ARGELAGUES, Gemma Ruiz

"Gaudir d'una cultura extensa és la solució pel benestar humà, perquè dóna als interessos el just valor que han de tenir".

Quan em van regalar el llibre vaig pensar : -No sé què són les argelagues. No ho havia sentit mai. Vaig buscar-ho al diccionari i vaig llegir-hi: L’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

El títol és molt escaient fent de metàfora de les dones, “de les dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

Argelagues està ple d’aquest vocabulari d’abans, de dels nostres avis, del de sempre, del que defineix cada detall de la vida dels pobles, de la feina del camp i del món anterior a la industrialització completa i total.

Una de les heroïnes d’aquesta història és la Remei, que amb 16 anys deixa el seu Castellterçol natal per anar-se’n a treballar a Sabadell. I gràcies a això, Gemma Ruiz pot explicar una pila d’anys després “totes les convulsions d’un segle sense fer novel·la històrica”, diu Xavier Antich. Segons el pensador, les dones que retrata la periodista en el seu llibre són les Cassandres, Helenes de Troia i Antígones del nostre país.

El llibre fa pensar en les obres de Sílvia Alcàntara. A Olor de Colònia, Alcàntara retrata la vida a una colònia tèxtil. I a Els dies sense glòria. El tema és exactament el mateix que a Argelagues: les vivències d’una generació que s’ha vist empesa del camp a la ciutat. Llibres que per si sols ja retraten la societat canviant del segle XIX, però que si es complementen, permeten fer-ne una panoràmica rica en matisos i en vocabulari.

A Argelagues, Gemma Ruiz ha fet la història, sobretot, de la besàvia Remei i de l’àvia i tieta-àvia de la seva família. La història de les dones que passen de viure a pagès a fer-ho les ciutats, en aquest cas, a Sabadell, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de treball i molt dur, i amb una estricta obediència als encarregats de fàbrica i a les normes morals del moment. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga postguerra.

La Remei comença sent la protagonista principal i és la nena de pagès que neix a Castellterçol, essent filla de jornalers. A través d’ella vivim les condicions de misèria, treball i brutalitat freqüents a l’època. Pares i germans decideixen sobre el destí de les nenes, sigui treballant tot cuidant mainada o fent de minyona. És la part més vivament narrada. Es nota molt que la Remei va ser la font oral de l’autora. Frases curtes. Estil directe. Un català riquíssim de vocabulari i d’expressions molt vives de  llavors, no sempre normatiu i que comprenem bé pel context.

Al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…

És la història de les dues generacions anteriors, des del començament de segle XX fins els anys seixanta. Unes generacions sacrificades, que van treballar molt, que van patir situacions històriques terribles com la guerra i la postguerra franquista. L’autora en va aixecant acta i testimoni, donant protagonisme a les dones, tan sovint ignorades, i que són les que mantenen el fil narratiu.

És un llibre per llegir i comentar amb els padrins i els avis, és un llibre per fer memòria de qui som i d’on venim, un homenatge a tots aquells que van fer grans esforços per tirar endavant la família i el país.

ELS VELLS AMICS, Sílvia Soler

Una exposició de Gauguin a París, finals dels 80 i cinc amics que viatgen en cotxe. 

Aquest és el punt de partida de la nova novel·la deSílvia Soler, amb la qual se submergeix de nou en les relacions personals, però aquest cop sortint de l’àmbit familiar per entrar de ple en la forma i fons dels grups d’amics, i en concret, aquells que passen els anys i aguanten ben ferms els embats que la vida depara.

A Els vells amics ens trobem amb l’Ada, el Mateu, el Marc, el Santi i la Lídia, cinc joves que acaben d’entrar a la facultat de Belles Arts units pel destí quan s’organitzen per seguir la proposta d’un professor d’anar a visitar una exposició de pintura de Gauguin a París. Serà un viatge curt. En total, quatre dies durant els quals els somnis de convertir-se en grans artistes els uniran per sempre més.

La narració ens anirà descobrint com són cadascun d’aquests joves. Els seus desitjos, els secrets més profunds, i els seus caràcters aniran desfilant al llarg d’uns capítols que es constitueixen com petits microcosmos dins el conjunt del grup. I és que la Sílvia Soler ha aconseguit fer un retrat bastant precís del funcionament dels grups d’amics perquè, ¿oi que no compartim el mateix ni ens comportem igual amb una persona o una altra encara que formin part de la mateixa colla?

El llibre m'ha fet pensar en els amics que tinc, quan els vaig conèixer i el perquè de la nostra amistat. Alguns són d'aquells amb els qui vas compartir la infantesa i hi ha una connexió especial, que per molt temps que passi aquesta continua existint. D'altres els vas conèixer de més gran, a l'isntitut, a la universitat, d'Erasmus... I alguns et preguntes com pot ser que aquest sigui amic meu?

NOSALTRES DOS, Xavier Bosch

Reconec que m’havia engrescat molt amb aquest llibre. Quan la Mireia me’l va passar tenia moltíssimes ganes de llegir-lo, però em vaig topar un cop començat amb la sorpresa que no li acabava de trobar la xispa. El llibre i jo no acabàvem de connectar, fins que en un moment donat tot canvia. Hi ha un fet que marca el rumb de la història del Kim i la Laura i és el que em fa enganxar definitivament a la novel·la fins al punt de no deixar-la anar fins a l’últim punt.

“I encara més agraït a una persona, que ja veig des d’aquí dalt i que tot just acaba d’entrar, que em sembla que per sort s’ha perdut el meu discurs i que em fa molta il·lusió veure-la perquè és d’aquelles persones que tots tenim, o hauríem de tenir, perquè donen sentit a la vida. L’amistat deu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hi haguessis parlat abans –d’ahir. Beveu, mengeu, rieu, balleu, critiqueu a qui vulgueu i deixeu-me baixar perquè li vaig a fer l’abraçada que ens devem i ens mereixem. I un petó d’anada i tornada”.

Segons explica Bosch en un article al Periódico, aquest és un llibre que «va sorgir de la desesperació» per la mort del seu millor amic, el poeta Francesc Garriga Barata, que apareix al llarg de la història (professor de literatura) al qui es dediquen diverses al·lusions al llarg del llibre. Marcat per aquest succés i seguint en la línia dels sentiments, Nosaltres dos indaga en els vincles invisibles de l’amistat a través de la història del Kim i la Laura, dos joves que es coneixen fortuïtament a les aules de la Univeristat Autònoma a Bellaterra gràcies a un treball sobre Frankenstein, “Tu em vas donar emocions, però no em vas dir com fer-les servir”. Gens casual que sigui aquest llibre, el gran paradigma de l’exploració dels sentiments, el que els ensenyi a crear llaços emocionals.

Despreocupat i seductor és com l’autor defineix el Kim, el fill d’un hoteler del passeig de Gràcia que madura de cop per un fet vital. La Laura, de Banyoles, és la figura antagònica del seu company: idealista, vitalista i molt més humil i natural, diu Bosch. Cadascú des del seu món viuen en les arenes movedisses del «¿Què passaria si…?»

 La novel·la s’estructura en tres parts que coincideixen amb les etapes vitals dels personatges i del pas del temps: any 1983, quan «tot està per fer» i es crea la seva amistat en els «feliços anys 20» dels protagonistes; 2000, «les hores vertiginoses», quan arriben als 35 anys i la vida els llança als primers esculls, i 2016, moment en què es compleixen els 50 anys i «es posa el comptador a zero» perquè «ja no hi ha res a perdre en les relacions».

Barcelona és el marc d’acció de la novel·la: des de la Barceloneta fins al Born, passant pel Gòtic. L’escriptor destaca un dels espais més recurrents en la història: l’hotel Rafaelis, de la família del Kim. «L’hotel és una metàfora de la vida perquè reu­neix hostes que hi estan de pas i altres que s’hi allotgen durant 15 dies i, a la vegada, suavitza la duresa de les relacions».

El que dóna gran interès a aquesta novel·la és que la narració, tot i no ser estrictament lineal, està molt ben estructurada, és coherent i és comprensible. Tots els personatges són versemblants. Semblen de carn i ossos. El llenguatge està molt ben triat, amb pinzellades que introdueixen els diferents registres sense abusar-ne -m’encanta el “trobut” banyolí que apareix de tant en tant. Tots els personatges tenen virtuts i defectes tan humans i reals com els de la gent que som o coneixem.

Nosaltres dos és una celebració de l'amistat. De l'amistat profunda, perquè per a Bosch, "els amics de Facebook no són amics". L'escriptor gosa afirmar que "L'amistat pot ser més permanent i profunda que l'amor". Segons l'autor, els bons moments passats amb els amics són "les gotes de mel de la vida". Ara bé, aquesta és una novel·la sobre el pas del temps, ja que per a Bosch, "no et banyes mai dues vegades al mateix riu". Amb el pas del temps, també hi apareix la mort d'algunes de les il·lusions. Però alhora, els personatges s'enriqueixen amb el pas del temps, amb les experiències viscudes.

JO CONFESSO, JAUME CABRÉ

Jo confesso ha estat la lectura del club de lectura. Després d'haver-lo llegit fa uns anys, n'he fet una reelectura i crec que encara m'ha agradat més.

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol…” Així comença Jo confesso, la novel·la que Jaume Cabré ha estat gestant durant els darrers nou anys, i que ja va per la vuitena reedició, a més d’objecte de traduccions i distingida  amb prestigiosos guardons literaris.

El fil conductor de la novel·la és el Vial, el primer violí que el luthier Lorenzo Storioni va construir en el seu taller de Cremona (Itàlia), al s.XVII i que Cabré utilitza magistralment per enllaçar diferents històries, trames, subtames,  multiplicitat de personatges i  diversos moments històrics  que es lliguen i s’articulen de manera sorprenent.

Una novel·la sobre la maldat en la condició humana. Ras i curt.

L’esfereïdora actuació de la inquisició entre els segles XIV-XV i la brutalitat del nazisme són els exemples més punyents de fins on ha arribat la malesa i que Cabré narra a partir del violí com a nexe en tota la novel·la. Cabré s’ocupa també de la dolenteria i la perversitat quotidiana, aquella que ens és més propera i més difícil de verificar per tractar-se de la família, els amics o la parella. Ningú escapa de la malícia.

Adrià Ardèvol, el protagonista, no era un nen com els altres; Jo confesso tampoc és una novel·la com les altres. Jo confesso és la demostració de l’extraordinària qualitat i potència literària del seu autor en el fons i en la forma.

En la vida entesa com a aventura moral hi trobem, de la infantesa a la mort, l’afecte i el desafecte, l’amor i el desamor, l’amistat, els instants efímers de goig, el consol que l’art i la cultura donen a l’ànima: la música, la pintura, els llibres, el pensament… I la mentida i la traïció, la solitud, la covardia, la por, la reflexió sobre els límits i la naturalesa del mal; tot el que no podem saber dels altres, el cruel i inexorable pas del temps amb la seva ironia final: la destrucció i la mort. I el pes del passat evocat pels objectes i l’omnipresència dels records als qual vivim aferrats i que, com a premi, una malaltia cruel ens pot amputar. En síntesi: “la puta vida” condensada en un miler de pàgines.

Jaume Cabré, que ha demostrat en la seves obres anteriors que és un dels talents narratius més sòlids de la literatura catalana actual, arriba amb Jo confesso a la màxima expressió del seu virtuosisme. Totes les claus del seu estil hi són com en una meravellosa simfonia. Admirables el tempo narratiu, l’ús del temps intern i els seus efectes en la narració, la destresa en l’ús de l’elipsi, la riquesa de punts de vista narratius, la finíssima ironia, les metàfores i un desplegament aclaparador de recursos… no acabaríem si n’haguéssim de posar exemples.

Però potser el més remarcable sigui quant a l’extensa galeria de personatges, la seva densíssima complexitat, el joc de personatges d’èpoques, d’espais i temps històricament diversos que conflueixen i es confonen uns amb altres quan vol demostrar que el fanatisme i la crueltat de què som capaços els humans no té límit i històricament el mal té una cara amb la mateixa fisonomia, per això l’inquisidor medieval, el nazi i el fonamentalista islàmic són un mateix en el fons.

Cal fer esment de l’estructura basada en un concepte cíclic, com la vida, que flueix sinuosa com la memòria, que va desplegant-se en diverses històries paral·leles en aparença autònomes al principi, però totes unides i confluint per crear la il·lusió d’un univers vast i complex com el de la realitat. Narracions que neixen sovint de la contemplació d’objectes que sobtadament cobren vida i ens van explicant les seves atzaroses trajectòries: com l’extraordinari storinoni, el violí que va passant d’unes mans a altres i és un catalitzador de cobdícies, d’afectes, de desenganys, de morts. Com les pinyes d’avet i d’erable, com el medalló, com  el pergamí fundacional del monestir de Sant Pere del Burgal… Tot en un joc de metàfores paral·leles d’inici i clausura, de vida i mort, com a la mort del prior, l’únic monjo ha d’abandonar-lo portant la clau i altres records dins la Capsa Sacra i en aquest camí d’abandonar la santa casa, la mort li surt a l’encontre; magnífica metàfora, de la vida dedicada a l’estudi i al coneixement, acompanyat sempre de la solitud i dels records, d’Adrià Ardèvol, el protagonista de Jo confesso.

Des del punt de vist estilístic, cal remarcar el que és més característic de la narrativa de Jaume Cabré i en allò que excel·leix: el donar veu sense transició als diversos narradors i als personatges que dialoguen, de tal manera que aquest canvi es pot produir en un mateix paràgraf, en una mateixa frase o en les rèpliques d’un diàleg de veus múltiples, sense que el lector es perdi en els meandres de la seva escriptura. Una lliçó de domini i virtuosisme estilístic, en suma, només per la qual ja valdria la pena de llegir la novel·la, però Jo confesso és molt més, és una estada a l’Arcàdia de la lectura.

Gaudium magnun, per dir-ho amb l’expressió llatina que utilitza l’autor quan Fèlix Ardèvol, a Roma, experimenta per primera vegada l’amor… Gaudium magnum! No es pot descriure amb altres paraules el que s’experimenta en endinsar-se en la lectura de les 1.000 pàgines de Jo confesso.