Rodriguez és el nom artístic de Sixto Rodríguez, un músic nord-americà que durant la dècada dels 70 publicà dos discos destinats a convertir-se en clàssics, discos que havien d'haver convertit Sixto en una llegenda del folk. Però... no va passar. Els seus àlbums no es van vendre com es pensaven, i ell va continuar amb la seva vida, alternant treballs durs i encàrrecs que ningú volia fer i com a músic quedà en l'oblit. Mentres a Sud-àfrica la història de Sixto es va viure d'una altra forma ben diferent. Els discos de Rodriguez van vendre mig milió d'unitats. Les seves cançons eren utilitzades coma himnes durant les lluites contra l'Apartheid, les guerres d'un poble incomunicat que, gràcies a la música de Rodriguez va descobrir que tenia drets i que era legítim lluitar contra un govern just.
Per als sud-africans ell era una llegenda i tenien les seves pròpies teories sobre com devia ser la seva vida. Alguns deien que s'havia suïcidat feia temps, però ningú sabia realment que havia passat realment amb el seu ídol. El problema és que ell mateix tampoc sabia que havia passat amb els seus discs i amb la seva fama.
Searching for Sugar Man ens explica la història d'un retrobament. De com un músic humil i generós, després d'anys en l'oblit es retroba finalment amb l'èxit que mereix.
Trobar-lo no resulta fàcil per Malik Bendjelloul i el seu equip, però al final, la recerca canvia les vides de tots els involucrats en aquesta història per sempre.
Aquesta història va guanyar un Òscar al millor documental el 2013. Un documental que manté a l'espectador enganxat per descobrir la veritat del músic. Un relat on l'esperança per trobar respostes hi juga un paper important, una història que anima a seguir lluitant malgrat el món d'ombres que sembla envoltar el músic i la seva vida.
"Una máquina de escribir rebentó mi destino. Fue una Hispano-Olivetti y de ella me separó durante semanas el cristal de un escaparate."
Així comença la història de Sira Quiroga, la protagonista d'aquesta apassionant novel·la que barreja a la perfecció tots els elements típics d'un fulletó, amor, intriga, història i espionatge entre costures.
Maria Dueñas domina el llenguatge i té un vocabulari ric i variat. Sense avorrir al lector amb termes específics del món de la costura, ni abusar de les dades històriques que envolten la novel·la, perquè ni ha i moltes.
La trama està molt ben ordenada i mai decau. Aquesta és l'aventura d'una modista dels ambients baixos del Madrid republicà en temps de revoltes abans de la Guerra Civil espanyola. El seu amor de tota la vida es veu desplaçat per la irrupció d'una passió incontrolada per un venedor de màquines d'escriure, que conduirà Sira a embarcar-se cap a destins insospitats; impensables per ella i pels lectors. Hi ha molt de Passió Turca en la ceguesa que fa perdre la raó de Sira amb l'arribada de Ramiro. Amb aquesta irrupció de turment apareix Sira Quiroga com una víctima d'un estafador sense escrúpols, sola i sense recursos, endeutada a Tetuán, on es consolidaran llaços afectius molt importants de noves amistats imprescindibles per superar els nous obstacles que li esperen a la protagonista.
Amb l'aparició d'Arish Agoriuq (Sira) la novel·la gira bruscament. Ens endinsem en un passadís tenebrós de parets que tenen ulls i oïdes que tot ho veuen i ho senten, trames d'espionatge barrejades en un ambient de guerra com a teló de fons. Arish una modista consagrada torna a Madrid per a empapar-se de secrets i confidències revelades per les esposes dels alts mandataris nazis, que acudeixen al taller de costura de moda. La nova vida de la modista crearà un nou clima de tensió entre el lector, que veurà com tota la informació aconseguida és transcrita amb el codi Morse a través de patrons, i sobretot després de l'aparició de l'empresari portugués Da Silva i el seu viatge a Lisboa que acabarà amb la fugida en un tren per salvar la pròpia vida acompanyada de Marcus Logan (l'amor renovat de Sira).
"Una vez, hace años, abrí mi corazón a un hombre que no mostró su rostro verdadero, y me costó un esfuerzo infinito cerrar las heridas que dejó en el alma. No quiero que contigo me pase lo mismo. No quiero más mentiras ni más sombras. No quiero más hombres disponiendo de mí a su antojo, alejándose y acercándose sin aviso aunque sea para salvarme la vida."
El llibre és un exemple perfecte de valentia davant les adversitats que la vida et posa, és una lluita constant per sobreviure, per ser feliç, per tirar endavant. Per més que la nostra protagonista sembli que ha tocat fons, el següent capítol obre sempre una porta a les seves desventures.
Si hagués de remarcar que se sent al llarg de les 600 pàgines de la novel·la, diria que és una barreja de moltes sensacions. Els aromes i els colors de l'exòtic protectorat espanyol dels anys '30 es barregen amb els salons de te i els passejos entre venedors de les medines en un fons colonial multicolor molt semblant a les teles amb que Sira dissenya els seus vestits. En la segona part de l'obra les persecucions i les trames d'espionatge són cada vegada més increïbles i entretingudes. Dos cares d'una mateixa moneda que es complementen i que ajuden a crear una història impressionant que transcorre durant els primers anys de l'època franquista. Sira que viu entre dos móns, la pobresa i el plaer, entre l'Espanya de la guerra i postguerra i els espais de luxe de les ambaixades europees, entre l'exotisme africà i l'occidentalisme europeu de vanguarda, es veurà barrejada amb tot un seguit de personatges entre els quals trobarà amics vertaders que l'ajudaran en vàries ocasions. Entre ells, Rosalinda Fox, Candelaria...
L'autora es presenta amb aquesta obra com una escriptora amb talent, capaç de concebre trames apassionants vehiculades a través del temps, confeccionant un magistral retall de costures.
Normalment quan començo a escriure un post al blog sempre ho faig amb una cita d'algun fragment d'algun llibre o bé quelcom interessant que té relació amb el que vull escriure. Avui no citaré cap llibre, sinó que citaré una frase que vaig sentir fa pocs dies a la Marató de TV3: Si la vida és curta, fem-la ampla! Una actriu catalana la va dir quan parlava de la malaltia del seu marit, explicava com havien aprofitat els últims quatre anys abans que ell morís.
La veritat és que és una frase que em va tocar molt, la vaig escoltar atentament, i dins el meu cap va ressonant de tant en tant. De fet, és precisament en dies com aquests en què ens adonem de la sort que tenim i que els problemes que ens semblen gegants no són res amb els autèntics problemes de gent que no té casa, família, res per menjar, feina, estan malalts... I és així, i no hi podem fer res perquè el gènere humà en el fons és egoista per natura per molt que diguem que no. Però no és precisament d'això del que volia parlar, sinó d'aquest any que s'està esgotant.
Ha estat un any d'anades i vingudes, de maletes amunt i avall, de bones lectures, de bons moments per recordar, de grans viatges, de tancar portes per obrir-ne de noves... I sobretot és l'any del Camino! JEJEJEJJE Per aquelles que el vau viure amb mi ja sabeu de què parlo i compreneu perfectament les meves paraules. Sempre ho dic, el Camino és molt camino.
Hi ha hagut molts viatges i molts llocs nous descoberts, sud de França amb la Mariona per Setmana Santa, després Menorca per celebrar els 30 de l'Anna, a l'agost el Camino, després va venir Budapest amb l'Abel i la Mireia, al novembre Itàlia amb els alumnes de 2n de BTX, pel Pont de desembre Sevilla i finalment tancaré l'any a Cagliari (sud de Sardenya). Un no parar. Aprofitar i gaudir de cada moment que la vida ens ofereix, perquè aquests moments ja no tornen. En vindran d'altres, però cap com aquests... I al cap i a la fi et queden els records de tot el que has compartit amb aquells que has triat perquè formin part de la teva vida. Jo segurament recordaré aquest any com un any molt viatger, altres per ser mares, o per haver trobat l'amor de la seva vida, o altres per alguna pèrdua... Cadascú des del seu punt de vista l'etiquetarà o el recordarà per algun fet que l'ha marcat, altres per molts moments que l'han fet especial.
Us desitjo que tingueu un Bon Any 2014!
Sigueu feliços i exprimiu la vida com si cada instant fos l'últim!
Fins a quin punt el nostre temperament pot arrastrar-nos fins a paratges
sense retorn? És possible expiar les nostres culpes mitjançant un sacrifici d’una
vida austera, com a penitència autoimposada per una equivocació fatal? És l'escriptura una manera de justícia o de fer balanç de l’existència? I si fos així,
ni ha prou en reescriure la història per arribar a lo sublim? Aquestes són
algunes de les preguntes que ressonen després de llegir Expiació.
Expiació, considerada per molts la millor novel·la de l’autor, és una novel·la
intensa i múltiple que deixa entreveure el gran talent narratiu d’aquest escriptor. El text integra amb èxit, al
llarg de les seves 400 pàgines, les preocupacions típiques de la metaficció
postmoderna, les inquisicions del thriller psicològic, la duresa de la novel·la
bèl·lica i el drama d’un amor ( im) possible violentat pel destí.
La família Tallis és l’entramat generacional que dóna peu i estructura al
relat. Típica representació de la burgesia rural, formada per un alt funcionari
de la maquinària estatal i l’Emily, la seva esposa –presonera feliç d’un
matrimoni sense amor; León, l’hereu, Cecilia la filla gran i Briony, la petita
i narradora – protagonista. Aquestes formen juntament amb en Robbie, el fill de
la serventa, les figures principals, però no les úniques, d’una trama llarga,
aguda i interessant, ambientada a l’Anglaterra del segle XIX.
L’argument, d’alguna manera lineal i nítidament reconstruible, en la seva
vessant històrica, planteja una mirada crítica sobre els usos i les costums
britàniques – i per extrapolació occidentals- durant il novecento.
La vacuitat de la vida burgesa dels Tallis, els ritus, les costums (agobiants)
de la casa de camp, la discriminació genèrica i social i la duresa de la guerra
són alguns dels tòpics que s’entrellacen a través d’una prosa cuidada, que
sorprèn per les seves descripcions detallistes i amb veus narratives d’una
profunda i intel·ligent instrospecció.
És aquest un dels mèrits fonamentals del llibre. El rescat de la
interioritat del (s) personatges (s), delatada per un narrador omniscient que
ens fa concessions, ens permet aprofundir en éssers agudament conscients de si
mateixos i del seu devenir en el temps a través d’una determinada història
personal i col·lectiva. Només fa falta recordar els pensaments de Briony, que
portant el pes de la seva insentatesa, falsa i sostinguda acusació de violació
contra Robbie, tracta d’expiar la seva culpa en els suplicis de la infermeia. “Briony sintió que la culpa conocida la
perseguía con un furor renovado. (…) restregó a fondo los armarios vacíos,
ayudó a lavar bastidores con ácido fénico, barrió y enceró los suelos, hizo
recados en el dispensario o en el centro de asistencia social (…) Pero sabía
que no servía de nada. Por mucho que fregara y por muy humildes que fueran sus
ocupaciones de enfermera, y por bien que las cumpliese o lo duras que
resultaran, por más que hubiera renunciado a iluminaciones académicas, o a las
vivencias de un campus universitario, nunca repararía el daño. Era
imperdonable” (334). La jove debatent-se entre la consciència de la seva culpa
i les dots narratives que li serveixen de catarsi. Veiem aquí un dels nusos
argumentals que lligaran al lector, retant la seva sensibilitat i sorpresa.
Sí, l’escriptura és explícitament tematitzada com a exercici creatiu i com
a arma existencial davant el desemparament. Briony recorrerà a ella, essent a
la vegada testimoni, actor i víctima dels creuament entre el text i la vida. És
per això que Expiació s’emparenta sense esforç amb les recerques literàries de
la nostra modernitat tardana: “Lo que la
emocionaba de su logro era la concepción, la pura geometría y la incertidumbre
distintiva que reflejaban, a su juicio, una mentalidad moderna. (…) Lo que a
ella le interesaba era el pensamiento, la percepción, las sensaciones, la mente
consciente como un río a través del tiempo, y el modo de representar el flujo
de ese avance, así como todos los afluentes que lo engrosaban y los obstáculos
que podían desviarlo” (330-331). Autoconsciència de l’acte d’escriure i mostrar
desenfadadament els dilemas ètics i estètics de les feines de l’escriptor.
McEwan ofereix al lector una prosa excel.lent, amb moltes descripcions,
movent-se entre arenes però sense enfonsar-s’hi. Passions, incomunicacó amb la
parella, traïcions, mentides, i de nou la guerra que sempre hi és. I tot això
sense renunciar a la tendresa, a la compasió per qui està patint i al clamor de
la consciència quan ens equivoquem sense remei.
En aquest sentit, l’obra suggereix una possibilitat de redempció
(intraterrenal), sense notícies visibles de Déu, alguns dels seus personatges
intenten saldar comptes dignament amb la seva història: Robbie s’aixeca de la
seva desgràcia, Cecilia comença a caminar sola en contra del món i Briony
intenta desfer els nusos de la seva pròpia vida.
Què faries si tinguessis una segona oportunitat per a tot? Si tinguessis la capicitat de tornar enrere en el temps?
La resposta a la pregunta és complicada, perquè en un primer moment tot un seguit de coses apareixen a la nostra ment, però després parem un instant i pensem, què és el que realment importa en aquesta vida? Som feliços amb el que tenim ? O vivim més preocupats pel que no tenim i voldríem tenir? Moltes vegades perdem el temps desitjant i imaginant com seria la nostra vida si haguéssim pres una decisió enlloc d'una altra o si haguéssim fet allò i no ho vam fer... què hauria passat? I mentre pensem tot això se'ns va escapant el temps. I és preciament del que parla la pel·lícula del temps que tenim en aquesta vida i de com l'administrem i amb quines persones el gastem o com el desaprofitem... Com deia Kundera en la seva obra La insostenible lleugeresa de l'ésser, els humans vivim tot a la primera, només tenim una vida, no hi ha assajos ni salts en el temps, només tenim una vida, per tant aprofitem-la, exprimim-la!
Tim Lake (el típic prototip de pringat, patós, pèl-roig, sense relacions amoroses perquè les noies l'ignoren...) és un jove que als 21 anys descobreix que pot viatjar en el temps. El seu pare li explica que tots els homes de la seva família han tingut des de sempre aquest do, així que decideix que el seu món serà millor... i tindrà nòvia. Després de traslladar-se a Londres per qüestions de feina en un bufet d'advocats, acaba coneixent a la preciosa i insegura Mary. Però a mesura que avança la curiosa vida del protagonista, aquest se n'adona que aquest do tan especial no el pot protegir de les tristeses ni dels a
lts ni baixos que afecten a totes les famílies. Però viatjar en el temps i solucionar coses del passat pot fer malbé situacions que van estar molt bé, arrivant a ser perillós.
El director ens proposa una comèdia romàntica de viatges en el temps, en la que l'amant de la ciència-ficció no trobarà ni hipòtesis elaborades, ni jocs paradòjics: el desplaçament temporal és només el pretext per a un joc narratiu sobre les segones oportunitats i la necessitat d'intensificar les experiències quotidianes de les petites coses.
El poder de viatjar en el temps és una sort d'inexplicable valor familiar la transmissió de la qual de pare a fill ocupa una de les millors i memorables seqüències de la pel·lícula, pel control de la seva subtil comicitat. A partir d'aquest punt, el desplaçament temporal, amb el seu codi de limitacions serà l'instrument per anar corregint sobre la marxa els processos d'una seducció romàntica de manual de guió entre dos suposats "patitos feos" que veuran com els seus destins es creuaran per sempre després d'una nit en un bar.
M'agraden les històries que recreen petits universos amb detall, els descriuen i et transporten i et fan sentir que n'ets testimoni directe. Gràcies a l'escriptura de l'autora en aquesta novel·la vius i sents com ho feien els habitants de la colònia.
Un gran incendi trenca la monotonia de la Colònia. Els magatzems cremen pels quatre costats. El fum ho empudega tot. La sirena sona sense parar, tothom és al carrer. La lluita per salvar la fàbrica és desesperada. Per fi una veu crida: ja no hi queda ningú! Es dóna per apagat el foc, i amos i treballadors van a l'església en acció de gràcies. Realment no hi quedava ningú?
Olor de colòniaés una novel·la de ficció, però basada en fets viscuts
per la pròpia autora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. Així, dels records teixeix el dia a dia a la colònia. Un incendi dóna el tret de sortida, hi
mor l'escrivent i això fa que les relacions de
poder es reorganitzin dins la colònia. La vídua, la Teresa, i els fills es
veuen obligats a deixar el pis perquè l'ocupi el nou comptable. A partir d'aquí
la història de la colònia es va bastint. Un món tancat, de classes, amb un paper
destacat de l'església amb el mossèn i el convent de monges. Dels senyors, del
director i de la classe obrera que viu al toc de les sirenes i amb el tac-tac
dels telers. Un món on els nens i les nenes corren i juguen a l'aire
lliure, van a l'escola, però una presó quan fan 14 anys perquè el seu camí és
el de la fàbrica. A poc a poc es van desgranant tot un reguitzell de
personatges i vivències, dues germanes solteres, la Cèlia una jove rebel que
vol trencar amb el seu destí, amors i desamors, fills secrets, minyones,
majordoms. Una representació del món en petit, el món de la colònia.
Es tracta d'un llibre molt descriptiu i amb moltíssims personatges. Està dividit en tres parts i un epíleg, separades cadascuna per alguns anys de diferència. Al llarg del temps, es van descobrint les relacions entre els caràcters i la troca s'embolica considerablement. La novel·la fa que estiguis atenta perquè hi ha salts constants d'un personatge a l'altre, sense previ avís. La narració està escrita en primera persona, des de la perspectiva del personatge que parla. Sovint es descriu més aviat el que pensa i com viu les situacions el propi personatge, o els records que té. És precisament a través d'aquests personatges que l'autora tracta molts subtemes com les relacions personals, les rancúnies i el prejudicis, la submissió i el despotisme, les enveges i el suport entre veïns, la vida compartida i la vida secreta de cada individu, les pors, les mancances i els desitjos d'una societat tancada dins uns paràmetres estrictes.
És una gran llibre, d'aquells en què el lector queda atrapat fins a l'última pàgina de la novel•la, punyent com la vida dels seus protagonistes, amb un final sorprenent i sense concessions.
"I a la cantonada d'un dia qualsevol, hi va trobar el calaix de l'oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta."
Ciutat oberta és una excel·lent novel·la d'idees, elegant, consistent, que fuig de simplificacions ingènues. És quasi un reportatge en el que la mirada del narrador funciona com una càmera fotogràfica mentre la seva veu ens posa en contacte amb les veus d'uns personatges que afronten tots un problema comú: el de la coexistència pacífica i enriquidora de diferents cultures en ciutats com Nova York o Brussel·les, obertes a una experiència que continua comportant perills com l'exclusió xenòfoba o el rebuig racista.
A més a més és una novel·la repleta de referències culturals, des del cinema de Coppola, de les pintures de Vermeer a Goya, de l'obra de Coetze a la de Roland Barthes, de Mahler a Bach.
La de ciutat oberta sembla
una bona metàfora per pensar les tensions de la ciutat contemporània, tal com
ho demostra la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà d’origen nigerià
Teju Cole. En l’obra, un jove psiquiatra nigerià que està fent la residència en
un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. El rerefons de la
novel·la, molt difuminat però present, són els atacs a les Torres Bessones, i
moltes de les pàgines del llibre recullen les reflexions del protagonista sobre
la identitat i la diferència, el pes sovint invisible de la història, la por a
l’altre i la solitud de la vida urbana.
Julius, el narrador, és
psiquiatra resident en un hospital de Nova York, i tant el seu treball intens
com una recent ruptura sentimental el porten a buscar un cert equilibri
passejant pels carrers d'una ciutat que li ofereix un paisatge humà tan
homogeni en la seva marginalitat com variat en la seva procedència. Ell paseja,
observa i reflexiona: sobre la necessitat del poble americà de completar el dol
per l'11S, sobre les conseqüències de la ferotge descolonització americana i el
comerç d'esclaus, sobre la teoria dels signes de Paracelso, segons el qual
existeis una relació d'aparença exterior de les persones i de la seva vida
interior, o, d'una manera més general, entre els símptomes externs i les
realitats subjacents. Però Julius també recorda la seva adolescència a Lagos,
la ruptura amb la seva mare.
Tal com es fa palès a la
novel·la, l’expressió “ciutat
oberta” és terriblement ambivalent. Si bé en un primer
moment sembla suggerir una invitació amable a formar part d’una ciutat
cosmopolita i diversa, a viure i conviure en les seves places i carrers, aviat
es fa manifest l’origen bèl·lic de l’expressió, el conflicte i la tensió que li
són inherents. En temps de guerra, una “ciutat oberta” és aquella que decideix
no oposar resistència a l’enemic i es deixa ocupar per tal d’evitar danys a la
població civil i pèrdua del seu patrimoni. Una ciutat oberta també és, llavors,
tot i que sembli contradictori, una ciutat ocupada, envaïda, una ciutat que es
rendeix davant la superioritat de l’altre o bé davant el reconeixement de la
inutilitat de plantar batalla.
Aquest doble sentit,
aquestes perspectives
en conflicte, serveixen a l’autor per plantejar un bon grapat
de qüestions relacionades amb la diversitat, la immigració, la violència, el
conflicte, la pervivència de les fronteres i la convivència a la ciutat. En el
seu deambular, Julius, el protagonista de Ciutat oberta,
visita un camp de detenció d’immigrants il·legals, es baralla amb el seu propi
passat (la seva mare és alemanya, el seu pare nigerià), conversa sobre
filosofia amb un marroquí seguidor de Malcolm-X a Brussel·les o escolta la
història de fugida i opressió d’un vell immigrant haitià a Manhattan.
L’autor, Teju Cole, encarna
bé aquestes contradiccions, segurament en la seva vessant més fecunda. Fill de
pare i mare nigerians, va néixer als Estats Units però va viure a la ciutat de
Lagos la seva infantesa per tornar a estudiar als Estats Units amb 18 anys.
Aquí teniu dos enllaços del PAÍS CULTURA que parlen sobre la novel·la.
