

No podia fallar: París, amor, llibres, una dona, un restaurant i una història per descobrir.

El somriure de les dones de Nicolas Barreau, és una novel·la romàntica ambientada a París i que té com a protagonista Aurelie, una jove que regenta un restaurant i que està passant un mal moment perquè la seva parella l’acaba de deixar el dia del seu aniversari. Passejant per la ciutat, en una petita llibreria, troba una novel·la titulada El somriure de les dones i descobreix sorpresa que la protagonista és ni més ni menys que ella mateixa  i el seu restaurant.

No es pot tractar en cap cas d’una casualitat, ja que l’autor la descriu amb tot luxe de detalls, des del restaurant fins a la roba que porta, passant pel seu aspecte físic. Emocionada, es posa en contacte amb l'editorial amb l’objectiu de conèixer l'autor del llibre, un misteriós i desconegut escriptor anglès. Però Aurelie topa amb la resistència de l’editor de l’obra, André, que intenta evitar a tota costa aquesta trobada.

LA SUBSTÀNCIA DEL MAL, LUCA D'ANDREA

Fins on estaries disposat a arribar per descobrir tota la veritat? Arriscaries tot el tens per fer-ho? Series capaç de fer trontollar tota la teva vida i la de la teva família per arribar fins al final?

L'any 1985, durant una terrible tempesta, en Kurt Schaltzmann, en Markus Baumgartner i la seva germana Evi són brutalment assassinats al Bletterbach, un enorme congost tirolès els fòssils del qual expliquen la història del món.

Al cap de trenta anys, en Jeremiah Salinger, un documentalista nord-americà que fa poc s'ha instal·lat a la zona amb la seva dona Annelise i la seva filla petita, s'obsessiona amb aquest cas sense resoldre. Tota la gent que l'envolta, començant pel seu sogre, en Werner, exdirector d'Ajuda Alpina i un dels homes que va descobrir els cossos mutilats, i acabant per la mateixa Annelise, són sospitosos del crim d'alguna manera i cap d'ells no vol remoure el passat. Tanmateix, és com si aquell esdeveniment tan sagnant arrossegués una maledicció que hagués despertat alguna cosa espantosa al Bletterbach, tan antiga com la mateixa Terra, que la gent donava per desapareguda.

La substància del mal és un trencaclosques detectivesc que es regeix per tres criteris: el crim és un enigma, la resolució el procés, desvetllar-ne l’autoria l’objectiu; l’investigador és un amateur i disposarà (com el lector) de les mateixes dades i possibilitats de resoldre’l, i –finalment– la identitat de l’assassí o assassins no se’ns revelarà fins a la darrera pàgina. Per entremig gaudirem de múltiples indicis, línies de recerca que són un atzucac, girs sobtats i escenes de magnífica tendresa en oposició a d’altres de gran tensió i discreta elegància narrativa.

Tota la trama gaudirà d’un únic i magnífic decorat: les Dolomites, la muntanya carismàtica del Tirol, la majestuosa serralada alpina, suggerent i implacable. I el Bletterbach, una gorja arcaica farcida de fòssils, de 8 quilòmetres de longitud i 400 metres de fondària, meravellós parc alpí, museu a l’aire lliure de la formació de la Terra, on les tempestes poden fer tremolar els fonaments i escenari de l’esquarterament múltiple protagonista del llibre, una incògnita matança que com una maledicció contaminarà (al llarg de trenta anys) la memòria d’un idíl·lic paratge a l’Alto Adige italià, amb l’eco de la permanent sospita.

I l’altre protagonista serà un nouvingut, l’espòs d’una noia de la vall, un nord-americà que patirà el xoc dels usos socials i culturals, un documentalista aclaparat per un trauma a la neu i que carrega a les seves espatlles tot el pes dels remordiments. Els pobles típics i els paratges esplèndids haurien de calmar els dolorosos records però despertaran la necessitat de redempció, la recerca dels homicides i el compromís amb la veritat. Tots esdevindran presumptes homicides: els veïns, la família, un monstre antediluvià i... el diable; una metàfora o una figura al fons?