LA LLEBRE AMB ULLS D'AMBRE

No n’havia sentit a parlar, però només sentir-ne el títol ja vaig preveure que la cosa prometia molt. De fet és una obra d’art. Mentre l’he llegit no he pogut parar de pensar en l’època d’estudiant a la UB quan feia Teoria de la literatura. He recordat frases dels meus professors quan deien que l’artista té moltes maneres d’expressar-se: música, literatura, pintura... Però totes elles comparteixen l’expressió i el sentiment que s’hi aboca en totes les creacions. Aquesta és  una novel·la en què es posa de manifest com l’art és l’expressió màxima de l’esperit de l’ésser humà.

Una biografia familiar pot arribar a fer córrer rius de tinta. Som temptats per les interioritats dels seus personatges que passen de  generació en generació, de les misèries i grandeses en les que es veuen immersos i com es vencen les adversitats o s’assoleixen els èxits. Però per gaudir d’una bona biografia familiar es requereix alguna cosa més que un arbre genealògic. Cal un material original, és a dir, una família de la que realment es pugui explicar alguna cosa que la distingeixi de les altres.

La família del ceramista britànic Edmund de Waal és apassionant, igual que la història que s’hi narra en La llebre dels ulls d’ambre.  La gènesi d’aquest relat té lloc quan l’autor es proposa esbrinar l’origen d’unes diminutes obres d’ivori japoneses, anomenades netsukes, que hereta d’un dels seus oncles. Els 264 netsukes que el dandi, esteta i mecenes de Renoir, Degas i Monet, Charles Ephrussi, va reunir en la seva col·lecció d’art són els catalitzadors del llibre en el qual De Waal ha reconstruït la vida dels seus avantpassats, a partir del moment en què l’amant japonès del seu oncle avi li cedeix en herència aquesta singular col·lecció.

Certament aquestes figuretes actuen com a guia-cultural de l’esdevenir d’Europa però també atorguen valor als petits detalls, en un exercici al qual s’obliga a atendre la minúcia amb la mateixa intensitat amb què ho s’aclapara davant de grans fets. Això permet transitar per la història europea d’una manera ambivalent, amb una dobles perspectiva, tant microscòpica com telescòpica, atenent al mateix temps aquella màxima que diu “el petit és bonic” i a la visió global que determina que a la història se la pugui anomenar Història.

Els Ephrussi eren una família jueva originària d’Ucraïna que es va fer rica comerciant amb gra a Odessa i que a la segona meitat del segle XIX va decidir establir-se a París i Viena per poder ampliar els seus negocis al món de les finances. Eren persones riques, cultes, emprenedores i poc religioses. És en aquest context que el lector coneixerà les interioritats de la societat parisenca del darrer terç del XIX de la mà de Charles Ephrussi, un home cultivat que va dirigir una revista d’art, va escriure un assaig sobre Albert Dürer i que apareix com a personatge a La recerca del temps perdut de Proust. Va ser precisament ell qui impregnat de las fascinació que la descoberta de la cultura japonesa va causar a l’Europa de l’època , va adquirir la col·lecció de 264 netsukes. Però generós Charles la va regalar al seu cosí Viktor com a obsequi de casament, el qual residia a Viena. Seguint els netsukes el relat es trasllada a una Viena que ben aviat seria testimoni de dos fets fonamentals en la història del món modern: l’esclat de la I Guerra Mundial i les seves seqüeles, entre elles el naixement i l’ascens del nazisme.

La novel·la és una recerca a l’estil de Proust. Una immersió tan dolorosa com ineludible, en la història més recent, que li permetrà saber d’on ve, on va i sobretot qui és i per quina raó hi ha arribat.

A efectes literaris el que és rellevant és la seva plasmació narrativa. Transforma una experiència individual – una minuciosa i infatigable recerca del seu temps passat en universalment assimilable. A més a més el seu relat abasta una qualitat literària elevadíssima, tant pel què diu  com per com ho diu. És capaç de traslladar el seu mestratge en les arts plàstiques a la literatura. Demostrant que la creació artística, ja sigui plàstica o literària, constitueix la més elevada mostra de les possibilitats de l’esperit humà, aquella que li permet situar-se en un pla superior vers la transcendència, vers d’aquest únic més enllà assolible: l’eternitat de l’obra feta.

La sublim festa literària que és aquest llibre convida a estimar l’art, a apassionar-nos-hi, a convertir-lo en una part de la nostra vida, a constatar una realitat tan òbvia com habitualment negligida: literatura i arts plàstiques són arts germanes, són dos llenguatges paral·lels que es proposen un mateix objectiu, crear bellesa, però no pas per la bellesa en si, sinó com a vehicle de transmissió d’emocions o sentiments, convertir-se en un diàleg entre l’autor i el lector o espectador. “els netsukes són uns contes breus relatats en ivori”. Relats amarats “d’una poesia incrustada”. Deu ser per això que el relat s’ha d’assaborir poc a poc, amb calma, a petits glops, tranquil·lament, deixant-se dur. T’atures pel plaer de gaudir de les paraules que brollen, de la narració, recordant constantment la Recherche que impregna tot el llibre amb aquella parsimoniosa i encisadora prosa que convida a ésser llegida i rellegida.

En definitiva, m’he capbussat en una obra del tot aconsellable, traduïda molt acuradament per Carles Miró, que ens parla, per damunt de tot, del record i de la memòria.