UN ALTRE ANY S'ACABA - ADÉU 2013

Normalment quan començo a escriure un post al blog sempre ho faig amb una cita d'algun fragment d'algun llibre o bé quelcom interessant que té relació amb el que vull escriure. Avui no citaré cap llibre, sinó que citaré una frase que vaig sentir fa pocs dies a la Marató de TV3: Si la vida és curta, fem-la ampla! Una actriu catalana la va dir quan parlava de la malaltia del seu marit, explicava com havien aprofitat els últims quatre anys abans que ell morís.

La veritat és que és una frase que em va tocar molt, la vaig escoltar atentament, i dins el meu cap va ressonant de tant en tant. De fet, és precisament en dies com aquests en què ens adonem de la sort que tenim i que els problemes que ens semblen gegants no són res amb els autèntics problemes de gent que no té casa, família, res per menjar, feina, estan malalts... I és així, i no hi podem fer res perquè el gènere humà en el fons és egoista per natura per molt que diguem que no. Però no és precisament d'això del que volia parlar, sinó d'aquest any que s'està esgotant. 

Ha estat un any d'anades i vingudes, de maletes amunt i avall, de bones lectures, de bons moments per recordar, de grans viatges, de tancar portes per obrir-ne de noves... I sobretot és l'any del Camino! JEJEJEJJE Per aquelles que el vau viure amb mi ja sabeu de què parlo i compreneu perfectament les meves paraules. Sempre ho dic, el Camino és molt camino.

Hi ha hagut molts viatges i molts llocs nous descoberts, sud de França amb la Mariona per Setmana Santa, després Menorca per celebrar els 30 de l'Anna, a l'agost el Camino, després va venir Budapest amb l'Abel i la Mireia, al novembre Itàlia amb els alumnes de 2n de BTX, pel Pont de desembre Sevilla i finalment tancaré l'any a Cagliari (sud de Sardenya). Un no parar. Aprofitar i gaudir de cada moment que la vida ens ofereix, perquè aquests moments ja no tornen. En vindran d'altres, però cap com aquests... I al cap i a la fi et queden els records de tot el que has compartit amb aquells que has triat perquè formin part de la teva vida. Jo segurament recordaré aquest any com un any molt viatger, altres per ser mares, o per haver trobat l'amor de la seva vida, o altres per alguna pèrdua... Cadascú des del seu punt de vista l'etiquetarà o el recordarà per algun fet que l'ha marcat, altres per molts moments que l'han fet especial.

Us desitjo que tingueu un Bon Any 2014!

Sigueu feliços i exprimiu la vida com si cada instant fos l'últim!

EXPIACIÓ, Ian McEwan

Fins a quin punt el nostre temperament pot arrastrar-nos fins a paratges sense retorn? És possible expiar les nostres culpes mitjançant un sacrifici d’una vida austera, com a penitència autoimposada per una equivocació fatal? És l'escriptura una manera de justícia o de fer balanç de l’existència? I si fos així, ni ha prou en reescriure la història per arribar a lo sublim? Aquestes són algunes de les preguntes que ressonen després de llegir Expiació.

Expiació, considerada per molts la millor novel·la de l’autor, és una novel·la intensa i múltiple que deixa entreveure el gran talent narratiu d’aquest    escriptor. El text integra amb èxit, al llarg de les seves 400 pàgines, les preocupacions típiques de la metaficció postmoderna, les inquisicions del thriller psicològic, la duresa de la novel·la bèl·lica i el drama d’un amor ( im) possible violentat pel destí.

La família Tallis és l’entramat generacional que dóna peu i estructura al relat. Típica representació de la burgesia rural, formada per un alt funcionari de la maquinària estatal i l’Emily, la seva esposa –presonera feliç d’un matrimoni sense amor; León, l’hereu, Cecilia la filla gran i Briony, la petita i narradora – protagonista. Aquestes formen juntament amb en Robbie, el fill de la serventa, les figures principals, però no les úniques, d’una trama llarga, aguda i interessant, ambientada a l’Anglaterra del segle XIX.

L’argument, d’alguna manera lineal i nítidament reconstruible, en la seva vessant històrica, planteja una mirada crítica sobre els usos i les costums britàniques – i per extrapolació occidentals- durant il novecento. La vacuitat de la vida burgesa dels Tallis, els ritus, les costums (agobiants) de la casa de camp, la discriminació genèrica i social i la duresa de la guerra són alguns dels tòpics que s’entrellacen a través d’una prosa cuidada, que sorprèn per les seves descripcions detallistes i amb veus narratives d’una profunda i intel·ligent instrospecció.

És aquest un dels mèrits fonamentals del llibre. El rescat de la interioritat del (s) personatges (s), delatada per un narrador omniscient que ens fa concessions, ens permet aprofundir en éssers agudament conscients de si mateixos i del seu devenir en el temps a través d’una determinada història personal i col·lectiva. Només fa falta recordar els pensaments de Briony, que portant el pes de la seva insentatesa, falsa i sostinguda acusació de violació contra Robbie, tracta d’expiar la seva culpa en els suplicis de la infermeia.  “Briony sintió que la culpa conocida la perseguía con un furor renovado. (…) restregó a fondo los armarios vacíos, ayudó a lavar bastidores con ácido fénico, barrió y enceró los suelos, hizo recados en el dispensario o en el centro de asistencia social (…) Pero sabía que no servía de nada. Por mucho que fregara y por muy humildes que fueran sus ocupaciones de enfermera, y por bien que las cumpliese o lo duras que resultaran, por más que hubiera renunciado a iluminaciones académicas, o a las vivencias de un campus universitario, nunca repararía el daño. Era imperdonable” (334). La jove debatent-se entre la consciència de la seva culpa i les dots narratives que li serveixen de catarsi. Veiem aquí un dels nusos argumentals que lligaran al lector, retant la seva sensibilitat i sorpresa.

Sí, l’escriptura és explícitament tematitzada com a exercici creatiu i com a arma existencial davant el desemparament. Briony recorrerà a ella, essent a la vegada testimoni, actor i víctima dels creuament entre el text i la vida. És per això que Expiació s’emparenta sense esforç amb les recerques literàries de la nostra modernitat tardana:  “Lo que la emocionaba de su logro era la concepción, la pura geometría y la incertidumbre distintiva que reflejaban, a su juicio, una mentalidad moderna. (…) Lo que a ella le interesaba era el pensamiento, la percepción, las sensaciones, la mente consciente como un río a través del tiempo, y el modo de representar el flujo de ese avance, así como todos los afluentes que lo engrosaban y los obstáculos que podían desviarlo” (330-331). Autoconsciència de l’acte d’escriure i mostrar desenfadadament els dilemas ètics i estètics de les feines de l’escriptor.

McEwan ofereix al lector una prosa excel.lent, amb moltes descripcions, movent-se entre arenes però sense enfonsar-s’hi. Passions, incomunicacó amb la parella, traïcions, mentides, i de nou la guerra que sempre hi és. I tot això sense renunciar a la tendresa, a la compasió per qui està patint i al clamor de la consciència quan ens equivoquem sense remei.

En aquest sentit, l’obra suggereix una possibilitat de redempció (intraterrenal), sense notícies visibles de Déu, alguns dels seus personatges intenten saldar comptes dignament amb la seva història: Robbie s’aixeca de la seva desgràcia, Cecilia comença a caminar sola en contra del món i Briony intenta desfer els nusos de la seva pròpia vida.

UNA CUESTIÓN DE TIEMPO

Què faries si tinguessis una segona oportunitat per a tot? Si tinguessis la capicitat de tornar enrere en el temps?

La resposta a la pregunta és complicada, perquè en un primer moment tot un seguit de coses apareixen a la nostra ment, però després parem un instant i pensem, què és el que realment importa en aquesta vida? Som feliços amb el que tenim ? O vivim més preocupats pel que no tenim i voldríem tenir? Moltes vegades perdem el temps desitjant i imaginant com seria la nostra vida si haguéssim pres una decisió enlloc d'una altra o si haguéssim fet allò i no ho vam fer... què hauria passat? I mentre pensem tot això se'ns va escapant el temps. I és preciament del que parla la pel·lícula del temps que tenim en aquesta vida i de com l'administrem i amb quines persones el gastem o com el desaprofitem... Com deia Kundera en la seva obra La insostenible lleugeresa de l'ésser, els humans vivim tot a la primera, només tenim una vida, no hi ha assajos ni salts en el temps, només tenim una vida, per tant aprofitem-la, exprimim-la!

Tim Lake (el típic prototip de pringat, patós, pèl-roig, sense relacions amoroses perquè les noies l'ignoren...) és un jove que als 21 anys descobreix que pot viatjar en el temps. El seu pare li explica que tots els homes de la seva família han tingut des de sempre aquest do, així que decideix que el seu món serà millor... i tindrà nòvia. Després de traslladar-se a Londres per qüestions de feina en un bufet d'advocats, acaba coneixent a la preciosa i insegura Mary. Però a mesura que avança la curiosa vida del protagonista, aquest se n'adona que aquest do tan especial no el pot protegir de les tristeses ni dels a

lts ni baixos que afecten a totes les famílies. Però viatjar en el temps i solucionar coses del passat pot fer malbé situacions que van estar molt bé, arrivant a ser perillós.

El director ens proposa una comèdia romàntica de viatges en el temps, en la que l'amant de la ciència-ficció no trobarà ni hipòtesis elaborades, ni jocs paradòjics: el desplaçament temporal és només el pretext per a un joc narratiu sobre les segones oportunitats i la necessitat d'intensificar les experiències quotidianes de les petites coses.

El poder de viatjar en el temps és una sort d'inexplicable valor familiar la transmissió de la qual de pare a fill ocupa una de les millors i memorables seqüències de la pel·lícula, pel control de la seva subtil comicitat. A partir d'aquest punt, el desplaçament temporal, amb el seu codi de limitacions serà l'instrument per anar corregint sobre la marxa els processos d'una seducció romàntica de manual de guió entre dos suposats "patitos feos" que veuran com els seus destins es creuaran per sempre després  d'una nit en un bar.

Aquí teniu l'enllaç del tràiler.

http://www.youtube.com/watch?v=UBzabfE3Ysw

OLOR DE COLÒNIA, Sílvia Alcántara

M'agraden les històries que recreen petits universos amb detall, els descriuen i et transporten i et fan sentir que n'ets testimoni directe. Gràcies a l'escriptura de l'autora en aquesta novel·la vius i sents  com ho feien els habitants de la colònia. 

Un gran incendi trenca la monotonia de la Colònia. Els magatzems cremen pels quatre costats. El fum ho empudega tot. La sirena sona sense parar, tothom és al carrer. La lluita per salvar la fàbrica és desesperada. Per fi una veu crida: ja no hi queda ningú! Es dóna per apagat el foc, i amos i treballadors van a l'església en acció de gràcies. Realment no hi quedava ningú?

Olor de colònia és una novel·la de ficció, però basada en fets viscuts per la pròpia autora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. Així, dels records teixeix el dia a dia a la colònia. Un incendi dóna el tret de sortida, hi mor l'escrivent i això fa que les relacions de poder es reorganitzin dins la colònia. La vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè l'ocupi el nou comptable. A partir d'aquí la història de la colònia es va bastint. Un món tancat, de classes, amb un paper destacat de l'església amb el mossèn i el convent de monges. Dels senyors, del director i de la classe obrera que viu al toc de les sirenes i amb el tac-tac dels telers. Un món on els nens i les nenes corren i juguen a l'aire lliure, van a l'escola, però una presó quan fan 14 anys perquè el seu camí és el de la fàbrica. A poc a poc es van desgranant tot un reguitzell de personatges i vivències, dues germanes solteres, la Cèlia una jove rebel que vol trencar amb el seu destí, amors i desamors, fills secrets, minyones, majordoms. Una representació del món en petit, el món de la colònia.

Es tracta d'un llibre molt descriptiu i amb moltíssims personatges. Està dividit en tres parts i un epíleg, separades cadascuna per alguns anys de diferència. Al llarg del temps, es van descobrint les relacions entre els caràcters i la troca s'embolica considerablement. La novel·la fa que estiguis atenta perquè hi ha salts constants d'un personatge a l'altre, sense previ avís. La narració està escrita en primera persona, des de la perspectiva del personatge que parla. Sovint es descriu més aviat el que pensa i com viu les situacions el propi personatge, o els records que té. És precisament a través d'aquests personatges que l'autora tracta molts subtemes com les relacions personals, les rancúnies i el prejudicis, la submissió i el despotisme, les enveges i el suport entre veïns, la vida compartida i la vida secreta de cada individu, les pors, les mancances i els desitjos d'una societat tancada dins uns paràmetres estrictes.

És una gran llibre, d'aquells en què el lector queda atrapat  fins a l'última pàgina de la novel•la, punyent com la vida dels seus protagonistes, amb un final sorprenent i sense concessions. 

"I a la cantonada d'un dia qualsevol, hi va trobar el calaix de l'oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta."

P.S.  Aquí us deixo un tast de la minisèrie que comença demà dilluns.

http://www.youtube.com/watch?v=9fjVfNua7go

CIUTAT OBERTA, TEJU COLE

Ciutat oberta és una excel·lent novel·la d'idees, elegant, consistent, que fuig de simplificacions ingènues. És quasi un reportatge en el que la mirada del narrador  funciona com una càmera fotogràfica mentre la seva veu ens posa en contacte amb les veus d'uns personatges que afronten tots un problema comú: el de la coexistència pacífica i enriquidora de diferents cultures en ciutats com Nova York o Brussel·les, obertes a una experiència que continua comportant perills com l'exclusió xenòfoba o el rebuig racista. 

A més a més és una novel·la repleta de referències culturals, des del cinema de Coppola, de les pintures de Vermeer a Goya, de l'obra de Coetze a la de Roland Barthes, de Mahler a Bach.

La de ciutat oberta sembla una bona metàfora per pensar les tensions de la ciutat contemporània, tal com ho demostra la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà d’origen nigerià Teju Cole. En l’obra, un jove psiquiatra nigerià que està fent la residència en un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. El rerefons de la novel·la, molt difuminat però present, són els atacs a les Torres Bessones, i moltes de les pàgines del llibre recullen les reflexions del protagonista sobre la identitat i la diferència, el pes sovint invisible de la història, la por a l’altre i la solitud de la vida urbana. 

Julius, el narrador, és psiquiatra resident en un hospital de Nova York, i tant el seu treball intens com una recent ruptura sentimental el porten a buscar un cert equilibri passejant pels carrers d'una ciutat que li ofereix un paisatge humà tan homogeni en la seva marginalitat com variat en la seva procedència. Ell paseja, observa i reflexiona: sobre la necessitat del poble americà de completar el dol per l'11S, sobre les conseqüències de la ferotge descolonització americana i el comerç d'esclaus, sobre la teoria dels signes de Paracelso, segons el qual existeis una relació d'aparença exterior de les persones i de la seva vida interior, o, d'una manera més general, entre els símptomes externs i les realitats subjacents. Però Julius també recorda la seva adolescència a Lagos, la ruptura amb la seva mare.

 Tal com es fa palès a la novel·la, l’expressió “ciutat oberta” és terriblement ambivalent. Si bé en un primer moment sembla suggerir una invitació amable a formar part d’una ciutat cosmopolita i diversa, a viure i conviure en les seves places i carrers, aviat es fa manifest l’origen bèl·lic de l’expressió, el conflicte i la tensió que li són inherents. En temps de guerra, una “ciutat oberta” és aquella que decideix no oposar resistència a l’enemic i es deixa ocupar per tal d’evitar danys a la població civil i pèrdua del seu patrimoni. Una ciutat oberta també és, llavors, tot i que sembli contradictori, una ciutat ocupada, envaïda, una ciutat que es rendeix davant la superioritat de l’altre o bé davant el reconeixement de la inutilitat de plantar batalla.

Aquest doble sentit, aquestes perspectives en conflicte, serveixen a l’autor per plantejar un bon grapat de qüestions relacionades amb la diversitat, la immigració, la violència, el conflicte, la pervivència de les fronteres i la convivència a la ciutat. En el seu deambular, Julius, el protagonista de Ciutat oberta, visita un camp de detenció d’immigrants il·legals, es baralla amb el seu propi passat (la seva mare és alemanya, el seu pare nigerià), conversa sobre filosofia amb un marroquí seguidor de Malcolm-X a Brussel·les o escolta la història de fugida i opressió d’un vell immigrant haitià a Manhattan.

L’autor, Teju Cole, encarna bé aquestes contradiccions, segurament en la seva vessant més fecunda. Fill de pare i mare nigerians, va néixer als Estats Units però va viure a la ciutat de Lagos la seva infantesa per tornar a estudiar als Estats Units amb 18 anys. 

Aquí teniu dos enllaços del PAÍS CULTURA que parlen sobre la novel·la.

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/09/11/actualidad/1347360587_071334.html

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/09/26/quadern/1348673799_277354.html

FENT EL CAMINO DE SANTIAGO (1ª PART)

PRIMERES IMPRESSIONS 

Ahir a la nit vam arribar de la nostra aventura caminadora. Després d'estar 11 hores tancada al tren vaig tenir una mica de temps per ordenar el que havia passat aquests 9 dies des que vam marxar de casa.

Aquest matí he anat a comprar i la gent em preguntava què tal, com havia anat... Ufff llavors m'he aturat un moment i he pensat, és que el camino és molt camino, i de sobte han tornat a sorgir tota una sèrie de records, de sentiments, de sensacions... tots ells passant com una pel·lícula dins el meu cap.

Han estat 9 dies de compartir moltes coses, de força, de companyerisme, de voluntat, de dolor, de recordar, de tancar portes i obrir-ne de noves, de reflexionar, de pensar, d'escoltar, de conèixer gent, de silenci... El Camino engloba tota una sèrie de coses que el fan molt especial. És una d'aquelles coses que crec que tota persona hauria de fer més tard o més aviat, i que per moltes paraules que intentis posar-li és impossibe descriure'l bé, s'ha de viure.

De fet la nostra vida no és res més que un camí on ens perdem moltes vegades, on no trobem les fletxes que ens indiquen cap on hem de tirar, llavors ve la por, els nervis i...  Però el camí et dóna una lliçó, sempre hi ha fletxes grogues que ens indiquen el camí, però a vegades ens costa veure-les perquè no ens hi fixem bé.

Una de les coses que més por m'ha fet és el dolor que podem arribar a experimentar... Un dels dies recordo haver arribat a Samos i no podia caminar pràcticament. Em vaig espantar tant, que pensava que el camino s'havia acabat per mi. Tenia un dolor tan gran als genolls... Però és llavors quan escoltes als teus amics, aquells que fan el camí amb tu i que t'animen i fan que el dolor ja no sigui tan gran. Penses en el que estàs compartint i que has compartit amb aquestes persones que et van donant suport. Sempre vas trobant gent pel camí que t'anima també, i que fan els quilòmetres més entretinguts... Moltes vegades són converses inconnexes, però que et donen força.

Ningú s'escapa del dolor durant el camí. Resulta impossible caminar més de dos dies i no notar que el nostre cos se'n resenteix. Llavors l'hem d'escoltar, adaptar-nos i parar si es necessari, l'hem de cuidar més, hem de modificar el ritme si fa falta. És així com entenem el que ens costarà el camí. I així també gaudim a l'acabar cada etapa i veure que has estat capaç i que l'has superada. Sents una satisfacció interior que et fa crèixer i seguir endavant, sempre endavant. És el mateix que la vida, a vegades ens passen coses amb les que hem d'aprendre a caminar, coses que nosaltres no triem i que hi són, però el més important és no deixar de caminar mai, com diu la Patri sempre endavant.

CAP A SANTIAGO A PEU!

" La carretera no tiene sentido en si misma; el sentido sólo lo tienen los dos puntos que une. El camino es un elogio del espacio. Cada tramo del camino tiene sentido en sí mismo y nos invita a detenernos. La carretera es la victoriosa desvalorización del espacio, que gracias a ella no es hoy más que un simple obstáculo para el movimiento humano y una pérdida de tiempo."

Milan Kundera

Falten exactament unes 31 hores per a què comenci la nostra aventura cap a Santiago de Compostela. Fa gairebé uns 7 o 8 mesos que amb l'Anna ho vam estar parlant, hi podríem anar a l'estiu, ens podríem aventurar... i mica en mica ens vam anar animant. Finalment no som pas dos les que marxem, sinó que encara s'han apuntat 3 persones més, ueueueu que bé!!! De ben segur que ens ho passarem de conya i que en tindrem moltes de coses per explicar.

Bé com us he dit abans queden unes 31 hores perquè agafem el tren des de Lleida direcció a Ponferrada (on començarem a caminar). La idea és fer 7 etapes i arribar a Santiago divendres 16 d'agost.

Les etapes que farem seran:

 Ponferrada - Vilafranca del Bierzo

Vilafranca del Bierzo - O Cebreiro

O Cebreiro - Samos

Samos - Portomarín

Portomarín - Palas de Rei

Palas de Rei - Arzúa

Arzúa - Santiago de Compostela

Però durant tot el trajecte que hem de fer moltes són les nostres incerteses... sobretot respecte als nostres peus. Hem escoltat un munt d'anècdotes de molts peus diferents, i cadascú et dona diferents consells. Al final ja no saps que et pot anar millor als teus peus, lo important és actuar abans que surti el mal, per tant hem de ser previsores i intentar resguardar els peuets abans que comencin a sortir ampolles. Portem de tot, des de dits ortopèdics, a vicsvarup (no sé com s'esciu), compeeds per totes les parts dels peus, vaselina, mitjons sense costures, esparadrap... En fi ja us contaré com ha anat el tema peus. Un altre punt clau és el pes de la motxilla.. Ufff com menys pesi millor perquè això de portar damunt la casa mentre camines... A veure les nostres esquenes com ho aguanten.

Una altra cosa que m'inquieta bastant és això de pensar en un propòsit. Diuen que tot peregrino es fa un pròposit en aquesta travessia. Hi he pensat bastant, però encara no m'he decidit.. Només sé que fa molt temps que tinc moltes ganes de fer aquest camí i que el gaudiré al màxim. Això d'anar cap a allò desconegut i improvitzat fa ja que el viatge en si sigui especial i sobretot de ben segur que serà ben diferent de tots els viatges que haguem pogut fer fins ara.

Gaudir del camí, de la companyia, de la natura, de tot allò que veurem i no hem vist mai... En fi, gaudir de cada instant que ens ofereix la vida!