La intempèrie: aquest és l’estat originari de l’home al
món segons el filòsof Josep Maria Esquirol. Considerant aquest punt de partida
s’entén que l’home necessiti cura i empara. I s’entén que la casa -i l’acollir
i el guardar i tots els verbs i els noms que solem lligar-hi- siguin la base del
seu pensament. A La resistència íntima: assaig
d’una filosofia de la proximitat, Esquirol dissecciona l’existència
desemparada i esbossa alhora una metafísica, una ètica i una política. La mort,
la finitud, el buit al cor, la tristor sense objecte. L’angoixa de no trobar
terra sota el peus. Que tot pugui ser i no ser. Aquesta actualitat que no
permet entendre res. La vida trencadissa de la comunitat política. Per Josep
Maria Esquirol, existir és oferir resistència a totes aquestes cares de la
nihilització permanent.
Esquirol
ens ofereix un seguit de propostes consistents i fermament resistencialistes
per plantar cara, entre altres aspectes, a l'actualitat, a la disgregació del
jo i al nihilisme. L'obra es llegeix amb vertadera fruïció, i, com qualsevol
lectura estimulant de debò, ens fa buscar, en la nostra biblioteca, altres
llibres, poemes, fragments que podrien ser una feliç continuació de les seves
idees.
En
tot el conjunt de l’obra es dóna importància al gest quotidià enfront de les
demandes d’èxit personal que ens exigeix la societat. I sobretot en aquesta
intimitat enalteix el fet de cuidar-se un mateix.
“Evitem
buscar sempre lo extraordinari, admirem-nos d’allò simple i planer i aprenem a
apreciar-ho perquè, des de cert punt de vista és el més sublim de tot. Heus ací
la lliçó. La tenim a l’abast de la mà i, potser per això sigui paradoxalment
una de les més difícils”
Estem
perdent la connexió amb la vida i precisament per això se’ns escapa la riquesa
de la quotidianitat. Som en el temps del domini més espectacular que mai els
humans han tingut sobre la realitat. I això gràcies a l’impressionant
desenvolupament de la ciència i de la tecnologia. La paradoxa és que quan més
creiem saber i més domini tècnic tenim sobre la realitat, menys ens coneixem a
nosaltres mateixos i més se’ns escapa l’essencial.
Segons
el filòsof francès Levinas, “viure és un complement directe”. Els continguts de
la vida poden ser idees i representacions, però també són fruites, olors,
cossos, músiques, instruments, obres, mans, mirades. El goig i la fruïció de les
coses concretes i de la companyia també concreta de les persones singulars. El
contingut de la vida no és la matèria sinó les coses concretes i materials.
L’autor
en una entrevista diu : “Les persones som
constitutivament vulnerables. Això explica que puguem fer-nos més fortes i més
resistents. Aquesta és precisament la musculació. La filosofia ben entesa és un
dels entrenaments possibles de l’ànima, del si mateix. Clar que la vida pública
es construeix millor sobre la fortalesa del si mateix que no pas sobre les
masses amorfes i modelables. Però en cap cas hem de considerar la dependència
mútua com una mena de deficiència. Per sort depenem els uns dels altres. Per
sort compartim el pa i ens ajuntem. La comunitat no és una unitat sinó un
ajuntament. La comunitat que es correspon amb la filosofia de la proximitat
seria la comunitat de la cura, la comunitat que no anul·la el nivell de
l’intercanvi i dels interessos però que hi situa per sobre el nivell de
l’atenció i l’empara. Per dir-ho d’altra manera: la comunitat de la filosofia
de la proximitat és aquella en què la pau no és el resultat provisional de la
fluïdesa dels interessos, sinó el fruit de l’ajuntament en la intempèrie.”
Quotidianitat,
nihilisme, resistència, intimitat, llar, proximitat, persones, vida, saviesa,
llenguatge, filosofia... Són tot de paraules i conceptes que van apareixent al
llarg de l’assaig sobre els que l’autor i va donant voltes.
