EL LLIBRE DELS BALTIMORE

"¿Por qué escribo? Porque los libros son más fuertes que la vida. Son su mejor revancha. Son testigos de la muralla inexpugnable de nuestra mente, de la impenetrable fortaleza de nuestra memoria.Y cuando no escribo, una vez al año, vuelvo a recorrer el trayecto hasta Baltimore, me detengo un rato en el barrio de Oak Park y luego conduzco hasta el cementerio de Forrest Lane para ir a verlos. Coloco unas piedrecitas encima de sus tumbas, para seguir construyendo su memoria, y me recojo. Rememoro quién soy, adónde voy, de dónde vengo. Me arrodillo junto a ellos, coloco las manos encima de sus nombres grabados y los beso. Luego cierro los ojos y noto que están vivos dentro de mí."

Feia més d'un any que esperava la publicació dels Baltimore. Després del cas d'en Harry Quebert esperava la nova novel·la d'en Joel Dicker amb molta impaciència.

L'autor torna amb el seu protagonista, l'escriptor Marcus Goldman, qui aquesta vegada serà el narrador d'una gran història familiar. Una història marcada per la dualitat, una dualitat maelïda que es repeteix de generació en generació, i que condemna a les seves víctimes a construir un mur invisible entre uns i altres. Uns murs invisibles als ulls dels nens, és així com en Marcus admira al tiet Saül, el germà del seu seu pare, i a la seva aparentment perfecta família.

Marcus, el novel·lista que va narrar la història del seu mestre, el també escriptor Harry Quebert, s'endinsa en El llibre dels Baltimore, en la seva infantesa, adolescència i la primera edat adulta, i ho fa explicant la història de la Banda dels Baltimore, el grup que formava amb els seus cosins, en Hillel i en Woody, i al qui més tard es sumaria l'Alexandra.

Dividida en cinc parts, la novel·la s'estructura al voltant del Drama, un fet catastròfic al que es fa referència durant tot el llibre, i que és el que acabà amb tot. El lector ha d'anar encaixant les peces poc a poc fins a formar el trencaclosques complet per arribar a descobrir els secrets que s'amaguen darrere de tots ells. Uns secrets que eren despercebuts pels nens i que en realitat eren el motor de la família. Aquests van marcar el curs dels aconteixements, i la feina d'en Marcus és anar descobrint-los un per un, amb la ignorància de les conseqüències terribles quan aquests surtin a la llum.

"Una història poderosa, una bufada de força èpica, introspecció i una reflexió intel·ligent".

Doncs bé, El llibre dels Baltimore conté tot això, i ho articula al voltant de la idea d'aquella dualitat mencionada al principi. Una dualitat que es dóna amb en les famílies amb dos fills, dos fills en lluita constant per l'amor dels pares, l'amor exclusiu dels seus pares, un amor que pot arribar a destruir-los, perquè tot esforç és inútil davant la permanent insatisfacció del fill que viu creient que mai estarà a l'alçada del que s'espera d'ell sense sospitar tan sols que un pare el que desitja profundament és la felicitat del seu fill. 

NUNCA DEJES DE BAILAR, CARMEN GRAU

"Era consciente de que empazaba un nuevo capítulo en mi vida, pero antes de abrir las puertas a una nueva esperanza, tenía que leer de la mano de mi escritor favorito la historia que acababa de terminar"

Enya és filla d'una mare soltera que mor a causa d'un càncer. Sense relació amb el pare i els avis, i incapaç de suportar el buit que ha deixat la mort de la seva mare, decideix emprendre una altra vida a Boston i perseguir a la vegada el somni de convertir-se en una editora literària i descobridora de talents. Allà hi troba l'amor, l'amistat, el fracàs i de nou el gust amarg d'una pèrdua.

Alberto és un escriptor consagrat de novel·les policíaques i feliçment casat amb Maria. Després de més de dues dècades brillant, està aborrit i decideix contar una història diferent a tot el que havia escrit fins aquell moment. Escriu una obra que farà trontollar el seu matrimoni...

Escrita a dues veus i a dos temps diferents, Nunca dejes de bailar és una història d'amor que ens trasllada de Boston a Córdova i a Barcelona, una novel·la que parla de les relacions entre un home  i una dona, del sexe, la literatura, el destí, la religió, la mort i l'espreança; i en la que la ficció i la realitat constitueixen les dues cares d'un mateix paper.

Tot i que a primera vista pugui sembla un d'aquells pastelons ensucrats i típics, no ho és. L'estil narratiu de l'autora és molt captivador, m'anava contant la història i a la vegada m'anava introduint amb suavitat en la vida dels personatges. Crec que en algun moment fins i tot vaig ser abduïda pels pensaments d'Enya i Alberto, els protagonistes absoluts d'aquesta novel·la narrada a dos veus, on les històries flueixen com a rius separats que al final s'acaben trobant. És una història d'amor i desamor, de moltes emocions i de com una relació possessiva pot acabar per destruir-nos. També és una ofrena als somnis, a les segones oportunitats, a la felicitat amagada en els detalls més petits i insignificants.

A més a més de l'originalitat a l'hora de narrar la novel·la una de les coses que més m'ha agradat és la gran al·lusió als llibres i a la literatura. Els dos protagonistes estan impregnats del seu amor a les lletres, l'amor als llibres, a les paraules, a les històries de ficció...

COMENCEN LES VACANCES I COMENÇA LA LECTURA DESMESURADA...

EL PACIENTE és la primera novel·la que he llegit d'unes quantes que hi ha apilades en una tauleta del menjador... És una obra que ja havia estat temptada vàries vegades de llegir, ja que la Mireia i l'Abel me n'havien parlat força bé.

El doctor Evans és un brillant neurocirurgià vidu que s'enfronta a una terrible cruïlla: si el seu pròxim pacient surt viu de la taula d'operacions, la seva filla Júlia morirà... Però, qui és el pacient? Ni més ni menys que el president dels Estats Units. Així comença el compte enrere per al metge...

Un llibre que va a una velocitat trepidant i frenètica entre els pensaments i les accions del doctor (és capaç de fer qualsevol cosa per salvar la seva filla) i la cunyada Kate (una agent secreta sel servei d'intel·ligència americà) que ajuda a la seva neboda.

A partir d'aquí molta tensió i ganes de saber què passarà. Matarà o no al president? Qui són els dolents?


"Todos ustedes creen conocerme. Se equivocan. Llevo ya mil ochocientos veintitrés días, once horas y doce minutos en el corredor de la muerte. De ese tiempo he dedicado cada segundo que he pasado despierto a reflexionar sobre los hechos que me han traído aquí. Y no cambiaría ni uno solo de mis actos. (...) No soy un santo, ni un mártir, ni un terrorista, ni un loco, ni un asesino. Los nombres por los que creen conocerme están equivocados."

UN NOU CURS S'ACABA...

Sembla mentida que hagin passat gairebé nou mesos ja... Un altre curs a punt de tancar i un munt de coses per recordar!

Aquest any ha estat especial per la nostra escola, els 50 anys de l'edifici on som actualment han estat l'eix de moltes activitats que s'han fet al llarg d'aquest curs. Avui 18 de juny dia de la festa de fi de curs es tancaran els actes d'aquesta celebració.

Els que em coneixeu ja sabeu que sóc una persona que visc les coses amb intensitat, que tota novetat suposa un nou repte per afrontar i que ho faig sempre amb il·lusió i amb convicció. Sabeu que qualsevol cosa que signifiqui millorar, provar, intentar de nou m'entusiama... I amb la feina que faig tot això és primordial.

M'apassiona la meva professió, i no hi ha un únic perquè, són molts els que m'enorgulleixen cada dia de la meva tasca.

Aquests dies són molt especials, arriba el final de curs, i com una pàgina d'un llibre que es llegeix lentament, està a punt d'acabar-se.

Passarem pàgina i acumularem un munt de noves vivències, un munt d'experiències, de personetes que han deixat petjada a la nostra vida, de granets de sorra que van formant any rere any la nostra platja particular.

Cada curs és diferent, cada grup és un món, cada alumne una descoberta i alguns d’ells un trencaclosques per muntar i quan arriben aquest dies tens un munt de sentiments enfrontats: les ganes d’arribar al final, l'adrenalina que puja perquè ja s'acaba, queda l'esprint final, avaluacions, crèdit de síntesi; la felicitat que et dóna veure com has fet créixer ni que sigui una miqueta uns esperits rebels, amb ganes de viure intensament tot el que els envolta i la melangia de saber que els més grans  seguiran el seu camí i que ja potser mai més es creuaran amb el teu. 

Tot i que els nens m'agraden molt, a mi m'agrada treballar amb adolescents, tantes vegades sents com se’n parla normalment amb desgana i cansament perquè passen per una de les etapes més dures i complicades de les seves vides. No saben qui són ni què volen, és una etapa de descoberta d'ells mateixos, de tristeses, de sentiments a flor de pell, d'autoacceptació, de coneixences, de canvis... Alguns ho passen millor, altres ho passen realment malament, però la nostra feina i la dels pares consisteix en guiar-los, ajudar-los, escoltar-los, intentar entendre'ls i comprendre'ls... Sí, ja sé que a vegades perdem la paciència i els engegaríem, però hem de respirar ben fort i no perdre la paciència.

Quan els miro no puc deixar de pensar, que tot i que ells no ho saben estant vivint una de les etapes més fascinants de la seva vida. 

I d’aquí a uns mesos, un nou curs, uns nous grups, un nou món davant dels ulls.... 

És una meravella que tot i que la feina és la mateixa, curs rere curs tens el luxe de 

canviar-ho quasi tot.... 

No em fa res reconèixer-ho, tot i que som moltes vegades altament criticats, admiro el meu gremi, i em considero una privilegiada en el camp laboral... Gaudir dia a dia de la feina que faig  és un luxe. 

LA FI D'UN CICLE - C.F.SOSES FEMENÍ

Diuen que a la vida tancar portes es donar opcions a obrir-ne de noves, a nous reptes i esperances, a aires innovadors i enèrgics... 

Si tanco els ulls i miro enrere un munt d'imatges van venint al meu cap, un desfilar de persones i moments que han donat vida al Soses Femení des de fa 9 anys. Sí, sí, 9 anys... Aviat estan dits, però des del 2005 ha plogut molt.

Primer com a jugadora i després com a membre de la Junta he estat lligada al club des del moment en què va néixer. Sempre he dit que és el club que porto al cor (junt amb el Barça), però el Soses Femení m'ha aportat moltes coses. Quan penso en el Soses Femení penso en la Clara i la nostra amistat (si no hagués estat pel femení mai hauríem coincidit i hagués estat una pena), penso en el Nando i totes les rialles que m'ha arrencat, penso en paraules com constància, esforç, dedicació, amistat, il·lusió, alegria, amor, tendresa, humilitat, disciplina, sopars, respecte, diàleg, valors, companyerisme... I també em ve al cap la Sara i jo fent fitxes, l'Anna fent-me un passe que em va desmaiar, la Polo cridant Auster, la Sandra fent un mecangolou, la Rosaura corrent per la banda, l'Aida dient que està cansada... Retalls i retalls que conformen una part de la meva història personal.

En fi, anys que malgrat la feina i que a vegades les coses no han anat com volíem són anys que sumen en la meva vida, com una experiència positiva, perquè a la memòria només hi ha lloc pels bons i bons moments passats i compartits amb persones excepcionals.

Marxem, però no pas amb tristesa, sino amb la convicció que la gent que ve darrere nostre estima el club com nosaltres, i que treballaran per què aquest projecte continui durant molts anys.

“Passarà alguna cosa, i des del moment en què comença a passar, ja res tornarà a ser el mateix”.

DEU OQUES BLANQUES, Gerbrand Bakker

M'agraden els escriptors que empren el silenci, els silencis en realitat, com una de les seves grans armes literàries; aquells que, per expressar-ho ras i curt, escriuen més entre línies que no en les línies; aquells per als quals allò no dit, el tot just insinuat o donat a entendre, la frase (presumptament) incidental, esdevé essencial.

Pau, silenci, revolta silenciosa, recerca d'un mateix, natura, olor, escalfor, expectació, solitud, llibertat per escollir... són paraules per definir la novel·la. 

Una dona holandesa, professora d’anglès a la Universitat d’Amsterdam que està treballant amb la seva tesina sobre la poetessa Emily Dickinson, lloga una petita casa de camp amb deu oques incloses a Gal·les per començar de nou i d’alguna manera acabar per sempre. Fuig d’un episodi que vol oblidar, d’una aventura amb un estudiant de primer curs que ho ha escampat als quatre vents, o millor dit, per totes les parets de la universitat.  Fuig també de coses d’entrada no tant evidents, situacions difícils i notícies doloroses. El seu marit és interrogat per un oficial de policia arran d’un incident totalment visceral, provocat al assabentar-se de l’episodi de l’estudiant.  Entre ell i el policia neix alguna cosa més que una relació cordial i junts aniran fins a Gal·les a trobar-la.

És novembre i és desembre d’una manera deliciosa en el llibre perquè sempre hi ha el record de la primavera a través de la poesia d’Emily Dickinson, però també per la conformitat i caliu del clima de Gal·les que tan sorprèn a la protagonista. A la primera part del llibre, novembre, acompanyem a la dona que fuig d’Holanda a conèixer el terreny on viurà a partir d’ara, sabem que no està sana i deduïm moltes coses, entre elles que intenta fugir d’unes circumstàncies vitals que se li han tornat insuportables. La veiem adaptar-se al nou entorn, notem la presencia estranyament humana d’alguns animals,  aprenem com es fusiona amb la naturalesa gairebé a mode de simbiosi. M’ha meravellat la sintonia entre el paisatge i el to de la narració, que generen una estètica impecable, una bellesa descriptiva que respon a la necessitat que té ella de tranquil·litat, de soledat i d’aïllament voluntari. Fascinant, de veritat, és fascinant com Gerbrand Bakker ens emmarca tota l’acció que relata en un escenari concret i com a través d’aquesta descripció va nuant els fils de la trama i va creant un simbolisme preciós. Però també hi ha les oques inquietants, deu quan arriba a la casa, quatre al final del llibre, ja que van desapareixent successivament de l’escena,  i per inquietants també, els personatges del petit poble de Caernarfon, que la saluden amb un hello, love però a la que es gira li claven la mirada com si fos un ganivet.  A la segona part, desembre, fins i tot hi ha arbre de nadal, però també un dolor cada vegada més intens i un rendir-se a la malaltia, i hi ha, sobretot, Bradwen Jones, un noi de només vint anys que ha viscut a prop d’aquesta casa des de petit, que fa de companyia, de jardiner, de noi dels encàrrecs, de fill, d’amant, de cuiner i que aporta certa seguretat i tranquil·litat, però que com tot en aquesta història, manté un punt inquietant, els ulls guerxos, la manca de maduresa i la manca de comunicació amb el seu pare, Rhys Jones, un personatge antipàtic que fa d’enllaç entre la immobiliària de la casa i la nova llogatera. Colpidores són les pinzellades amb les que l’autor dibuixa els pares d’ella i la també manca de comunicació que aquí ratlla l’absurditat.

Ens està parlant doncs, d’això Bakker? De la no comunicació i tots els problemes emotius que se’n deriven?  Ens parla de la lluita contra el temps? Perquè novembre i desembre, com les oques,  són també una mostra palpable del pas del temps, del temps que s’acaba. O potser ens parla de l’existencialisme en majúscules: la mort, la fragilitat, la llibertat? I si ens estigués insinuant esperança?

Sigui el que sigui, allò que converteix aquest llibre en una lectura impactant, especial i magistral, per mi és que llegir-lo significa, per sobre de tot, acceptar un joc amb l’autor: ell és qui ens dóna la informació acuradament dosificada i nosaltres anem construint, i quan pensem que ja ho tenim, llença uns daus plens de girs inesperats i ens demana novament que interpretem. Per fer-ho té armes poderoses, per un cantó va canviant el punt de vista de la veu que narra i així anem coneixent la història des de diferents angles,  per l’altre, ens sedueix amb la deducció, ens força a treure les nostres pròpies conclusions convertint el relat en proper i la història en extremadament vívida.

PALMERAS EN LA NIEVE, LUZ GABÁS

"Esta noche os amaréis con desesperación porque sabéis que va a ser la última noche que pasaréis juntos. Nunca más volveréis a veros.

Nunca.

No será posible.

Os acariciaréis y os besaréis tan intensamente como solo lo pueden hacer dos personas angustiadas, intentando impregnarse mediante el sabor y el tacto de la esencia del otro"

Amb aquestes paraules plenes d'intenció comença Palmeras en la nieve, una novel·la històrica i romàntica que ens trasllada a l'època colonial de les plantacions de cacao de Fernando de Poo a Guinea. 

Aquesta és una història de colons, d'amor, d'amistat, de venjança, de secrets amagats que surten a la llum després de trenta anys, d'esperits, de mort, ... Però sobretot és un llibre d'aromes i de colors. L'autora aconsegueix amb les seves descripions despertar emocions sensorials, aconsegueix despertar la imaginació del lector i traslladar-lo al continent africà en qüestió de segons.

El 1953 Kilian abandona la neu de Pasolobino per inciar amb el seu germà, Jacobo, el viatge d'anada cap a una terra desconeguda, llunyana i exòtica, l'illa Fernando Poo. Allà l'espera el seu pare, un veterà de la finca Sampaka, un lloc on es cultiva i es torra un dels millors cacaus del món. En aquesta terra eternament verda, càlida i voluptuosa, els germans de Casa Rabaltué descobreixen la lleugeresa de la vida social colonial en comparació amb l'Espanya encorsetada i gris; comparteixen el dur treball necesssari per aconseguir el cacau perfecte de la finca Sampaka; aprenen les diferències i similituds culturals entre colonials i autòctons; i coneixen el significat de l'amistat, l'amor, la passió i l'odi. Però un d'ells creuarà una línia prohibida i invisible i s'enamorarà fins a la sacietat d'una nativa, Bisila. El seu amor emmarcat dins de les complexes circumstàncies històriques, i el vincle  que es crea entre els colons i els illencs transformaran la relació dels germans, canviaran el curs de les seves vides i seran l'origen d'un secret que romandrà callat trenta anys. 

Al 2003, Clarence, filla i neboda d'aquests dos germans, plena de curiositat després d'haver escoltat tota la seva vida històries d'Àfrica, decideix submergir-se en el passat on van viure en Kilian i en Jacobo, després d'haver descobert una carta on es parla de l'existència d'algú que viu a Àfrica a qui s'envia diners... Després d'estirar el fil la jove acabarà per descobrir el secret que tants anys han intentat amagar el pare i el tiet.

Un relat excel·lent que narra molt bé l'esplendor i el declivi de les plantacions colonials espanyoles en diferents territoris africans, una història d'amor prohibida extraordinària.