UNA MOTXILLA PER A L'UNIVERS

Fins fa uns mesos enrere no sabia qui era l’Elsa Punset, recordo que la vaig escoltar per primera vegada en una entrevista que li van fer a la televisió (no sé ni quin programa era ni quina canal), però recordo que el seu cognom em va cridar l’atenció, perquè vaig pensar que devia ser parenta de l’Eduard Punset. Només el cognom ja va fer que no canviés de canal per escoltar el que diria sobre el llibre que acabava de publicar. El que va dir em va cridar l’atenció, però sobretot el que més em va sobtar va ser tal com ho va dir. Estava allà asseguda amb una mirada d’àngel i parlava amb una naturalitat i una tranquil·litat… Semblava tot tan fàcil…  Com és de gran el món i que insignificants som... Era tan lògic el que deia i a la vegada tan difícil de fer o de controlar, que vaig pensar que havia d’aconseguir el llibre i llegir-lo. La veritat és que el vaig tenir tres cops a les mans i no va ser fins a la tercera que el vaig comprar, perquè precisament em va caure als peus i vaig tenir la sensació que era una d’aquelles senyals de les que parlava l’Elsa i llavors vaig saber sque havia arribat l’hora.

L’autora ens proposa 21 rutes. Cada una d’elles parla de diversos sentiments: la por, l’amor, el plor, la inseguretat, la imaginació, les supersticions, la creativitat, el riure, la mentida, la bona sort…

La primers ruta que enceta el llibre, l’autora destaca la importància de les abraçades, quant amor necessitem? Com sorgeix la química? La segona parla dels gestos que expressen i consoliden l’amor, de l’explicació científica de la química del primer petó… I així passant pel desamor i la pèrdua d’un ésser estimat, els laberints de la nostra ment (que moltes vegades no ens deixen veure més enllà i impedeixen que puguem avançar). Estem atrapats ens la nostra visió subjectiva del món. El cervell està dissenyat per interpretar de certa manera senyals que rep dels sentits. Com gestionem les emocions negatives com la tristesa, la ira… La part més emocional de la ment s’apodera de nosaltres en detriment de la racional. La sisena ruta parla dels canvis de rumb. Els éssers humans necessitem estabilitat, tot i que molta pot significar la nostra renúncia a utilitzar les nostres capacitats i la nostra creativitat, i que ens tanquem en un paper i en un guió après en la nostra infantesa i que potser no és el que ens fa feliç. Moltes vegades per por a arriscar-nos o no sé ben bé a què, ens deixem escapar coses realment importants.

Així cada capítol se centra en una ruta diferent i en un aspecte diferent passant per la interacció del nostre món interior i exterior, la por a no ser ningú als ulls dels altres, què ens fa creure cada dia en què hi ha moltes coses positives que ens esperen i que no hem descobert encara, la felicitat en una rialla (segons els científics és una forma de tocar la felicitat), el llenguatge secret de les persones, parlar en públic, la felicitat interior…

Són moltes les emocions i molt diverses, però hi ha una cosa demostrada pels estudis, i és que les persones són més felices quan es concentren en viure el present. No sé perquè ens arrelem al passat o al futur, pensant en el que podrà  passar o en el què podia haver passat… Molts cops ens convertim en esclaus del passat i en arquitectes del futur sense passar pel present que és on realment vivim. Quan som petits i ens imaginem què serem o com serem quan siguem grans, o fins i tot què esperen de nosaltres, ens venen moltes històries a la ment, però cap d’elles s’assembla al que tenies planejat; de fet fer plans no serveix de res, perquè la vida et pot canviar en un obrir i tancar d’ulls. Si una cosa he après  amb el temps és a no fer plans a llarg termini, i si els faig fer-los a curt termini, perquè no saps mai cap on bufarà el vent. Viure el present és el vertader repte i encara que resulti difícil d’assumir, la ment humana té potencial per sortir del cercle viciós de les programacions inconscients negatives. S’ha de viure amb plena atenció, amb la capacitat de centrar-se en el moment present, gestionant les divagacions de la nostra ment cap al passat i cap al futur.

Un bon amic m’enviava aquesta cita de William Shakespeare que crec que resumeix perfectament tot el que acabo d’escriure en aquet article. “Sempre em sento feliç, saps perquè? Per què no espero res de ningú, esperar sempre fa mal. Els problemes no són eterns, sempre tenen solució, l’únic que no es pot resoldre és la mort. La vida és molt curta, per això estima-la, sigues feliç, riu sempre i viu intensament. Abans de parlar ESCOLTA. Abans d’escriure, PENSA. Abans de fer mal, SENT. Abans de donar-te per vençut, LLUITA. Abans de morir, VIU!”