EMERGEIX
EL PODER LÍQUID
Gran part de la
producció teòrica i historigràfica que intenta perioditzar el segle XX
coincideix en què després de la Segona Guerra Mundial hi va haver un trencament i
un canvi de direcció en les coordenades vigents fins aquells moments. Molts
coincideixen en anomenar modernitat a l’experiència d’espai i temps compartida amb
el marc de la modernització. Un marc relacionat amb els processos tecnològics
propis de les primeres dècades del segle, l’acceleració, els grans monuments
estètics i desenvolupament industrial. La modernitat es caracteritzava per
estar ben plantada en un paisatge que, en termes de Bauman, ja anunciava el
canvi i la inestabilitat tot i les bases firmes d’aquesta cap a unes bases
líquides. El temps de les certeses, dels sòlids i de la perdurabilitat va veure
el seu final quan el món va quedar dividit per blocs articulats en torn als
moviments econòmics. La supervivència de comunitats globals va exigir la
destrucció de barreres, la integració de les diferències entre el centre i la
perifèria i la lliure circulació dels capitals. Aquesta és l’etapa actual de la
nostra existència postmoderna i la seva metàfora segons Bauman és la liquidesa.
La
caracterització de la modernitat com un “temps líquid” és un dels grans encerts
de la sociologia contemporània. L’expressió encunyada per Bauman, ens acosta al
trànsit d’una modernitat “sòlida” (estable, repetitiva) a una nova modernitat
“líquida” (flexible, voluble), la postmodernitat. Els fluïts segons Bauman “no
se fijan al espacio ni se atan al tiempo”, sinó que es desplacen amb facilitat,
flueixen, es desborden, es filtren, gotegen, inunden, però sobretot emergeixen
sans de les seves trobades amb els sòlids, als que a més a més alteren.
No obstant,
Bauman sosté que la modernitat, des dels seus inicis, no va ser altra cosa que
un projecte de liqüefacció dels vells sòlids en l’afany imperiós de
substituir-los per uns altres de nous i millors. És l’instant en què la dissolució
dels sòlids adquireix la forma d’escissió dels vincles entre les eleccions
individuals i les accions col·lectives el que mereix una nova cara i la
conseqüent semantització de la mateixa. Bauman prefereix parlar de “modernitat líquida”
i no de postmodernitat.
Ens trobem en un
temps en què les estructures socials ja no perduren el temps necessari per
solidificar-se i ja no serveixen de marc de referència per als actes humans.
La vella
modernitat ha quedat enrere i hem entrat de ple en una època líquida, en un
temps d’incertesa i canvis accelerats en el qual les institucions ja no
ofereixen cap garantia ni seguretat que permeti fer projectes a llarg termini.
Vivim en un
temps líquid en el que ja no hi ha valors sòlids, sinó volubles; en el que els
models i estructures socials ja no perduren el suficient com per a solidificar-se
i governar les costums dels ciutadans i en el que, quasi sense adonar-nos, hem
anat sofrint transformacions i pèrdues com la renúncia al pensament, la separació
del poder i la política en un món en el que l’Estat vertader són els diners i,
entre altres drames, la renúncia a la memòria, ja que avui dia el més important
per tenir èxit és oblidar.
El nostre
present líquid està habitat per allò que Ulrich Beck anomena “categories zombis” i “institucions
zombis”, és a dir, entitats que estan mortes i vives a la vegada, com la
família, el veïnat i les classes socials.
El recorregut
per diverses entitats com: l’emancipació, la individualitat, la relació temps i
espai, el treball i la comunitat, li permeten assenyalar els canvis que aquests
van patir. Aquest recorregut li permet sostenir que si bé la modernitat no s’ha
acabat, com molts pensadors s’aferren a dir, ha canviat de fase. “La sociedad
que ingresa al siglo XXI no es menos ‘moderna’ que la que ingresó al siglo XX;
a lo sumo, se puede decir que es moderna de manera diferente.”
Igual que J.
Conrad, Bauman pren com a punt de partida que el present és un temps de forma
canviant, i que el que vindrà és un continent encara entre les tenebres que
comença a clarejar però no es veu.
Bauman diu que
totes les ciutats d’avui són la capital de la por, la qual cosa és una
paradoxa, ja que els nuclis urbans es van construir envoltats de muralles i
foses per a protegir-se dels perills que venien de l’exterior i avui ja no són
un refugi, sinó la font essencial d’aquests mateixos i altres perills. És la
inseguretat el que persegueix i envolta els ciutadans, tot i els grans mitjans
de seguretat desenvolupats avui en dia. Segons Bauman som nosaltres els qui
contribuïm a “normalitzar l’estat d’emergència”.
La comunitat
ofereix seguretat i protecció en un món en el que els perills estan per tot
arreu.
Segons l’autor
la societat està assetjada, l’estat-nació sofreix un doble assetjament: el de
la globalització i el de la biodiversitat; les dues corrouen les fronteres que
la modernitat havia considerat sòlides i infranquejables. Les institucions
polítiques són incapaces de fer front a l’extraterritorialitat i al lliure flux
de les finances, el capital i el comerç.
La propagació de
la modernitat ha donat lloc a un nombre cada vegada més elevat d’éssers humans
que es troben privats de mitjans adequats de subsistència, a més a més de
plantejar-se’ls un altre problema, el de la ubicació. D’aquí surten les noves
inquietuds dels immigrants i d’aquells que són refugiats.
La forma en què
Bauman aborda la qüestió del ‘líquid’ –de la societat, de les relacions
humanes, dels codis, valors i actituds- en les seves obres més recents encaixa
perfectament amb l’anàlisi de la famosa postmodernitat. L’autor, de fet,
designa per líquid la fluïdesa i dinàmica dels processos socials i dels vincles
interpersonals, la contingència i la mutabilitat dels principis i axiomes que
d’alguna manera caracteritzen el món contemporani, l’absència de configuracions
i paradigmes estables i estàtics, més descentrats i ambivalents, però també
menys durades i imperatius que en èpoques anteriors. O sigui, allò líquid
s’oposa a allò sòlid sensiblement en els mateixos motlles que allò postmodern
es contraposa a allò modern.
Feia més de sis anys que l'ha vaig comprar quan vivia a Barcelona i encara no havia trobat el moment de llegir-la. Després de la seva mort aquest abril vaig pensar que ja era hora de fer-li el meu petit homenatge al Nobel de literatura amb la meva humil lectura de l'obra. 
Gabriel García Márquez mostra en el llibre, a través de la vida de Florentino, com un sentiment apassionat, de vegades extrem, pot transformar la vida d'una persona fins al punt de fer-lo desgraciat i perdut en un món en el qual no se sent realitzat. Florentino només té una raó de ser i té molt clar que la seva missió en aquest món és l'amor per la seva "diosa coronada" com ell li diu afectuosament al llarg de la història.L'amor es converteix en una cega obsessió que destrossa qualsevol possibilitat de millora per al protagonista, i no cessarà en la seva lluita per aconseguir un sentiment recíproc per part de Fermina, amb qui es retroba 51 anys i 9 meosos després per a confessar-li que la platònica relació que van mantenir en la seva joventut seguia viva en el seu cor, i que no descansarà fins que ella li correspongui, o almenys accepti la seva companyia com a amic, ja que el seu marit acaba de morir i ella s'ha quedat sola.
