L'ORFE DEL CLAN DELS ZHAO

"La sorra enterra una força catàrtica que magnetitza"

“És misteriós el que ens passa amb els contes... Ens apassiona que ens expliquin històries, i com més fantàstiques i més llunyanes, i més rars siguin els noms dels seus protagonistes, més ens atrauen”

Feia temps que n'havia sentit a parlar i ja havia estat temptada d'escapar-me a Barcelona per veure-la; però per una cosa o per una altra finalment no l'havia vist. Ahir al vespre per fi vaig poder gaudir-la, sí GAUDIR-LA amb majúscules perquè em va agradar moltíssim.

L'Orfe del Clan dels Zhao no és cap tonteria. Escrita pel dramaturg xinès del segle XIII Ji Junxiang, a mi m'ha recordat força a Shakespeare, tot i que hauria de ser a l'inrevés perquè l'autor oriental va néixer quatre segles abans.

La història és tràgica amb els seus punts de èpica. Comença amb dos consellers de l'emperador, l'un malvat i l'altre molt bo —un clàssic—. El malvat es vol fer amb tot el poder i fa exterminar tots els membres del clan del bo, els Zhao, però acaba de néixer un últim nen i ordena que també el matin, però un metge, fidel servidor dels Zhao sacrifica el seu fill també acabat de néixer, canviant-lo i així mantenir la dinastia perquè quan el Zhao hagi crescut es pugui venjar i continuar la nissaga. Com es pot comprovar la trama és totalment arquetípica, però el que la fa especial i potent és el seu text.

Ignoro com escrivien els xinesos del XIII, però el que surt de la boca dels actors és extraordinari: poètic, filosòfic, èpic, tràgic, tendre, cruel... Com que la dramatúrgia és del Marc Artigau i l'Oriol Broggi, que també la dirigeix, i la versió del Joan Sellent, crec que la deuen haver acomodat —penseu que aquesta peça és més o menys de l'època del Cantar del Mio Cid— perquè les paraules flueixen d'una manera que, com ja he dit, m'han recordat Shakespeare.

 

"L’orfe és una història simple que et connecta a sentiments molt purs”

Cada personatge que entrava en escena explicava ell mateix qui era, el seus atributs i el havia fet o pensava fer. Això ha estalviat molta retòrica i de seguida ens hem pogut introduir en les parts importants. Dos músics han creat uns fons musicals que anaven encoixinant l'acció. Per a mi escoltar al Joan Garriga tocant amb l'acordió i cantant "VOLANT" ha estat un moment sublim. Però hi ha hagut un moment màgic, quan el vell metge li explica la veritat a l'orfe que acaba de fer vint anys; una conversa en un to tan baix, intencionat, que la música tapava la conversa i només veiem els moviments de les mans i l'expressió corporal. No ens ha calgut tornar a escoltar tota la història i ha estat magnífic.

El destí és un concepte real que sobrevola l’obra i la vida dels seus personatges. És una tragèdia en el sentit clàssic del terme (a més pur estil de les grans tragèdies gregues). Com a tal, té també la intenció de transmetre una conducta moral explícita. És, al cap i a la fi, una història simple. Sota tota la trama d’acció i venjança hi ha l’amor patern, el poder corrupte, l’enveja d’un home dolent cap a la bondat d’un home bo...temes globals i atemporals. Tanmateix, la fascinació que ens desperta la fantasia no és cap misteri: “Tots tenim la necessitat de volar, de sortir del lloc on som i viatjar lluny”