"Esta mañana no salía agua del grifo.
Glu, glu, dos
eructillos de recién nacido, y nada más.
He llamado a la puerta
de la vecina: en su casa todo bien. Habrá cerrado usted la llave de paso, me ha
dicho. ¿?Yo? ¨Ni siquiera sé dónde está, hace poco que vivo aquí, ya sabe
usted, y vuelvo a casa que ya es de noche. Dios mío, ¿y cuándo se va una semana
fuera no cierra ni el agua ni el gas? Yo no. Menuda imprudencia, déjeme entrar,
que ya le enseño yo."
Fa molts anys vaig descobrir aquest gran escriptor i la seva gran novel·la El nom de la rosa. Des de llavors té tota la meva admiració i cada obra que surt em pica la curiositat, tot i que a vegades les comparacions i el que esperes de l'autor i de la nova obra et poden portar alguna que altra decepció.
El protagonista de Número Cero pensa que algú ha entrat a casa seva, qua algú pot estar seguint-lo i buscant les notes que ell ha anat prenent. Però no és un espia. És un home que no ha tingut massa fortuna a la vida, acomodat en els seus cinquanta anys sense haver tingut cap possibilitat de demostrar el seu talent com a escriptor. Comença a recordar les últimes setmanes i es pregunta quins motius pot tenir algú per a seguir-lo i entrar a casa seva... I és precisament així com s'inicia la trama del llibre. Un diari fictici amb una redacció real i un conjunt de periodistes sense massa sort que seran dirigits i entrenats per a fer bones notícies.
Número Cero té una trama amb misteri, amor i fins i tot un mort. De fet arrenca directament amb un misteri, la qual cosa ens fa creure que potser estem davant una novel·la negra. Eco ens regala aquesta trama per a captar la nostra atenció i enganxar-nos ràpidament al joc de la informació. Hi ha un escriptor, un llibre i diversos periodistes que es dedicaran a perfilar les notícies que anirien sorgint en un diari fantasma. I quina utilitat pot tenir un diari fantasma us podeu preguntar... Doncs bé si feu cas de la màxima la informació és poder, i el poder de la informació és justament el que passa en una redacció sense necessitat que aquesta informació aparegui. Així és com descobrim l'existència d'aquest diari. Tot molt gris, molt real. Amb una ironia directa, l'autor ens enfronta a frases en les que s'explica que el públic no té una tendència, o no sap que la té fins que la llegeix dins les pàgines d'un diari. Potser ens sentim ofesos, perquè ja formem part d'aquest joc magistral en el que el lector entra i reflexiona sobre cada línia llegida durant anys a la premsa, pensant en la intenció amb què va ser escrita. Les notícies es veten si no interessen al qui paga, si parlen de la màfia o enfronten al propietari amb un sector que no ho hauria de fer. Aquelles que són acceptades pateixen un procés de deconstrucció en el que cada una de les seves parts són marcades per a dirigir al public just on volen... Sí, anem tocant amb els dits la paraula manipular.
Però el llibre va més enllà de les discussions que passen en una redacció. Eco utilitza a un dels periodistes, Braggadocio, per a endinsar-se en la història d'Itàlia. Apareix una d'aquelles conspiracions que han marcat molts del llibres de l'autor que gira al voltant de Mussolini, involucrant jutges i polítics per a mantenir al lector entretingut en una història on tots són corruptes.
Número Cero és una crítica ferotge al món on ens movem diàriament, el món que ens informa, el que ens diu el què passa i també a totes les persones que són al darrera movent els fils.
Aquí deixo l'enllaç de la crítica que en van fer a Babelia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada