LA LLEBRE AMB ULLS D'AMBRE

No n’havia sentit a parlar, però només sentir-ne el títol ja vaig preveure que la cosa prometia molt. De fet és una obra d’art. Mentre l’he llegit no he pogut parar de pensar en l’època d’estudiant a la UB quan feia Teoria de la literatura. He recordat frases dels meus professors quan deien que l’artista té moltes maneres d’expressar-se: música, literatura, pintura... Però totes elles comparteixen l’expressió i el sentiment que s’hi aboca en totes les creacions. Aquesta és  una novel·la en què es posa de manifest com l’art és l’expressió màxima de l’esperit de l’ésser humà.

Una biografia familiar pot arribar a fer córrer rius de tinta. Som temptats per les interioritats dels seus personatges que passen de  generació en generació, de les misèries i grandeses en les que es veuen immersos i com es vencen les adversitats o s’assoleixen els èxits. Però per gaudir d’una bona biografia familiar es requereix alguna cosa més que un arbre genealògic. Cal un material original, és a dir, una família de la que realment es pugui explicar alguna cosa que la distingeixi de les altres.

La família del ceramista britànic Edmund de Waal és apassionant, igual que la història que s’hi narra en La llebre dels ulls d’ambre.  La gènesi d’aquest relat té lloc quan l’autor es proposa esbrinar l’origen d’unes diminutes obres d’ivori japoneses, anomenades netsukes, que hereta d’un dels seus oncles. Els 264 netsukes que el dandi, esteta i mecenes de Renoir, Degas i Monet, Charles Ephrussi, va reunir en la seva col·lecció d’art són els catalitzadors del llibre en el qual De Waal ha reconstruït la vida dels seus avantpassats, a partir del moment en què l’amant japonès del seu oncle avi li cedeix en herència aquesta singular col·lecció.

Certament aquestes figuretes actuen com a guia-cultural de l’esdevenir d’Europa però també atorguen valor als petits detalls, en un exercici al qual s’obliga a atendre la minúcia amb la mateixa intensitat amb què ho s’aclapara davant de grans fets. Això permet transitar per la història europea d’una manera ambivalent, amb una dobles perspectiva, tant microscòpica com telescòpica, atenent al mateix temps aquella màxima que diu “el petit és bonic” i a la visió global que determina que a la història se la pugui anomenar Història.

Els Ephrussi eren una família jueva originària d’Ucraïna que es va fer rica comerciant amb gra a Odessa i que a la segona meitat del segle XIX va decidir establir-se a París i Viena per poder ampliar els seus negocis al món de les finances. Eren persones riques, cultes, emprenedores i poc religioses. És en aquest context que el lector coneixerà les interioritats de la societat parisenca del darrer terç del XIX de la mà de Charles Ephrussi, un home cultivat que va dirigir una revista d’art, va escriure un assaig sobre Albert Dürer i que apareix com a personatge a La recerca del temps perdut de Proust. Va ser precisament ell qui impregnat de las fascinació que la descoberta de la cultura japonesa va causar a l’Europa de l’època , va adquirir la col·lecció de 264 netsukes. Però generós Charles la va regalar al seu cosí Viktor com a obsequi de casament, el qual residia a Viena. Seguint els netsukes el relat es trasllada a una Viena que ben aviat seria testimoni de dos fets fonamentals en la història del món modern: l’esclat de la I Guerra Mundial i les seves seqüeles, entre elles el naixement i l’ascens del nazisme.

La novel·la és una recerca a l’estil de Proust. Una immersió tan dolorosa com ineludible, en la història més recent, que li permetrà saber d’on ve, on va i sobretot qui és i per quina raó hi ha arribat.

A efectes literaris el que és rellevant és la seva plasmació narrativa. Transforma una experiència individual – una minuciosa i infatigable recerca del seu temps passat en universalment assimilable. A més a més el seu relat abasta una qualitat literària elevadíssima, tant pel què diu  com per com ho diu. És capaç de traslladar el seu mestratge en les arts plàstiques a la literatura. Demostrant que la creació artística, ja sigui plàstica o literària, constitueix la més elevada mostra de les possibilitats de l’esperit humà, aquella que li permet situar-se en un pla superior vers la transcendència, vers d’aquest únic més enllà assolible: l’eternitat de l’obra feta.

La sublim festa literària que és aquest llibre convida a estimar l’art, a apassionar-nos-hi, a convertir-lo en una part de la nostra vida, a constatar una realitat tan òbvia com habitualment negligida: literatura i arts plàstiques són arts germanes, són dos llenguatges paral·lels que es proposen un mateix objectiu, crear bellesa, però no pas per la bellesa en si, sinó com a vehicle de transmissió d’emocions o sentiments, convertir-se en un diàleg entre l’autor i el lector o espectador. “els netsukes són uns contes breus relatats en ivori”. Relats amarats “d’una poesia incrustada”. Deu ser per això que el relat s’ha d’assaborir poc a poc, amb calma, a petits glops, tranquil·lament, deixant-se dur. T’atures pel plaer de gaudir de les paraules que brollen, de la narració, recordant constantment la Recherche que impregna tot el llibre amb aquella parsimoniosa i encisadora prosa que convida a ésser llegida i rellegida.

En definitiva, m’he capbussat en una obra del tot aconsellable, traduïda molt acuradament per Carles Miró, que ens parla, per damunt de tot, del record i de la memòria.

DÍMELO CON POCAS PALABRAS

Avui he entrat al meu antic correu electrònic i mentre feia neteja he rescatat això. Tots aquells que estimeu la lectura i que us encanti llegir i estar envoltats de llibres en gaudireu i de ben segur que la majoria d'aquests títols han estat a les vostres mans.



Con motivo del XV Aniversario
de la Biblioteca
de Castilla-La Mancha, se convocó un
concurso destinado a usuarios con el título "Dímelo en pocas palabras…",
con el objetivo de que, en un texto breve, describiesen sus ideas y
sentimientos sobre la
 Biblioteca. Se ha fallado el concurso y me permito
compartir con vosotros el texto ganador, escrito por Miguel Muñoz, residente en
Toledo.
 
                                               BIBLIOTECA
 
 Surcar los mares del sur
buscando la isla del tesoro. Escalar, durante la borrasca, las cumbres de la
montaña mágica y descender bajo el volcán. Escribir veinte canciones
desesperadas y un poema de amor. Soportar la insoportable levedad del ser y el
peso de la paja. Festejar al chivo visitando la casa verde. Descubrir la
estrategia del agua junto al alquimista impaciente. Aullar de dolor con el lobo
en las heladas estepas. Viajar en el Orient Express junto a diez negritos.
Navegar de la tierra a la luna en ochenta días. Esperar durante cien años al
solitario coronel. Jugar a los anillos con el señor de los tronos. Soñar con la
reina en el palacio de cerillas. Mediar entre el barón rampante y el caballero
inexistente. Tener y no tener que decir adiós a las armas. Encontrar las uvas
de la ira al este del edén. Rezar a los santos inocentes durante cinco horas
con Mario. Ilustrar a una fregona con el ingenio de un hidalgo de la Mancha. Dormir el
sueño eterno junto a la dama del lago. Asistir al proceso de metamorfosis de un
insecto en un hombre. Sanar las heridas de Ana ocurridas durante la paz y la
guerra. Tocar la piel del tambor de hojalata. Estudiar los papeles póstumos de
la tienda de antigüedades. Escuchar los latidos del corazón en las
profundidades de las tinieblas. Creer en Dios bajo la sombra de los cipreses.
Sonreír dos veces durante el mes de Octubre. Arar los campos de Castilla cuando
sopla el viento del pueblo. Formar a los soldados para la batalla de Salamina.
Contemplar el paisaje después de la batalla. Emocionarse con la sombra del
viento.
 
 

Surcar, escalar, escribir,
soportar, festejar, descubrir, aullar, viajar, navegar, esperar, jugar, soñar,
mediar, tener, encontrar, rezar, ilustrar, dormir, asistir, sanar, tocar,
estudiar, escuchar, creer, sonreír, arar, formar, contemplar, emocionarse...,
todo ello gracias a la
 Biblioteca.
 
 

SEARCHING FOR A SUGAR MAN

Rodriguez és el nom artístic de Sixto Rodríguez, un músic nord-americà que durant la dècada dels 70 publicà dos discos destinats a convertir-se en clàssics, discos que havien d'haver convertit Sixto en una llegenda del folk. Però... no va passar. Els seus àlbums no es van vendre com es pensaven, i ell va continuar amb la seva vida, alternant treballs durs i encàrrecs que ningú volia fer i com a músic quedà en l'oblit. Mentres a Sud-àfrica la història de Sixto es va viure d'una altra forma ben diferent. Els discos de Rodriguez van vendre mig milió d'unitats. Les seves cançons eren utilitzades coma himnes durant les lluites contra l'Apartheid, les guerres d'un poble incomunicat que, gràcies a la música de Rodriguez va descobrir que tenia drets i que era legítim lluitar contra un govern just.

Per als sud-africans ell era una llegenda i tenien les seves pròpies teories sobre com devia ser la seva vida. Alguns deien que s'havia suïcidat feia temps, però ningú sabia realment que havia passat realment amb el seu ídol. El problema és que ell mateix tampoc sabia que havia passat amb els seus discs i amb la seva fama.

Searching for Sugar Man ens explica la història d'un retrobament.  De com un músic humil i generós, després d'anys en l'oblit es retroba finalment amb l'èxit que mereix. 

Trobar-lo no resulta fàcil per Malik Bendjelloul i el seu equip, però al final, la recerca canvia les vides de tots els involucrats en aquesta història per sempre. 

Aquesta història va guanyar un Òscar al millor documental el 2013. Un documental que manté a l'espectador enganxat per descobrir la veritat del músic. Un relat on l'esperança per trobar respostes  hi juga un paper important, una història que anima a seguir lluitant  malgrat el món d'ombres que sembla envoltar el músic i la seva vida.

EL TEMPS ENTRE COSTURES

"Una máquina de escribir rebentó mi destino. Fue una Hispano-Olivetti y de ella me separó durante semanas el cristal de un escaparate."

Així comença la història de Sira Quiroga, la protagonista d'aquesta apassionant novel·la que barreja a la perfecció tots els elements típics d'un fulletó, amor, intriga, història i espionatge entre costures.

Maria Dueñas domina el llenguatge i té un vocabulari ric i variat. Sense avorrir al lector amb termes específics del món de la costura, ni abusar de les dades històriques que envolten la novel·la, perquè ni ha i moltes.

La trama està molt ben ordenada i mai decau. Aquesta és l'aventura d'una modista dels ambients baixos del Madrid republicà en temps de revoltes abans de la Guerra Civil espanyola. El seu amor de tota la vida es veu desplaçat per la irrupció d'una passió incontrolada per un venedor de màquines d'escriure, que conduirà Sira a embarcar-se cap a destins insospitats; impensables per ella i pels lectors. Hi ha molt de Passió Turca en la ceguesa que fa perdre la raó de Sira amb l'arribada de Ramiro. Amb aquesta irrupció de turment apareix Sira Quiroga com una víctima d'un estafador sense escrúpols, sola i sense recursos, endeutada a Tetuán, on es consolidaran llaços afectius molt importants de noves amistats imprescindibles per superar els nous obstacles que li esperen a la protagonista. 

Amb l'aparició d'Arish Agoriuq (Sira) la novel·la gira bruscament. Ens endinsem en un passadís tenebrós de parets que tenen ulls i oïdes que tot ho veuen i ho senten, trames d'espionatge barrejades en un ambient de guerra com a teló de fons. Arish una modista consagrada torna a Madrid per a empapar-se de secrets i confidències revelades per les esposes dels alts mandataris nazis, que acudeixen al taller de costura de moda. La nova vida de la modista crearà un nou clima de tensió entre el lector, que veurà com tota la informació aconseguida és transcrita amb el codi Morse a través de patrons, i  sobretot després de l'aparició de l'empresari portugués Da Silva i el seu viatge a Lisboa que acabarà amb la fugida en un tren per salvar la pròpia vida acompanyada de Marcus Logan (l'amor renovat de Sira).

"Una vez, hace años, abrí mi corazón a un hombre que no mostró su rostro verdadero, y me costó un esfuerzo infinito cerrar las heridas que dejó en el alma. No quiero que contigo me pase lo mismo. No quiero más mentiras ni más sombras. No quiero más hombres disponiendo de mí a su antojo, alejándose y acercándose sin aviso aunque sea para salvarme la vida."

El llibre és un exemple perfecte de valentia davant les adversitats que la vida et posa, és una lluita constant per sobreviure, per ser feliç, per tirar endavant. Per més que la nostra protagonista sembli que ha tocat fons, el següent capítol obre sempre una porta a les seves desventures. 

Si hagués de remarcar que se sent al llarg de les 600 pàgines de la novel·la, diria que és una barreja de moltes sensacions. Els aromes i els colors de l'exòtic protectorat espanyol dels anys '30 es barregen amb els salons de te i els passejos entre venedors de les medines en un fons colonial multicolor molt semblant a les teles amb que Sira dissenya els seus vestits. En la segona part de l'obra les persecucions i les trames d'espionatge són cada vegada més increïbles i entretingudes. Dos cares d'una mateixa moneda que es complementen i que ajuden a crear una història impressionant que transcorre durant els primers anys de l'època franquista.  Sira que viu entre dos móns, la pobresa i el plaer, entre l'Espanya de la guerra i postguerra i els espais de luxe de les ambaixades europees, entre l'exotisme africà i l'occidentalisme europeu de vanguarda, es veurà barrejada amb tot un seguit de personatges entre els quals trobarà amics vertaders que l'ajudaran en vàries ocasions. Entre ells, Rosalinda Fox, Candelaria...

L'autora es presenta amb aquesta obra com una escriptora amb talent, capaç de concebre trames apassionants vehiculades a través del temps, confeccionant un magistral retall de costures. 

UN ALTRE ANY S'ACABA - ADÉU 2013

Normalment quan començo a escriure un post al blog sempre ho faig amb una cita d'algun fragment d'algun llibre o bé quelcom interessant que té relació amb el que vull escriure. Avui no citaré cap llibre, sinó que citaré una frase que vaig sentir fa pocs dies a la Marató de TV3: Si la vida és curta, fem-la ampla! Una actriu catalana la va dir quan parlava de la malaltia del seu marit, explicava com havien aprofitat els últims quatre anys abans que ell morís.

La veritat és que és una frase que em va tocar molt, la vaig escoltar atentament, i dins el meu cap va ressonant de tant en tant. De fet, és precisament en dies com aquests en què ens adonem de la sort que tenim i que els problemes que ens semblen gegants no són res amb els autèntics problemes de gent que no té casa, família, res per menjar, feina, estan malalts... I és així, i no hi podem fer res perquè el gènere humà en el fons és egoista per natura per molt que diguem que no. Però no és precisament d'això del que volia parlar, sinó d'aquest any que s'està esgotant. 

Ha estat un any d'anades i vingudes, de maletes amunt i avall, de bones lectures, de bons moments per recordar, de grans viatges, de tancar portes per obrir-ne de noves... I sobretot és l'any del Camino! JEJEJEJJE Per aquelles que el vau viure amb mi ja sabeu de què parlo i compreneu perfectament les meves paraules. Sempre ho dic, el Camino és molt camino.

Hi ha hagut molts viatges i molts llocs nous descoberts, sud de França amb la Mariona per Setmana Santa, després Menorca per celebrar els 30 de l'Anna, a l'agost el Camino, després va venir Budapest amb l'Abel i la Mireia, al novembre Itàlia amb els alumnes de 2n de BTX, pel Pont de desembre Sevilla i finalment tancaré l'any a Cagliari (sud de Sardenya). Un no parar. Aprofitar i gaudir de cada moment que la vida ens ofereix, perquè aquests moments ja no tornen. En vindran d'altres, però cap com aquests... I al cap i a la fi et queden els records de tot el que has compartit amb aquells que has triat perquè formin part de la teva vida. Jo segurament recordaré aquest any com un any molt viatger, altres per ser mares, o per haver trobat l'amor de la seva vida, o altres per alguna pèrdua... Cadascú des del seu punt de vista l'etiquetarà o el recordarà per algun fet que l'ha marcat, altres per molts moments que l'han fet especial.

Us desitjo que tingueu un Bon Any 2014!

Sigueu feliços i exprimiu la vida com si cada instant fos l'últim!

EXPIACIÓ, Ian McEwan

Fins a quin punt el nostre temperament pot arrastrar-nos fins a paratges sense retorn? És possible expiar les nostres culpes mitjançant un sacrifici d’una vida austera, com a penitència autoimposada per una equivocació fatal? És l'escriptura una manera de justícia o de fer balanç de l’existència? I si fos així, ni ha prou en reescriure la història per arribar a lo sublim? Aquestes són algunes de les preguntes que ressonen després de llegir Expiació.

Expiació, considerada per molts la millor novel·la de l’autor, és una novel·la intensa i múltiple que deixa entreveure el gran talent narratiu d’aquest    escriptor. El text integra amb èxit, al llarg de les seves 400 pàgines, les preocupacions típiques de la metaficció postmoderna, les inquisicions del thriller psicològic, la duresa de la novel·la bèl·lica i el drama d’un amor ( im) possible violentat pel destí.

La família Tallis és l’entramat generacional que dóna peu i estructura al relat. Típica representació de la burgesia rural, formada per un alt funcionari de la maquinària estatal i l’Emily, la seva esposa –presonera feliç d’un matrimoni sense amor; León, l’hereu, Cecilia la filla gran i Briony, la petita i narradora – protagonista. Aquestes formen juntament amb en Robbie, el fill de la serventa, les figures principals, però no les úniques, d’una trama llarga, aguda i interessant, ambientada a l’Anglaterra del segle XIX.

L’argument, d’alguna manera lineal i nítidament reconstruible, en la seva vessant històrica, planteja una mirada crítica sobre els usos i les costums britàniques – i per extrapolació occidentals- durant il novecento. La vacuitat de la vida burgesa dels Tallis, els ritus, les costums (agobiants) de la casa de camp, la discriminació genèrica i social i la duresa de la guerra són alguns dels tòpics que s’entrellacen a través d’una prosa cuidada, que sorprèn per les seves descripcions detallistes i amb veus narratives d’una profunda i intel·ligent instrospecció.

És aquest un dels mèrits fonamentals del llibre. El rescat de la interioritat del (s) personatges (s), delatada per un narrador omniscient que ens fa concessions, ens permet aprofundir en éssers agudament conscients de si mateixos i del seu devenir en el temps a través d’una determinada història personal i col·lectiva. Només fa falta recordar els pensaments de Briony, que portant el pes de la seva insentatesa, falsa i sostinguda acusació de violació contra Robbie, tracta d’expiar la seva culpa en els suplicis de la infermeia.  “Briony sintió que la culpa conocida la perseguía con un furor renovado. (…) restregó a fondo los armarios vacíos, ayudó a lavar bastidores con ácido fénico, barrió y enceró los suelos, hizo recados en el dispensario o en el centro de asistencia social (…) Pero sabía que no servía de nada. Por mucho que fregara y por muy humildes que fueran sus ocupaciones de enfermera, y por bien que las cumpliese o lo duras que resultaran, por más que hubiera renunciado a iluminaciones académicas, o a las vivencias de un campus universitario, nunca repararía el daño. Era imperdonable” (334). La jove debatent-se entre la consciència de la seva culpa i les dots narratives que li serveixen de catarsi. Veiem aquí un dels nusos argumentals que lligaran al lector, retant la seva sensibilitat i sorpresa.

Sí, l’escriptura és explícitament tematitzada com a exercici creatiu i com a arma existencial davant el desemparament. Briony recorrerà a ella, essent a la vegada testimoni, actor i víctima dels creuament entre el text i la vida. És per això que Expiació s’emparenta sense esforç amb les recerques literàries de la nostra modernitat tardana:  “Lo que la emocionaba de su logro era la concepción, la pura geometría y la incertidumbre distintiva que reflejaban, a su juicio, una mentalidad moderna. (…) Lo que a ella le interesaba era el pensamiento, la percepción, las sensaciones, la mente consciente como un río a través del tiempo, y el modo de representar el flujo de ese avance, así como todos los afluentes que lo engrosaban y los obstáculos que podían desviarlo” (330-331). Autoconsciència de l’acte d’escriure i mostrar desenfadadament els dilemas ètics i estètics de les feines de l’escriptor.

McEwan ofereix al lector una prosa excel.lent, amb moltes descripcions, movent-se entre arenes però sense enfonsar-s’hi. Passions, incomunicacó amb la parella, traïcions, mentides, i de nou la guerra que sempre hi és. I tot això sense renunciar a la tendresa, a la compasió per qui està patint i al clamor de la consciència quan ens equivoquem sense remei.

En aquest sentit, l’obra suggereix una possibilitat de redempció (intraterrenal), sense notícies visibles de Déu, alguns dels seus personatges intenten saldar comptes dignament amb la seva història: Robbie s’aixeca de la seva desgràcia, Cecilia comença a caminar sola en contra del món i Briony intenta desfer els nusos de la seva pròpia vida.

UNA CUESTIÓN DE TIEMPO

Què faries si tinguessis una segona oportunitat per a tot? Si tinguessis la capicitat de tornar enrere en el temps?

La resposta a la pregunta és complicada, perquè en un primer moment tot un seguit de coses apareixen a la nostra ment, però després parem un instant i pensem, què és el que realment importa en aquesta vida? Som feliços amb el que tenim ? O vivim més preocupats pel que no tenim i voldríem tenir? Moltes vegades perdem el temps desitjant i imaginant com seria la nostra vida si haguéssim pres una decisió enlloc d'una altra o si haguéssim fet allò i no ho vam fer... què hauria passat? I mentre pensem tot això se'ns va escapant el temps. I és preciament del que parla la pel·lícula del temps que tenim en aquesta vida i de com l'administrem i amb quines persones el gastem o com el desaprofitem... Com deia Kundera en la seva obra La insostenible lleugeresa de l'ésser, els humans vivim tot a la primera, només tenim una vida, no hi ha assajos ni salts en el temps, només tenim una vida, per tant aprofitem-la, exprimim-la!

Tim Lake (el típic prototip de pringat, patós, pèl-roig, sense relacions amoroses perquè les noies l'ignoren...) és un jove que als 21 anys descobreix que pot viatjar en el temps. El seu pare li explica que tots els homes de la seva família han tingut des de sempre aquest do, així que decideix que el seu món serà millor... i tindrà nòvia. Després de traslladar-se a Londres per qüestions de feina en un bufet d'advocats, acaba coneixent a la preciosa i insegura Mary. Però a mesura que avança la curiosa vida del protagonista, aquest se n'adona que aquest do tan especial no el pot protegir de les tristeses ni dels a

lts ni baixos que afecten a totes les famílies. Però viatjar en el temps i solucionar coses del passat pot fer malbé situacions que van estar molt bé, arrivant a ser perillós.

El director ens proposa una comèdia romàntica de viatges en el temps, en la que l'amant de la ciència-ficció no trobarà ni hipòtesis elaborades, ni jocs paradòjics: el desplaçament temporal és només el pretext per a un joc narratiu sobre les segones oportunitats i la necessitat d'intensificar les experiències quotidianes de les petites coses.

El poder de viatjar en el temps és una sort d'inexplicable valor familiar la transmissió de la qual de pare a fill ocupa una de les millors i memorables seqüències de la pel·lícula, pel control de la seva subtil comicitat. A partir d'aquest punt, el desplaçament temporal, amb el seu codi de limitacions serà l'instrument per anar corregint sobre la marxa els processos d'una seducció romàntica de manual de guió entre dos suposats "patitos feos" que veuran com els seus destins es creuaran per sempre després  d'una nit en un bar.

Aquí teniu l'enllaç del tràiler.

http://www.youtube.com/watch?v=UBzabfE3Ysw