INTOCABLE

La setmana passada en parlàvem a la feina d’aquesta pel·lícula i em va crear tantes expectatives que dissabte la vaig veure. De fet tenien molta raó, em va fer passar una molt bona estona i em va fer riure moltíssim; tot i que hi ha moments en què la llagrimeta també va caure.

Intocable (títol original en francès, Intouchables) és una pel·lícula francesa de 2011 dirigida per Olivier Nakache i eric Toledano. La història està basada en la vida de Philippe Pozzo di Borgo (autor del llibre Le Second Souffle), tetraplègic des del 1993, i la seva relació amb Abdel Yasmin Sellou, el seu ajudant personal.

Tercera pel·li més vista de tots els temps a França, èxit de públic a Alemanya, sent el film francès més vist mai al país germànic, èxit al nostre país. És una hàbil i efectiva història vital, tan previsible com simpàtica, basada en fets reals, on se’ns narra la història del paraplègic i milionari Philippe (François Cluzet) i del vitalista i arraconat Driss (Omar Sy). Intocable uneix a dos personatges ben diferenciats: Philippe és un exitós home de negocis que va acabar en una cadira de rodes per culpa d’un accident practicant un esport de risc, pels quals, sent autèntica passió. Driss és un estereotipat home de la banlieue, sense feina, en evident risc social, per orígens, vivències i família. El fet de que dos individus tan diferents es trobin, amb un únic però vital nexe en comú, el de les ganes de viure, és l’únic al·licient d’un producte que s’ha venut com un divertit cant a la vida.

El debat que suggereix el film és simple: la importància de sentir ganes de viure i la necessitat que neix en una persona incapacitada o malalta de ser tractada amb normalitat. La pel·li indaga en aquests aspectes, a través de situacions quotidianes que enfronten l’univers elitista, hipòcrita i estirat del milionari Philipe i el del seu nou ajudant, Driss, un personatge sincer i honest retratat amb tots els clixés d’un individu marginat i marginal. Driss passa a ser les mans, els peus, i en definitiva, el cos de Philipe, que només té sensibilitat a la cara. L’entusiasme, lleialtat i ganes de viure de Driss, pròpies de les del millor amic de l’home, doten a Phillipe d’una energia vital impagable per encara el dia a dia. La pel·li narra ni més ni menys aquest fet, amb alguna nota interessant de sentit de l’humor (el millor del film és la mofa que es fa sobre Hitler i els racistes), amb menys sucre de la que un es pot imaginar (però déu n’hi do), i narrada de forma plana i mediocre, pròpies de directors sense autoria una idea clara de manufacturar un producte rendible per la productora de torn. Segurament no es podien imaginar aquest desmesurat èxit; ara bé, és evident que Toledano i Nakache com a cineastes no aporten res de res, però com a homes de negoci del setè art sí que han sabut veure quin tipus de film és rentable actualment.

Tot es valora segons els diners. El cinema, també. Afortunadament, encara avui hi ha autors de gran nivell, i es firmen pel·lis que seran recordades com obres mestres, tot i que pel gran públic l’art és només entreteniment, i per tant, el que ven són els productes que regalen entusiasme i desconnecten neurones. És obvi que el que triomfa són obres com Intocable. Perquè, si una cosa és intocable en aquest món és inventar coses que facin diners. I Toledano i Nakache ho tenen ben clar, i després de veure un documental on s’explicava la història real en a que s’han basat pel film, varen anar per feina. D’altra banda, molts estarem d’acord que abraçar-se a la vida és un magnífic impuls vital; no obstant, les lliçons barates sobre aquest tema són insuportables.