I QUÈ MÉS?

Aquestes dues últimes setmanes han estat intensíssimes... uffff! Però precisament aquesta intensitat amb què passen les coses me n'he adonat que no anem bé. Què no pot ser... Després d'imaginar-me d'aquí 30 anys fent de professora m'he posat les mans al cap i he començat a donar-hi voltes... Potser no ho aguantaré això tota la vida, potser hauré acabat mig tarumba amb aquesta trup que puja...

Ahir a la nit preparant el sopar pensava en els anys de la meva infantesa en què els pares ens inculcaven valors com l'esforç, el treball, la dedicació, el respecte, que les coses que un volia les havia de treballar i lluitar. Recordo els meus dies d'escola, tothom anava per feina (sempre hi ha hagut gent més estudiosa que d'altra) però tots volíem fer algo i si no estudiaves pobret de tu... a casa no t'ho perdonaven i després et tocava pencar tot l'estiu. Bé, de fet molts anàvem a collir fruita a l'estiu, tothom s'espavilava per saber que és guanyar-se la vida i el preu que es paga per aconseguir-ho. Ara ho hem donat tot tan mastegat que alguns són incapaços de veure la realitat que els envolta. Els hem protegit tan que...

Si un s'equivocava  sempre tenia algú allà a la vora que li deia vinga va ànims que segur que tot anirà bé. Recordo els anys que vaig estudiar matemàtiques a l'institut i que no m'agradaven gens... Però al final me'n vaig sortir, vaig estudiar moltíssime m'hi vaig dedicar a tope. O quan algun professor et cridava l'atenció perquè parlaves a classe o no escoltaves. En aquesta situació mai t'hagués passat pel cap de preguntar al professor perquè un càstig. El professor era una persona respectada, i el que deia anava a missa. A ningú se li ocorria faltar-li al respecte o qüestionar-li coses que sabies que no tenies raó... Però ara sembla que tot això s'està perdent. Aquests valors en els que els meus pares em van educar semblen passats de moda o fins i tot carrinclons. 

Actualment els pares moltes vegades arriben a ser patètics, defensen allò indefensable... Ai pobret, és que ell no parlava sol, has de castigar als altres també, no ha presentat el treball perquè la impressora estava espatllada, avui no ve a l'escola que té mal d'esquena... Però que estem fent? Què està passant? Què no ens adonem de la situació que vivim? Una crisi que ens destrossarà a tots, un món ple de lladres i corruptes i una justícia que és la riota del món.

Si us plau, algú em pot explicar de què va aquesta pel·lícula?

Aquestes dues últimes setmanes han estat espectaculars per adonar-me que les coses no van bé. Estic de mal humor, molts dies marxo amoïnada pels alumnes, pensant com fer-ho millor, feina per corregir a casa i moltes hores de dedicació a preparar les classes, exàmens... I després resulta que a damunt hem d'aguantar als carotes de turno, als pares que defensen el que no es pot defensar, alumnes conflictius, classes pleníssimes de gent amb molts nivells diferents, gent que no fa ni brot ni deixa fer als altres.. Al final et preguntes si tot això val la pena? On és la il·lusió per la teva professió? Al cap i a la fi jo no he estudiat per ser psicòloga, ni policia i tampoc per ser mare de ningú que no sigui fill meu. 

Molta gent no s'adona de la feinada dels professors, només veuen les vacances, els sous... quins sous si no paren de retallar... Creieu-me, ser professor no és tan bonic com sembla, i més en els temps que corren.