LA CHICA DEL TREN, PAULA HAWKINS

Sens dubte crec que ha estat el llibre de l'estiu, almenys això és el que diuen les xifres, 2 milions en 3 mesos i traduïda a 44 idiomes.

 Abans de tenir-lo a les meves mans ja havia escoltat un munt de coses sobre aquesta història i la seva autora... Les expectatives eren altes, ja que quan es parla tan d'un llibre al final pot ser que esperis tant que t'emportis una decepció i que al final només ha estat un súpervendes d'aquells que al cap dels anys ni te'n recordes.

El dubte, la falta de seguretat en un mateix i la paranoia poden ser un germen corrosiu i destructor. Afegim a això un crim i la solitud que envaeixen a una ciutadana d'una gran ciutat i tindrem alguna cosa inquietant.

   "Hay una pila de ropa al lado de las vías del tren. Una prenda de color azul cielo -una camisa, quizá-, mezclada con otra de color blanco sucio. Seguramente no es más que basura que alguien ha tirado a los arbustos que bordean las vías. Puede que la hayan dejado los ingenieros que trabajan en esta parte del trayecto, suelen venir por aquí. O quizá es otra cosa."

La Rachel agafa cada matí el mateix tren. Sap que cada dia s’atura en un semàfor vermell i que des d’allà veurà els jardins del darrere d’una renglera de cases.

En una d’aquestes cases hi viu una parella que la Rachel no pot evitar mirar cada vegada. Fins i tot els ha batejat, com si els conegués: són la Jess i en Jason. A ella li sembla que tenen una vida perfecta. Tant de bo ella pogués ser igual de feliç que ells.
Fins que un dia veu una escena que la deixa de pedra. Dura només un minut, perquè el tren de seguida es torna a posar en marxa; però n’hi ha hagut prou.
De sobte tot ha canviat. Ara la Rachel té l’oportunitat d’entrar en unes vides que fins a aquest moment només havia mirat de lluny, i no la pensa deixar escapar. S’ha acabat ser només la noia del tren.

És una història que avança de forma imparable però lenta a la vegada, fins a l'última part on tot es precipita de sobte. 

La novel·la s'articula en capítols explicats per diferents veus femenines que aniran pos a poc composant un puzzle de misteri en una història que es perfila amb nitidesa davant d'un lector que no pot deixar de sentir la paraula pànic". Però no us equivoqueu, no és el pànic que produeixen les històries de terror, no. Aquest és molt més real perquà parla de secrets ocults i de debilitats, de cumplir anys i de somnis trencats, de reptes... parla de la realitat. Perquè més enllà del thriller, l'obra es complementa perfectament amb molts temes que estan presents en la nostra vida quotidiana, aconseguint així que ens moguem davant de personatges que semblen molt reals, una sensació que va creixent perquè l'autora ens deixa jutjar-los lliurement segons els actes que cometen. 

És una novel·la que deixa al lector embadalit amb facilitat. Tres veus entre les que anem saltant i que ens adverteixen de la seva fiabilitat, o de la falta de fiabilitat de les seves paraules, proporcionant d'aquesta manera un ambient de dubte. Les perspectives canvien i els moments es barregem fins al punt de sospitar de tots, però hi ha un moment en què les peces comencen a encaixar i comences a veure què ha passat realment.

La noia del tren, la Rachel, basa la seva força en les seves pròpies debilitats, que són presentades dolorosament davant d'un lector que té clar en les primeres pàgines que no és una súper dona, sino més aviat una dona desgraciada i amb molts problemes... Tot i les seves dificultats al llarg de la novel·la preveiem que la seva història ens agradarà.

Un thriller psicològic que funciona des de les primeres pàgines i que és impossible de deixar fins arribar al final. Una d'aquelles històries plagades de misteri, de secrets del passat i del present, que serveixen per desconnectar; perfecta per a gaudir-la durant les vacances.

 http://cultura.elpais.com/cultura/2015/07/02/actualidad/1435863720_766444.html

NÚMERO CERO, UMBERTO ECO

 "Esta mañana no salía agua del grifo.

 Glu, glu, dos eructillos de recién nacido, y nada más.

 He llamado a la puerta de la vecina: en su casa todo bien. Habrá cerrado usted la llave de paso, me ha dicho. ¿?Yo? ¨Ni siquiera sé dónde está, hace poco que vivo aquí, ya sabe usted, y vuelvo a casa que ya es de noche. Dios mío, ¿y cuándo se va una semana fuera no cierra ni el agua ni el gas? Yo no. Menuda imprudencia, déjeme entrar, que ya le enseño yo."

Fa molts anys vaig descobrir aquest gran escriptor i la seva gran novel·la El nom de la rosa. Des de llavors té tota la meva admiració i cada obra que surt em pica la curiositat, tot i que a vegades les comparacions i el que esperes de l'autor i de la nova obra et poden portar alguna que altra decepció.

El protagonista de Número Cero pensa que algú ha entrat a casa seva, qua algú pot estar seguint-lo i buscant les notes que ell ha anat prenent. Però no és un espia. És un home que no ha tingut massa fortuna a la vida, acomodat en els seus cinquanta anys sense haver tingut cap possibilitat de demostrar el seu talent com a escriptor. Comença a recordar les últimes setmanes i es pregunta quins motius pot tenir algú per a seguir-lo i entrar a casa seva... I és precisament així com s'inicia la trama del llibre. Un diari fictici amb una redacció real i un conjunt de periodistes sense massa sort que seran dirigits i entrenats per a fer bones notícies.

Número Cero té una trama amb misteri, amor i fins i tot un mort. De fet arrenca directament amb un misteri, la qual cosa ens fa creure que potser estem davant una novel·la negra. Eco ens regala aquesta trama per a captar la nostra atenció i enganxar-nos ràpidament al joc de la informació. Hi ha un escriptor, un llibre i diversos periodistes que es dedicaran a perfilar les notícies que anirien sorgint en un diari fantasma. I quina utilitat pot tenir un diari fantasma us podeu preguntar... Doncs bé si feu cas de la màxima la informació és poder, i el poder de la informació és justament el que passa en una redacció sense necessitat que aquesta informació aparegui. Així és com descobrim l'existència d'aquest diari. Tot molt gris, molt real. Amb una ironia directa, l'autor ens enfronta a frases en les que s'explica que el públic no té una tendència, o no sap que la té fins que la llegeix dins les pàgines d'un diari. Potser ens sentim ofesos, perquè ja formem part d'aquest joc magistral en el que el lector entra i reflexiona sobre cada línia llegida durant anys a la premsa, pensant en la intenció amb què va ser escrita. Les notícies es veten si no interessen al qui paga, si parlen de la màfia o enfronten al propietari amb un sector que no ho hauria de fer. Aquelles que són acceptades pateixen un procés de deconstrucció en el que cada una de les seves parts són marcades per a dirigir al public just on volen... Sí, anem tocant amb els dits la paraula manipular.

Però el llibre va més enllà de les discussions que passen en una redacció. Eco utilitza a un dels periodistes, Braggadocio, per a endinsar-se en la història d'Itàlia. Apareix una d'aquelles conspiracions que han marcat molts del llibres de l'autor que gira al voltant de Mussolini, involucrant jutges i polítics per a mantenir al lector entretingut en una història on tots són corruptes. 

Número Cero és una crítica ferotge al món on ens movem diàriament, el món que ens informa, el que ens diu el què passa i també a totes les persones que són al darrera movent els fils.

  Aquí deixo l'enllaç de la crítica que en van fer a Babelia

  

http://cultura.elpais.com/cultura/2015/04/09/babelia/1428593683_113662.html

L'ESTIU QUE COMENÇA, SÍLVIA SOLER

Als que ens agrada llegir o més concretament els que devorem llibres, sovint ens trobem que després d'haver llegit un llibre trepidant, amb persecucions, morts, intrigues..., busquem una cosa més tranquil·la, alguna història senzilla, del dia a dia.

L'estiu que comença és una novel·la bonica, d'aquelles que et commouen i et van emocionant a mesura que la vas llegint. És una obra on no passen massa coses, però a la vegada passa tot com la vida. La màgia rau, potser, en el fet que no hi ha grans esdeveniments, però en canvi, reflecteix de forma plàcida l’inexorable pas del temps, situant l’epicentre de les vides dels protagonistes en el solstici d’estiu.

L’estiu que comença recull els cinquanta anys de vida de la Júlia Reig i l’Andreu Balart, vinculats ja des d’abans de néixer per l’amistat de les seves mares, que havien imaginat amb il·lusió la possibilitat que heretessin aquest lligam o, fins i tot, que poguessin arribar a enamorar-se. Però la Júlia i l’Andreu volen sentir-se lliures d’un destí que s’entesta a unir-los.

«Com es pot retenir un aroma?

Quant se suposa que es pot mantenir una flaire impregnada en una roba?

Estava espantat, aterrit. I si ja no hi era?»

En aquestes pàgines, trobem una sèrie de petits moments, instantànies d’una vida en les quals trobem des d'una càlida brisa d’estiu a la més freda i primària gelosia; la tendresa del despertar a l’amor adolescent o la indiferència, a través del magnífic retrat del dia a dia d'una campanya electoral vist des de la perspectiva de l’esposa d'un cap de llista. Veurem fins i tot com un senzill brindis que es repeteix any rere any esdevé tradició, la suma de tots aquests instants es converteixen en una gran i entranyable història.

Acompanyeu la Júlia i l’Andreu en aquest viatge on el passat esdevé una ombra fosca com un núvol de tempesta, reticent a abandonar els protagonistes d'aquesta història on, ja us aviso ara, coneixereu uns personatges que us captivaran i es negaran a abandonar-vos un cop haureu llegit la darrera paraula. L’autora juga bé les seves cartes, disposa d’una sorprenent habilitat per descriure amb gran simplicitat les emocions humanes, amb un innegable domini de la narrativa construeix tota una vida, amb dos personatges dinàmics com a nucli de la trama situats en el punt de mira de tot un poble i amb un clar rerefons: l'amistat , tan indefugible i inestroncable com inevitable.

«El bes va arribar com arriben les onades,

suaument però sense que res pugui aturar-les»

Una novel·la meravellosa, escrita amb un domini de les emocions tan intens que aconsegueix transmetre-les fins al punt de fer-te odiar alguns personatges o emocionar-te amb el mal tràngol d’altres.

Després de llegir-la pot ser que et preguntis o et plantegis si el destí i la casualitat són tossuts…

.