ALEA IACTA EST (C.F.SOSES FEMENÍ)

Aquest cap de setmana estic molt inspirada i no dono a l'abast a escriure tot de coses que em passen pel cap i que no puc deixar d'explicar. Ha estat un cap de setmana molt intens, amb molts sentiments a flor de pell... 

Ahir a la nit vam tancar una nova temporada del Soses Femení amb un sopar, però no va ser un sopar qualsevol, era un sopar de comiat, però tampoc un sopar de comiat qualsevol, no, no era l'adéu al Bieto. El Bieto ha estat al nostre costat des que vam començar ara farà 8 anys aquest projecte. Ell com molts de nosaltres va ser dels primers. El va veure néixer i crèixer i se'l va fer seu, va aprendre a estimar-lo i a cuidar-lo. Els records són infinits, perquè d'anècdotes ni ha moltíssimes.

Bieto durant aquest temps ens has aportat moltes coses i et volem agrair molt especialment la teva dedicació. Has estat clau i molt especial per a nosaltres. Una persona que ha estat al nostre costat, que ens ha ensenyat molt, que ens ha entès i comprés (perquè tots sabem la dificultat que té portar un equip de dones…), una persona que ens ha fet riure i amb la qui hem compartit molts moments. Gràcies per transmetre’ns la il·lusió que vas posar en aquest projecte, gràcies per confiar en nosaltres, gràcies per les teves lliçons, gràcies per fer-nos riure quan més ho hem necessitat, gràcies per animar-nos, gràcies pel teu optimisme que més d’un dia ens ha fet veure la llum en un partit molt fosc, en definitiva MOLTES GRÀCIES BIETO!

Marxes, però no ho fas amb les mans buides, ho fas amb una maleta plena de records i d’experiències que t’acompanyaran sempre. Ha estat un llarg viatge ple d’aventures i de coneixences que ben segur mai oblidaràs, igual que nosaltres mai oblidarem aquests anys que has estat el nostre mestre, aquell qui ens va ensenyar a lluitar fins al final i a no rendir-nos mai, aquell qui ens animava després d’un mal partit i sobretot aquell qui ens va ensenyar que el vestidor era una pinya, i només així es podien aconseguir les victòries.

Esperem que això no sigui un comiat definitiu, perquè nosaltres, tant les jugadores com la Junta et volem tenir ben a prop, que ens vinguis a veure i que si mai et necessitem estaràs al nostre costat, igual que nosaltres estarem al teu costat sempre que ens necessitis.

Ha estat una temporada llarga on hi ha hagut molts canvis. Per a nosaltres la Junta tampoc ha estat fàcil, però ho hem intentat fer el millor possible. Entre tots hem tirat endavant i ens n'hem sortit. A partir d'ara doncs toca pensar en la nova temporada ja. Els que som a dins i volem continuar amb aquest llegat no oblidem mai qui som, d’on venim i cap a on anem. No deixem de banda quina és la nostra filosofia i quin és el nostre tarannà, perquè només així tirarem endavant i continuarem essent especials i sublims. Un club i un vestidor molt humà, humil, modest, però amb aspiracions a més, sempre des del respecte, el compromís i els valors que intentem inculcar.

Noies i Junta descanseu que a l’agost ens tornarem a veure!

 “Passarà alguna cosa, i des del moment en què comença a passar, ja res tornarà a ser el mateix”.

UN BON PROFESSOR/ MESTRE

Fa uns deu anys aproximadament que vaig decidir dedicar la meva vida a la docència, a ensenyar. Durant aquest temps no hi ha dia que no em pregunti si sóc o no sóc una bona professora. Moltes vegades les respostes són contradictòries, o bé perquè gasto massa autocrítica o bé perquè en algun moment d'eufòria per haver fet alguna cosa realment motivadora he perdut el nord. En tot cas crec que tots aquells ingredients necessaris per a ser-ho els tinc o això penso. 

Que el blog parli de professors, mestres o de docència en general no és una pura casualitat, sinó que més aviat ha estat ben premeditat, sobretot després de dues coses molt importants: la jubilació d'una companya i el final de curs. Totes dues signifiquen dos tancaments de dues etapes. La primera és el tancar una porta d'una vida laboral de més de 30 anys dedicada als nens i nenes. Una vida compromesa amb la professió d'ensenyar, però no només continguts, ensenyar a estimar, ensenyar valors, ensenyar actituds. I tot això amb motivació, il·lusió, respecte, esforç, empatia... L'empremta que ens deixa la Mª Teresa és molt molt gran.

La segona significa un punt i a part fins al setembre, Significa fer autocrítica de com ha anat el curs, de quines coses han funcionat, de quines s'han de millorar o canviar per al proper any...

Al meu parer, ser mestre o professor vol dir ser un transmissor de coneixements, valors i actituds.

La feina d’un mestre o professor no consisteix únicament en adoctrinar als seus alumnes en continguts escolars, en fer proves, en observar els seus alumnes per avaluar-los...

Un mestre o professor ha de : ser una figura que serveixi d’exemple als seus alumnes,  ser una persona en la que els seus alumnes confiïn, ser educador en valors i actituds amb els seus alumnes, ser una figura d’ajuda. Ha de saber motivar als seus alumnes per a què aquests mostrin interès davant un nou contingut o un ja treballat, ha de tenir els coneixements adequats, ha d’observar als nens per detectar qualsevol problemàtica, ha de resoldre els dubtes dels infants i també de les famílies, ha de saber treballar en xarxa, ja sigui amb els membres de l’escola (equip docent) o amb les famílies... Ha de saber escoltar, tenir capacitat d'autocrítica, saber adaptar-se a l'entorn, tenir en compte la diversitat...

Ser mestre o professor és estimar la professió i estimar els alumnes, sempre esperant els millors resultats pels alumnes.

Ja veieu que la primera matèria d'un professor és una matèria molt molt delicada, una matèria que s'ha d'anar moldejant per a donar-li forma, però no només a l'escola, a casa també és necessari que hi posem de la nostra part. Estem formant persones pel dia de demà, i volem que siguin bones persones, que tinguin principis, que sapiguin escollir i decidir per ells mateixos amb totes les eines que els hi hem donat, que sapiguin valorar el que tenen, que respectin i es facin respectar, que estimin i siguin estimats... Que aprenguin a no rendir-se mai i a lluitar per allò que més desitgen, en definitiva que aconseguixin fer realitat els seus somnis i que siguin feliços.

Les 25 frases cèlebres

1. L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món . Nelson Mandela
2. La gran meta de l’ educació no és el coneixement, sinó l’acció. Herbert Spencer
3. Educar la ment sense educar el cor no és educació en absolut. Aristòtil
4. La clau de l’educació no és ensenyar, és despertar. Ernest Renan
5. L’objectiu principal de l’educació és el de crear persones que siguin capaces de fer coses noves i no simplement de repetir el que altres generacions han fet. Jean Piaget
6. L’ensenyament que deixa empremta no és el que es fa de cap a cap, sinó de cor a cor.Howard G. Hendricks
7. Digues i ho oblido, ensenya’m i ho recordo, involucra’m i ho aprenc. Benjamin Franklin
8. Excel·lent mestre és aquell que, ensenyant poc, fa néixer en l’alumne un desig gran d’aprendre. Arturo Graf
9. L’educació no consisteix en omplir un càntir sinó en encendre un foc. William Butler Yeats
10. El que d’arrel s’aprèn mai del tot s’oblida. Sèneca
11. Educar un nen no és fer-li aprendre alguna cosa que no sabia , sinó fer d’ell algú que no existia. John Ruskin
12. L’art d’ensenyar és l’art d’ajudar a descobrir. Mark Van Doren
13. Jo no ensenyo als meus alumnes , només els proporciono les condicions en què puguin aprendre. Albert Einstein
14. Aprendre sense reflexionar és malgastar l’energia. Confucio
15. Un bon mestre pot crear esperança, encendre la imaginació i inspira amor per l’aprenetatge. Brad Henry
16. Un mestre és una brúixola que activa els imants de la curiositat, el coneixement i la saviesa en els alumnes. Ever Garrisson
17. Educar és formar persones aptes per governar-se a si mateixes, i no per ser governades per altres. Herbert Spencer
18. El cervell no és un got per omplir, sinó un llum per encendre. Plutarco
19. Si li dónes peix a un home famolenc , el nodreixes durant una jornada. Si li ensenyes a pescar, el nodriràs per tota la vida. Lao-Tsé
20. El mestre ensenya més amb el que és que amb el que diu. Soren Kierkegaard
21. El bon mestre fa que el mal estudiant es converteixi en bo i el bon estudiant en superior.Maruja Torres
22. L’objectiu de l’educació és preparar els joves perquè s’eduquin a si mateixos durant tota la seva vida. Robert Hutch
23. La primera tasca de l’educació és agitar la vida, però deixar-la lliure perquè es desenvolupi.Maria Montessori
24. Un dels principals objectius de l’educació ha de ser ampliar les finestres per les que veiem el món. Arnold Glasow
25. El mestre que intenta ensenyar sense inspirar en l’alumne el desig d’aprendre està tractant de forjar un ferro fred. Horace Mann

-       

DESIG DE XOCOLATA, CARE SANTOS

«Com deu ser tornar a veure algú en qui has

pensat cada hora dels darrers nou anys?»

Els objectes estan plens d'històries amagades, de secrets, de confidències i tenen el poder de transportar-nos als records més profunds, dolços i amargs de la nostra vida. A través d'una xocolatera, Care Santos enllaça tres relats en tres èpoques ben diferenciades de la història de Barcelona; tots ells protagonitzats per tres dones.

«Els records no valen diners, però són el nostre tresor més preuat (...).

Hi ha gent que mataria per tenir uns records diferents dels que té.»

"Setze bocins de porcellana blanca de mides i formes diferents i un tub de pega

«d’aquella que ho enganxa tot.”

Amb aquesta frase s'inicia el primer capítol de Desig de xocolata, una clara al·lusió als trencaclosques que evidencia el paral·lelisme entre aquest joc i l'estructura de la novel·la. Perquè el relat sencer no és altra cosa que un exercici consistent a recompondre, fragment a fragment, el recorregut d'un objecte al llarg dels anys.

La peça esmicolada que es descriu en el primer paràgraf és una vella xocolatera, i allò que oculten les seves pèrdues, les seves esquerdes i el seu trencament són els oblits, les negligències i les fatalitats d’aquells qui la van posseir. Totes aquestes vicissituds que han quedat impreses en la seva pell de ceràmica són, precisament, les que vertebren l'argument. Desentranyant el sentit de cadascuna d'aquestes senyals es reviuen les peripècies que han fet possible que la xocolatera arribi fins a un pis del barri de la Rivera de la Barcelona d'avui, concretament a una estança on un dels personatges de la novel·la intenta fer encaixar tots els trossos en què ha acabat transformada.

Com si es tractés d'una projecció en retrospectiva l'autora, Care Santos, ens descriu alhora el final i el principi. Comença mostrant una primera escena de reconstrucció de l'objecte fragmentat per, tot seguit, iniciar un pla que retrocedeix, rebobinant les seqüències fins situar-nos en l'origen de l'acció.

Però aquest recular en el temps no és exactament lineal. La primera part de la novel·la recupera la història dels últims propietaris a través de parèntesi temporals en què s'alterna el present amb els anys previs a les Olimpíades. La segona s'inicia a la fi del segle XIX per, de seguida, fer irrompre un flashback que retarda el rellotge més de quatre dècades. A la tercera part, que se situa al segle XVIII, és quan els fets se succeeixen d'una manera més cronològica excepte en el final, quan apareix l'últim flashback en una escena que és, de fet, el començament de la gran aventura de l’objecte protagonista.

Tots aquests relats, a part del vincle comú de la xocolatera i, per extensió, del món de la xocolata -que s'imagina, s'olora i, fent honor al títol, es desitja-, tenen també com a punts en comú la ciutat de Barcelona i l’òpera. Les referències a llocs i personatges de la capital catalana són tan freqüents com les cites i metàfores operístiques. Això contribueix a enriquir el text, ja prou lluït gràcies a la combinació de recursos narratius que exhibeix l'autora en les tres parts de la història. A la primera hi trobem un narrador omniscient, en la següent la narració en segona persona, i en la tercera la narrativa epistolar. Veus molt dispars per accentuar el fet que expliquen vides del tot diferents. Unes vivències esvaïdes en el temps, però que han deixat la seva empremta en la vella xocolatera.

Desig de xocolata és un viatge a tres èpoques històriques en les que s’ubiquen tres relats molt diferents protagonitzats per personatges intensos i molt, molt vitals. Una novel·la coral hàbilment executada per una autora acostumada a reviure persones reals i a fer de carn i ossos les fictícies. I en aquesta aventura temporal totes elles, verídiques i imaginades, actuen mogudes per la mateixa passió encarnada en el seu ardent desig de xocolata.

LA NOSTRA GRAN BODA, ENTRE SOSES I L'ESCALA

Tres dies després del gran dia encara vénen al meu cap un munt d'imatges, sorolls, cançons... Totes elles màgiques. I és que una germana no es casa cada dia. Va ser una dia genial, especial, emotiu, una dia FELIÇ.

Si miro enrere i penso en el que ha estat la meva vida fins a dia d’avui em costa molt recordar un moment en què tu no hi siguis.

El temps ha passat ràpidament i lluny queda aquella infantesa a Soses, ser companyes d’habitació, les anades i vingudes al mas, els teus cants i balls enmig de la taula, el teu serrell punki, els diumenges a l’Hospitalet, el 124...  La qüestió és que els anys passen i la Sònia, tot i que ja no és la nena amb qui vaig compartir la infància i l’adolescència, sí que en conserva les virtuts. És una persona humil i modesta que sempre aprèn dels altres, és innocent, treballadora, senzilla, divertida, alegre, responsable, sempre disposada a ajudar quan cal. És algú que està sempre al teu costat en els millors i pitjors moments sense jutjar, una persona que estima sense condicions tot i que no sempre comparteixi la teva manera de fer i de pensar, en fi, aquesta és la meva germana petita i la meva millor amiga.

Com a totes les germanes i amigues del món hem tingut els nostres més i els nostres menys, però mai ens hem deixat soles i hem compartit moments únics i especials; estones irrepetibles,converses somiadores, rialles alegres, plors dolorosos, viatges trepidants, pèrdues insubstituïbles... Cadascun d’aquests records formen els diferents retalls de la nostra història, una història d’amor entre germanes.

Avui tanques una porta per obrir-ne una altra, estàs a punt d’encetar una nova pàgina del teu llibre personal. Una pàgina lligada a l’Ezequiel, aquell qui has escollit per a compartir la teva vida. Dues vides, les que ara s’uneixen i es forgen en una de sola per iniciar un llarg viatge ple d’amor, complicitat, tendresa i felicitat.

Us veig i denoto els vostres sentiments. Es palpen. Esperança, il·lusió, passió, èxit, constància, respecte, en definitiva, amor. Un amor que va començar fa uns anys en un passadís de Bellvitge, on la Sònia i l’Ezequiel es van conèixer. Ja heu recorregut una part del camí junts fins arribar avui, però si d’alguna cosa estic segura és que tot el que us ha fet arribar fins aquí no és res comparat amb el que us espera tenint-vos l’un a l’altre i acompanyats de la gent que més estimeu.

Finalment, desitjar-vos el millor del millor. I un últim consell si m’ho permeteu, en paraules d’un gran poeta com Kavafis:

“Desitgeu que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Que siguin moltes les matinades que la força dels vostres sentiments us portin a ports que els vostres ulls –avui- encara ignoren. Que volteu per arreu per aprendre dels que saben. Créixer junts i, sense forçar molt la travessia, per anar descobrint els bonics paisatges que us ofereix el bell creuer per aquest mar de sentiments. Aturar-se, gaudir, aprofitar i estimar cada parada, cada somriure, cada esguard. I en arribar al destí, mirar enrere i adonar-se del rics que sereu sense haver tingut mai la necessitat que el camí us enriquís.”

L'ORFE DEL CLAN DELS ZHAO

"La sorra enterra una força catàrtica que magnetitza"

“És misteriós el que ens passa amb els contes... Ens apassiona que ens expliquin històries, i com més fantàstiques i més llunyanes, i més rars siguin els noms dels seus protagonistes, més ens atrauen”

Feia temps que n'havia sentit a parlar i ja havia estat temptada d'escapar-me a Barcelona per veure-la; però per una cosa o per una altra finalment no l'havia vist. Ahir al vespre per fi vaig poder gaudir-la, sí GAUDIR-LA amb majúscules perquè em va agradar moltíssim.

L'Orfe del Clan dels Zhao no és cap tonteria. Escrita pel dramaturg xinès del segle XIII Ji Junxiang, a mi m'ha recordat força a Shakespeare, tot i que hauria de ser a l'inrevés perquè l'autor oriental va néixer quatre segles abans.

La història és tràgica amb els seus punts de èpica. Comença amb dos consellers de l'emperador, l'un malvat i l'altre molt bo —un clàssic—. El malvat es vol fer amb tot el poder i fa exterminar tots els membres del clan del bo, els Zhao, però acaba de néixer un últim nen i ordena que també el matin, però un metge, fidel servidor dels Zhao sacrifica el seu fill també acabat de néixer, canviant-lo i així mantenir la dinastia perquè quan el Zhao hagi crescut es pugui venjar i continuar la nissaga. Com es pot comprovar la trama és totalment arquetípica, però el que la fa especial i potent és el seu text.

Ignoro com escrivien els xinesos del XIII, però el que surt de la boca dels actors és extraordinari: poètic, filosòfic, èpic, tràgic, tendre, cruel... Com que la dramatúrgia és del Marc Artigau i l'Oriol Broggi, que també la dirigeix, i la versió del Joan Sellent, crec que la deuen haver acomodat —penseu que aquesta peça és més o menys de l'època del Cantar del Mio Cid— perquè les paraules flueixen d'una manera que, com ja he dit, m'han recordat Shakespeare.

 

"L’orfe és una història simple que et connecta a sentiments molt purs”

Cada personatge que entrava en escena explicava ell mateix qui era, el seus atributs i el havia fet o pensava fer. Això ha estalviat molta retòrica i de seguida ens hem pogut introduir en les parts importants. Dos músics han creat uns fons musicals que anaven encoixinant l'acció. Per a mi escoltar al Joan Garriga tocant amb l'acordió i cantant "VOLANT" ha estat un moment sublim. Però hi ha hagut un moment màgic, quan el vell metge li explica la veritat a l'orfe que acaba de fer vint anys; una conversa en un to tan baix, intencionat, que la música tapava la conversa i només veiem els moviments de les mans i l'expressió corporal. No ens ha calgut tornar a escoltar tota la història i ha estat magnífic.

El destí és un concepte real que sobrevola l’obra i la vida dels seus personatges. És una tragèdia en el sentit clàssic del terme (a més pur estil de les grans tragèdies gregues). Com a tal, té també la intenció de transmetre una conducta moral explícita. És, al cap i a la fi, una història simple. Sota tota la trama d’acció i venjança hi ha l’amor patern, el poder corrupte, l’enveja d’un home dolent cap a la bondat d’un home bo...temes globals i atemporals. Tanmateix, la fascinació que ens desperta la fantasia no és cap misteri: “Tots tenim la necessitat de volar, de sortir del lloc on som i viatjar lluny”

 

QUÈ BOIG EL MÓN!

Què boig el món que no té cap sentit, i em fa pensar no sé què hi faig aquí... 

Segur que a tots us sona, la cançó de Lax'n'busto i aquests dies encara més perquè és una de les que surt al disc de la Marató... M'encanta no puc parar de sentir-la i de preguntar-me perquè hi som aquí ara? Com pensàvem que seria la nostra vida ara mateix... Però el fragment que més m'agrada és aquell que diu: per art de màgia, refem com si res el camí contruïm a mida el destí... I de fet és així, allò que ens fa valents és la capcitat que tenim per aixecar-nos quan estem al terra i la capcitat que tenim per a reinventar-nos i tirar endavant... Tot això els hi deia als meus alumnes de 2n de batxillerat especialement, perquè l'any vinent sortiran del microclima on han estat tota la vida per xafar el món real. Però no tingueu por els hi vaig dir, sigueu valents d'afrontar el futur, però no oblideu mai d'on veniu ni qui sou.

Aquest post que l'havia pensat ahir al matí, però començant de manera diferent... Ahir al matí vaig veure una pel·lícula que em va transportar al passat i al present de cop. Era la 3ª part de l'Apartamento spagnolo (aquella peli que explica la història d'uns Erasmus que es coneixen a Barcelona). Aquesta 3ª part em va fer adonar d'on som ara mateix i de com la ficció no s'allunya gens de la realitat. Aquells joves que amb 20 anys s'havien de menjar el món ara ronden ja els 30 i els 40 i resulta que les coses han estat una mica diferents de com ells les havien pensat. Alguns han complert els seus somnis professionals, però han fracassat sentimentalment, altres lluiten cada dia per sobreviure en una ciutat que els ofega, d'altres continuen sense madurar... El protagonista està perdut en un maremàgnum dins seu, no sap cap on tirar. La dona el deixa i s'emporta els fills a Nova York, ha d'escriure un llibre que no sap com començar, la seva amiga lesbiana vol ser mare i li demana ajuda... Ell pensa que la vida és complicada, que tot són problemes, però realment ha oblidat l'essència de la vida, de la felicitat. Superat per les circumstàncies l'home començarà un viatge iniciàtic per a retrobar-se amb ell mateix. En aquest viatge descobrirà que la vida li ofereix una segona oportunitat amb el retrobament amb el seu passat, i ara té l'ocasió de fer les coses bé.

 Els protagonistes s'aferren a les segones oportunitats (alguns s'hi resisteixen al principi), però tots hi acaben caient de quatre potes. No volen renunciar a trobar allò que els hi manca, en definitiva, volen ser feliços. Jo no puc deixar de veure'ns a nosaltres fa 10 anys enrere i ara. La vida ens ha canviat molt a totes, però l'amistat continua existint. Una amistat que va molt més enllà del sentit de la pròpia paraula, igual que els protagonistes de la pel·lícula.

La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker

"Un buen libro, Marcus, no se mide sólo por sus últimas palabras, sino por el efecto colectivo de todas las palabras precedentes. Apenas medio segundo después de haber terminado el libro, tras haber leído la última palabra, el lector debe sentirse invadido por un fuerte sentimiento, durante un instante, sólo debe pensar en todo lo que acaba de leer, mirar la portada y sonreír com un gramo de tristeza porque va a echar de menos a todos los personajes. Un buen libro, Marcus, es un libro que uno se arrepiente de terminar."

Harry Quebert

Per diverses raons, resulta difícil confegir-ne una ressenya convencional. D’entrada,  perquè dóna molt de si des de supòsits d’anàlisi purament literària. En segon lloc, perquè hi ha molts factors a tenir en compte, entre els quals el munt d’influències rebudes no només del món de la literatura, sinó també d’altres disciplines (cinema, televisió). Però, per sobre de tot, perquè no és gens fàcil esdevenir imparcialment just amb una novel·la tan tremendament addictiva, amb tants ingredients capaços de fer les delícies d’un lector desitjós de passar-s’ho bé. De fet, jo mateixa hi he estat enganxada de quatre potes, especialment al principi. Només començar, vaig experimentar aquella inigualable sensació de quedar atrapada dins la història sense voler sortir-ne. Per tant, he viscut d’esma durant uns quants dies, amb l’única finalitat d’acabar aviat amb les obligacions inajornables per poder tornar al llibre i continuar llegint.      

La veritat sobre el cas Harry Quebert és difícil d’enquadrar genèricament. Es troba a mig camí entre el thriller d’intriga, el drama i el costumisme social a l’americana, però posseeix fortes dosis de crítica (especialment a la vergonyosa comercialitat i superficialitat del món editorial). El marcat vessant amorós (que jo no m’empasso, per hiperbòlic i ensucrat, perdoneu si sóc cínica) és en el fons el motor de l’acció. D’altra banda, es tracta d’un exercici metaliterari complex i reeixit que paga la pena tenir present. Diguéssim que l’autor no estalvia recursos per demostrar que té capacitat per escriure i per innovar. I em trec el barret, perquè ha donat vida a un trencaclosques espectacular (seré bona i no em preguntaré quants ghostwriters ha fet servir).

El descobriment del cadàver de Nola Kellergan, una noieta de quinze anys desapareguda trenta-tres anys abans, és el motiu que desencadena la intriga, que evidentment no explicaré. Tanmateix, sí que consignaré l’inequívoc ressò de Twin Peaks, l’exitosa sèrie de David Lynch i Mark Frost, la influència de la qual em sembla evident. Al llarg de 680 pàgines, el lector es pregunta amb neguit qui va matar Nola Kellergan. I aquesta pregunta equival a aquell mític “Qui va matar Laura Palmer?” que ens va tenir amb l’ai al cor durant setmanes. Com a Twin Peaks, la recerca del criminal convertirà la trama en una trama coral, que farà sortir a l’escenari la vida aparentment idíl·lica de la petita ciutat d’Aurora, a New Hampshire. Una comunitat plàcida i tranquil·la on, com acostuma a passar, res no és el que sembla. Les misèries, les mentides i les passions bullen per sota d’una superfície massa encalmada.

La veritat sobre el cas Harry Quebert és una ceba. A mesura que anem avançant en la lectura, anem arrencant les successives capes de la seva pell. La novel·la, que combina diverses tècniques i veus narratives, està formada per un munt de nivells que es compliquen de manera extraordinària i que es caracteritzen per un devessall de girs, sorpreses i successos que ratllen l’impossible. Els imponderables, els lligams i les relacions entre els fets i els personatges es retorcen i emboliquen com en aquell joc infantil, Enredos, en què les mans i els peus dels jugadors acaben formant un estrany garbuix.   

I aquí comença el problema de la novel·la. Joël Dicker s’ha passat. Perquè trencar l’horitzó d’expectatives del lector és fantàstic, però passar-se pel folre la versemblança no ho és tant. Per què arriba un moment que el lector es fa un embolic entre tantes anades i vingudes i ja no sap què és important, què no ho és i qui és l’assassí. Arribes al final amb el cor accelerat, però quan descobreixes tota la veritat és impressionant, l’escriptor ho ha aconseguit, t’ha tingut en tensió i en alerta fins l’última pàgina.

Aquí us deixo l'enllaç del País Cultura

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/12/16/actualidad/1387194250_668883.html