"Un buen libro, Marcus, no se mide sólo por sus últimas palabras, sino por el efecto colectivo de todas las palabras precedentes. Apenas medio segundo después de haber terminado el libro, tras haber leído la última palabra, el lector debe sentirse invadido por un fuerte sentimiento, durante un instante, sólo debe pensar en todo lo que acaba de leer, mirar la portada y sonreír com un gramo de tristeza porque va a echar de menos a todos los personajes. Un buen libro, Marcus, es un libro que uno se arrepiente de terminar."
Harry Quebert
Per diverses raons, resulta difícil confegir-ne una ressenya convencional.
D’entrada, perquè dóna molt de si des
de supòsits d’anàlisi purament literària. En segon lloc, perquè hi ha molts
factors a tenir en compte, entre els
quals el munt d’influències rebudes no només del món de la literatura, sinó
també d’altres disciplines (cinema, televisió). Però, per sobre de tot, perquè
no és gens fàcil esdevenir imparcialment just amb una novel·la tan tremendament
addictiva, amb tants ingredients capaços de fer les delícies d’un lector
desitjós de passar-s’ho bé. De fet, jo mateixa hi he estat enganxada de quatre
potes, especialment al principi. Només començar, vaig experimentar aquella
inigualable sensació de quedar atrapada dins la història sense voler sortir-ne.
Per tant, he viscut d’esma durant uns quants dies, amb l’única finalitat
d’acabar aviat amb les obligacions inajornables per poder tornar al llibre i
continuar llegint.
La veritat sobre el cas Harry Quebert és difícil d’enquadrar genèricament. Es troba a mig camí
entre el thriller d’intriga, el drama i el costumisme social a l’americana,
però posseeix fortes dosis de crítica (especialment a la vergonyosa
comercialitat i superficialitat del món editorial). El marcat vessant amorós
(que jo no m’empasso, per hiperbòlic i ensucrat, perdoneu si sóc cínica) és en
el fons el motor de l’acció. D’altra banda, es tracta d’un exercici
metaliterari complex i reeixit que paga la pena tenir present. Diguéssim que
l’autor no estalvia recursos per demostrar que té capacitat per escriure i per
innovar. I em trec el barret, perquè ha donat vida a un trencaclosques
espectacular (seré bona i no em preguntaré quants ghostwriters ha
fet servir).
El descobriment del cadàver de Nola Kellergan,
una noieta de quinze anys desapareguda trenta-tres anys abans, és el motiu que
desencadena la intriga, que evidentment no explicaré. Tanmateix, sí que
consignaré l’inequívoc ressò de Twin Peaks, l’exitosa sèrie de
David Lynch i Mark Frost, la influència de la qual em sembla evident. Al llarg
de 680 pàgines, el lector es pregunta amb neguit qui va matar Nola Kellergan. I
aquesta pregunta equival a aquell mític “Qui va matar Laura Palmer?” que ens va
tenir amb l’ai al cor durant setmanes. Com a Twin Peaks, la recerca
del criminal convertirà la trama en una trama coral, que farà sortir a
l’escenari la vida aparentment idíl·lica de la petita ciutat d’Aurora, a New
Hampshire. Una comunitat plàcida i tranquil·la on, com acostuma a passar, res
no és el que sembla. Les misèries, les mentides i les passions bullen per sota
d’una superfície massa encalmada.
La veritat sobre el cas Harry Quebert és una ceba. A mesura que anem
avançant en la lectura, anem arrencant les successives capes de la seva pell.
La novel·la, que combina diverses tècniques i veus narratives, està formada per
un munt de nivells que es compliquen de manera extraordinària i que es
caracteritzen per un devessall de girs, sorpreses i successos que ratllen
l’impossible. Els imponderables, els lligams i les relacions entre els fets i
els personatges es retorcen i emboliquen com en aquell joc infantil, Enredos, en
què les mans i els peus dels jugadors acaben formant un estrany
garbuix.
I aquí comença el problema de la
novel·la. Joël Dicker s’ha passat. Perquè trencar l’horitzó d’expectatives del
lector és fantàstic, però passar-se pel folre la versemblança no ho és tant. Per
què arriba un moment que el lector es fa un embolic entre tantes anades i
vingudes i ja no sap què és important, què no ho és i qui és l’assassí. Arribes
al final amb el cor accelerat, però quan descobreixes tota la veritat és
impressionant, l’escriptor ho ha aconseguit, t’ha tingut en tensió i en alerta
fins l’última pàgina.
Aquí us deixo l'enllaç del País Cultura
.jpg)
