Fins a quin punt el nostre temperament pot arrastrar-nos fins a paratges
sense retorn? És possible expiar les nostres culpes mitjançant un sacrifici d’una
vida austera, com a penitència autoimposada per una equivocació fatal? És l'escriptura una manera de justícia o de fer balanç de l’existència? I si fos així,
ni ha prou en reescriure la història per arribar a lo sublim? Aquestes són
algunes de les preguntes que ressonen després de llegir Expiació.
Expiació, considerada per molts la millor novel·la de l’autor, és una novel·la
intensa i múltiple que deixa entreveure el gran talent narratiu d’aquest escriptor. El text integra amb èxit, al
llarg de les seves 400 pàgines, les preocupacions típiques de la metaficció
postmoderna, les inquisicions del thriller psicològic, la duresa de la novel·la
bèl·lica i el drama d’un amor ( im) possible violentat pel destí.
La família Tallis és l’entramat generacional que dóna peu i estructura al
relat. Típica representació de la burgesia rural, formada per un alt funcionari
de la maquinària estatal i l’Emily, la seva esposa –presonera feliç d’un
matrimoni sense amor; León, l’hereu, Cecilia la filla gran i Briony, la petita
i narradora – protagonista. Aquestes formen juntament amb en Robbie, el fill de
la serventa, les figures principals, però no les úniques, d’una trama llarga,
aguda i interessant, ambientada a l’Anglaterra del segle XIX.
L’argument, d’alguna manera lineal i nítidament reconstruible, en la seva
vessant històrica, planteja una mirada crítica sobre els usos i les costums
britàniques – i per extrapolació occidentals- durant il novecento.
La vacuitat de la vida burgesa dels Tallis, els ritus, les costums (agobiants)
de la casa de camp, la discriminació genèrica i social i la duresa de la guerra
són alguns dels tòpics que s’entrellacen a través d’una prosa cuidada, que
sorprèn per les seves descripcions detallistes i amb veus narratives d’una
profunda i intel·ligent instrospecció.
És aquest un dels mèrits fonamentals del llibre. El rescat de la
interioritat del (s) personatges (s), delatada per un narrador omniscient que
ens fa concessions, ens permet aprofundir en éssers agudament conscients de si
mateixos i del seu devenir en el temps a través d’una determinada història
personal i col·lectiva. Només fa falta recordar els pensaments de Briony, que
portant el pes de la seva insentatesa, falsa i sostinguda acusació de violació
contra Robbie, tracta d’expiar la seva culpa en els suplicis de la infermeia. “Briony sintió que la culpa conocida la
perseguía con un furor renovado. (…) restregó a fondo los armarios vacíos,
ayudó a lavar bastidores con ácido fénico, barrió y enceró los suelos, hizo
recados en el dispensario o en el centro de asistencia social (…) Pero sabía
que no servía de nada. Por mucho que fregara y por muy humildes que fueran sus
ocupaciones de enfermera, y por bien que las cumpliese o lo duras que
resultaran, por más que hubiera renunciado a iluminaciones académicas, o a las
vivencias de un campus universitario, nunca repararía el daño. Era
imperdonable” (334). La jove debatent-se entre la consciència de la seva culpa
i les dots narratives que li serveixen de catarsi. Veiem aquí un dels nusos
argumentals que lligaran al lector, retant la seva sensibilitat i sorpresa.
Sí, l’escriptura és explícitament tematitzada com a exercici creatiu i com
a arma existencial davant el desemparament. Briony recorrerà a ella, essent a
la vegada testimoni, actor i víctima dels creuament entre el text i la vida. És
per això que Expiació s’emparenta sense esforç amb les recerques literàries de
la nostra modernitat tardana: “Lo que la
emocionaba de su logro era la concepción, la pura geometría y la incertidumbre
distintiva que reflejaban, a su juicio, una mentalidad moderna. (…) Lo que a
ella le interesaba era el pensamiento, la percepción, las sensaciones, la mente
consciente como un río a través del tiempo, y el modo de representar el flujo
de ese avance, así como todos los afluentes que lo engrosaban y los obstáculos
que podían desviarlo” (330-331). Autoconsciència de l’acte d’escriure i mostrar
desenfadadament els dilemas ètics i estètics de les feines de l’escriptor.
McEwan ofereix al lector una prosa excel.lent, amb moltes descripcions,
movent-se entre arenes però sense enfonsar-s’hi. Passions, incomunicacó amb la
parella, traïcions, mentides, i de nou la guerra que sempre hi és. I tot això
sense renunciar a la tendresa, a la compasió per qui està patint i al clamor de
la consciència quan ens equivoquem sense remei.
En aquest sentit, l’obra suggereix una possibilitat de redempció
(intraterrenal), sense notícies visibles de Déu, alguns dels seus personatges
intenten saldar comptes dignament amb la seva història: Robbie s’aixeca de la
seva desgràcia, Cecilia comença a caminar sola en contra del món i Briony
intenta desfer els nusos de la seva pròpia vida.
