L'ANY QUE VA CANVIAR LA MEVA VIDA

Erasmus: fàrmac de reconeguda eficàcia en la prevenció i el tractament de la timidesa. Consisteix en l’estada de 3 a 12 mesos en una ciutat de la UE per continuar els estudis universitaris. Afavoreix l’aprenentatge d’idiomes, la sociabilitat i l’interès per la cultura, la tolerància i el sentiment de pertinença a Europa. La relació sentimental en el país d’origen pot resultar afectada, per la qual cosa no s’aconsella la seva utilització simultània. Té efectes secundaris com: la llengua materna pot resultar danyada, igual que qualsevol tercera llengua estudiada (aquests símptomes desapareixen a l’abandonar el tractament); pot produir-se un augment de l’assistència a festes, suspensos, amics especials, incapacitat de conviure de nou amb els pares, crítica dels costums propis del propi país d’origen, dependència del correu electrònic, multiplicació d’abonaments a Europa 15, viatges per tota Europa per visitar els amics...

S’ha descrit dependència al tractament i depressió en abandonar-lo. S’aconsella l’administració almenys una vegada a la vida, preferentment en joves.

Ara mateix acabo de llegir el blog d'una amiga de la universitat en què parlava de l'any que va canviar la seva vida. Ho feia recordant el desè aniversari del seu Erasmus a Holanda. Aquesta lectura m'ha inspirat a recordar l'any que va canviar la meva vida. De fet, hi ha dos anys clau en la meva vida el 2003 i el 2009, però avui només parlaré del 2003, el 2009 de moment el deixarem reposar...
Tenia 20 anys, era un 24 de setembre quan agafava un avió rumb a allò totalment desconegut. Il·lusió, alegria, por, incertesa, ganes de viure, viatjar... era un cúmul de sensacions molt estranyes, tot d'interrogants sense resposta. Per dins meu resonava una frase: "si no va bé, sé que a casa sempre hi puc tornar".
Feia mesos que preparava aquest viatge, era tot un curs sencer fora de casa, del país, dels amics, no parlava italià... Recordo que l'abril del 2002, havíem decidit amb unes amigues de la universitat anar d'Erasmus a Itàlia. Cada una aniria a un lloc diferent, però proper. Poc a poc em vaig anar animant, fins que estava totalment convençuda que ho havia de fer, que havia de marxar, era el moment. Les altres es van fer enrere i vaig marxar sola.
El 24 de setembre volava direcció Nàpols, però aquest no era pas el meu destí final. Era Salerno. Una petita ciutat situada al sud de la bella Itàlia, entre el mar i la muntanya, a uns 30 minuts de Nàpols.
Vaig aterrar a l'aeroport de Capodiccino. Vaig agafar un bus per arribar a l'estació de trens. El panorama que vaig observar em va fer venir ganes de plorar i fugir corrent. Què era aquell desordre? Aquells carrers bruts, amb la roba estesa als balcons... No parlava ni gota d'italià, no coneixia ningú, era un pollet que no havia sortit mai de casa... Finalment vaig arribar a l'estació de tren, vaig prendre un tren direcció Salerno. En el viatge vaig conèixer l'Eva i la Virgínia, dues noies de BCN que anaven al mateix lloc que jo. A partir d'aquí va començar la primera amistat que avui encara conservo. I és que una de les millors coses que recordo d'aquell any són els amics. Amics de veritat, amics que eren la teva família en aquell moment. No hi havia ningú més. Amics que malgrat els 10 anys que han passat ho continuen sent. És evident que les nostres vides han anat per camins molt diferents, però hi ha una cosa que ens unirà per sempre, l'Erasmus del 2002-2003. Vam compartir moments únics, divertidíssims.. i altres no tant, com el terratrèmol que vam viure l'1 de novembre del 2002, o l'incident al tren d'aquell home amb la pistola... Però recordeu tots els viatges que vam fer: primer Roma, després Florència, Pisa, Siena, Bolònia, Ravenna, Venècia, Verona, Pàdova, Rimini, Torí, Nàpols, Costa Amalfitana, Ischia, Capri, Sicília... Són moments únics en què vam gaudir intensament de cada instant, perquè sabíem que tot allò tenia data de caducitat, allò era temporal, per tant no podíem deixar escapar cap moment.
Pel que fa a les classes a la universitat, em vaig espavilar a aprendre l'idioma, cursos intensius a la uni i classes, exàmens... tot en italià. Vaig aprendre moltíssim.
Però al marge de tot el tema acadèmic i social si hagués de destacar perquè aquest any és clau en la meva vida, és perquè em va obrir totalment els ulls. Va ser un any de coneixença personal, que em va fer crèixer molt com a persona. Vaig aprendre a mirar el món amb uns altres ulls. Vaig veure que al món som molts i molt diversos, i que hi ha moltes maneres de pensar, de viure, d'entendre... Hem sentia com mai m'havia sentit, valorada, escoltada... Era igual que fos un tonelet, lo important no era ser alta i guapa per a què la gent et tingués en compte. I això va ser una de les coses que em va fer pujar molt l'autoestima i valorar-me positivament, amb els meus defectes, però amb les coses bones que tinc també. Altres persones associen l'Erasmus al fet d'haver conegut l'amor de la seva vida en aquell curs.
Al meu pis hi vivíem 5 noies. La Carmen, Bárbara, Almudena, Anaïs, Tamara, la Violeta i jo. L'Anaïs va ser la meva companya d'habitació durant 3 mesos, després va marxar i la resta de l'any va venir l'Almudena. El nostre pis era una festa constant. Ens deien L'appartamento spagnolo, sempre a punt per la juerga i la diversió. Els tres primers mesos van ser intensíssims, però a mesura que va anar avançant l'any, la cosa es va calmar una mica i vam invertir tots els caps de stetmana en conèixer aquell país tan fantàstic on vivíem. Vam fer excursions i excursionetes, vam pujar al Vesubi, vam visitar Caserta, Pompeia, Hercolà, Paestum... També vam recórrer tots els mercadillos que us pugueu imaginar, de primera i de segona mà. Perquè si una cosa no teníem eren manies. Com més barat i cutre millor. Res de parar-te a mirar al mirall, allí tothom era guapo i guapa, tot era perfecte, era igual si estaves prim, grassonet, si eres petit o altíssim... Tot això era superficial!
L'altre pis on hi passàvem la meitat del temps era el pis de les extremenyes: Rocío, Silvia i Sara. Totes juntes formàvem una pinya.
En fi, que ha plogut molt des del curs 2002-2003, però el contacte és viu encara. Algunes ja s'han casat i hem anat a les seves bodes.També hem fet vàries quedades entre Madrid i Barcelona per veure'ns. Intentem quedar una vegada a l'any, i de moment ho estem complint.

UNA ABRAÇADA ENORME A TOTES!

ERASMUS 2002-2003 SALERNO (ITÀLIA)