JO CONFESSO, JAUME CABRÉ

Jo confesso ha estat la lectura del club de lectura. Després d'haver-lo llegit fa uns anys, n'he fet una reelectura i crec que encara m'ha agradat més.

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol…” Així comença Jo confesso, la novel·la que Jaume Cabré ha estat gestant durant els darrers nou anys, i que ja va per la vuitena reedició, a més d’objecte de traduccions i distingida  amb prestigiosos guardons literaris.

El fil conductor de la novel·la és el Vial, el primer violí que el luthier Lorenzo Storioni va construir en el seu taller de Cremona (Itàlia), al s.XVII i que Cabré utilitza magistralment per enllaçar diferents històries, trames, subtames,  multiplicitat de personatges i  diversos moments històrics  que es lliguen i s’articulen de manera sorprenent.

Una novel·la sobre la maldat en la condició humana. Ras i curt.

L’esfereïdora actuació de la inquisició entre els segles XIV-XV i la brutalitat del nazisme són els exemples més punyents de fins on ha arribat la malesa i que Cabré narra a partir del violí com a nexe en tota la novel·la. Cabré s’ocupa també de la dolenteria i la perversitat quotidiana, aquella que ens és més propera i més difícil de verificar per tractar-se de la família, els amics o la parella. Ningú escapa de la malícia.

Adrià Ardèvol, el protagonista, no era un nen com els altres; Jo confesso tampoc és una novel·la com les altres. Jo confesso és la demostració de l’extraordinària qualitat i potència literària del seu autor en el fons i en la forma.

En la vida entesa com a aventura moral hi trobem, de la infantesa a la mort, l’afecte i el desafecte, l’amor i el desamor, l’amistat, els instants efímers de goig, el consol que l’art i la cultura donen a l’ànima: la música, la pintura, els llibres, el pensament… I la mentida i la traïció, la solitud, la covardia, la por, la reflexió sobre els límits i la naturalesa del mal; tot el que no podem saber dels altres, el cruel i inexorable pas del temps amb la seva ironia final: la destrucció i la mort. I el pes del passat evocat pels objectes i l’omnipresència dels records als qual vivim aferrats i que, com a premi, una malaltia cruel ens pot amputar. En síntesi: “la puta vida” condensada en un miler de pàgines.

Jaume Cabré, que ha demostrat en la seves obres anteriors que és un dels talents narratius més sòlids de la literatura catalana actual, arriba amb Jo confesso a la màxima expressió del seu virtuosisme. Totes les claus del seu estil hi són com en una meravellosa simfonia. Admirables el tempo narratiu, l’ús del temps intern i els seus efectes en la narració, la destresa en l’ús de l’elipsi, la riquesa de punts de vista narratius, la finíssima ironia, les metàfores i un desplegament aclaparador de recursos… no acabaríem si n’haguéssim de posar exemples.

Però potser el més remarcable sigui quant a l’extensa galeria de personatges, la seva densíssima complexitat, el joc de personatges d’èpoques, d’espais i temps històricament diversos que conflueixen i es confonen uns amb altres quan vol demostrar que el fanatisme i la crueltat de què som capaços els humans no té límit i històricament el mal té una cara amb la mateixa fisonomia, per això l’inquisidor medieval, el nazi i el fonamentalista islàmic són un mateix en el fons.

Cal fer esment de l’estructura basada en un concepte cíclic, com la vida, que flueix sinuosa com la memòria, que va desplegant-se en diverses històries paral·leles en aparença autònomes al principi, però totes unides i confluint per crear la il·lusió d’un univers vast i complex com el de la realitat. Narracions que neixen sovint de la contemplació d’objectes que sobtadament cobren vida i ens van explicant les seves atzaroses trajectòries: com l’extraordinari storinoni, el violí que va passant d’unes mans a altres i és un catalitzador de cobdícies, d’afectes, de desenganys, de morts. Com les pinyes d’avet i d’erable, com el medalló, com  el pergamí fundacional del monestir de Sant Pere del Burgal… Tot en un joc de metàfores paral·leles d’inici i clausura, de vida i mort, com a la mort del prior, l’únic monjo ha d’abandonar-lo portant la clau i altres records dins la Capsa Sacra i en aquest camí d’abandonar la santa casa, la mort li surt a l’encontre; magnífica metàfora, de la vida dedicada a l’estudi i al coneixement, acompanyat sempre de la solitud i dels records, d’Adrià Ardèvol, el protagonista de Jo confesso.

Des del punt de vist estilístic, cal remarcar el que és més característic de la narrativa de Jaume Cabré i en allò que excel·leix: el donar veu sense transició als diversos narradors i als personatges que dialoguen, de tal manera que aquest canvi es pot produir en un mateix paràgraf, en una mateixa frase o en les rèpliques d’un diàleg de veus múltiples, sense que el lector es perdi en els meandres de la seva escriptura. Una lliçó de domini i virtuosisme estilístic, en suma, només per la qual ja valdria la pena de llegir la novel·la, però Jo confesso és molt més, és una estada a l’Arcàdia de la lectura.

Gaudium magnun, per dir-ho amb l’expressió llatina que utilitza l’autor quan Fèlix Ardèvol, a Roma, experimenta per primera vegada l’amor… Gaudium magnum! No es pot descriure amb altres paraules el que s’experimenta en endinsar-se en la lectura de les 1.000 pàgines de Jo confesso.