Primavera,estiu,etcètera de Marta Rojals

Feia molts dies que no escrivia cap ratlla al bloc, però avui ho faig amb moltes  ganes després de llegir aquesta novel·la.

Primavera, estiu, etcètera és la primera novel·la de Marta Rojals. Una novel·la que ens parla d’una crisi, la crisi personal, laboral i sentimental d’una noia de 34 anys, l’Èlia, que torna al poble on va néixer per mirar de recompondre la seva vida i trobar la manera de torna a començar. Al poble, la protagonista es retroba amb els llocs i les persones de la seva infantesa  i inicia un viatge al passat en el que aprendrà que, en periples com aquest, les coses no son ben bé com un les recorda, sobretot quan es tornen a veure amb ulls d’adult. Tot ha canviat, fins i tot les persones ja no són com pensava que eren, ha passat el temps i tots han crescut, però cadascú ho ha fet a la seva manera. La seva amiga Clara gairebé és una desconeguda, i el Trau realment també, però l’Èlia es capfica en negar-s’ho, perquè el continua veient com aquell amor impossible de joventut.

Amb una estructura sòlida, la història està dividida en dues parts, tardor i hivern, en que l’autora ens passeja d’un passat idealitzat (les oportunitats perdudes, els amors adolescents, les amistats ingènues) a un present ple d’incerteses (la sol·litud, l’abandonament, les mentides), fent viatges de l’un a l’altre per explicar situacions i personatges fins arribar  a un final en forma d’epíleg en què s’albira un possible futur. Un final poc treballat, un final obert i molt precipitat... Després de tenir al lector esperant a veure que passava amb el Trau de cop i volta ja està, ja està... Què passarà entre ells? Es tornaran a veure? I l’Èlia aconseguirà ser feliç?

Una de les coses més encertades de la novel·la és l’aposta que fa l’autora per l’ús de la variant dialectal de la Ribera d’Ebre, plenament justificada en l’argument i que li serveix, alhora per caracteritzar els personatges o els diferents temps de la història. Pels que parlem la variant occidental aquest llenguatge ens és molt proper i fa que la sentim més nostra. La ironia i el sentit de l’humor planen constantment en perfecte equilibri per damunt de tot el text, suavitzant les situacions més dramàtiques i fent-nos somriure cada cop que ens hi sentim identificats. Perquè aquesta és una altra, quina persona que ha nascut i crescut en un poble no s’hi sent identificat?  Jo no he parat de posar cara a tots els personatges que van apareixent al llarg de la història, imaginant-me ‘ls parlant, actuant... Diverses escenes que es van relatant com la del cementiri el dia de Tots Sants, o les paraules de la tieta després de la trobada al Casinet de l’Èlia i el Trau. Tots els tòpics possibles de la vida rural es veuen reflexats en el relat, les xafarderies, els costums, les intencions...

Primavera, estiu,etcètera és moltes coses, per començar perquè és una novel·la  complexa i ben construïda, amb una gran varietat de matisos i, finalment, perquè tracta temes que són universals, com ara les relacions home-dona, la recerca d’un mateix, els conflictes amb els altres i fer-se gran, que no és poc.

No m’ha deixat pas indiferent, un munt de pensaments i sensacions continuen passant pel meu cap. Intentant acabar d’analitzar alguns dels fragments del llibre. Moments que m’han recordat moments, sentiments que m’han recordat sentiments, personatges que m’han recordat personatges, en fi, un viatge al passat i al present de la meva vida. M’aturo per pensar un instant i continuo, no queda res més que tirar endavant!