Ciutat oberta és una excel·lent novel·la d'idees, elegant, consistent, que fuig de simplificacions ingènues. És quasi un reportatge en el que la mirada del narrador funciona com una càmera fotogràfica mentre la seva veu ens posa en contacte amb les veus d'uns personatges que afronten tots un problema comú: el de la coexistència pacífica i enriquidora de diferents cultures en ciutats com Nova York o Brussel·les, obertes a una experiència que continua comportant perills com l'exclusió xenòfoba o el rebuig racista.
A més a més és una novel·la repleta de referències culturals, des del cinema de Coppola, de les pintures de Vermeer a Goya, de l'obra de Coetze a la de Roland Barthes, de Mahler a Bach.
La de ciutat oberta sembla
una bona metàfora per pensar les tensions de la ciutat contemporània, tal com
ho demostra la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà d’origen nigerià
Teju Cole. En l’obra, un jove psiquiatra nigerià que està fent la residència en
un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. El rerefons de la
novel·la, molt difuminat però present, són els atacs a les Torres Bessones, i
moltes de les pàgines del llibre recullen les reflexions del protagonista sobre
la identitat i la diferència, el pes sovint invisible de la història, la por a
l’altre i la solitud de la vida urbana.
Julius, el narrador, és
psiquiatra resident en un hospital de Nova York, i tant el seu treball intens
com una recent ruptura sentimental el porten a buscar un cert equilibri
passejant pels carrers d'una ciutat que li ofereix un paisatge humà tan
homogeni en la seva marginalitat com variat en la seva procedència. Ell paseja,
observa i reflexiona: sobre la necessitat del poble americà de completar el dol
per l'11S, sobre les conseqüències de la ferotge descolonització americana i el
comerç d'esclaus, sobre la teoria dels signes de Paracelso, segons el qual
existeis una relació d'aparença exterior de les persones i de la seva vida
interior, o, d'una manera més general, entre els símptomes externs i les
realitats subjacents. Però Julius també recorda la seva adolescència a Lagos,
la ruptura amb la seva mare.
Tal com es fa palès a la
novel·la, l’expressió “ciutat
oberta” és terriblement ambivalent. Si bé en un primer
moment sembla suggerir una invitació amable a formar part d’una ciutat
cosmopolita i diversa, a viure i conviure en les seves places i carrers, aviat
es fa manifest l’origen bèl·lic de l’expressió, el conflicte i la tensió que li
són inherents. En temps de guerra, una “ciutat oberta” és aquella que decideix
no oposar resistència a l’enemic i es deixa ocupar per tal d’evitar danys a la
població civil i pèrdua del seu patrimoni. Una ciutat oberta també és, llavors,
tot i que sembli contradictori, una ciutat ocupada, envaïda, una ciutat que es
rendeix davant la superioritat de l’altre o bé davant el reconeixement de la
inutilitat de plantar batalla.
Aquest doble sentit,
aquestes perspectives
en conflicte, serveixen a l’autor per plantejar un bon grapat
de qüestions relacionades amb la diversitat, la immigració, la violència, el
conflicte, la pervivència de les fronteres i la convivència a la ciutat. En el
seu deambular, Julius, el protagonista de Ciutat oberta,
visita un camp de detenció d’immigrants il·legals, es baralla amb el seu propi
passat (la seva mare és alemanya, el seu pare nigerià), conversa sobre
filosofia amb un marroquí seguidor de Malcolm-X a Brussel·les o escolta la
història de fugida i opressió d’un vell immigrant haitià a Manhattan.
L’autor, Teju Cole, encarna
bé aquestes contradiccions, segurament en la seva vessant més fecunda. Fill de
pare i mare nigerians, va néixer als Estats Units però va viure a la ciutat de
Lagos la seva infantesa per tornar a estudiar als Estats Units amb 18 anys.
Aquí teniu dos enllaços del PAÍS CULTURA que parlen sobre la novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada