PORTES QUE ES TANQUEN, PORTES QUE S'OBREN

Moltes vegades el final d'una etapa significa l'inici d'una altra millor o simplement el final d'una època que havia d'acabar. Tot a la vida té un final, la qual cosa ens permet començar de nou.

Totes aquestes coses avui m'han passat pel cap després d'estar amb els alumnes de 2n de batxillerat que aquest any acaben el seu viatge per l'escola.

D'aquí uns mesos acabareu un viatge i en començareu un altre. Us enfrontareu al món real, sortireu d'aquests murs que han estat casa vostra des de ben petits.

Els anys han passat molt depressa i vosaltres us heu fet grans molt ràpid. Jo encara recordo el dia que vau posar els peus als passadissos de la ESO. Éreu molt molt xerraires, no callàveu mai. Recordo que després de les convivències a les Avellanes em vaig adonar que hi havia molta feina a fer.

Vaig ser tutora d'alguns de vosaltres i això em va fer conèixer-vos millor. Una de les coses que us he anat repetint al llarg dels anys és que malgrat que vau fer suar moltíssim us heu fet estimar.

En més d'una ocasió us he sentit dir que sou un curs especialet. Sí, ho sou, però no només per coses negatives, sinó també per moltes altres que heu fet bé. No us deixeu endur pel que digui la gent i busqueu el costat positiu de les coses per a millorar i crèixer com a persones.

Per mi sou un curs molt especial, sou la primera promoció de qui vaig ser tutora quan vaig entrar a treballar a l'escola, meu fet riure molt, hem compartit treballs de síntesi, el viatge a Itàlia, l'APS l'any passat, el DOMUND que vau organitzar, la felicitació de Nadal als professors... Són molts i molts moments i moltes anècdotes per recordar. Ara, tot això no treu que heu de continuar aprenent i millorant, perquè encara queda feina a fer.

Us vull donar un últim consell.

Moltes vegades les coses arriben quan menys t'ho esperes. No busqueu respostes immediates a les grans preguntes o reflexions que us feu, deixeu temps per les respostes i les solucions. 

No vulgueu anar massa ràpid. Sigueu pacients, gaudiu del viatge, parleu, escolteu, respecteu, apreneu, sentiu i mireu amb el cor, amb els sentiments de dins, amb aquella innocència que no heu de perdre mai malgrat els anys i l'edat, perquè només així aconseguireu l'èxit.

LA ISLA DE ALICE

"Todo viaje que merezca la pena de verdad deja poso. Sacas experiencias de provecho que te valen para enriquecer tu existencia. Para mejorar tu día a día, tu normalidad".

Ja l'he acabat, per fi l'he fet meva. L'Alice ja forma part de la meva llista d'heroïnes literàries. La seva és una història que t'atrapa des des la pàgina 1 fins a les 616.

La nit que es van entregrar els premis Planeta vaig escoltar una entrevista que van fer a la guanyadora i una entrevista que van fer al finalista. Les paraules de la guardonada quan explicava el perquè de la seva novel·la em van deixar indiferent, tot el contrari del que em va passar amb l'escriptor de La isla de Alice. El que va dir em va intrigar i captivar fins al punt de voler llegir la història el més avaiat possible. Han estat 3 setmanes de lectura intensa per a poder arribar al final i descobrir la veritat de l'Alice. A més a més aquest llibre és molt especial pequè és amb el que s'inicia el nostre petit club de lectura.

Després de perdre el seu marit en un accident de cotxe que el situa en un lloc allunyat de la seva ruta habitual, l'Alice es trasllada a viure a Robin Island amb les seves filles Olívia i Ruby en busca de respostes.

És una novel·la que no podem classificar en un sol gènere, ja que inclou pasatges i subtrames de misteri, d'amor i fins i tot una barreja de recerca iniciàtica i de superació personal, tot això amenitzat amb un toc d'humor i positivime en algunes escenes del llibre (només d'imaginar-te-les al teu cap, fan molta gràcia). 

La història comença de forma dramàtica, amb la protagonista en una situació molt crítica, en la que no troba cap altra sortida que fugir a la recerca de la veritat, on era el seu marit la nit de l'accident?, D'on venia?, que és per ella una forma de suportar el dolor de la pèrdua, un viatge amb el que pretén compondre de nou la seva vida i la de les seves filles.

 L'obra redactada en primera persona, de forma no lineal (en alguns moments fa salts en el temps), que serveixen per incrementar l'interès i la intriga per saber què passarà a l'illa, a la vida de l'Alice, o ens mostra també el somni que es va repetint en la ment de la protagonista i que va canviant a mesura que avança en la seva investigació.

Dividia en cinc parts que marquen les diferents etapes en la seva evolució després de perdre el seu marit, està plena de simbolisme i de detalls que enriqueixen i omplen de complexitat la narració. Aquestes cinc parts en les que s'estructura el llibre porten els noms de grans clàssics de la literatura universal, tots aquests estan estretament lligats amb la trama que s'explica. "Moby Dick" relata la recerca obsessiva de l'Alice, decidida a descobrir si en Chris li amaga alguna cosa. A "L'illa del tresor", ja a Robin Island, busca el tresor/misteri/secret del seu marit. A "Robinson Crusoe" l'Alice nàufraga en una illa en la que no sap en qui pot confiar, troba al seu "Viernes". A "L'home invisible" resol el secret d'en Chris i comença a tenir respostes, i finalment a "Alícia al país de les meravelles" es troba a si mateixa i troba el seu lloc al món.

Encara que pugui donar la impressió de senzillesa (en algun moment pot semblar que no passin massa coses al llibre), però aquesta afirmació no és ben bé així. Passen moltes coses, però també penso que algunes pàgines podien haver estat suprimides perquè li dóna massa tombs a una mateixa cosa, amb moltíssims detalls i concrecions de llocs, situacions i personatges. Alguns són més clars i significatius que d'altres, però tots intencionats, simbòlics: els rellotges que fabrica l'Alice, la tenda de làmpares que obre després, el trastorn obsessiu compulsiu que acaba contagiant a la seva filla, o el propi títol del llibre, "La isla de Alice".

L'autor aconsegueix crear un personatge, l'Alice, amb el que pots empatitzar. Un personatge valent, que busca trobar el seu lloc al món després de la pèrdua del seu marit. Un personatge que els lectors acaben estimant i que no deixa de tenir angoixes, pors, defectes, virtuts que tots tenim.

"Y me doy cuenta de que la pesadilla se ha convertido en sueño. Y el sueño en realidad. Y la realidad en final. Y el final en continuación. Y la continuación en comienzo.

Y así hasta el principio de todo lo que está por llegar."

4.000 VISITES...

El 22 de setembre del 2008 feia la primera entrada en aquest bloc. Era l'inici d'un projecte que feia temps que tenia en ment, el de formar un club de lectura a Soses. Malauradament el club va morir al cap de pocs mesos i el bloc va quedar allà en l'oblit durant uns quants anys. Després de temps, vaig decidir tornar a donar-li vida i quina millor manera de fer-ho que conservant l'essència dels seus inicis que era l'amor per la literatura i les paraules.

Va ser el 24 de novembre del 2012 amb el llibre d'en Kilian Jornet que el bloc va tornar a renéixer. A partir d'aquell moment un munt d'històries, amors, passions, aventures, personatges... han passat per aquest bloc. Totes aquelles vides que he viscut entre la màgia de les paraules han passat per aquí a part d'altres relats inventats, fruit de diverses situacions que he viscut al llarg d'aquests tres anys. I és que el temps vola sense ocasió de poder-lo atrapar i congelar-ho en moments sublims per poder gaudir-los encara més. Si faig memòria i miro enrere hi ha una colla de coses per recordar, d'altres per oblidar i altres per explicar.

L'ESSÈNCIA DE LA VIDA 

La vida és un gran full de paper, infinit, que es va enrotllant sobre ell mateix, mirant sempre endavant. El podem escriure o ratllar, decorar o esguerrar, llegir o seguir set línies més endavant i oblidar qualsevol paraula que la nostra mà o la de les altres persones hagin escrit.

Com tot full de paper es pot guixar amb llapis. Moments que passen, es queden tot just un instant i, tot seguit, la goma de l’oblit, ressegueix tota la frase de punta a punta.

Només hi queda alguna lletra, una paraula com a molt. També, just a la vora, hi ha un bolígraf. Sembla que no hi hagi res capaç d’esborrar les paraules negres sobre el fons blanc. I llavors un fi plugim, mesos, anys o dècades fins i tot, el va mullant i les paraules, tot i que encara hi són, es difuminen, es desfiguren, talment com un missatge en un jeroglífic de ja molts anys, que hi és però no té sentit i només en poden guardar una vana idea, una hipòtesi, potser no molt certa.

I a mesura que el rotlle gira i gira, petites esquerdes van apareixent i només l’habilitat de l’escriptor sap superar-les. I és que ni tan sols, la profunda esgarrinxada de les tisores, ni la taca de tinta vermella no són mai un punt i final.

Els moments més bonics i tendres o les llàgrimes mal retallades són més brillants transcrites en senzilles paraules o dibuixos poc originals a peu de pàgina, o als marges, just damunt del nombre que representa la pàgina que estàs escrivint en aquest precís instant. I a vegades la mà no segueix el cap i escriu autèntica poesia per inèrcia.

És fascinant...

I llavors, la vida és injusta: just quan descrius l’escena més apassionant o redactes el final perfecte, just llavors, el full s’acaba o l’estilogràfica para de guixar.

I te n’adones que ara tan sols pots imaginar i que el teu llibre acaba amb l’última pàgina en blanc.

Què he après del 2015?

Dilluns al matí obria el facebook i llegia un article genial d'en Carles Capdevila sobre quines eren les 15 coses que havia après del 2015. Aquella llista que havia fet era el fruit d'una reflexió després d'analitzar que havia estat per ell aquest any, ja que fa uns mesos se li va diagnosticar un càncer.

La veritat és que quan sentim la paraula càncer l'associem a la pitjor desgràcia que hi pugui haver. Som humans i com a tals som capaços sempre de generar la catàstrofe abans que analitzar la situació i les possibilitats que hi ha de curació. 

Però bé en el meu últim post no vull parlar pas de malalties ni de tristeses, sinó d'esperança, optimisme i valorar el que tenim. 

El 2015 m'ha ensenyat:

1) Som fràgils i moltes vegades ens n'adonem quan passa una desgràcia.

2) Compartir la teva felicitat amb la teva família és el millor que hi ha.

3) Prioritzar a la vida és molt important.

4) La gent no canvia amb els anys, no cal esperar res d'aquells que saps que no et donaran res (per molt que en el fons pensis que han canviat...) al contrari després l'òstia és més gran encara.

5) Un nou projecte o repte són una motivació extra que et fan crèixer com a persona.

6) Ser tu mateix i estimar-te tal i com ets.

7) Un bon sopar o un bon dinar amb persones que fa temps que no veus i posar-se al dia et fa adonar de la sort que tens de tenir gent com ells al teu costat.

8) No pensar en el passat i en com haguessin anat les coses si haguessis pres una altra decisió, noooo ja no té sentit, només queda mirar endavant. 

9)Que ens ho hem de passar bé sempre que puguem.

10) Que no valorem la salut fins que no la tenim.

11) Moltes vegades callem els nostres sentiments per por o per vergonya i no ho hauríem de fer, perquè en aquesta vida qui no s'arrisca no pisca.

12) Que quan les coses van maldades sempre hi ha persones incondicionals al teu costat.

13) Ser optimista i valorar el que tenim abans de perdre-ho és molt millor que perdre-ho i després lamentar-se.

14 Viatjar engrandeix els sentits i l'ànima.

15) Llegir un bon llibre és viure milers de vides que mai viuràs fora d'un full de paper i d'unes paraules escrites en una pàgina.

16) Descobrir una nova melodia que et transporta als records més feliços de la teva vida.

17) És molt fàcil deixar-se vèncer per la melangia després d'un mal dia o després d'una mala notícia, allò difícil és afrontar la realitat i plantar-li cara.

18) Veure algú del teu voltant malalt t'entristeix enormement, però a la vegada et fa més fort per estar a l'alçada de la situació i ser optimista perquè és imprescindible.

19) Que ensenyar m'apassiona i em motiva cada dia (tot i que a vegades pugui semblar frustrant).

US DESITJO QUE TINGUEU UNA BONA ENTRADA D'ANY, QUE SIGUEU FELIÇOS I QUE EXPRIMIU LA VIDA COM SI CADA INSTANT FOS L'ÚLTIM.

INSTANTS SUBLIMS DESPRÉS D'UN DIA ESGOTADOR

Sento un fort neguit al meu interior, una baralla d’idees al cervell que m’impedeix concentrar-me. Em resulta del tot impossible trobar la quietud després del trasbals que arrossego des de fa hores provocat pels maldecaps del dia que he hagut de suportar amb cara alegre i desenfadada. La meva ment és nua de sensacions en aquest moment. Es troba bloquejada, sense capacitat de resposta. 

No puc més, i el meu cos ho evidencia amb manca de forces, mal humor i desesperació més que evidents. Respiro fons mentre em preparo a consciència. Ha arribat el meu moment, el gran moment d’aquest etern dia: la fugida necessària als racons més íntims de la meva consciència esgotada. Se m’il·lumina un lleu somriure, tímid però cent per cent present. És l’agosarat símptoma de la placidesa, el més viu gest de l’essència de l’home. Un somriure envaït d’una gran fermesa i capaç d’eixamplar-me els pulmons de satisfacció. Aquest simple fet em reconforta mentre pujo les escales de casa pensant en el llibre que m'espera, aquell que em relaxarà i em traslladarà ben lluny en tots els sentits; i de fons sona música, sempre la melodia perfecta, la vitamina més poderosa per a la tonificació integral de tot el cos. Al meu cervell s’encén el ritme del silenci que ha d’omplir els minuts més vitals del dia que ara recomença. 

Respiro fons. Començo a sentir-me bé, un alè de vida s’introdueix per les meves venes. Estic cansada però no temo el dolor ni la fragilitat de les meves cames. M’espera una gran recompensa i corro excitada a cercar-la. El meu cor em crida, se sent fort, batega. S’omple d’energia a cada moviment que prenen els meus músculs, guiats per la música que els fa de partitura. Fa un moment em mancaven les forces, m’empetitia pensant en l’esforç que hauria de realitzar. Ara, però, això no importa. És el meu cervell qui mana, qui pren les regnes i em dicta els passos que haig de seguir per arribar a l’objectiu. M’activo immediatament. I segueixo el ritme de la música. 

Només penso en el plaer que aquest benefici em reporta, música i literatura unides, mmmm.

Sóc feliç.

Ets gran quan el persegueixes, i ets més sublim encara quan l‘assoleixes, a la teva manera, al teu ritme, fent el teu esforç, només teu. I m’arriba una sensació estranya de seguretat, de confiança, de força. Ara sóc més jo que mai. He assolit el poder de retrobar-me amb mi mateixa, amb el meu jo més profund sense necessitat de cap altra ajuda. Ara la música m’arriba plena, brutal, i em contagia les ganes de continuar endavant, sense necessitat d’atura. Sóc invencible, lleugera i petita davant la immensitat que he aconseguit amb la teva ajuda. Es deté el temps i només hi sóc jo amb els meus pensaments en blanc, quiets, inerts i aquesta sensació exacta de ser viva, més que viva. Aconsegueixo la tan desitjada pau interior, la placidesa.

EL QUE NO ET MATA ET FA MÉS FORT. David Lagercrantz

"Aquesta història comença amb un somni, gens extraordinari, d'altra banda. És el somni d'una mà que colpeja rítmicament i sense interrupció un matalàs en aquella vella habitació de Lundagatan. Tot i així, el somni fa que la Lisbeth Salander s'aixequi del llit, quan comença a despuntar el dia. I que a continuació s'assegui davant de l'ordinador i comenci la cacera."

Després de gairebé set anys d'espera el 27 d'agost va arribar la traducció de Millenium 4. La veritat és que les espectatives respecte al llibre eren força altes. Unes espectatives no tant lietràries com de passar una bona estona i engaxar-me un altre cop amb les investigacions d'en Mikael Blomkvist i la Lisbeth Salander. Tot i partir de la base que l'autor ja no era el mateix, va fer que al principi m'ho mirés amb certa reticència, però ara que he acabat el llibre puc afirmar que m'ho he passat molt bé amb la trama i els personatges de la novel·la, les últimes 300 pàgines han estat un no parar de llegir en qualsevol moment i en qualsevol racó.

Amb una Lisbeth quasi desapareguda en plena jugada personal atacant una web i en Mikael patint l'entrada a Millenium d'un nou inversor que demana reestructuracions, comença la història. Frans Balder, un geni intractable, investigador de IA, es posa en contacte amb en Mikael una matinada per explicar-li alguna cosa de vital importància, no obstant, quan el periodista arriba a casa d'en Balder, aquest ha estat assassinat i queda un únic testimoni, el seu fill autista de vuit anys, l'August. Amb la intuició que aquesta història  pot salvar la revista, en Mikael s'embaracrà en una aventura que provocarà que el seu camí i el de la Lisbeth es tornin a trobar.

Lagercrantz havia de ressuscitar en Blomkvist i la Salander. L'autor decideix fer una presentació d'aquests a dos temps. En Miakel segueix sent un periodista íntegre, molest per molts, encarregat de la revista Millenium. Li agraden les dones, i sembla voler permanèixer aliè a la seva pròpia importància. Ella, la Lisbeth, és una antiherïna vestida de cuir i amb tatutages per tot arreu, amb una estètica punk i fins i tot una mica obsessionada. Però ens agrada, ens ha mostrat el seu dolor i la seva lluita. Lagercrantz porta al lector a través de pàgines en les que s'insinua, es recorda, se la veu sola, ... Fins que finalment apareix per ajudar en Mikael a resoldre l'entramat.

El llibre continua desvelant secrets del passat de la Lisbeth que fan que el lector vulgui saber més i més cada vegada.

Al final ens trobem davant d'una novel·la que té una trama àgil i ràpida que connecta la tecnologia i internet amb la màfia i els interessos que tot això comporta al seu voltant. L'autor ha sabut teixir un ritme que accelera al lector per arribar al final, però que molt genuïnament ha deixat obert; la qual cosa ens fa pensar que hi haurà una nova entrega segur.

P.S. L'únic que no acabo d'entendre és la traducció que han fet del títol de l'obra, ja que en anglès es diu The girl in de Spider's web. 

   

LA CHICA DEL TREN, PAULA HAWKINS

Sens dubte crec que ha estat el llibre de l'estiu, almenys això és el que diuen les xifres, 2 milions en 3 mesos i traduïda a 44 idiomes.

 Abans de tenir-lo a les meves mans ja havia escoltat un munt de coses sobre aquesta història i la seva autora... Les expectatives eren altes, ja que quan es parla tan d'un llibre al final pot ser que esperis tant que t'emportis una decepció i que al final només ha estat un súpervendes d'aquells que al cap dels anys ni te'n recordes.

El dubte, la falta de seguretat en un mateix i la paranoia poden ser un germen corrosiu i destructor. Afegim a això un crim i la solitud que envaeixen a una ciutadana d'una gran ciutat i tindrem alguna cosa inquietant.

   "Hay una pila de ropa al lado de las vías del tren. Una prenda de color azul cielo -una camisa, quizá-, mezclada con otra de color blanco sucio. Seguramente no es más que basura que alguien ha tirado a los arbustos que bordean las vías. Puede que la hayan dejado los ingenieros que trabajan en esta parte del trayecto, suelen venir por aquí. O quizá es otra cosa."

La Rachel agafa cada matí el mateix tren. Sap que cada dia s’atura en un semàfor vermell i que des d’allà veurà els jardins del darrere d’una renglera de cases.

En una d’aquestes cases hi viu una parella que la Rachel no pot evitar mirar cada vegada. Fins i tot els ha batejat, com si els conegués: són la Jess i en Jason. A ella li sembla que tenen una vida perfecta. Tant de bo ella pogués ser igual de feliç que ells.
Fins que un dia veu una escena que la deixa de pedra. Dura només un minut, perquè el tren de seguida es torna a posar en marxa; però n’hi ha hagut prou.
De sobte tot ha canviat. Ara la Rachel té l’oportunitat d’entrar en unes vides que fins a aquest moment només havia mirat de lluny, i no la pensa deixar escapar. S’ha acabat ser només la noia del tren.

És una història que avança de forma imparable però lenta a la vegada, fins a l'última part on tot es precipita de sobte. 

La novel·la s'articula en capítols explicats per diferents veus femenines que aniran pos a poc composant un puzzle de misteri en una història que es perfila amb nitidesa davant d'un lector que no pot deixar de sentir la paraula pànic". Però no us equivoqueu, no és el pànic que produeixen les històries de terror, no. Aquest és molt més real perquà parla de secrets ocults i de debilitats, de cumplir anys i de somnis trencats, de reptes... parla de la realitat. Perquè més enllà del thriller, l'obra es complementa perfectament amb molts temes que estan presents en la nostra vida quotidiana, aconseguint així que ens moguem davant de personatges que semblen molt reals, una sensació que va creixent perquè l'autora ens deixa jutjar-los lliurement segons els actes que cometen. 

És una novel·la que deixa al lector embadalit amb facilitat. Tres veus entre les que anem saltant i que ens adverteixen de la seva fiabilitat, o de la falta de fiabilitat de les seves paraules, proporcionant d'aquesta manera un ambient de dubte. Les perspectives canvien i els moments es barregem fins al punt de sospitar de tots, però hi ha un moment en què les peces comencen a encaixar i comences a veure què ha passat realment.

La noia del tren, la Rachel, basa la seva força en les seves pròpies debilitats, que són presentades dolorosament davant d'un lector que té clar en les primeres pàgines que no és una súper dona, sino més aviat una dona desgraciada i amb molts problemes... Tot i les seves dificultats al llarg de la novel·la preveiem que la seva història ens agradarà.

Un thriller psicològic que funciona des de les primeres pàgines i que és impossible de deixar fins arribar al final. Una d'aquelles històries plagades de misteri, de secrets del passat i del present, que serveixen per desconnectar; perfecta per a gaudir-la durant les vacances.

 http://cultura.elpais.com/cultura/2015/07/02/actualidad/1435863720_766444.html