4.000 VISITES...

El 22 de setembre del 2008 feia la primera entrada en aquest bloc. Era l'inici d'un projecte que feia temps que tenia en ment, el de formar un club de lectura a Soses. Malauradament el club va morir al cap de pocs mesos i el bloc va quedar allà en l'oblit durant uns quants anys. Després de temps, vaig decidir tornar a donar-li vida i quina millor manera de fer-ho que conservant l'essència dels seus inicis que era l'amor per la literatura i les paraules.

Va ser el 24 de novembre del 2012 amb el llibre d'en Kilian Jornet que el bloc va tornar a renéixer. A partir d'aquell moment un munt d'històries, amors, passions, aventures, personatges... han passat per aquest bloc. Totes aquelles vides que he viscut entre la màgia de les paraules han passat per aquí a part d'altres relats inventats, fruit de diverses situacions que he viscut al llarg d'aquests tres anys. I és que el temps vola sense ocasió de poder-lo atrapar i congelar-ho en moments sublims per poder gaudir-los encara més. Si faig memòria i miro enrere hi ha una colla de coses per recordar, d'altres per oblidar i altres per explicar.

L'ESSÈNCIA DE LA VIDA 

La vida és un gran full de paper, infinit, que es va enrotllant sobre ell mateix, mirant sempre endavant. El podem escriure o ratllar, decorar o esguerrar, llegir o seguir set línies més endavant i oblidar qualsevol paraula que la nostra mà o la de les altres persones hagin escrit.

Com tot full de paper es pot guixar amb llapis. Moments que passen, es queden tot just un instant i, tot seguit, la goma de l’oblit, ressegueix tota la frase de punta a punta.

Només hi queda alguna lletra, una paraula com a molt. També, just a la vora, hi ha un bolígraf. Sembla que no hi hagi res capaç d’esborrar les paraules negres sobre el fons blanc. I llavors un fi plugim, mesos, anys o dècades fins i tot, el va mullant i les paraules, tot i que encara hi són, es difuminen, es desfiguren, talment com un missatge en un jeroglífic de ja molts anys, que hi és però no té sentit i només en poden guardar una vana idea, una hipòtesi, potser no molt certa.

I a mesura que el rotlle gira i gira, petites esquerdes van apareixent i només l’habilitat de l’escriptor sap superar-les. I és que ni tan sols, la profunda esgarrinxada de les tisores, ni la taca de tinta vermella no són mai un punt i final.

Els moments més bonics i tendres o les llàgrimes mal retallades són més brillants transcrites en senzilles paraules o dibuixos poc originals a peu de pàgina, o als marges, just damunt del nombre que representa la pàgina que estàs escrivint en aquest precís instant. I a vegades la mà no segueix el cap i escriu autèntica poesia per inèrcia.

És fascinant...

I llavors, la vida és injusta: just quan descrius l’escena més apassionant o redactes el final perfecte, just llavors, el full s’acaba o l’estilogràfica para de guixar.

I te n’adones que ara tan sols pots imaginar i que el teu llibre acaba amb l’última pàgina en blanc.