L'ESGLÉSIA DEL MAR, ILDEFONSO FALCONES

Ja fa molt temps que tenia ganes de llegir-lo, però sempre deia a l’estiu ja ho faré... Aquest hivern amb l’excusa de la sèrie vaig pensar que era el moment per fer-ho d’una vegada.

"La ciudad se extendía a sus pies.

- Mira Arnau- le dijo Bernat al niño, que dormía plácidamente pegado a su pecho-, Barcelona. Allí seremos libres.

Desde su huída con Arnau, Bernat no había dejado de pensar en aquella ciudad, la gran esperanza de todos los siervos."

És una novel·la històrica, que m’ha sorprès, sobretot, per la dura realitat d’aquella època, la riquesa narrativa i la lleugeresa de la lectura ja que ho reflecteixen d’una manera tan viva que m’han fet conscient dels inferns personals dels seus protagonistes.

Enmig del segle XIV els habitants d’un barri de pescadors de Barcelona decideixen construir el temple marià més gran conegut: Santa Maria del Mar. És durant la seva construcció que Arnau va creixent. Fill d’un serf que abandonà les seves terres per culpa dels abusos del seu senyor. La seva vida, el seu ascens social, el seu amor... Tot a l’ombra de la Catedral, la seva Catedral.

Amb un inici molt cru ens anem introduint en la història i les costums imperants en l’Espanya medieval. Una novel·la històrica construïda amb un ritme àgil i que poques vegades es para en molts detalls per no paralitzar la història.

Una novel·la que transcorre al llarg de molts anys on s’explica la vida d’Arnau Estanyol. Un protagonista que no ho tindrà gens fàcil i que haurà de superar moltes adversitats.

Arnau, fill de Bernat Estanyol, un serf de la terra que fuig cap a la Ciutat Comtal en busca de la llibertat seva i del seu primogènit, és el protagonista d’aquesta apassionant història d’intriga, amor, enganys… sempre al voltant de la solemne església Santa Maria del mar, ambientada en la medieval Barcelona del segle XIV.

Tot comença un calorós dia de setembre, Bernat Estanyol es casarà amb la jove Francesca sense ni tan sols conèixer-la. Un seguit de rumors el separen de la seva família i en recuperar només al seu fill fuig cap Barcelona per aconseguir ser lliure, finalment. Allí és acollit per la família de la seva germana, i el seu fill rep una educació uniforme. Els esdeveniments que anaren succeint passaren tant seguidament que ni Arnau no pot dissimular la seva tristesa, i entre tanta foscor coneix Joanet, un noi que amb el temps i la solitud s’uneix a la seva família, amb qui recorre tots els racons de Barcelona fins al punt de trobar una mare per Arnau, que desitjava l’amor d’una que li faltava. En cercar, troben l’església del mar, l’obra més ponderosa feta per al poble i construïda pel mateix poble que instantàniament captivà els dos nens.

Anys després, amb l’escassetat de blat, aquests dos germans anaren convertint-se en cossos completament famèlics i amb la consegüent revolta del poble, presidida pel mateix Bernat a qui executen i ensenyen davant del poble.

Amb aquest fet, Arnau deixa de ser palafrener, juntament amb el seu pare, per a Grau Puig, el cunyat de Bernat, i es acceptat com a bastaix de la Ribera.

El temps passa i l’amor, o més ben dit l’aspiració, a la bella Aledis creixen com el seu cos famèlic que semblava impossible de transportar tan sols un sac de blat. El jove demostra amb el temps ésser capaç, mogut pel mateix foc de l’odi vers als Puig. Joan que accedí a l’escola en poc temps es convertí en el millor estudiant i amb la consegüent monjo de l’ordre dels franciscans, que havien de romandre dòcils i viure modestament, en canvi ell volia saviesa i poder, llavors, gràcies a una gràcia del rei Pere III és enviat amb l’ordre dominic per continuar els seus estudis. Però abans de a seva anada volia veure el seu germà casat, i li proposaren Maria, la filla d’un dels prohoms de la seva confraria, Arnau hi acceptà.

Tot corria bé amb la seva esposa que el tractava tant bé que mai s’acostumava, i després amb l’atac d’Aledis, ja casada, portada per la luxúria, sempre l’obligava a jeure amb ella, sempre, amb una amenaça. Buscant una sortida d’aquell embolic amorós s’allista a l’exèrcit català contra Jaume II de Mallorca, al qual gràcies a les seves habilitats es converteix en soldat a les ordres d’Eixemèn d’Esparça, escuder del rei Pere III, “el Cerimoniós”. Gràcies a una dona pública, sense ànim de lucre, Arnau es desfa de l’obssessió d’Aledis que el perseguí fins al mateix campament militar. Ara ja podia tornar a casa amb Maria.

La pesta assolà la ciutat i multituds morien per la seva ràpida transmissió. També arribà l’hora de Maria, a qui Arnau acomiadà amb un petó. Esperant la seva mort, Arnau salva una mainada jueva amb un esclau i els protegeix. Després emmalaltí i la família Cresques, la jueva, l’ajudà, li proporcionà un bon capital per convertir-lo en canvista i li lliurà el mateix esclau que ell ajudí, el qual posseïa unes habilitats per a l’economia sorprenents de qui Arnau aprengué amb el temps…

És la història, inacabada, d’Arnau, fill d’un serf que aconsegueix el millor que podia per a la seva família sense més valor que creure que tot millorarà. Arnau que prospera amb la seva manera de fer el bé i amb el seu amor a la Mare de Déu que l’acolli com a fill, ascendeix des de la pobresa fins a arribar a tenir poder i riqueses que el portaren al punt de mira de la Santa Inquisició.

EL SOMRIURE DE LES DONES, Nicolas Barreau

" La felicitat és un abric vermell amb folre estripat"  

Si ets un romàntic o una romàntica no pots deixar de llegir una novel·la ambientada a París. Mmmm París, Oh-la-la... Per mi la ciutat més bonica del món (i és que romàntica ho sóc una estona llarga), però París és París. És la ciutat que em va obrir els ulls al món. Una ciutat plena d’art, de racons inoblidables, de catedrals sublims, de barris amagats,  d’una amistat, de creps increïbles, de biblioteques especials...

Després de llegir El somriure de les dones he tornat després de 14 anys a París. He passejat pels seus carrers de mans de l’Aurelie, la seva protagonista. He olorat les seves aromes i he viscut la màgia d’enamorar-me un altre cop d’aquesta ciutat i de totes les històries que envolta.

No podia fallar: París, amor, llibres, una dona, un restaurant i una història per descobrir.

El somriure de les dones de Nicolas Barreau, és una novel·la romàntica ambientada a París i que té com a protagonista Aurelie, una jove que regenta un restaurant i que està passant un mal moment perquè la seva parella l’acaba de deixar el dia del seu aniversari. Passejant per la ciutat, en una petita llibreria, troba una novel·la titulada El somriure de les dones i descobreix sorpresa que la protagonista és ni més ni menys que ella mateixa  i el seu restaurant.

No es pot tractar en cap cas d’una casualitat, ja que l’autor la descriu amb tot luxe de detalls, des del restaurant fins a la roba que porta, passant pel seu aspecte físic. Emocionada, es posa en contacte amb l'editorial amb l’objectiu de conèixer l'autor del llibre, un misteriós i desconegut escriptor anglès. Però Aurelie topa amb la resistència de l’editor de l’obra, André, que intenta evitar a tota costa aquesta trobada.

LA SUBSTÀNCIA DEL MAL, LUCA D'ANDREA

Fins on estaries disposat a arribar per descobrir tota la veritat? Arriscaries tot el tens per fer-ho? Series capaç de fer trontollar tota la teva vida i la de la teva família per arribar fins al final?

L'any 1985, durant una terrible tempesta, en Kurt Schaltzmann, en Markus Baumgartner i la seva germana Evi són brutalment assassinats al Bletterbach, un enorme congost tirolès els fòssils del qual expliquen la història del món.

Al cap de trenta anys, en Jeremiah Salinger, un documentalista nord-americà que fa poc s'ha instal·lat a la zona amb la seva dona Annelise i la seva filla petita, s'obsessiona amb aquest cas sense resoldre. Tota la gent que l'envolta, començant pel seu sogre, en Werner, exdirector d'Ajuda Alpina i un dels homes que va descobrir els cossos mutilats, i acabant per la mateixa Annelise, són sospitosos del crim d'alguna manera i cap d'ells no vol remoure el passat. Tanmateix, és com si aquell esdeveniment tan sagnant arrossegués una maledicció que hagués despertat alguna cosa espantosa al Bletterbach, tan antiga com la mateixa Terra, que la gent donava per desapareguda.

La substància del mal és un trencaclosques detectivesc que es regeix per tres criteris: el crim és un enigma, la resolució el procés, desvetllar-ne l’autoria l’objectiu; l’investigador és un amateur i disposarà (com el lector) de les mateixes dades i possibilitats de resoldre’l, i –finalment– la identitat de l’assassí o assassins no se’ns revelarà fins a la darrera pàgina. Per entremig gaudirem de múltiples indicis, línies de recerca que són un atzucac, girs sobtats i escenes de magnífica tendresa en oposició a d’altres de gran tensió i discreta elegància narrativa.

Tota la trama gaudirà d’un únic i magnífic decorat: les Dolomites, la muntanya carismàtica del Tirol, la majestuosa serralada alpina, suggerent i implacable. I el Bletterbach, una gorja arcaica farcida de fòssils, de 8 quilòmetres de longitud i 400 metres de fondària, meravellós parc alpí, museu a l’aire lliure de la formació de la Terra, on les tempestes poden fer tremolar els fonaments i escenari de l’esquarterament múltiple protagonista del llibre, una incògnita matança que com una maledicció contaminarà (al llarg de trenta anys) la memòria d’un idíl·lic paratge a l’Alto Adige italià, amb l’eco de la permanent sospita.

I l’altre protagonista serà un nouvingut, l’espòs d’una noia de la vall, un nord-americà que patirà el xoc dels usos socials i culturals, un documentalista aclaparat per un trauma a la neu i que carrega a les seves espatlles tot el pes dels remordiments. Els pobles típics i els paratges esplèndids haurien de calmar els dolorosos records però despertaran la necessitat de redempció, la recerca dels homicides i el compromís amb la veritat. Tots esdevindran presumptes homicides: els veïns, la família, un monstre antediluvià i... el diable; una metàfora o una figura al fons?

DIGUEM ADÉU AL 2017

A ritme de Joan Rovira creo el meu particular collage de fotos que em traslladen a alguns dels moments vicuts aquest darrer any.

Hes escollit unes frases, el meu petit homenatge al gran Carles Capdevila, que m'encanten:

1. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.

2. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.

3. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.

4. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.

5. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.

BONA ENTRADA D'ANY 2018!

La felicitat és per tot arreu, només has d'obrir bé els ulls per veure-la.

MITJA VIDA, Care Santos

L’efecte ‘mitja vida’ com assenyala una de les protagonistes de la novel·la, 

“Notes que ha arribat el moment de fer les coses d’una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa” i potser liquidar alguns deutes personals. 

La novel·la es centra en un sopar que comparteixen cinc dones, 31 anys després d'haver conviscut en un internat de monges. Un joc infantil iniciat tres dècades abans que les marcarà per sempre.

no és un cant a l’amistat perquè precisament les cinc protagonistes no han estat amigues i només van coincidir en un internat de monges l’any 1950.

La nit abans de deixar l’internat, un joc de nit, provoca un fet inesperat que marcarà les seves vides i que no es resoldrà fins tres dècades després en un sopar on reunirà de nou a les germanes bessones a Olga i Marta Viñó, Lola, Nina i Julia.

Aquell joc infantil de les penyores d'”Acció o Veritat” que va quedar interromput aquella nit de 190 tindrà continuïtat durant un sopar on parlaran de l’internat i de com han evolucionat les seves vides durant els darrers trenta anys. ‘Media vida’ serveix per narrar com han viscut les cinc dones durant la dictadura i la Transició i les diverses maneres d’afrontar la vida.

La recent llei del divorci i la boda entre Lady Di i el príncep Carles d’Anglaterra marquen les converses entre les quatre dones que han viscut vides molt diferents i que en certa forma els uneix la capacitat de supervivència.

Cadascuna de les cinc protagonistes ha escollit un camí diferent, algunes s’han casat i tenen fills i d’altres estan a punt de separar-se.

La data escollida pel sopar el 29 de juliol de 1981 no és casualitat, precisament en aquelles dates es va aprovar la llei del divorci a Espanya, un fet que apareix a la novel·la i que forma part de les converses del sopar. La boda entre Lady Di i Carles d’Anglaterra també centra bona part de la vetllada, que curiosament anys més tard, aquella boda monàrquica acabaria amb divorci, un fet impensable en aquell moment.

Les cinc dones durant el sopar confessaran com han evolucionat les seves vides i ho faran amb total sinceritat seguint aquell joc que van iniciar 31 anys abans. Les il·lusions però també les decepcions que han patit  durant els darrers anys afloraran al sopar on la veritat i la sinceritat embolcallaran la conversa entre les cins dones  que desitgen canvis i  ganes de tornar a començar.

Care Santos ens convida a la reflexió sobre el perdó i també sobre les nostres vides. En un moment de la novel·la, una de les protagonistes ens parla de mesurar la vida segons la velocitat o la lentitud de com la vivim.
Vides lentes que entren en acceleració, vides ràpides que es detenen i vides quietes o en moviment constant o potser existeixen vides uniformes on tot succeeix quan ha de succeir?

PATRIA, Fernando Aramburu

El día en que ETA anuncia el abandono de las armas, Bittori se dirige al cementerio para contarle a la tumba de su marido el Txato, asesinado por los terroristas, que ha decidido volver a la casa donde vivieron. ¿Podrá convivir con quienes la acosaron antes y después del atentado que trastocó su vida y la de su familia? ¿Podrá saber quién fue el encapuchado que un día lluvioso mató a su marido, cuando volvía de su empresa de transportes? Por más que llegue a escondidas, la presencia de Bittori alterará la falsa tranquilidad del pueblo, sobre todo de su vecina Miren, amiga íntima en otro tiempo, y madre de Joxe Mari, un terrorista encarcelado y sospechoso de los peores temores de Bittori. ¿Qué pasó entre esas dos mujeres? ¿Qué ha envenenado la vida de sus hijos y sus maridos tan unidos en el pasado? Con sus desgarros disimulados y sus convicciones inquebrantables, con sus heridas y sus valentías, la historia incandescente de sus vidas antes y después del cráter que fue la muerte del Txato, nos habla de la imposibilidad de olvidar y de la necesidad de perdón en una comunidad rota por el fanatismo político.

El autor ha retratado las dos caras de una sociedad arcaica y patriarcal que ha preservado los valores de unidad familiar (es significativo que castellanohablantes y euskaldunes usen la misma nomenclatura vasca de la jerarquía familiar: amona, aita, ama, osaba…) y donde la cuadrilla es el instrumento de socialización de adolescentes y jóvenes. Y queda claro que la misma mentalidad que sustenta una gran cohesión social ha sido el caldo de cultivo natural de la justificación de la violencia y del ejercicio del acoso fascista al sospechoso (pintadas manifestaciones, culto a los retratos de los héroes).

No es casual que Patria sea la historia de dos familias que han sido inmemorialmente amigas y a las que ha enfrentado el “conflicto”. Y cuya historia paralela es la errática, aunque decidida, búsqueda de un perdón que unos han de pedir a los otros y que al final llega. No sabemos sus apellidos familiares, sino solo los nombres de pila, lo que es significativo. Gobiernan a las familias dos etxekoandreak (amas de casa), Miren y Bittori, que dominan a dos maridos —el Txato, la víctima mortal de un atentado terrorista, y Joxian, torpe, cobarde y sentimental— y a los cinco hijos que encarnan toda la gama de biografías de una sociedad que ha ido pasando de la vida pueblerina a la propia de una clase media semiurbana. Hay un médico, lúcido y algo reservón, Xabier; un escritor en euskera que acepta su homosexualidad, Gorka; un terrorista que purga su culpa, Joxe Mari. Y dos mujeres que, en el fondo, heredan —cada cual a su modo— la resistencia, el empeño y el fracaso de sus madres: Nerea, la aparentemente errática y egoísta pero que crece moralmente con el paso de las páginas, y Arantxa, la marcada por su mala suerte y a la que un ictus convierte en una inválida. Y en uno de los personajes más logrados y emotivos de la novela, quizá el mayor y mejor de todos.

El orden del relato se ha sedimentado en un centenar de capítulos breves que adoptan la unidad de un cuento. No los unifica la cronología estricta, sino una sucesión de naturaleza emocional. También se ha diluido adrede (y con gran efectividad) la responsabilidad narrativa: no sabemos quién cuenta porque las frases —casi ráfagas— escritas en primera persona se mezclan con las formas del estilo indirecto libre y con la presencia mayoritaria de un narrador que todo lo gobierna y organiza. Y que quizá se autorrepresenta como el novelista que, al final (en el capítulo ‘Si a la brasa le da el viento’), habla de sus novelas vascas en un acto organizado, tras el abandono de las armas por parte de ETA, al que significativamente asisten muchos personajes reales y otros de nuestra ficción.

Patria es, sobre todo, una gran y meditada novela. Pero la tradición del género lleva incluida la virtud de explicar a sus contemporáneos algo del mundo que les ha tocado vivir, o que forma parte de su herencia.

ARGELAGUES, Gemma Ruiz

"Gaudir d'una cultura extensa és la solució pel benestar humà, perquè dóna als interessos el just valor que han de tenir".

Quan em van regalar el llibre vaig pensar : -No sé què són les argelagues. No ho havia sentit mai. Vaig buscar-ho al diccionari i vaig llegir-hi: L’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.

El títol és molt escaient fent de metàfora de les dones, “de les dones-gens-especials”, com diu l’autora, que van viure “històries-gens-especials”.

Argelagues està ple d’aquest vocabulari d’abans, de dels nostres avis, del de sempre, del que defineix cada detall de la vida dels pobles, de la feina del camp i del món anterior a la industrialització completa i total.

Una de les heroïnes d’aquesta història és la Remei, que amb 16 anys deixa el seu Castellterçol natal per anar-se’n a treballar a Sabadell. I gràcies a això, Gemma Ruiz pot explicar una pila d’anys després “totes les convulsions d’un segle sense fer novel·la històrica”, diu Xavier Antich. Segons el pensador, les dones que retrata la periodista en el seu llibre són les Cassandres, Helenes de Troia i Antígones del nostre país.

El llibre fa pensar en les obres de Sílvia Alcàntara. A Olor de Colònia, Alcàntara retrata la vida a una colònia tèxtil. I a Els dies sense glòria. El tema és exactament el mateix que a Argelagues: les vivències d’una generació que s’ha vist empesa del camp a la ciutat. Llibres que per si sols ja retraten la societat canviant del segle XIX, però que si es complementen, permeten fer-ne una panoràmica rica en matisos i en vocabulari.

A Argelagues, Gemma Ruiz ha fet la història, sobretot, de la besàvia Remei i de l’àvia i tieta-àvia de la seva família. La història de les dones que passen de viure a pagès a fer-ho les ciutats, en aquest cas, a Sabadell, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de treball i molt dur, i amb una estricta obediència als encarregats de fàbrica i a les normes morals del moment. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga postguerra.

La Remei comença sent la protagonista principal i és la nena de pagès que neix a Castellterçol, essent filla de jornalers. A través d’ella vivim les condicions de misèria, treball i brutalitat freqüents a l’època. Pares i germans decideixen sobre el destí de les nenes, sigui treballant tot cuidant mainada o fent de minyona. És la part més vivament narrada. Es nota molt que la Remei va ser la font oral de l’autora. Frases curtes. Estil directe. Un català riquíssim de vocabulari i d’expressions molt vives de  llavors, no sempre normatiu i que comprenem bé pel context.

Al llarg de la novel·la desfilen diferents personatges, bones i males persones. Vides plenes de sacrificis, amb ben poques satisfaccions i amb una idea que els dóna molta força: que els fills i els que vénen puguin viure millor que ells. Encara que amb ambicions modestes: menestrals, tenir un ofici, saber de lletra, fer un casament decent…

És la història de les dues generacions anteriors, des del començament de segle XX fins els anys seixanta. Unes generacions sacrificades, que van treballar molt, que van patir situacions històriques terribles com la guerra i la postguerra franquista. L’autora en va aixecant acta i testimoni, donant protagonisme a les dones, tan sovint ignorades, i que són les que mantenen el fil narratiu.

És un llibre per llegir i comentar amb els padrins i els avis, és un llibre per fer memòria de qui som i d’on venim, un homenatge a tots aquells que van fer grans esforços per tirar endavant la família i el país.