LA LLISTA DELS MEUS DESITJOS, Grégorie Delacourt

En unes hores, el comences i no pots parar fins arribar al final. Una obra que et fa pensar en quines són les coses importants a la vida i qui són les persones importants que són al teu costat. Quina és la llista dels meus desitjos? Aquesta és la pregunta que m'ha anat passant pel cap mentre llegia la història de la Jo. No sé si tinc ben bé una llista de desitjos o una llista de prioritats... Sé que veure feliç i sana la gent que m'estimo em fa sentir bé, tinc clar que faré el que estigui a les meves mans perquè això passi. M'encanta llegir un bon llibre sabent que encara me'n queden molts per llegir, m'encanta descobrir món i adorna-me que sóc un puntet d'aquest gran univers, però un puntet molt important pels meus.  M'agrada molt riure. Em repeteixo de tant en tant que sóc afortunada per dedicar-me a la feina que més m'agrada del món, ensenyar. Tot el que dic és molt bucòlic potser, però ho sento així. No m'enganyaré i afirmo que de vegades penso que si tingués més diners... mmmm doncs faria moltes més coses; però també pot sonar un tòpic, però tinc claríssim que els diners no ho són tot ni molt menys en aquesta vida. Ajuden, clar que sí, però hi ha coses que omplen molt més que els diners i tot allò material que puguis imaginar. 

La llista dels meus desitjos de Grégoire Delacourt és una novel·la curta, moooolt curta de pàgines, molt profunda de contingut i plena d’humanitat.

“Només als llibres es pot canviar de vida. 

Es pot esborrar tot amb una paraula.”

La protagonista d’aquesta història és Jocelyne, la Jo, que té una merceria a Arràs i escriu un blog sobre costura que es diu Deuditsdor. Les seves millors amigues són dues bessones que regenten el saló de perruqueria i estètica que hi ha al costat de la merceria. El seu marit, que també es diu Jo, Jocelyn, és un home força normalet, i els seus dos fills ja s’han independitzat.

De cop, li toca la loteria -divuit milions d’euros-  i pot tenir tot allò que desitja. És en aquest moment quan comença a escriure la llista dels seus desitjos… I justament és en aquest moment que comença la dicotomia personal entre els diners i la felicitat.  En definitiva, una “petita” però gran novel·la, plena de sensibilitat i que et fa reflexionar sobre la felicitat de les coses quotidianes, sobre els valors materials i la seva potencialitat per canviar-te la vida. 

A poc a poc, anem esbrinant què li ha passat a la vida perquè l´encari d´aquesta manera: la mort de la seva mare quan ella tenia només disset anys, l´ictus del seu pare només un any després, la pèrdua de la seva tercera filla, els problemes que ha travessat el seu matrimoni... En aquest context, de cop i volta es troba amb més de divuit milions i mig d´euros que ha guanyat a l´Euromilió. I què fa, ella? La Jo no diu res a ningú, s´amaga el txec a una sabata i comença amb el seu llistat de necessitats i desitjos, que varia constantment. La protagonista fa el seu viatge interior particular, valorant cada cop més les petites coses del dia a dia i agafant por a allò desconegut. Ens regala pensaments i reflexions tan preciosos com aquests:

“A mi, en canvi, m´agraden les paraules. M´agraden les frases llargues, els sospirs que s´eternitzen. M´agrada quan les paraules de vegades amaguen el que diuen; o ho diuen d´una manera nova.” 

“La felicitat. Si més no, la meva felicitat. La meva. Amb els seus defectes. Les seves banalitats. Les seves petiteses. Però la meva. Immensa. Radiant. Única.” 

HISTORIA DE UN CANALLA, JULIA NAVARRO

Soy un canalla y no me arrepiento de serlo.

He mentido, engañado y manipulado a mi antojo sin que me importaran las consecuencias.

He destruido sueños y reputaciones, he traicionado a los que me han sido leales, he provocado dolor a aquellos que quisieron ayudarme.

He jugado con las esperanzas de quienes pensaron que podrían cambiar lo que soy.

Sé lo que hice y siempre supe lo que debí hacer.

Esta es la historia de un canalla. La mía.

Thomas Spencer sabe cómo conseguir todo lo que desea. Una salud delicada es el precio que ha tenido que pagar por su estilo de vida, pero no se lamenta por ello. Sin embargo, desde su último episodio cardíaco, una sensación extraña se ha apoderado de él y en la soledad de su lujoso apartamento de Brooklyn, se suceden las noches en que no puede evitar preguntarse cómo habría sido la vida que conscientemente eligió no vivir.

El recuerdo de los momentos que le llevaron a triunfar como publicista y asesor de imagen, entre Londres y Nueva York en los ochenta y noventa, nos descubre los turbios mecanismos que en ocasiones emplean los centros de poder para conseguir sus fines. Un mundo hostil, gobernado por hombres, en el que las mujeres se resisten a tener un papel secundario.

Tota la vilesa humana es concentra en aquest personatge que encarna l'enveja, l'odi, la ràbia, la ira, la possessió... Ell és el vertader protagonista d'aquesta història que transcorre entre Nova York i Londres.

En primera persona en Thomas va relatan amb tot luxe de detalls totes les canallades que ha comès des de la seva infantesa fins a la maduresa; però no ho fa com un acte de redempció, no no, no està penedit de res; és més, si tingués una altra oportunitat tornaria a fer el mateix.

Una aposta arriscada per part de l'autora, ja que dóna veu a un personatge amb qui és impossible empatitzar en cap moment, perquè algú pot ser dolent però penedir-se i intentar conciliar-se ni que sigui amb ell mateix, o amb la humanitat. En Thomas no, ell és dolent per què vol i no té intenció ni de canviar ni de demanar perdó.

Penso que el pes de la novel·la recau únicament en aquesta primera persona, deixant de banda quines són les sensacions i pensaments de la mare d'en Thomas o de l'Ester, dos pilarsfonamentals en la vida del protagonista. Els lectors només ens quedem amb les sensacions i pensaments d'ell.

Al protagonista el coneixerem com un nen gelós del seu germà, classista i racista, que desprecia la seva mare per venir d'una família d'emigrants mexicans i tenir la pell morena; d'altra banda admira la família paterna, els avis i el seu pare, tots ells rossos, rics, guapos.

Pel que fa al personatge de l'Ester no acabo d'entendre massa bé que pretenia l'autora, ja que ens és descrita com una dona molt lleial, amable, amb principis, que no s'avergonyeix de la seva família, tot el contrari que en Thomas, per això no quadra que uneixi la seva vida a la d'un canalla com ell, perquè ho fa voluntàriament, la qual cosa ens fa imaginar que sentimentalment no ha cercat el que volia, enamorar-se de veritat i ser corresposta. Formar una família com ella sempre havia somniat. Acaba fent que la seva vida giri al voltant de la feina, i sempre està treballant.

És un llibre llarg i al final ja estava una mica cansada de tanta maldat, perquè a mesura que anaves avançant que no podia ser més dolent encara, doncs sí, s'anava superant cada vegada més.

TODO ESTO TE DARÉ

"En el escenario majestuoso de la Ribeira Sacra, Álvaro sufre un accidente que acabará con su vida. Cuando Manuel, su marido, llega a Galicia para reconocer el cadáver, descubre que la investigación sobre el caso se ha cerrado con demasiada rapidez. El rechazo de su poderosa familia política, los Muñiz de Dávila, le impulsa a huir pero le retiene el alegato contra la impunidad que Nogueira, un guardia civil jubilado, esgrime contra la familia de Álvaro, nobles mecidos en sus privilegios, y la sospecha de que ésa no es la primera muerte de su entorno que se ha enmascarado como accidental. Lucas, un sacerdote amigo de la infancia de Álvaro, se une a Manuel y a Nogueira en la reconstrucción de la vida secreta de quien creían conocer bien. La inesperada amistad de estos tres hombres sin ninguna afinidad aparente ayuda a Manuel a navegar entre el amor por quien fue su marido y el tormento de haber vivido de espaldas a la realidad, blindado tras la quimera de su mundo de escritor. Empezará así la búsqueda de la verdad, en un lugar de fuertes creencias y arraigadas costumbres en el que la lógica nunca termina de atar todos los cabos."

Després de proposar-lo al nostre club de lectura, vaig demanar als Reis Mags que s'avancessin una mica per dorder-lo llegir durant les vacances de Nadal, i així ha estat. En una setmana l'he devorat i m'ha agradat moltíssim. La connexió des del minut 1 amb el protagonista ha fet que m'enganxés al relat sense poder-lo deixar fins a descobrir la veritat.

"-Todo esto te daré si postrándote ante mí me adoras. Es lo que el demonio dijo a Jesús mientras ponía el mundo a sus pies".

Todo esto te daré narra la història de Manuel, un afamat escriptor i Álvaro, un publicista d'èxit que mor en un accident de tràfic. Són un matrimoni consolidat, sense secrets aparentment, fins que la mort d'Álvaro a Galícia (lloc on no havia d'estar...) obre la caixa dels trons. Manuel comença a estirar el fil d'Ariadna per trobar la veritat, el perquè de la mentida del seu marit i la traïció. És en aquestes circumstàncies que un Guàrdia Civil jubilat planteja la possibilitat que no fos un accident el que va causar la mort d'Álvaro, i incita d'aquesta manera Manuel a buscar pistes per demostrar què va passar realment aquella nit. Juntament amb ells dos s'uneix en Lucas (el capellà i confident del difunt), tots tres començaran una investigació que els portarà a les entrayes de la família Muñiz d'Ávila i a rebuscar entre els secrets més amagats de As Grileiras (nom de la propietat on viu des de fa segles la família). 

Un drama familiar, on la veritat aflora  al final, tot veu la llum. Quan ho saps et quedes sense paraules, però una sensació de pau i tranquil·litat t'envaeix, perquè tot torna al seu lloc, a casa. 

Amb un ritme trepidant, la tensió narrativa va en augment. Cada frase, cada descripció és necessària per a desgranar les diverses capes que tenen els personatges, i fer-los així cada cop més nostres, perquè les ànsies del lector també van augmentant a mesura que avança el relat. Les descripcions que ens fa Redondo dels personatges són profundes, dibuixant amb estima i emoció cada detall de la personalitat de cada un d'ells; el seu passat, el seu present i el seu futur els defineixen, i això ho transmet al lector en cada moment. Podrem sentir el buit i el dolor d'alguns.

Un dels personatges més espectaculars és l'Álvaro: un filó perquè essent "inexistent" dóna molt de joc i és el vertader protagonista. És qui uneix tots els fils de la novel·la.

Un altre dels elements importantíssims és l'ambientació. Una Galícia actual, però amb unes profundes arrels antigues i senyorials. Un món on les aparences encara ho són tot. Un viatge a un lloc preciós, bonic i captivador on hi viuen secrets amagats sota terra que amaguen la immundícia i la maldat, la cobdícia, l'enveja, el terror i la brutalitat humana en estat pur.

Personalment m'ha fascinat la manera com l'autora ha estat capaç de transmetre al lector el procés de dol per la pèrdua d'un ésser estimat, i com pesa averiguar certs fets passats desconeguts. Pena, angoixa, consternació o desil·lusió que van creixent en un mateix, mentres et preguntes qui era realment aquella persona què tenies a la vora?

Resumint, és una història que té de tot per passar una molt bona estona. Intriga, secrets, amor, personatges perfectes, llocs fantàstics...

 

ESGOTANT EL 2016

Tanco els ulls i la primera imatge que em ve ara mateix al cap és una postal feliç amb retalls de diferents moments viscuts aquest 2016. Si hagués de triar un sol instant em seria impossible, són molts i molt especials els que han donat vida a aquest any.

Si l'any passat feia una llista de coses que havia après del 2015 després d'haver llegit un article d'en Capdevila, aquest any, ell mateix ha tornat a fer un llistat similar. L'acabo de llegir i em quedo amb 5frases que defineixen perfectament el meu any.

1. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

2. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

3. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

4. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

5. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

BONA ENTRADA D'ANY 2017!

La felicitat és per tot arreu, només has d'obrir bé els ulls per veure-la.

LA RESISTÈNCIA ÍNTIMA. ASSAIG D'UNA FILOSOFIA DE LA PROXIMITAT. JOSEP MARIA ESQUIROL

La intempèrie: aquest és l’estat originari de l’home al món segons el filòsof Josep Maria Esquirol. Considerant aquest punt de partida s’entén que l’home necessiti cura i empara. I s’entén que la casa -i l’acollir i el guardar i tots els verbs i els noms que solem lligar-hi- siguin la base del seu pensament.  A La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, Esquirol dissecciona l’existència desemparada i esbossa alhora una metafísica, una ètica i una política. La mort, la finitud, el buit al cor, la tristor sense objecte. L’angoixa de no trobar terra sota el peus. Que tot pugui ser i no ser. Aquesta actualitat que no permet entendre res. La vida trencadissa de la comunitat política. Per Josep Maria Esquirol, existir és oferir resistència a totes aquestes cares de la nihilització permanent.

Esquirol ens ofereix un seguit de propostes consistents i fermament resistencialistes per plantar cara, entre altres aspectes, a l'actualitat, a la disgregació del jo i al nihilisme. L'obra es llegeix amb vertadera fruïció, i, com qualsevol lectura estimulant de debò, ens fa buscar, en la nostra biblioteca, altres llibres, poemes, fragments que podrien ser una feliç continuació de les seves idees.

En tot el conjunt de l’obra es dóna importància al gest quotidià enfront de les demandes d’èxit personal que ens exigeix la societat. I sobretot en aquesta intimitat enalteix el fet de cuidar-se un mateix.

“Evitem buscar sempre lo extraordinari, admirem-nos d’allò simple i planer i aprenem a apreciar-ho perquè, des de cert punt de vista és el més sublim de tot. Heus ací la lliçó. La tenim a l’abast de la mà i, potser per això sigui paradoxalment una de les més difícils”

Estem perdent la connexió amb la vida i precisament per això se’ns escapa la riquesa de la quotidianitat. Som en el temps del domini més espectacular que mai els humans han tingut sobre la realitat. I això gràcies a l’impressionant desenvolupament de la ciència i de la tecnologia. La paradoxa és que quan més creiem saber i més domini tècnic tenim sobre la realitat, menys ens coneixem a nosaltres mateixos i més se’ns escapa l’essencial.

Segons el filòsof francès Levinas, “viure és un complement directe”. Els continguts de la vida poden ser idees i representacions, però també són fruites, olors, cossos, músiques, instruments, obres, mans, mirades. El goig i la fruïció de les coses concretes i de la companyia també concreta de les persones singulars. El contingut de la vida no és la matèria sinó les coses concretes i materials.

L’autor en una entrevista diu : “Les persones som constitutivament vulnerables. Això explica que puguem fer-nos més fortes i més resistents. Aquesta és precisament la musculació. La filosofia ben entesa és un dels entrenaments possibles de l’ànima, del si mateix. Clar que la vida pública es construeix millor sobre la fortalesa del si mateix que no pas sobre les masses amorfes i modelables. Però en cap cas hem de considerar la dependència mútua com una mena de deficiència. Per sort depenem els uns dels altres. Per sort compartim el pa i ens ajuntem. La comunitat no és una unitat sinó un ajuntament. La comunitat que es correspon amb la filosofia de la proximitat seria la comunitat de la cura, la comunitat que no anul·la el nivell de l’intercanvi i dels interessos però que hi situa per sobre el nivell de l’atenció i l’empara. Per dir-ho d’altra manera: la comunitat de la filosofia de la proximitat és aquella en què la pau no és el resultat provisional de la fluïdesa dels interessos, sinó el fruit de l’ajuntament en la intempèrie.”

Quotidianitat, nihilisme, resistència, intimitat, llar, proximitat, persones, vida, saviesa, llenguatge, filosofia... Són tot de paraules i conceptes que van apareixent al llarg de l’assaig sobre els que l’autor i va donant voltes. 

EL NOSTRE PROJECTE BENÈFIC

Com a mestre no hi ha res més bonic i més orgullós que fer que els teus alumnes s'uneixin per una bona causa. Nosaltres cada any al mes d'octubre organitzem el festival del Domund, un acte benèfic que posa l'escola cap per avall. Cada any es recapten uns diners que van a parar a aquells qui ho necessiten.

Aquest any el nostre Domund va dedicat a PROACTIVA OPEN ARMS, una ONG de Badalona fundada per un socorrista, Òscar Camps, que un dia després de veure el cadàver d'un nen sirià a la platja, va decidir agafar els seus 15.000 euros d'estalvis i uns voluntaris i anar-se'n a Lesbos a ajudar les onades de refugiats que cada dia arribaven a les costes d'aquesta illa grega.

Avui hem pogut conèixer de primera mà l'experiència d'un socorrista argentí que fa 5 mesos que és a Lesbos com a voluntari. El que ens ha explicat ens ha posat els pèls de punta a tots... Els primers rescats els feien nedant, arribaven uns 80 barques al dia... Gràcies a les ajudes de la gent han pogut tenir una embarcació amb metges i medicines per poder ajudar-los.

Com en Camps un grup de voluntaris treballen amb una embarcació a les costes d'aquesta illa intentant assegurar que aquests refugiats arribin a terra segurs. És molt difícil d'imaginar com famílies senceres han de deixar-ho tot i aventurar-se al mar sense saber cap on van ni si sobreviuran a la dura travessia del buit de la incertesa cap a allò totalment desconegut. Això em va pensar que per tirar-se a la piscina d'aquesta manera és que la situació que estan vivint és molt pitjor i que això pot ser una via d'escapament del seu món. 

La passivitat d'Europa davant aquest fet està convertint el Mediterrani en un cementiri marítim, ja que moltes d'aquestes persones no han sobreviscut per poder explicar el drama que han viscut, o més ben dit el que estant vivint.

Els nostres alumnes després d'escoltar el testimoni d'en Matías a través d'un Skype amb Lesbos s'han interessat molt per la situació i tots volien fer-li preguntes. 

Esperem recaptar molts diners per poder ajudar-los una mica més.

SER MESTRE, EL MILLOR OFICI DEL MÓN

Un nou curs acaba de començar. Tots amb les piles ben carregades i amb un munt coses per fer, nous reptes, nous alumnes, noves il·lusions, nous projectes...

Avui recupero un article de Cultura Viva que m'ha encantat.

El mestre té una gran responsabilitat entre mans: el present i el futur del món. Homenatgem un dels oficis més importants i necessaris amb 14 reflexions de pensadors sobre la responsabilitat, l'amor i l'entusiasme amb què es conjuguen dos verbs: ensenyar i aprendre.

1. «S'ha d'ensenyar als nens com pensar, no què pensar.» Margaret Mead

2. «És millor un dia amb un gran mestre que mil dies d'estudi diligent.» Proverbi japonès

3. «Un mestre ha de creure en els valors i en els interessos dels alumnes com un doctor creu en la salut.» Gilbert Highet

4. «El mestre que intenta ensenyar sense transmetre a l'alumne el desig d'aprendre està provant de forjar un ferro fred.» Horace Mann

5. «No ens preocupem ni per les lliçons ni pels llibres. La primera cosa és aprendre a viure.» Rosa Sensat

6. «El nostre paper és molt més modest i cada dia ens hem d’anar retirant cap a la penombra de l’aula per deixar lloc preeminent, el de plena llum, a l’infant, que ha esdevingut personatge de primera categoria». Anna Rubiés

7. «Feliç el qui transmet el que sap i aprèn allò que ensenya.» Cora Coralina

8. «Qui tornant a fer el camí vell n'aprèn un de nou pot considerar-se mestre.» Confuci

9. «Tothom que recorda la seva pròpia educació recorda els mestres, no els mètodes o les tècniques. El mestre és el cor del sistema educatiu.» Sidney Hook

10. «No ensenyo res als alumnes, només els proporciono les condicions en què puguin aprendre.» Albert Einstein

11. «El secret de l'educació és respectar l'alumne.» Ralph Waldo Emerson

12. «Una forma de saber si la intervenció educativa és correcta és veure si el nen és feliç.» Maria Montessori

13. «El mestre excel·lent és aquell que, ensenyant poc, fa néixer a l'alumne el desig gran d'aprendre.» Arturo Graf

14. «Si has de posar algú al pedestal, posa-hi els mestres. Són els herois de la societat.» Guy Kawasaki