dimecres, 26 de desembre del 2012

EL PARAÍSO EN UN AUTOBÚS


Dos personajes, un hombre y una mujer, sólo tienen en común que todos los días cogen el mismo autobús para ir al trabajo. Nunca han hablado entre ellos, ni saben nada de sus vidas; pero ambos están profundamente enamorados el uno del otro, de tal manera que no saben vivir sin estos encuentros en el autobús.

Él trabajó durante toda su vida en una ferretería del centro. A las ocho y media de la mañana llegaba a la parada del autobús y tomaba el primero. Ella trabajó también durante toda su vida en una mercería. Solía coger el autobús tres parada después de él y se bajaba una antes. Debían de salir a horas diferentes, pues por las tardes nunca coincidían.
Jamás se hablaron. Si había asientos libres, se sentaban de manera que cada uno pudiera ver al otro. Cuando el autobús iba lleno, se ponían en la parte de atrás, contemplando la calle y sintiendo cada uno la cercana presencia del otro.
Cogían las vacaciones el mismo mes, agosto, de manera que los primeros días de septiembre se miraban con más intensidad que el resto del año. Él solía regresar más moreno que ella, que tenía la piel muy blanca y seguramente algo delicada. Ninguno de ellos llegó a saber jamás cómo era la vida del otro: si estaba casado, si tenía hijos, si era feliz.
A lo largo de todos aquellos años se fueron lanzando mensajes no verbales sobre los que se podía especular ampliamente. Ella, por ejemplo, cogió la costumbre de llevar en el bolso que a veces leía o fingía leer. A él le pareció eso un síntoma de sensibilidad al que respondió comprándose cada día el periódico. Lo llevaba abierto por las páginas de internacional, como para sugerir que era un hombre informado y preocupado por los problemas del mundo. Si alguna vez, por la razón que fuera, ella faltaba a esa cita no acordada, él perdía interés por todo y abandonaba el periódico en un asiento del autobús sin haberlo leído.
Así, durante una  temporada en que ella estuvo enferma, él adelgazó varios kilos y descuidó un aseo personal hasta que le llamaron la atención en la ferretería: alguien que trabajaba con el público tenía la obligación de afeitarse a diario.
Cuando al fin regresó, los dos parecían unos resucitados: ella porque había sido operada a vida o muerte de una perforación intestinal de la que no se había quejado para no faltar a la cita; él, porque había enfermado de amor y melancolía. Pero, a los pocos días de volver a verse, ambos ganaron peso y comenzaron a asearse para el otro con el cuidado de antes.
Por aquellas fechas, él ascendió a encargado de la ferretería y se compró una agenda. Entonces, se sentaba tan cerca como podía de ella, la abría, y con un bolígrafo hacía complicadas anotaciones que sugerían muchos compromisos. Además, comenzó a llevar corbata, lo que obligó a ella, que siempre había ido muy arreglada, a cuidar más los complementos del vestido. En aquella época ya no eran jóvenes, pero ella comenzó a ponerse pendientes muy grandes y algo llamativos que a él le volvían loco de deseo. La pasión, en lugar de disminuir con los años, crecían alimentada por el silencio y la falta de datos que cada uno tenía sobre el otro.
Pasaron otoños, primaveras, inviernos. A veces llovía y el viento aplastaba las gotas de lluvia sobre los cristales del autobús, difuminando el paisaje urbano. Entonces él, imaginaba que el autobús era la casa de los dos. Había hecho unas divisiones imaginarias para colocar la cocina, el dormitorio de ellos, el cuarto de baño. E imaginaba una viada feliz: ellos vivían en el autobús, que no paraba de dar vueltas alrededor de la ciudad, y la lluvia o la niebla los protegía de las miradas de los de afuera. No había navidades, ni veranos, ni semanas santas. Todo el tiempo llovía y ellos viajaban solos, eternamente, sin hablarse, sin saber nada de sí mismos. Abrazados.
Así fueron haciéndose mayores, envejeciendo sin dejar de mirarse. Y cuanto más mayores eran, más se amaban; y cuanto más se amaban más dificultades tenían para acercarse el uno al otro.
Y un día a él le dijeron que tenía que jubilarse y no lo entendió, pero de todas formas le hicieron los papeles y le rogaron que no volviera a la ferretería. Durante algún tiempo, siguió tomando el autobús a la hora de siempre, hasta que llegó al punto de no poder justificar frente a su mujer esas raras salidas. De todos modos, a los pocos meses ella también se jubiló y el autobús dejó de ser su casa.
Ambos fueron languideciéndose por separado. Él murió a los tres años de jubilarse y ella murió unos meses después. Casualmente fueron enterrados en dos nichos contiguos, donde seguramente cada uno siente la cercanía del otro y sueñan en un autobús sin paradas.

dissabte, 22 de desembre del 2012

L'ANY QUE VA CANVIAR LA MEVA VIDA


Erasmus: fàrmac de reconeguda eficàcia en la prevenció i el tractament de la timidesa. Consisteix en l’estada de 3 a 12 mesos en una ciutat de la UE per continuar els estudis universitaris. Afavoreix l’aprenentatge d’idiomes, la sociabilitat i l’interès per la cultura, la tolerància i el sentiment de pertinença a Europa. La relació sentimental en el país d’origen pot resultar afectada, per la qual cosa no s’aconsella la seva utilització simultània. Té efectes secundaris com: la llengua materna pot resultar danyada, igual que qualsevol tercera llengua estudiada (aquests símptomes desapareixen a l’abandonar el tractament); pot produir-se un augment de l’assistència a festes, suspensos, amics especials, incapacitat de conviure de nou amb els pares, crítica dels costums propis del propi país d’origen, dependència del correu electrònic, multiplicació d’abonaments a Europa 15, viatges per tota Europa per visitar els amics...
S’ha descrit dependència al tractament i depressió en abandonar-lo. S’aconsella l’administració almenys una vegada a la vida, preferentment en joves.


Ara mateix acabo de llegir el blog d'una amiga de la universitat en què parlava de l'any que va canviar la seva vida. Ho feia recordant el desè aniversari del seu Erasmus a Holanda. Aquesta lectura m'ha inspirat a recordar l'any que va canviar la meva vida. De fet, hi ha dos anys clau en la meva vida el 2003 i el 2009, però avui només parlaré del 2003, el 2009 de moment el deixarem reposar...
Tenia 20 anys, era un 24 de setembre quan agafava un avió rumb a allò totalment desconegut. Il·lusió, alegria, por, incertesa, ganes de viure, viatjar... era un cúmul de sensacions molt estranyes, tot d'interrogants sense resposta. Per dins meu resonava una frase: "si no va bé, sé que a casa sempre hi puc tornar".
Feia mesos que preparava aquest viatge, era tot un curs sencer fora de casa, del país, dels amics, no parlava italià... Recordo que l'abril del 2002, havíem decidit amb unes amigues de la universitat anar d'Erasmus a Itàlia. Cada una aniria a un lloc diferent, però proper. Poc a poc em vaig anar animant, fins que estava totalment convençuda que ho havia de fer, que havia de marxar, era el moment. Les altres es van fer enrere i vaig marxar sola.
El 24 de setembre volava direcció Nàpols, però aquest no era pas el meu destí final. Era Salerno. Una petita ciutat situada al sud de la bella Itàlia, entre el mar i la muntanya, a uns 30 minuts de Nàpols.
Vaig aterrar a l'aeroport de Capodiccino. Vaig agafar un bus per arribar a l'estació de trens. El panorama que vaig observar em va fer venir ganes de plorar i fugir corrent. Què era aquell desordre? Aquells carrers bruts, amb la roba estesa als balcons... No parlava ni gota d'italià, no coneixia ningú, era un pollet que no havia sortit mai de casa... Finalment vaig arribar a l'estació de tren, vaig prendre un tren direcció Salerno. En el viatge vaig conèixer l'Eva i la Virgínia, dues noies de BCN que anaven al mateix lloc que jo. A partir d'aquí va començar la primera amistat que avui encara conservo. I és que una de les millors coses que recordo d'aquell any són els amics. Amics de veritat, amics que eren la teva família en aquell moment. No hi havia ningú més. Amics que malgrat els 10 anys que han passat ho continuen sent. És evident que les nostres vides han anat per camins molt diferents, però hi ha una cosa que ens unirà per sempre, l'Erasmus del 2002-2003. Vam compartir moments únics, divertidíssims.. i altres no tant, com el terratrèmol que vam viure l'1 de novembre del 2002, o l'incident al tren d'aquell home amb la pistola... Però recordeu tots els viatges que vam fer: primer Roma, després Florència, Pisa, Siena, Bolònia, Ravenna, Venècia, Verona, Pàdova, Rimini, Torí, Nàpols, Costa Amalfitana, Ischia, Capri, Sicília... Són moments únics en què vam gaudir intensament de cada instant, perquè sabíem que tot allò tenia data de caducitat, allò era temporal, per tant no podíem deixar escapar cap moment.
Pel que fa a les classes a la universitat, em vaig espavilar a aprendre l'idioma, cursos intensius a la uni i classes, exàmens... tot en italià. Vaig aprendre moltíssim.
Però al marge de tot el tema acadèmic i social si hagués de destacar perquè aquest any és clau en la meva vida, és perquè em va obrir totalment els ulls. Va ser un any de coneixença personal, que em va fer crèixer molt com a persona. Vaig aprendre a mirar el món amb uns altres ulls. Vaig veure que al món som molts i molt diversos, i que hi ha moltes maneres de pensar, de viure, d'entendre... Hem sentia com mai m'havia sentit, valorada, escoltada... Era igual que fos un tonelet, lo important no era ser alta i guapa per a què la gent et tingués en compte. I això va ser una de les coses que em va fer pujar molt l'autoestima i valorar-me positivament, amb els meus defectes, però amb les coses bones que tinc també. Altres persones associen l'Erasmus al fet d'haver conegut l'amor de la seva vida en aquell curs.
Al meu pis hi vivíem 5 noies. La Carmen, Bárbara, Almudena, Anaïs, Tamara, la Violeta i jo. L'Anaïs va ser la meva companya d'habitació durant 3 mesos, després va marxar i la resta de l'any va venir l'Almudena. El nostre pis era una festa constant. Ens deien L'appartamento spagnolo, sempre a punt per la juerga i la diversió. Els tres primers mesos van ser intensíssims, però a mesura que va anar avançant l'any, la cosa es va calmar una mica i vam invertir tots els caps de stetmana en conèixer aquell país tan fantàstic on vivíem. Vam fer excursions i excursionetes, vam pujar al Vesubi, vam visitar Caserta, Pompeia, Hercolà, Paestum... També vam recórrer tots els mercadillos que us pugueu imaginar, de primera i de segona mà. Perquè si una cosa no teníem eren manies. Com més barat i cutre millor. Res de parar-te a mirar al mirall, allí tothom era guapo i guapa, tot era perfecte, era igual si estaves prim, grassonet, si eres petit o altíssim... Tot això era superficial!
L'altre pis on hi passàvem la meitat del temps era el pis de les extremenyes: Rocío, Silvia i Sara. Totes juntes formàvem una pinya.
En fi, que ha plogut molt des del curs 2002-2003, però el contacte és viu encara. Algunes ja s'han casat i hem anat a les seves bodes.També hem fet vàries quedades entre Madrid i Barcelona per veure'ns. Intentem quedar una vegada a l'any, i de moment ho estem complint.

UNA ABRAÇADA ENORME A TOTES!





ERASMUS 2002-2003 SALERNO (ITÀLIA)

dissabte, 15 de desembre del 2012

EL GUAPO D'EN GREY!


40 milions de còpies venudes a tot el món, i Hollywood en guerra per a veure qui es queda amb els drets per fer-ne la versió cinematogràfica.
És un monument a com s’ha de fabricar com xurros un bestseller sense el menor valor literari ni artístic.

Fa quatre mesos que vaig sentir a parlar per primera vegada de Cinquanta ombres de Grey. Un dia a la piscina parlant amb unes noies de llibres me’l van anomenar. Els va estranyar que no el conegués, però la veritat és que no n’havia sentit pas res fins al moment. La meva vena investigadora va fer que em posés les piles per esbrinar perquè era tan famosa aquesta trilogia... Vaig comprar el primer llibre i no us enganyaré, em va enganxar tant que en 4 dies el vaig llegir. Unes 600 pàgines foses en un tres i no res. Després del primer va venir el segon, però aquest ja no va ser el mateix. Em va costar un horror acabar-lo, però finalment el vaig acabar (em costa molt deixar un llibre a mitges tot i que no m’agradi...). Una de les coses que em va copsar més va ser la manera com explicava les relacions que mantenien els protagonistes, tot luxe de detalls i més detalls... Al final arriba un moment que tan sexe col·lapsa i cansa, almenys a mi em va passar, suposo que per això el segon llibre se’m va fer tan pesat (també pel paper de dona amb poca sang de l’Ana, que no era capaç de pensar per ella sola). He sentit comentaris de dones que l’han llegit i estan encantades perquè han tornat a gaudir del sexe amb les seves parelles i marits, i que la natalitat ha augmentat (tinc els meus dubtes, igual que diuen que és un llibre de dones... no ho penso pas).
L’argument de l’obra el coneix tothom, de fet no deixa de ser un tòpic, noia s’enamora de noi, però és una relació complicada, per tant això resulta amor impossible. I ja sabeu que les coses més impossibles i difícils són les que ens agraden, som tossuts per naturalesa i quan et diuen això no és per tu que et farà mal, nosaltres ens hi aboquem de cap.
Se l’ha etiquetat de moltes maneres, i una de les etiquetes més sonades ha estat la de “porno per a mames”, per l’èxit que ha tingut  entre les lectores de més de 35 anys.
La idea de sotmetre’s als desitjos d’un jove guapíssim, intel·ligent, interessant i multimilionari són infinits. ¿Quantes de vosaltres no us heu enamorat del Christian Grey i us heu imaginat mil cops que éreu les protagonistes de la novel·la? L’autora de fet no fa res més que fer-ne propaganda d’aquest home. No para de recordar-nos lo guapo, sexy i intel·ligent que és.
Cadascú té el seu model de Grey al cap, però totes hem estat Anastasia en la nostra imaginació. Qui no ha tingut un Grey a la seva vida? Quan dic un Grey vull dir algú que t’ha cuidat, t’ha fet sentir especial, t’ha dit que t’estima, algú que només pensa estar al teu costat, que gaudeix amb tu, que res és més important que tu... El problema és que aquest Grey té un passat fosc que fa que la història és compliqui i més sabent que la protagonista mai s’havia enamorat. L’impacte que causa en ella és tan gran que ella accedeix a ser la seva submisa i  a acotar les seves ordres. Sempre amb mil dubtes al cap, perquè ella sap que s’ha enamorat i que ell li farà mal, perquè vol més que un simple contracte, vol algú que l’estimi com ella l’estima. Hi ha moments en què l’actitud d’en Grey fa ràbia, és masclista i molt egoistai ella no reacciona amb criteri, sinó que sempre fa el que ell vol. Tot i així l’escriptora sempre s’ho fa venir bé per defensar-lo i exculpar-lo per aquest passat fosc que té, que ha estat el causant de convertir-lo en la persona que és ara. En Grey tot i que sembli impossible empatxa molt.

En fi que si voleu passar l’estona és un llibre que està bé, però per aquells que busqueu bona literatura no és el llibre adequat.


dilluns, 3 de desembre del 2012

UNA MOTXILLA PER A L'UNIVERS


Fins fa uns mesos enrere no sabia qui era l’Elsa Punset, recordo que la vaig escoltar per primera vegada en una entrevista que li van fer a la televisió (no sé ni quin programa era ni quina canal), però recordo que el seu cognom em va cridar l’atenció, perquè vaig pensar que devia ser parenta de l’Eduard Punset. Només el cognom ja va fer que no canviés de canal per escoltar el que diria sobre el llibre que acabava de publicar. El que va dir em va cridar l’atenció, però sobretot el que més em va sobtar va ser tal com ho va dir. Estava allà asseguda amb una mirada d’àngel i parlava amb una naturalitat i una tranquil·litat… Semblava tot tan fàcil…  Com és de gran el món i que insignificants som... Era tan lògic el que deia i a la vegada tan difícil de fer o de controlar, que vaig pensar que havia d’aconseguir el llibre i llegir-lo. La veritat és que el vaig tenir tres cops a les mans i no va ser fins a la tercera que el vaig comprar, perquè precisament em va caure als peus i vaig tenir la sensació que era una d’aquelles senyals de les que parlava l’Elsa i llavors vaig saber sque havia arribat l’hora.
L’autora ens proposa 21 rutes. Cada una d’elles parla de diversos sentiments: la por, l’amor, el plor, la inseguretat, la imaginació, les supersticions, la creativitat, el riure, la mentida, la bona sort…
La primers ruta que enceta el llibre, l’autora destaca la importància de les abraçades, quant amor necessitem? Com sorgeix la química? La segona parla dels gestos que expressen i consoliden l’amor, de l’explicació científica de la química del primer petó… I així passant pel desamor i la pèrdua d’un ésser estimat, els laberints de la nostra ment (que moltes vegades no ens deixen veure més enllà i impedeixen que puguem avançar). Estem atrapats ens la nostra visió subjectiva del món. El cervell està dissenyat per interpretar de certa manera senyals que rep dels sentits. Com gestionem les emocions negatives com la tristesa, la ira… La part més emocional de la ment s’apodera de nosaltres en detriment de la racional. La sisena ruta parla dels canvis de rumb. Els éssers humans necessitem estabilitat, tot i que molta pot significar la nostra renúncia a utilitzar les nostres capacitats i la nostra creativitat, i que ens tanquem en un paper i en un guió après en la nostra infantesa i que potser no és el que ens fa feliç. Moltes vegades per por a arriscar-nos o no sé ben bé a què, ens deixem escapar coses realment importants.
Així cada capítol se centra en una ruta diferent i en un aspecte diferent passant per la interacció del nostre món interior i exterior, la por a no ser ningú als ulls dels altres, què ens fa creure cada dia en què hi ha moltes coses positives que ens esperen i que no hem descobert encara, la felicitat en una rialla (segons els científics és una forma de tocar la felicitat), el llenguatge secret de les persones, parlar en públic, la felicitat interior…
Són moltes les emocions i molt diverses, però hi ha una cosa demostrada pels estudis, i és que les persones són més felices quan es concentren en viure el present. No sé perquè ens arrelem al passat o al futur, pensant en el que podrà  passar o en el què podia haver passat… Molts cops ens convertim en esclaus del passat i en arquitectes del futur sense passar pel present que és on realment vivim. Quan som petits i ens imaginem què serem o com serem quan siguem grans, o fins i tot què esperen de nosaltres, ens venen moltes històries a la ment, però cap d’elles s’assembla al que tenies planejat; de fet fer plans no serveix de res, perquè la vida et pot canviar en un obrir i tancar d’ulls. Si una cosa he après  amb el temps és a no fer plans a llarg termini, i si els faig fer-los a curt termini, perquè no saps mai cap on bufarà el vent. Viure el present és el vertader repte i encara que resulti difícil d’assumir, la ment humana té potencial per sortir del cercle viciós de les programacions inconscients negatives. S’ha de viure amb plena atenció, amb la capacitat de centrar-se en el moment present, gestionant les divagacions de la nostra ment cap al passat i cap al futur.
Un bon amic m’enviava aquesta cita de William Shakespeare que crec que resumeix perfectament tot el que acabo d’escriure en aquet article. “Sempre em sento feliç, saps perquè? Per què no espero res de ningú, esperar sempre fa mal. Els problemes no són eterns, sempre tenen solució, l’únic que no es pot resoldre és la mort. La vida és molt curta, per això estima-la, sigues feliç, riu sempre i viu intensament. Abans de parlar ESCOLTA. Abans d’escriure, PENSA. Abans de fer mal, SENT. Abans de donar-te per vençut, LLUITA. Abans de morir, VIU!”





diumenge, 25 de novembre del 2012

CÓRRER O MORIR

En la vida arriba un dia que has de decidir quin és el tren que has d'agafar, i una vegada hi has pujat no pots pensar què passaria si n'agafessis un altre. Sigues valent. Un fora de sèrie. Un heroi. Una persona extraordinària. Kilian Jornet és l'actual campió mundial de skyrunning, una de les proves físiques més dures del planeta. Ha pujat i ha baixat el Kilimanjaro més ràpidament que cap altra persona al món. Ha fulminat tots els rècords mundials en cada repte que s'ha proposat: l'Ultra Trail de Mont Blanc, la Transpirenaica, la volta al llac Tahoe... Els esports sempre m'han agradat en general, però reconec que en el món de la muntanya sóc una pardilla total. No obstant, poc a poc vaig començar a sentir el nom de Kilian Jornet i sobretot després del famós anunci d'aigua alguna cosa em va encuriosir sobre aquest personatge. No entenia molt bé que feia a la muntanya fins que algú m'ho va explicar. De cop i volta el nom del Kilian va començar a sonar i el veies a tot arreu... fins que va ser el convidat de l'Albert Om al seu programa. Després d'escoltar-lo vaig saber que hi ha una altra manera d'entendre la vida, quin noi més senzill i ple de valors... L'endemà vaig agafar el seu llibre i vaig començar a llegir-lo. M'ha agradat, el llibre. M'ha sorprès. 3 anys! i el tio ja feia curses d'esquí de fons! Actualment no arriba als 25 anys i es capaç de correr quasi 300 km de cop, i de creuar els Pirineus en 8 dies (als 10 anys ho van fer en plan familiar i amb 42 dies) i amb 6 anys ja tenia el seu primer 4000. És un fora de sèrie. Hi ha coses del llibre que m'han fet gràcia (d'altres que se m'han fet més pesades) hi ha diversos moments, per exemple, on explica la música que porta dins l'iPod i que l'acompanya a les curses per a donar-li força i ajudar a desconnectar del món. Concretament em va fer gràcia quan explica que en una cursa es va deixar l'iPod i mira de recordar ell mateix les cançons. El que passa és que clar, que només solem recordar la tornada de la cançó. I diu: "Si es tractés d'una cursa de tres o quatre hores (...) però si en portes una vintena, imagineu-vos l'estat dels nervis en repetir milers de vegades Ooh life... is bigger... is bigger and... nanana na nanna nana... losing y religion" (...) i la resta fa vint hores que intento descobrir que dimonis deia" Tot el que intentem inculcar sobre la cultura de l'esforç crec que es veu en el llibre. En Kilian és un lluitador, és valent i té les coses molt clares, ell ha triat aquest tipus de vida perquè el fa feliç i és el que li agrada... Hi ha moltes persones que no són capaces de descobrir en tota una vida què és la felicitat perquè no han tingut la valentia d'escollir i de descobrir! Aquí teniu algunes de les seves frases: 1. "Quan corres tantes hores saps que el dolor arribarà, has d'aprendre a conviure-hi". 2. "El córrer llargues distàncies és un exercici d'enganyar la ment. La primera eina és el paisatge, però arriba un moment que tot ho veus igual Llavors t'has d'inventar històries, buscar l'èpica, i limitar els teus sentits perquè només et serveixin per tirar endavant. Jo he tingut un ós a un metre i no li he fet cas." 3. "A la muntanya, si ha nevat fa poc et pot baixar una allau. He tingut amics guies que els ha baixat una allau i s'han mort. Ha d'aprendre a conèixer-la. La muntanya no és per anar-hi en contra. L'has de tractar amb respecte. Té una ànima, no es pot explicar però ho sents. I hi ha dies que et vol mal." 4. "És un problema de la societat si mitifica els esportistes. Jo el que faig és el que m'agrada, intento fer la meva professió tan bé com puc." 5. "El dòping no és pel pressing mediàtic o de la competició. És un problema de saber què vol cadascú d'un mateix. No té sentit dopar-te per superar-te, és enganyar-te tu mateix." 6. "Si no et costa aconseguir alguna cosa, no en gaudeixes igual." 7. "Abans d'enamorar-te de mi t'has d'enamorar de la muntanya. Si una noia em demanés que triï entre ella i la muntanya, és que no em coneix gaire. Conèixer noies aquí no és fàcil. A la muntanya de dones poques i d'isards, els que vulguis." 8. "Políticament, estic molt desil·lusionat. La política és un circ, un joc entre ells, màrqueting pur. Jo sóc d'esquerres i seria verd, perquè m'agrada la natura, però no he trobat un partit amb el qual em pugui identificar." 9. "Si tingués un fill, intentaria transmetre-li el meu amor per la muntanya, però per a mi el frcàs seria que no seguís el seu camí, i que fes muntanya encara que no li agradés." 10. "No és que no m'importin els diners. Tots en necessitem, som dins del sistema. Però és més important utilitzar els diners per aconseguir temps que utilitzar el temps per aconseguir diners.

TENS GANES DE LLEGIR?

Fa gairebé quatre anys que no publico res en aquest blog. La veritat és que quan el vaig crear va ser per una finalitat concreta, el club de lectura del nostre poble. El club va tenir poca vida i el blog va quedar oblidat en un racó... Ara després de pensar-ho he decidit compartir la meva passió pels llibres i la lectura. Perquè escrivint un se sent més lliure que mai!

dijous, 9 d’octubre del 2008

L'ANY RODOREDA A PUNT DE TANCAR-SE




Demà dia 10 d'octubre es compleixen 100 anys del naixement de Mercè Rodoreda, segurament l'escriptora catalana més important del segle XX. Molts han estat els actes que s'han celebrat al llard d'aquest any i que acabaran aquesta tardor: des de la traducció de les seves obres al castellà amb Edhasa fins a la celebració a Madrid de l'exposició "Rodoreda mirall de llengües", passant per lectures públiques de fragments de les seves obres. Un homentage merescut.