"Hace siete años se produjo casualmente en el hospital de la ciudad de Teresa un complicado caso de enfermedad cerebral, a causa del cual llamaron con urgencia a consulta al director del director del hospital de Tomás. Pero el director tenía casualmente una ciática, no podía moverse y envió en su lugar a Tomás a aquel hospital local. En la ciudad había cinco hoteles, pero Tomás fue a parar casulamente justo a aquel donde trabajaba Teresa. casualmente le sobró un poco de tiempo para ir al restaurante antes de la salida del tren. Teresa casualmente estaba de servicio y casulamente atendió la mesa de Tomás. Hizo falta que se produjeran seis casualidades para empujar a Tomás hacia Teresa. como si él mismo no tuviera ganas."
Fa dies que no em puc treure el títol d'aquest llibre del cap i penso que postser ha arribat el moment de dedicar-li una reelectura. El vaig llegir per primer cop fa uns cinc anys quan estudiava a la UB i em va encantar. Em va costar una mica d'entrar-hi, però després no em va deixar pas indiferent.
Però no és pel llibre en si, ni per la història que explica, sinó és el títol en si mateix el que em té totalment captivada, pel que significa "l'insostenible" (lo insoportable en castellàI), lleugeresa del ser, fragilitat de l'ésser humà. Sí, és aquesta fragilitat que de vegades es fa tan insuportable, tan insostenible, i més encara quan persones del teu voltant no poden fer front a aquesta fragilitat i es trenquen i desapareixen. Davant d'això és inevitable pensar en aquelles persones que no hi són, ja sigui perquè han mort o perquè senzillament s'han quedat pel camí del record i ja no en formen part.
És cert que tant la mort com les malalties et fan adonar d'aquesta lleugeresa, que la vida és massa curta i bonica per perdre-la amb futilitats absurdes i que cal aprofitar intensament cada moment del present, perquè és irrepetible, i un cop escapat mai més podrem recuperar. I si no ho aprofitem, què ens queda? No res.
Aquesta és una història d'amor, de gelos, de sexe, de traicions, de mort i també de les vileses i paradoxes de la vida quotidiana de dos parelles, els destins de les quals s'entrellacen irremeiablement. Guiat per l'astúcia de Kundera d'explicar amb una claredat brillant, el lector penetra fascinat en la trama complexa d'actes i pensaments que l'autor va teixint amb una diabòlica delicadesa al voltant dels personatges. El lector es converteix en un personatge i a la vegada en tots els personatges també. És una novel·la dirigida al cor, però també al cap del lector. Raó i sentiment es fusionen en un tot. La gelosia de Teresa per Tomàs, l'amor tossut d'aquest per ella oposat al seu desig d'estar amb altres dones, l'idealisme líric i cursi de Franz, amant de Sabina, i la necessitat d'aquesta, amant també de Tomàs, de perseguir incansablement una llibertat que només la condueix a la insostenible lleugeresa del ser.
Bé, això és la història, perquè el llibre parla demolt més. Kundera, un txec simpatitzant amb els comunistes, ens parla del drama social viscut al seu país davant la invasió russa. Ens mostra doncs un món complexe ple d'interaccions socials i polítiques que generen problemes existencials a moltes persones. Inclús la casualitat està dins mateix de les possibilitats que ens planteja l'autor, sense ella no hi hauria història. L'home és lleu, el seu pes no és res comparat amb tot el que l'envolta.
Kundera mai perd la sencillesa de les seves paraules i ens porta agafats de la mà pel camí de la vida dels personatges. Els seus personatges estan vius i aconsegueixen que ens involucrem amb ells. Quan obrim el llibre, són les seves vides les nostres, i quan el tanquem, ens acompanyen les seves reflexions.
"...Se enfadó consigo mismo, pero luego se le ocurrió que en realidad era bastante natural que no supiera que quería: El hombre nunca puede saber que debe querer, porque vive solo una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni de enmendarla en sus vidas posteriores. No existe posibilidad alguna de comprobar cual de las decisiones es la mejor, porque no existe comparación alguna. El hombre vive todo a la primera y sin preparación. Como si un actor representase su obra sin ningún tipo de ensayo. ¿Pero que valor puede tener la vida si el primer ensayo para vivir es ya la vida misma? Por eso la vida parece un boceto. Pero ni un boceto es la palabra precisa, porque un boceto que es nuestra vida es un boceto para nada, un borrador sin cuadro..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada