OLOR DE COLÒNIA, Sílvia Alcántara

M'agraden les històries que recreen petits universos amb detall, els descriuen i et transporten i et fan sentir que n'ets testimoni directe. Gràcies a l'escriptura de l'autora en aquesta novel·la vius i sents  com ho feien els habitants de la colònia. 

Un gran incendi trenca la monotonia de la Colònia. Els magatzems cremen pels quatre costats. El fum ho empudega tot. La sirena sona sense parar, tothom és al carrer. La lluita per salvar la fàbrica és desesperada. Per fi una veu crida: ja no hi queda ningú! Es dóna per apagat el foc, i amos i treballadors van a l'església en acció de gràcies. Realment no hi quedava ningú?

Olor de colònia és una novel·la de ficció, però basada en fets viscuts per la pròpia autora que va néixer i créixer en una colònia tèxtil del Llobregat. Així, dels records teixeix el dia a dia a la colònia. Un incendi dóna el tret de sortida, hi mor l'escrivent i això fa que les relacions de poder es reorganitzin dins la colònia. La vídua, la Teresa, i els fills es veuen obligats a deixar el pis perquè l'ocupi el nou comptable. A partir d'aquí la història de la colònia es va bastint. Un món tancat, de classes, amb un paper destacat de l'església amb el mossèn i el convent de monges. Dels senyors, del director i de la classe obrera que viu al toc de les sirenes i amb el tac-tac dels telers. Un món on els nens i les nenes corren i juguen a l'aire lliure, van a l'escola, però una presó quan fan 14 anys perquè el seu camí és el de la fàbrica. A poc a poc es van desgranant tot un reguitzell de personatges i vivències, dues germanes solteres, la Cèlia una jove rebel que vol trencar amb el seu destí, amors i desamors, fills secrets, minyones, majordoms. Una representació del món en petit, el món de la colònia.

Es tracta d'un llibre molt descriptiu i amb moltíssims personatges. Està dividit en tres parts i un epíleg, separades cadascuna per alguns anys de diferència. Al llarg del temps, es van descobrint les relacions entre els caràcters i la troca s'embolica considerablement. La novel·la fa que estiguis atenta perquè hi ha salts constants d'un personatge a l'altre, sense previ avís. La narració està escrita en primera persona, des de la perspectiva del personatge que parla. Sovint es descriu més aviat el que pensa i com viu les situacions el propi personatge, o els records que té. És precisament a través d'aquests personatges que l'autora tracta molts subtemes com les relacions personals, les rancúnies i el prejudicis, la submissió i el despotisme, les enveges i el suport entre veïns, la vida compartida i la vida secreta de cada individu, les pors, les mancances i els desitjos d'una societat tancada dins uns paràmetres estrictes.

És una gran llibre, d'aquells en què el lector queda atrapat  fins a l'última pàgina de la novel•la, punyent com la vida dels seus protagonistes, amb un final sorprenent i sense concessions. 

"I a la cantonada d'un dia qualsevol, hi va trobar el calaix de l'oblit, i es resignà a guardar-hi les preguntes sense resposta."

P.S.  Aquí us deixo un tast de la minisèrie que comença demà dilluns.

http://www.youtube.com/watch?v=9fjVfNua7go

CIUTAT OBERTA, TEJU COLE

Ciutat oberta és una excel·lent novel·la d'idees, elegant, consistent, que fuig de simplificacions ingènues. És quasi un reportatge en el que la mirada del narrador  funciona com una càmera fotogràfica mentre la seva veu ens posa en contacte amb les veus d'uns personatges que afronten tots un problema comú: el de la coexistència pacífica i enriquidora de diferents cultures en ciutats com Nova York o Brussel·les, obertes a una experiència que continua comportant perills com l'exclusió xenòfoba o el rebuig racista. 

A més a més és una novel·la repleta de referències culturals, des del cinema de Coppola, de les pintures de Vermeer a Goya, de l'obra de Coetze a la de Roland Barthes, de Mahler a Bach.

La de ciutat oberta sembla una bona metàfora per pensar les tensions de la ciutat contemporània, tal com ho demostra la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà d’origen nigerià Teju Cole. En l’obra, un jove psiquiatra nigerià que està fent la residència en un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. El rerefons de la novel·la, molt difuminat però present, són els atacs a les Torres Bessones, i moltes de les pàgines del llibre recullen les reflexions del protagonista sobre la identitat i la diferència, el pes sovint invisible de la història, la por a l’altre i la solitud de la vida urbana. 

Julius, el narrador, és psiquiatra resident en un hospital de Nova York, i tant el seu treball intens com una recent ruptura sentimental el porten a buscar un cert equilibri passejant pels carrers d'una ciutat que li ofereix un paisatge humà tan homogeni en la seva marginalitat com variat en la seva procedència. Ell paseja, observa i reflexiona: sobre la necessitat del poble americà de completar el dol per l'11S, sobre les conseqüències de la ferotge descolonització americana i el comerç d'esclaus, sobre la teoria dels signes de Paracelso, segons el qual existeis una relació d'aparença exterior de les persones i de la seva vida interior, o, d'una manera més general, entre els símptomes externs i les realitats subjacents. Però Julius també recorda la seva adolescència a Lagos, la ruptura amb la seva mare.

 Tal com es fa palès a la novel·la, l’expressió “ciutat oberta” és terriblement ambivalent. Si bé en un primer moment sembla suggerir una invitació amable a formar part d’una ciutat cosmopolita i diversa, a viure i conviure en les seves places i carrers, aviat es fa manifest l’origen bèl·lic de l’expressió, el conflicte i la tensió que li són inherents. En temps de guerra, una “ciutat oberta” és aquella que decideix no oposar resistència a l’enemic i es deixa ocupar per tal d’evitar danys a la població civil i pèrdua del seu patrimoni. Una ciutat oberta també és, llavors, tot i que sembli contradictori, una ciutat ocupada, envaïda, una ciutat que es rendeix davant la superioritat de l’altre o bé davant el reconeixement de la inutilitat de plantar batalla.

Aquest doble sentit, aquestes perspectives en conflicte, serveixen a l’autor per plantejar un bon grapat de qüestions relacionades amb la diversitat, la immigració, la violència, el conflicte, la pervivència de les fronteres i la convivència a la ciutat. En el seu deambular, Julius, el protagonista de Ciutat oberta, visita un camp de detenció d’immigrants il·legals, es baralla amb el seu propi passat (la seva mare és alemanya, el seu pare nigerià), conversa sobre filosofia amb un marroquí seguidor de Malcolm-X a Brussel·les o escolta la història de fugida i opressió d’un vell immigrant haitià a Manhattan.

L’autor, Teju Cole, encarna bé aquestes contradiccions, segurament en la seva vessant més fecunda. Fill de pare i mare nigerians, va néixer als Estats Units però va viure a la ciutat de Lagos la seva infantesa per tornar a estudiar als Estats Units amb 18 anys. 

Aquí teniu dos enllaços del PAÍS CULTURA que parlen sobre la novel·la.

http://cultura.elpais.com/cultura/2012/09/11/actualidad/1347360587_071334.html

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/09/26/quadern/1348673799_277354.html

FENT EL CAMINO DE SANTIAGO (1ª PART)

PRIMERES IMPRESSIONS 

Ahir a la nit vam arribar de la nostra aventura caminadora. Després d'estar 11 hores tancada al tren vaig tenir una mica de temps per ordenar el que havia passat aquests 9 dies des que vam marxar de casa.

Aquest matí he anat a comprar i la gent em preguntava què tal, com havia anat... Ufff llavors m'he aturat un moment i he pensat, és que el camino és molt camino, i de sobte han tornat a sorgir tota una sèrie de records, de sentiments, de sensacions... tots ells passant com una pel·lícula dins el meu cap.

Han estat 9 dies de compartir moltes coses, de força, de companyerisme, de voluntat, de dolor, de recordar, de tancar portes i obrir-ne de noves, de reflexionar, de pensar, d'escoltar, de conèixer gent, de silenci... El Camino engloba tota una sèrie de coses que el fan molt especial. És una d'aquelles coses que crec que tota persona hauria de fer més tard o més aviat, i que per moltes paraules que intentis posar-li és impossibe descriure'l bé, s'ha de viure.

De fet la nostra vida no és res més que un camí on ens perdem moltes vegades, on no trobem les fletxes que ens indiquen cap on hem de tirar, llavors ve la por, els nervis i...  Però el camí et dóna una lliçó, sempre hi ha fletxes grogues que ens indiquen el camí, però a vegades ens costa veure-les perquè no ens hi fixem bé.

Una de les coses que més por m'ha fet és el dolor que podem arribar a experimentar... Un dels dies recordo haver arribat a Samos i no podia caminar pràcticament. Em vaig espantar tant, que pensava que el camino s'havia acabat per mi. Tenia un dolor tan gran als genolls... Però és llavors quan escoltes als teus amics, aquells que fan el camí amb tu i que t'animen i fan que el dolor ja no sigui tan gran. Penses en el que estàs compartint i que has compartit amb aquestes persones que et van donant suport. Sempre vas trobant gent pel camí que t'anima també, i que fan els quilòmetres més entretinguts... Moltes vegades són converses inconnexes, però que et donen força.

Ningú s'escapa del dolor durant el camí. Resulta impossible caminar més de dos dies i no notar que el nostre cos se'n resenteix. Llavors l'hem d'escoltar, adaptar-nos i parar si es necessari, l'hem de cuidar més, hem de modificar el ritme si fa falta. És així com entenem el que ens costarà el camí. I així també gaudim a l'acabar cada etapa i veure que has estat capaç i que l'has superada. Sents una satisfacció interior que et fa crèixer i seguir endavant, sempre endavant. És el mateix que la vida, a vegades ens passen coses amb les que hem d'aprendre a caminar, coses que nosaltres no triem i que hi són, però el més important és no deixar de caminar mai, com diu la Patri sempre endavant.

CAP A SANTIAGO A PEU!

" La carretera no tiene sentido en si misma; el sentido sólo lo tienen los dos puntos que une. El camino es un elogio del espacio. Cada tramo del camino tiene sentido en sí mismo y nos invita a detenernos. La carretera es la victoriosa desvalorización del espacio, que gracias a ella no es hoy más que un simple obstáculo para el movimiento humano y una pérdida de tiempo."

Milan Kundera

Falten exactament unes 31 hores per a què comenci la nostra aventura cap a Santiago de Compostela. Fa gairebé uns 7 o 8 mesos que amb l'Anna ho vam estar parlant, hi podríem anar a l'estiu, ens podríem aventurar... i mica en mica ens vam anar animant. Finalment no som pas dos les que marxem, sinó que encara s'han apuntat 3 persones més, ueueueu que bé!!! De ben segur que ens ho passarem de conya i que en tindrem moltes de coses per explicar.

Bé com us he dit abans queden unes 31 hores perquè agafem el tren des de Lleida direcció a Ponferrada (on començarem a caminar). La idea és fer 7 etapes i arribar a Santiago divendres 16 d'agost.

Les etapes que farem seran:

 Ponferrada - Vilafranca del Bierzo

Vilafranca del Bierzo - O Cebreiro

O Cebreiro - Samos

Samos - Portomarín

Portomarín - Palas de Rei

Palas de Rei - Arzúa

Arzúa - Santiago de Compostela

Però durant tot el trajecte que hem de fer moltes són les nostres incerteses... sobretot respecte als nostres peus. Hem escoltat un munt d'anècdotes de molts peus diferents, i cadascú et dona diferents consells. Al final ja no saps que et pot anar millor als teus peus, lo important és actuar abans que surti el mal, per tant hem de ser previsores i intentar resguardar els peuets abans que comencin a sortir ampolles. Portem de tot, des de dits ortopèdics, a vicsvarup (no sé com s'esciu), compeeds per totes les parts dels peus, vaselina, mitjons sense costures, esparadrap... En fi ja us contaré com ha anat el tema peus. Un altre punt clau és el pes de la motxilla.. Ufff com menys pesi millor perquè això de portar damunt la casa mentre camines... A veure les nostres esquenes com ho aguanten.

Una altra cosa que m'inquieta bastant és això de pensar en un propòsit. Diuen que tot peregrino es fa un pròposit en aquesta travessia. Hi he pensat bastant, però encara no m'he decidit.. Només sé que fa molt temps que tinc moltes ganes de fer aquest camí i que el gaudiré al màxim. Això d'anar cap a allò desconegut i improvitzat fa ja que el viatge en si sigui especial i sobretot de ben segur que serà ben diferent de tots els viatges que haguem pogut fer fins ara.

Gaudir del camí, de la companyia, de la natura, de tot allò que veurem i no hem vist mai... En fi, gaudir de cada instant que ens ofereix la vida!

TRES METROS SOBRE EL CIELO Y TENGO GANAS DE TI

No són pas dos gran pel·lícules, són dos versions de dos llibres bastant pastelosos d'en Moccia; però no es pot negar pas l'emoció que deuen sentir les noies adolescents al veure-les. Mmmm una vibració total en tots els sentits. Amor, llibertat, joventut, aventura, il·lusió, tristesa, límits, normes, emoció, festa... I molts noms i adjectius que podrien classificar aquestes pelis. Però tot i que semblen ser dos pelis o dos llibres per adolescents... en el fons la seva temàtica es ben aplicable a totes les edats. 

I ara us deveu preguntar perquè he escollit aquests vídeos per posar la blog no? Doncs perquè és perfecta, sobretot la segona (Tengo ganas de ti) per parlar de les segones oportunitats... I de fet només hem d'obrir els ulls al món, perquè si no els obrim ens perdem moltes coses que passen desapercebudes.

"Querida Gin ... tonic, es el momento de escribirte lo que nunca fui capaz de decirte, aunque sea tarde. Escribir en una carta lo sucedido, en una carta que no te voy a mandar, que no vas a recibir nunca, que como tu me enseñaste en cuanto acabe de escribirla, la quemaré. Mis sentimientos se pondrán a leer y así el dolor ... como decías tu, ya no se queda tan dentro. Esta vez sólo quiero ser claro, sería un imbécil sino gritara que me he equivocado contigo, que la he cagado pero bien des del principio, que he intentado avanzar sin apartar antes las cosas que me lo impedían; agarrado al pasado, mirando hacia atrás, queriendo olvidar pero sin parar de recordar... Que locura GIN! Empeñado en quedarme ahí, ni en un lado ni en otro, sin perdonar sin perdonarme, sin avanzar. ¿Dónde está el secreto del futuro Gin? Puede que esté en fijarse bien y en avanzar, mirar más cerca, más, tan cerca que lo borroso se vuelve nítido, se vuelve claro... hay cosas que pasaron antes, mucho antes. No quiero esperar milagros, sólo que las cosas pasen o no, sí, no, sí , no... Ahora lo tendría claro, pero ahora ya no depende de mi, sino de ti. 

Te quiero."

El monjo que es va vendre el ferrari, Robin Sharma

Què és el que realment importa a la vida? Com aconseguir el que desitges? Com seguir lluitant pels teus somnis després de caure i caure?

És un llibre molt curtet que fa pensar en vàries coses, si més no mentre el llegeixes, perquè després l'espècie humana tendim sempre a la negativitat... 

En onze pàgines el protagonista de la història, un super advocat de prestigi, obsessionat per la feina i els diners sofreix un infart.

Això li provoca una crisi espiritual i després d'això decideix que la seva vida ha de canviar. Ho deixa tot, ven el seu Ferrari (tan metafòricament com literalment) i se'n va a l'Índia on aprèn a millorar

la seva manera de vida gràcies a la seva convivència amb uns monjos que es troben en un lloc recòndit en unes muntanyes d'aquest país. A partir d'aquí en Julian comença a valorar i a veure què és el que realment importa en aquesta vida i la fragilitat que ens envolta.

No és un llibre d'acció, sinó que més aviat és un llibre lent,  però que invita a la reflexió amb frases que l'autor va deixant anar al llarg del llibre. 

" Si et manca alguna cosa a la vida, és perquè et manca alguna cosa a la ment"

"Quan vences les teves pors, conquereixes la teva vida"

"Qui planta un pensament, recull una acció. Qui recull una acció planta un hàbit. Qui planta un hàbit recull el seu caràcter. Qui recull el seu caràcter recull el seu destí."

LA INSOSTENIBLE LLEUGERESA DEL SER, Milan Kundera

"Hace siete años se produjo casualmente en el hospital de la ciudad de Teresa un complicado caso de enfermedad cerebral, a causa del cual llamaron con urgencia a consulta al director del director del hospital de Tomás. Pero el director tenía casualmente una ciática, no podía moverse y envió en su lugar a Tomás a aquel hospital local. En la ciudad había cinco hoteles, pero Tomás fue a parar casulamente justo a aquel donde trabajaba Teresa. casualmente le sobró un poco de tiempo para ir al restaurante antes de la salida del tren. Teresa casualmente estaba de servicio y casulamente atendió la mesa de Tomás. Hizo falta que se produjeran seis casualidades para empujar a Tomás hacia Teresa. como si él mismo no tuviera ganas."

Fa dies que no em puc treure el títol d'aquest llibre del cap i penso que postser ha arribat el moment de dedicar-li una reelectura. El vaig llegir per primer cop fa uns cinc anys quan estudiava a la UB i em va encantar. Em va costar una mica d'entrar-hi, però després no em va deixar pas indiferent.

Però no és pel llibre en si, ni per la història que explica, sinó és el títol en si mateix el que em té totalment captivada, pel que significa "l'insostenible" (lo insoportable en castellàI), lleugeresa del ser, fragilitat de l'ésser humà. Sí, és aquesta fragilitat que de vegades es fa tan insuportable, tan insostenible, i més encara quan persones del teu voltant no poden fer front a aquesta fragilitat i es trenquen i desapareixen. Davant d'això  és inevitable pensar en aquelles persones que no hi són, ja sigui perquè han mort o perquè senzillament s'han quedat pel camí del record i ja no en formen part. 

És cert que tant la mort com les malalties et fan adonar d'aquesta lleugeresa, que la vida és massa curta i bonica per perdre-la amb futilitats absurdes i que cal aprofitar intensament cada moment del present, perquè és irrepetible, i un cop escapat mai més podrem recuperar. I si no ho aprofitem, què ens queda? No res.

Aquesta és una història d'amor, de gelos, de sexe, de traicions, de mort i també de les vileses i paradoxes de la vida quotidiana de dos parelles, els destins de les quals s'entrellacen irremeiablement. Guiat per l'astúcia de Kundera d'explicar amb una claredat brillant, el lector penetra fascinat en la trama complexa d'actes i pensaments que l'autor va teixint amb una diabòlica delicadesa al voltant dels personatges. El lector es converteix en un personatge i a la vegada en tots els personatges també. És una novel·la dirigida al cor, però també al cap del lector. Raó i sentiment es fusionen en un tot. La gelosia de Teresa per Tomàs, l'amor tossut d'aquest per ella oposat al seu desig d'estar amb altres dones, l'idealisme líric i cursi de Franz, amant de Sabina, i la necessitat d'aquesta, amant també de Tomàs, de perseguir incansablement una llibertat que només  la condueix a la insostenible lleugeresa del ser.

Bé, això és la història, perquè el llibre parla demolt més. Kundera, un txec simpatitzant amb els comunistes, ens parla del drama social viscut al seu país davant la invasió russa. Ens mostra doncs un món complexe ple d'interaccions socials i polítiques que generen problemes existencials a moltes persones. Inclús la casualitat està dins mateix de les possibilitats que ens planteja l'autor, sense ella no hi hauria història. L'home és lleu, el seu pes no és res comparat amb tot el que l'envolta.

Kundera mai perd la sencillesa de les seves paraules i ens porta agafats de la mà pel camí de la vida dels personatges. Els seus personatges estan vius i aconsegueixen que ens involucrem amb ells. Quan obrim el llibre, són les seves vides les nostres, i quan el tanquem, ens acompanyen les seves reflexions.

"...Se enfadó consigo mismo, pero luego se le ocurrió que en realidad era bastante natural que no supiera que quería: El hombre nunca puede saber que debe querer, porque vive solo una vida y no tiene modo de compararla con sus vidas precedentes ni de enmendarla en sus vidas posteriores. No existe posibilidad alguna de comprobar cual de las decisiones es la mejor, porque no existe comparación alguna. El hombre vive todo a la primera y sin preparación. Como si un actor representase su obra sin ningún tipo de ensayo. ¿Pero que valor puede tener la vida si el primer ensayo para vivir es ya la vida misma? Por eso la vida parece un boceto. Pero ni un boceto es la palabra precisa, porque un boceto que es nuestra vida es un boceto para nada, un borrador sin cuadro..."