M'agraden els escriptors que empren el silenci, els silencis en realitat, com una de les seves grans armes literàries; aquells que, per expressar-ho ras i curt, escriuen més entre línies que no en les línies; aquells per als quals allò no dit, el tot just insinuat o donat a entendre, la frase (presumptament) incidental, esdevé essencial.
Pau, silenci, revolta silenciosa, recerca d'un mateix, natura, olor, escalfor, expectació, solitud, llibertat per escollir... són paraules per definir la novel·la.
Una dona holandesa, professora d’anglès a la Universitat d’Amsterdam que està treballant amb la seva tesina sobre la poetessa Emily Dickinson, lloga una petita casa de camp amb deu oques incloses a Gal·les per començar de nou i d’alguna manera acabar per sempre. Fuig d’un episodi que vol oblidar, d’una aventura amb un estudiant de primer curs que ho ha escampat als quatre vents, o millor dit, per totes les parets de la universitat. Fuig també de coses d’entrada no tant evidents, situacions difícils i notícies doloroses. El seu marit és interrogat per un oficial de policia arran d’un incident totalment visceral, provocat al assabentar-se de l’episodi de l’estudiant. Entre ell i el policia neix alguna cosa més que una relació cordial i junts aniran fins a Gal·les a trobar-la.
És novembre i és desembre d’una manera deliciosa en el llibre perquè sempre hi ha el record de la primavera a través de la poesia d’Emily Dickinson, però també per la conformitat i caliu del clima de Gal·les que tan sorprèn a la protagonista. A la primera part del llibre, novembre, acompanyem a la dona que fuig d’Holanda a conèixer el terreny on viurà a partir d’ara, sabem que no està sana i deduïm moltes coses, entre elles que intenta fugir d’unes circumstàncies vitals que se li han tornat insuportables. La veiem adaptar-se al nou entorn, notem la presencia estranyament humana d’alguns animals, aprenem com es fusiona amb la naturalesa gairebé a mode de simbiosi. M’ha meravellat la sintonia entre el paisatge i el to de la narració, que generen una estètica impecable, una bellesa descriptiva que respon a la necessitat que té ella de tranquil·litat, de soledat i d’aïllament voluntari. Fascinant, de veritat, és fascinant com Gerbrand Bakker ens emmarca tota l’acció que relata en un escenari concret i com a través d’aquesta descripció va nuant els fils de la trama i va creant un simbolisme preciós. Però també hi ha les oques inquietants, deu quan arriba a la casa, quatre al final del llibre, ja que van desapareixent successivament de l’escena, i per inquietants també, els personatges del petit poble de Caernarfon, que la saluden amb un hello, love però a la que es gira li claven la mirada com si fos un ganivet. A la segona part, desembre, fins i tot hi ha arbre de nadal, però també un dolor cada vegada més intens i un rendir-se a la malaltia, i hi ha, sobretot, Bradwen Jones, un noi de només vint anys que ha viscut a prop d’aquesta casa des de petit, que fa de companyia, de jardiner, de noi dels encàrrecs, de fill, d’amant, de cuiner i que aporta certa seguretat i tranquil·litat, però que com tot en aquesta història, manté un punt inquietant, els ulls guerxos, la manca de maduresa i la manca de comunicació amb el seu pare, Rhys Jones, un personatge antipàtic que fa d’enllaç entre la immobiliària de la casa i la nova llogatera. Colpidores són les pinzellades amb les que l’autor dibuixa els pares d’ella i la també manca de comunicació que aquí ratlla l’absurditat.
Ens està parlant doncs, d’això Bakker? De la no comunicació i tots els problemes emotius que se’n deriven? Ens parla de la lluita contra el temps? Perquè novembre i desembre, com les oques, són també una mostra palpable del pas del temps, del temps que s’acaba. O potser ens parla de l’existencialisme en majúscules: la mort, la fragilitat, la llibertat? I si ens estigués insinuant esperança?
Sigui el que sigui, allò que converteix aquest llibre en una lectura impactant, especial i magistral, per mi és que llegir-lo significa, per sobre de tot, acceptar un joc amb l’autor: ell és qui ens dóna la informació acuradament dosificada i nosaltres anem construint, i quan pensem que ja ho tenim, llença uns daus plens de girs inesperats i ens demana novament que interpretem. Per fer-ho té armes poderoses, per un cantó va canviant el punt de vista de la veu que narra i així anem coneixent la història des de diferents angles, per l’altre, ens sedueix amb la deducció, ens força a treure les nostres pròpies conclusions convertint el relat en proper i la història en extremadament vívida.
Primer com a jugadora i després com a membre de la Junta he estat lligada al club des del moment en què va néixer. Sempre he dit que és el club que porto al cor (junt amb el Barça), però el Soses Femení m'ha aportat moltes coses. Quan penso en el Soses Femení penso en la Clara i la nostra amistat (si no hagués estat pel femení mai hauríem coincidit i hagués estat una pena), penso en el Nando i totes les rialles que m'ha arrencat, penso en paraules com constància, esforç, dedicació, amistat, il·lusió, alegria, amor, tendresa, humilitat, disciplina, sopars, respecte, diàleg, valors, companyerisme... I també em ve al cap la Sara i jo fent fitxes, l'Anna fent-me un passe que em va desmaiar, la Polo cridant Auster, la Sandra fent un mecangolou, la Rosaura corrent per la banda, l'Aida dient que està cansada... Retalls i retalls que conformen una part de la meva història personal.
