TOKIO BLUES (Norwegian Wood), Haruki Murakami

"No tengo interés en escribir novelas largas con estilo realista, pero decidí que, aunque sólo fuera una vez, iba a escribir una novela realista. Tokio Blues fue un simple experimento."

La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment no vaig pensar que al cap de divuit anys me’n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m’era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t’acaben tornant com un Bumerang. I, per acabar-ho d’adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m’havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge.

Ara, però, el primer que em ve a la memòria és aquell prat. L’olor de l’herba, la lleu fredor del vent, la cresta de les muntanyes, el lladruc del gos. Aquestes son les primeres coses que recordo, i molt clarament. Se’m fan tan presents que és com si allargant la mà les pogués resseguir amb el dits. Tot i així, en aquest paisatge no hi veig ningú.

Ambientat als anys 60, el seu protagonista Toru Watanabe, ens explica amb les seves paraules la seva època de joventut. El primer amor, la rutina del dia a dia, les dificultats amb què et pots trobar de sobte, el sexe esporàdic, els records dolorosos, la mort dels éssers estimats. La novel•la està escrita amb un to melancòlic i ens explica la seva relació amb la Naoko, la xicota del seu millor i únic amic que es va suïcidar, de la qual s’ha enamorat. Això si, aquesta relació tindrà moltes dificultats a conseqüència de la inestabilitat emocional de la Naoko. També es pot veure el contrast amb un altre personatge de la novel•la: Midori, amiga de la universitat que és una noia extrovertida, boja i independent que fa girar completament la vida tranquil•la d’en Toru. 

Les primeres pàgines de la novel·la poden resultar desconcertants, però, aquest tot en aparença gratuït, es torna comprensible a mesura que anem descobrim la història de Toru, aquest estudiant marcat pel suïcidi de Kizuki, el seu únic amic. Aquesta experiència atorga al narrador una lucidesa que el torna extremadament vulnerable, com si hagués estat projectat cap a una altra dimensió en la que percep, amb una gran claredat, el dolor propi i aliè. Els personatges són adolescents fràgils a causa d'experiències doloroses, tots ells es troben al final d'una etapa, el moment en què han de decidir quina classe de vida volen viure. Es planteja llavors la disjuntiva entre: viure una vida (normal), és a dir, treballar en una transnacional japonesa, construir una família i invertir totes les seves forces en ascendir empresarialment o encarnar eternament la figura del outsider.

El tema de la mort dels éssers estimats i la fugacitat de la vida es desplega d'una manera aclaparadora, la qual cosa afecta l'estat anímic del lector. Tokio Blues no només narra el pas a l'edat adulta, sinó a la maduresa que s'adquireix quan un es sent prop de la mort (ja sigui d'un germà o de la parella), amb la pèrdua i la impossibilitat de romandre. En aquesta novel·la Murakami descriu els events quotidians  amb una sensibilitat inusitada que els fa semblar excepcionals, i que els torna així és la consciència de la seva immiment desaparició.

Però no només el narrador és molt aconseguit, també els personatges femenins són memorables. Gràcies a aquests,  Watanabé descobreix la tendresa i la fraternitat, però també la resistència i la passió per la vida.

Murakami ens diu que no només és possible distreure's o resignar-se al dolor de l'existència. Després d'un llarg periple, Toru arriba a aquesta conclusió: ni la veritat ni la sinceritat, ni la força, ni l'estima són capaços de curar aquesta tristesa. L'únic que es pot fer és creuar aquest dolor esperant aprendre alguna cosa d'ell, encara que tot el que un hagi après no li serveixi de res la pròxima vegada que la tristesa es presenti d'imprevist un altre cop. Així Toru decideix acceptar el dolor com a part de la vida; opta per la vida amb tot el que comporta, inclòs el sofriment i la mort.

En l'obra veiem un tipus de bellesa que mai veurem en les revistes de moda: la bellesa de la fragilitat humana, de les cicatrius emocionals. Les dones del llibre són boniques per la seva hipersensibilitat, per la seva inadaptació i perquè la seva història les converteix en úniques. 

Una novel·la honesta. A l'acabar el llibre cal retornar al principi i rellegir les primeres pàgines del llibre. La sensació llavors és totalment diferent i ens permet situar Tokio Blues en el grup dels llibres que s'haurien de llegir cada vegada que oblidem quines són les coses importants de la vida.