La vida és un gran full de paper, infinit, que es va enrotllant sobre ell
mateix, mirant sempre endavant. El podem escriure o ratllar, decorar o esguerrar,
llegir o seguir set línies més endavant i oblidar qualsevol paraula que la
nostra mà o la de les altres persones hagin escrit.
Com tot full de paper es pot guixar amb llapis. Moments que passen, es queden
tot just un instant i, tot seguit, la goma de l’oblit, ressegueix tota la frase
de punta a punta.
Només hi queda alguna lletra, una paraula com a molt. També, just a la
vora, hi ha un bolígraf. Sembla que no hi hagi res capaç d’esborrar les
paraules negres sobre el fons blanc. I llavors un fi plugim, mesos, anys o
dècades fins i tot, el va mullant i les paraules, tot i que encara hi són, es
difuminen, es desfiguren, talment com un missatge en un jeroglífic de ja molts
anys, que hi és però no té sentit i només en poden guardar una vana idea, una
hipòtesi, potser no molt certa.
I a mesura que el rotlle gira i gira, petites esquerdes van apareixent i només
l’habilitat de l’escriptor sap superar-les. I és que ni tan sols, la profunda
esgarrinxada de les tisores, ni la taca de tinta vermella no són mai un punt i
final.
Els moments més bonics i tendres o les llàgrimes mal retallades són més
brillants transcrites en senzilles paraules o dibuixos poc originals a peu de
pàgina, o als marges, just damunt del nombre que representa la pàgina que estàs
escrivint en aquest precís instant. I a vegades la mà no segueix el cap i
escriu autèntica poesia per inèrcia.
És fascinant...
I llavors, la vida és injusta: just quan descrius l’escena més apassionant
o redactes el final perfecte, just llavors, el full s’acaba o l’estilogràfica
para de guixar.
I te n’adones que ara tan sols pots imaginar i que el teu llibre acaba amb
l’última pàgina en blanc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada