PER TOTS VOSALTRES ESTIMATS ALUMNES

Per motius d’agenda personal demà al vespre no podré compartir amb vosaltres la festa de les orles. Em sap molt greu, per això no volia deixar passar l’oportunitat d’adreçar-vos unes paraules.

No sé per on començar, perquè tot em sona molt a tòpic, per tant em deixaré portar per les meves conviccions i la filosofia.

Els que em coneixeu ja sabeu que m’agrada molt llegir , viatjar i ensenyar,  i que és gràcies a això que he descobert i après moltes coses en aquesta vida. Una altra de les coses que donen sentit a la meva vida és envoltar-me de la gent que més estimo i gaudir amb ells d’instants sublims per tal d’exprimir el temps fins a l’últim segon.

L’altre dia conversant amb un amic molt lector de filosofia  em va parlar d’un text que em va fer pensar en vosaltres i em va donar una idea. Vaig pensar que citar-vos un clàssic després de fer filosofia a batxillerat seria adient i encertat. Alguns de vosaltres quan obriu el correu us espantareu per la llargada del mail, però sigueu valents i arribeu al final que us ben asseguro que val molt la pena.

El text que us citaré a continuació és una carta que Sèneca (filòsof romà) va escriure a Lucili (escriptor romà).

«Estimat Lucili: Avui has fet divuit anys i tot coincidint amb aquesta edat que posa fi a la teva adolescència m’has escrit una carta estranya. En ella renuncies a continuar mantenint la correspondència que m’ha fet sentir pare d’un jove a qui he estimat com a un fill en els darrers quatre anys d’una vida, la meva, que intueixo propera a la seva fi. Argumentes que has crescut, que ha arribat el moment d’experimentar, de posar en pràctica el que has après, d’allunyar-te dels mestres que has tingut, inclòs jo mateix. Dius que ara és moment de viure en el món dels adults, de jugar el seu joc, d’experimentar les seves passions i em demanes que, en una darrera carta, sintetitzi els consells que m’han estalviat de naufragar en aquest món. Què t’anima a pensar que he sortit il·lès i no pas greument ferit? Creus que apropar-se al poder com ho he fet jo no deixa cicatrius en el cos i en l’ànima? Altrament, quin crèdit pot tenir un vell que amb la seva vida fastuosa desmenteix la rigorosa austeritat que ha predicat en els seus escrits? Qui em coneix, no obstant, sap que tot i la fortuna personal que he atresorat com a conseller privat de l’emperador Neró, no he canviat la sobrietat dels meus hàbits ni la convicció, que dia a dia he tingut, que la veritable felicitat rau en la pràctica de la virtut, de la qual he procurat no allunyar-me malgrat viure envoltat de llops i de bojos. He aportat seny on no n'hi havia, he tractat d’educar amb principis morals un deixeble, Neró, l’ànima del qual es movia per les disbauxes de la luxúria i la crueltat i, he fracassat. Intueixo que, aviat, qui ha estat el meu deixeble imperial em demanarà que pagui amb la vida la meva desaprovació de les seves infàmies. I malgrat tot, em demanes a la teva carta que resumeixi els consells que m’han estalviat de sotsobrar en aquest món!

Oh Lucili! Si et digués que les més de cent cartes que t’he escrit constitueixen la meva veritable fortuna i que en la teva educació moral m’he apropat al «jo» que volia ser i no al «jo» que he estat, te n’adonaries que cap tasca ha estat tan important a la meva vida com la de fer-te arribar la saviesa que he acumulat per estalviar-te els meus errors. I ara em demanes que m’acomiadi de tu, que et digui adéu.

Doncs bé, has de saber que de la possibilitat de perdre els bens materials, i amb ells la felicitat, he sabut defensar-me. En algun lloc he escrit que si visqués en la casa més opulenta, on abundés l’or i la plata, no mostraria admiració per aquest bens, que, tot i que adornessin les estances, estarien fora de mi. Tot allò que el destí posa en les meves mans ho considero aliè. I perdre el que m’és aliè no em dol. Però perdre el que considero una part meva, un tros de la meva vida, renunciar a la teva educació és quelcom tan dolorós que no he sabut descobrir l’antídot enmig de les meves reflexions. He après a moderar les meves alegries, però no he après a reprimir aquest dolor. Saps per què em costa tant de posar fi a la relació epistolar que he mantingut puntualment amb tu? Imagines la raó d’aquest dol? T’ho diré. No em demanaves consells en la teva carta de comiat? Aprèn aquest: Quan eduquem a un altre, ens eduquem a nosaltres mateixos. Tu, Lucili, has estat l’ocasió per continuar educant-me a mi mateix i no trobo cap destí més elevat en la vida de l’ésser humà que fer progressos en la seva educació, un repte que no acaba mai i del qual ens examinem cada dia. Entens això? T’ho diré amb altres paraules. He reflexionat molt sobre l’educació. I tot i que en certs aspectes les meves conclusions són provisionals, en molts d'altres he arribat a conclusions definitives. Una d’aquestes conclusions és que l’educació se'ns presenta com un assumpte difícil mentre vulguem educar els nostres fills o els nostres alumnes sense haver-nos educat a nosaltres mateixos. Ara bé, si entenem que només podem educar als altres educant-nos alhora a nosaltres mateixos, el problema de l’educació desapareix i només queda el problema de la vida. La pregunta ja no és «Com he d’educar?», sinó «Com he de viure jo com educador?» No conec cap capítol de l’educació dels joves que no impliqui la nostra pròpia educació.

Aviat, Lucili, seràs adult i formaràs una família. Vindran els fills i amb ells aquestes preguntes: ¿Com inculcar-los bons hàbits? ¿Com ensenyar-los a distingir allò que és important del que no ho és? I et contesto: amb el teu exemple. Quan et vegi sacrificar el teu temps d’oci, la teva hora de descans, per ajudar-lo a aprendre una petita lliçó, el teu fill aprendrà el valor i la importància d’aquest esforç, i ho aprendrà no per allò que tu li hagis dit, sinó per allò al qual tu has estat disposat a renunciar per ell. Com defraudar als qui sacrifiquen els seus somnis per ajudar-nos a nosaltres? Aquesta és la primera lliçó: les coses cobraran importància als ulls del teu fill en funció del que tu com a pare estiguis disposat a sacrificar per ell. I quan deixis d’anar a aquells espectacles abominables que tenen lloc als amfiteatres, en contra dels quals m’has sentir parlar en més d’una ocasió, i ho facis en ares de la seva educació, t’estaràs educant tu mateix en prioritzar la cura d’ell per damunt de l’excitació violenta i les baixes passions que volies gaudir en contemplar aquelles lluites.

De les emocions m’has sentit parlar en altres ocasions. Sovint les he qualificat com malalties de l’ànima i t’he exhortat a allunyar-te d’elles, a curar-te dels seus excessos, a no prendre decisions sota el seu imperi. Sempre les he temudes. Ara m’he traslladat a viure a un altre barri de Roma. Has de saber que als baixos s'instal·len cada matí uns mercaders que anuncien vociferant les seves mercaderies, generant un soroll que em dificulta la concentració. Però aquests crits acaben cap al mig dia, i al vespre, per la finestra del meu estudi, només hi arriba una brisa fresca que em permet treballar. Ara bé, quan una passió rugeix en la meva ànima no conec la forma de silenciar-la, i no només no em deixa pensar durant el dia, sinó que, en arribar la nit, em turmenta obsessivament sense trobar la forma de silenciar aquest soroll. Tot i així, vell com sóc, he de reconèixer que en algunes emocions viscudes he descobert el sabor de la vida i en comptes de condemnar-les totes, ara et recomano de viure-les amb moderació.

Hem parlat sovint de la importància de mostrar valor davant l’adversitat, de no renegar de la Providència quan ens envia les desgràcies. Recordes? Un dia em vas preguntar per què la Providència, que ho regeix tot, és a vegades tan cruel amb els homes i les dones que han estat justos. I vaig contestar-te que has de prendre tota adversitat, per dura que sigui, com una prova per superar-te a tu mateix, tot creient que la virtut es marceix quan no té adversari, i es fa palesa quan demostra el que és capaç de resistir. Considera tota adversitat com una oportunitat per demostrar el teu valor. Sigues exigent, molt exigent amb tu mateix, i condescendent amb els altres. I no oblidis mai que ningú no et treu la dignitat; no tinguis por que cap insult, cap humiliació, cap infàmia et facin perdre-la; la dignitat només la pots perdre tu mateix amb els teus actes.

I acabo. Fóra ingrat com a mestre, Lucili, si amagués la meva gratitud per totes les preguntes que m’has fet, per tots els reptes que m’has plantejat. He vist canviar la teva lletra amb els anys: infantil, insegura al principi; ferma, enèrgica i audaç al final. Acompanyar-te ha estat una recompensa; escriure’t, una raó per viure. Ignoro si he aconseguit l’objectiu d’educar-te; però si sé que has estat la millor ocasió per educar-me jo.

Viu en pau, estimat Lucili, i que la teva amistat sigui el meu pagament.»

Així acabava la carta. Diuen que el temps és un jutge implacable que condemna a l’oblit tota obra que no és capaç d’enunciar un missatge per totes les èpoques. Deixo a criteri de cadascú de vosaltres la determinació del grau d’universalitat de les propostes de Sèneca. El que sí crec que compartirem és la sinceritat de l’afecte des del qual estan escrites. Quedeu-vos com a promoció que acaba el Batxillerat amb la sinceritat del meu afecte com a professora que he compartit amb vosaltres aquests darrers anys.

Una abraçada

Mònica Sirisi Dolcet

P.S. Ah! Una última cosa. No tingueu por del demà. Està ple d’incerteses, d’entrebancs, de moments difícils, però només cal que busqueu sempre dins vostre la força per tirar endavant i alçar-vos; sense oblidar mai qui sou i d’on veniu.

“La felicitat és per tot arreu, només heu de tenir els ulls ben oberts”