La primera vegada que vaig tenir una obra de Maria Barbal a les mans va ser quan anava a l’institut i la professora
ens va fer llegir Carrer Bolívia. Recordo que va ser una obra avorridíssima,
inacabable i molt molt lenta. Després d’aquell primer apropament a la literatura
de Barbal vaig decidir no llegir-ne cap més de novel·la seva, almenys durant una
bona temporada... Però com diu el refrany: “no diguis mai que després...”. I de
fet així va ser, amb els anys vaig aprendre a mirar o a entendre d’una altra
manera les obres d’aquesta escriptora de Tremp.
Avui us parlaré de Pedra de tartera, per mi la millor d’aquesta
escriptora. La vaig llegir fa uns anys a la universitat, però al març del 2011
vaig veure a
Aquesta obra suposà el debut literari de Maria Barbal (Tremp 1949), i ben
aviat es va convertir en un text clàssic un autèntic fenomen editorial en
diversos països.
Pedra de
tartera ens explica en primera persona la vida d'una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha
passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una
mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la
protagonista. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de
començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament
marcada pels esdeveniments històrics (l'adveniment de la República , la Guerra Civil , els
primers anys del franquisme) d'una banda i, en un altre pla, per les
característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de
sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers els oncles,
després del marit i després dels fills).
Conxa, la
protagonista, és una dona vital i entusiasta, continguda en l'expressió dels
seus sentiments igual que tots els personatges del seu entorn. Des de la
maduresa té la capacitat de reflexionar, la lucidesa de veure la inutilitat de
la vida sempre sotmesa als altres (jo, que mai ningú no m'havia preguntat què
vols) i la capacitat de denúncia de la pobresa material i humana, tot i fent-ho
sense emprar mai un to rebel. La resignació és la seva companya en tot moment.
Conxa és un
personatge molt ben caracteritzat, ric en matisos i que ens permet veure
l'evolució que fa al llarg de la seva vida a causa de totes les seves
vivències. És un model de dona que, malgrat estar molt contextualitzada, és
extrapolable a qualsevol altre entorn i moment històric. En la darrera fase de
la seva vida ens diu, com a resum de la seva existència: em sento com una pedra amuntegada en una tartera.
Pel que fa als
altres personatges de la novel.la, es poden destacar en Jaume (el marit), la
tia i la Delina
(la seva amiga), tots ells personatges molt ben caracteritzats, a diferència
d'altres de secundaris, que il·lustren només algun aspecte determinat, com ara
la mestra, el Martí de cal Sebastià, els fills...
La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes:
l'abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del
marit mort en la Guerra
Civil i l'allunyament de l'entorn geogràfic (del Pallars
rural a la Barcelona
urbana). Juntament amb aquest tema, eix de tota la trajectòria vital de Conxa,
és important també destacar altres temes subsidiaris com ara el de la migració
camp-ciutat, la submissió de la dona que es viu en el seu entorn, la
recuperació de la memòria o de la realitat històrica més o menys propera, la
soledat...
L’any 2011 amb direcció de Lurdes Barba i una nova adaptació teatral a càrrec
de Marc Rosich en la qual el temps de la novel·la travessen i conviuen en l’espai
d’una cuina.
