FI, David Monteagudo

"El teléfono sonó una, dos, tres veces. "¿Alguien puede coger ese teléfono?", gritó Hugo desde algún rincón de la casa; pero el teléfono sonó otra vez, y luego se hizo el silencio, y después volvió a sonar de nuevo. Hugo entró en el despacho con pasos precipitados, farfullando una palabrota, y descolgó a la mitad de un nuevo timbrazo. "Sí, diga", dijo mientras el auricular viajaba todavía hacia su oreja, en un tono apremiante, descortés, mezclando en su irritación al anónimo llamador y a quien le había obligado, con su pasividad, o tal vez con su ausencia, a atender la llamada."

Fi de David Monteagudo és una novel·la inquietant i terrorífica en alguns moments. No és una novel·la fàcil, és un conte que viatja del drama generacional a la ciència ficció més obscura.     

Ens explica els successos inesperats que tenen lloc en la reunió d’un grup d’amics després de 25 anys sense veure’s. Alguns van amb les seves parelles, altres hi van sols, però en falta un, El Profeta (l’anomenaven així per la seva moral catòlica). Aquell de qui parlen tots i a qui temen, aquell a qui li van fer alguna cosa que cap d’ells no vol recordar i que va adquirint cos segons passen les hores.

A causa d’una promesa que havien fet en la seva adolescència es retroben de nou, amb uns quants anys de més, el mateix cap de setmana que celebren l’aniversari d’aquella nit memorable, al mateix lloc, un monestir abandonat allunyat de la civilització, per rememorar i celebrar aquella amistat ja enterrada per quasi tots ells. A la nit, després d’una inesperada apagada de llum, veuen que les estrelles llueixen més brillants que mai. Al matí un d’ells ha desaparegut, no serà l’últim.

El gran que de la novel·la és l’atmosfera que aconsegueix crear l’autor, necessària per a la inquietud que envolta els protagonistes des de l’inici de la narració, i va acaparant la nostra atenció, fent-nos devorar les pàgines per descobrir què passa a cada moment i com acaba el relat. Sumat a tot això cal destacar els grans diàlegs que crea l’autor, perfectament estructurats, dinàmics i reals, que doten de gran personalitat als nou protagonistes del retrobament. La seva prosa asfixiant és capaç de fer-nos tremolar de por amb espais oberts a ple sol, una prosa rica en detalls. L’autor fuig de qualsevol convencionalisme dins del gènere de terror, ens deixa el cos malfet al compartir amb el lector els dubtes dels protagonistes, sense explicacions ni lligams, només l’autèntic horror de no saber mai què passa realment. Una nova mirada apocalíptica.

Cadascun d’ells té les seves característiques ben definides, reflexant aquell caràcter de l’adolescència que no ha evolucionat amb els anys, aquells típics amic que et trobes al cap dels anys i continuen sent iguals..., amb defectes i virtuts que es van engrandint segons passen les hores i la situació es torna cada cop més desesperant.

Una narració intensa en la que nou personatges s’enfronten a una realitat canviant i ens presenten el pitjor i el millor d’ells mateixos. De què són capaços els éssers humans en circumstàncies adverses, igual que en l’obra fantàstica de José Saramago Ensayo sobre la ceguera, ens transporten a través d’un camí extern pel qual caminen sense rumb, i un recorregut intern en el que indaguen en el seu passat per entendre el què passa i intentar trobar una solució a la seva desesperada situació.

No sabria decidir-me entre el terror i el thriller en una novel·la que aconsegueix enganxar-te des de les primeres pàgines. Aquest seguit d’enigmes que et fan buscar respostes racionals per tot allò que no ho és et persegueix fins al final de l’obra en què esperes trobar respostes a tota aquesta trama vibrant o un final que ho tanqui tot, però no és pas així.