UN NOU CURS S'ACABA

UN NOU CURS ACABA

Som 9 de juny, uffff com passa el temps... Sembla ahir que començàvem el curs, que preparàvem i que ens preguntàvem què ens depararia...

Doncs ja som al final d’un altre trajecte que ha durat nou mesos i moltes són les coses que han passat i per molt que intentis preveure, sempre et sorprens. Ha estat un curs intens i molt cansat. He treballat molt i ara ja noto el cansament tan físic com psicològic que l’únic que fa és accelerar les ganes que tinc de fer vacances.

Una de les millors que han passat aquest any ha estat l’APS amb els alumnes de 1r de batxillerat. L’APS és un projecte que hem iniciat aquest curs i que és un aprenentatge i servei en diferents llocs de la societat. En el nostre cas han estat diferents llocs de Balaguer i entre ells una residència d’avis, l’Estel escola, l’Estel taller i l’aula de primer de primària de l’escola on treballo. Durant tots els dijous del curs aquests alumnes voluntaris han anat a fer una sèrie d’activitats amb gent gran, gent discapacitada i nens que aprenen a llegir. Ha estat una super experiència per tots plegats, tan pels alumnes com per nosaltres mateixos.

Ara mateix estic acabant de llegir les valoracions dels alumnes d’aquesta experiència i la veritat és que m’han sorprès molt molt positivament, fins i tot alguna llàgrima que altra m’ha caigut. Tots ells han après una cosa molt important, i és que són molt afortunats de tenir tot el que tenen, perquè han vist que hi ha gent que té ben poca cosa, però tot i això, tenen una cosa que molts potser no havien valorat o no  s’havien plantejat fins ara, la felicitat. Alguns dels meus alumnes m’escriuen comentaris com: “m’he adonat que la vida és més senzilla del que sembla”, “m’encanta anar els dijous a la residència i estar amb els padrins, ells ens poden ensenyar molt i a vegades no ho veiem”, “ els nens ens esperen impacients, i nosaltres a ells”, “ els dijous a l’Estel taller m’han fet veure que allí hi ha unes persones que tenen un cor gegant”... I és que tots ells tenen tanta raó... A vegades valorem tan poc el que tenim que algú ens ho ha de fer veure. Perquè no som capaços de veure-ho sols? Perquè sempre veiem més aviat els defectes i no estem mai contents amb el que tenim?  No sé si es cosa de la nostra pròpia espècie o és ben bé aquella dita que diu: com més tenim més volem.

Ara mateix després de llegir aquests comentaris tan gratificants toca capbussar-se en una altra feina, preparar els exàmens final!

Mònica