"Hem vingut al món a experimentar el major nombre de coses possibles"

Fa cinc anys que la vaig llegir al Club de lectura i recordo que el dia que la vam comentar Imma Monsó hi va ser present. És una novel·la molt molt tendra, però trista a la vegada.
Un home de paraula és la història d'un amor, d'una parella i una família tràgicament separada per la mort. L'autora fa servir la seva pròpia experiència envers la pèrdua de l'ésser estimat per relatar-nos les seves fases del dol, i alhora, explicar el que va ser la seva vida durant 16 anys de relació.
Es tracta d'un relat autobiogràfic en el qual l'autora parla del que ha suposat la mort de la seva parella. És un llibre molt trist, però a la vegada bonic perquè a través d'aquest llibre l'autora agraeix els anys viscuts amb la persona estimada i recorda amb molta gratitud totes les experiències compartides amb el seu marit al llarg dels anys compartits.
Imma Monsó explica al llarg de l'obra les anècdotes que van envoltar la relació amb el seu marit, els seus viatges, l'adopció a la Xina de la seva filla Maria, la complicitat intel·lectual que es va crear entre els dos membres de la parella. Per tots aquests motius, quan després d'haver superat un càncer de dos anys de durada, el marit de la Imma va morir d'un atac de cor, el cop va ser tan dur que ella va decidir escriure el llibre que mai no hauria volgut escriure.
L'estructura de la novel·la és molt original perquè cada capítol està dividit en dos parts. Les parts A i les parts B.
Les parts A estan dedicades a parlar del seu marit i de la seva singular personalitat, i les parts B descriuen la pèrdua progressiva de la parella i els sentiments que li generen la seva absència.
D'aquesta manera el lector que tingui ganes únicament de llegir una original història d'amor pot quedar-se amb únicament amb els capítols A, mentre el lector al qual li avorreixen les històries d'amor amb final feliç pot llegir els capítols B.
L'autora intenta demostrar amb aquest llibre com es pot compaginar el record i l'oblit de la millor manera possible. I segons ella això només s'aconsegueix intentant reconstruir la presència de l'ésser desaparegut a base de paraules i humor.
A continuació us deixo aquesta entrevista que li van fer al 2006 arrel de la publicació del llibre perquè li feu un cop d'ull, us agradarà. A mi personalment m'encanta un fragment on diu que: "Hem vingut al món a experimentar el major nombre de coses possibles"
Imma Monsó: 'La perplexitat és el motor del llibre'
—Aquest llibre és
fruit de la necessitat de fer catarsi, de consol i de fer un procés de curació
per la pèrdua de la persona estimada?
—Comença així, perquè l'escriptura sempre comença
com a procés de catarsi. Però, en aquest cas, al començament del dol, quan
estàs molt tocada, no acostuma a sortir res de bo. A mi el que m'ha resultat
molt interessant de l'elaboració d'aquest llibre és que, com que la durada ha
estat de gairebé de tres anys, amb el temps una mena d'atmosfera literària ha
anat tenyint el text. És llavors quan t'adones que va agafant un cert valor
literari. L'altre dia, una amiga psiquiatra em deia: és curiós, llegint 'Un home
de paraula' es nota com a la vegada que s'elabora el llibre s'elabora el dol,
el treball del dol, que és anar posant una distancia, un somriure, una mirada
irònica a les coses.
—Aquesta
obra la va escriure conforme anava vivint el procés de pèrdua?
La part del dol seria, efectivament, en temps
real. Una mica, com diuen els francesos, 'décalé', l'escriptura un pas per
endavant. Hi ha un moment que es diu en aquest llibre: esteu llegint sobre el
que està esborrat. I el que 'està esborrat' són aquestes cinc-centes o
sis-centes pàgines que jo tenia escrites al cap de molt poc temps, al cap de
set o vuit mesos del dol. Això és el doll. Després hi ha un procés de
reelaboració i ordenació.
—Diu
en la introducció: 'Aquest és un llibre escrit a petites dosis, com si les
tecles enrampessin. Un període curt, no més d'una hora sense haver de plegar.
Crema'.
—Jo sempre he gaudit molt escrivint, sempre ho he
dit, si no gaudís no escriuria. Però en aquest llibre passar-s'ho bé no era la
paraula més adequada. En canvi, eren hores o moments d'estar acompanyada d'una
absència-presència, que jo volia que durés, com més millor. Fins i tot, hagués
preferit que el procés d'escriptura hagués durat sis anys en comptes de tres.
Al començament era molt dur, perquè eren els fets
bruts i no elaborats. Conforme aquells mateixos fets, sense alterar la seva
veracitat, anaven adquirint una mena de valor literari, per a mi deixava de ser
dur i passava a ser la mena d'activitat literària que sempre m'ha estat tan
grata, i que simplement surts, surts de tu, i això per a mi és la literatura. I
pel lector és l'altra cara de la mateixa moneda: Què passa quan tu llegeixes el
text d'algú que no ha sortit de sí mateix quan l'escrivia? Per exemple, aquests
poemes dels adolescents que pateixen tant, tant, tant, t'aboquen allà tot el
dolor, però no et commouen. No et commouen perquè mostren el dolor en brut. El
que fa que una peça tingui un cert valor literari és anar més enllà, més enllà
del pur dolor i de l'emoció. La qüestió és què pots treure'n d'això que va una
mica més enllà.
—I
en quin moment se n'adona que el que escriu a doll es pot convertir o vol que
es converteixi, en un fet literari? Que en sortirà un llibre i que el vol
publicar?
—És realment un procés molt progressiu. No hi ha
un moment concret. Jo recordo que al començament tothom em deia: tu que et
dediques a escriure, escriu, escriu, ara és el moment. Jo tenia la necessitat
de fer la crònica dels fets (que no se m'escapi res, ni del que ha estat, ni
del que passa ara, ni del dia a dia), però fora d'aquesta mania no tenia gens
de ganes ni de fer un llibre ni d'acabar-lo. I va anar sorgint en la pura
intimitat. Possiblement va ser important el moment en que li vaig veure la
forma, dels capítols A i B, de poder parlar tan de l'amor com del dol, de les
dues coses.
Ara se m'acut... Saps quin és el moment en què
t'adones que allò comença a tenir valor per a tu, valor literari? És el moment
de la perplexitat. Quan pot més l'estranyesa per certs fets, i això et porta a
una indagació, que va més enllà de l'emoció, del dolor... Hi ha d'haver un
sentit que t'arrossega i, per a mi, aquest sentit és la perplexitat,
l'estranyesa. Jo crec que sempre he partit d'això per escriure un llibre. I en
aquest cas, hi havia una doble estranyesa que era el motor que tibava cadascuna
de les parts: en la part A, que és la que parla de l'amor, era l'estranyesa de
pensar com podia ser que un amor passional d'aquest tipus durés tant. En la
part B, la del dol, m'estranyava seguir vivint després de la pèrdua. No m'ho
podia creure. Cada dia que passava pensava com era possible que seguís vivint
sense ell.
—A
part de la perplexitat per la durada d'aquest amor, hi ha una certa actitud
altiva per aquest amor també?
—No. No ho sé. Orgull? Jo penso que cada situació
té els seus avantatges, no cansaré de repetir-ho. Per exemple, quan estàs sol
tens una llibertat infinita, però també tens una sèrie de coses molt negatives.
L'amor absolut té uns excessos, una dependència, un fons de neguit constant,
perquè tu no pots ni pensar en perdre aquella persona. L'amor absolut té un
preu. Però, en aquest sentit, l'amor absolut m'ha fet més generosa que altra
cosa. Potser forma part d'aquesta idea que tinc de la vida, hem vingut al món a
experimentar el major nombre de coses possibles.
—Per
què no s'explica en la contracoberta que aquesta és una història
autobiogràfica? Per força aquesta dada ha de tenir un efecte en el lector.
—De fet no es va ni plantejar. Ni tan sols ningú
va gosar dir-ho. Jo sempre he estat una gran defensora de que el fet literari
és independent del gènere que s'utilitzi. Per exemple, una biografia que té
molt d'interès per a mi acaba essent literatura. I, a la inversa, una novel·la
que no té una mirada que va més enllà del que està passant, per a mi no té cap
interès i no la considero literatura. Per altra banda, de vegada allò
autobiogràfic aixeca automàticament una mena de morbositat, que volia que en la
mesura del possible no aparegués, com a mínim etiquetant aquest llibre. Una
altra cosa és que jo des del primer moment dic al lector que tots els fets són
absolutament reals, que he intentat no trair ni una sola dada ni una sola
frase. Això ha estat una opció molt personal, ho he fet per l'entorn i per la
meva filla. He intentat que tot s'ajustés als fets reals, però amb mirada
literària, que és la mirada de la ficció. Per això m'agrada mantenir per aquest
llibre l'etiqueta de novel·la.
—Hi
ha voluntat literària en la idea de la construcció d'uns personatges, el relat
en tercera persona, les referències literàries, el joc i el paper de les
paraules, fins i tot el títol.
—Aquests són els elements que fan que el llibre
sigui ficció. És clar, partia d'un tipus de persona, que era el meu home, que
tenia la capacitat de literaturitzar la vida, de forma immediata, constantment.
No havia de fer gran cosa per literaturitzar-lo, no tenia gaire mèrit. Però el
fet que fos tan especial era un element que en certa manera se'm girava en
contra. Per exemple, en el llibre 'Tot un caràcter' jo m'havia inspirat molt en
la meva mare: era un caràcter molt bipolar, molt contradictori, amb uns
defectes enormes, i això donava molt de joc. Però a 'Un home de paraula', de
sobte, em trobava amb un personatge que si m'ajustava pèl a pèl a la realitat,
doncs era insuportable. Era massa maco, massa literari. I, d'altra banda, tenia
la necessitat de no caure en la mistificació, perquè jo sabia que molta gent
que el coneixia a fons llegiria el llibre. Era difícil, perquè era un tipus de
personatge molt quixotesc. Una de les alegries més grans que m'ha donat el
llibre ha estat el fet que tres o quatre amics que són molt rigorosos m'han dit
'és ell'. Ha estat tot un repte i m'ha costat. I una de les maneres era
preguntar-me 'li agradaria a ell?'. Ell era el meu primer crític amb els
llibres que he escrit. També pensant amb la meva filla, el repte era com
mostrar l'essència del que era sense trair-lo.
—Ha
aconseguit no idolatrar-lo?
—Era un perill que em preocupava molt i jo penso
que he aconseguit que no sortís idolatrat. En el capítol del carisma vaig
intentar explicar això: Saps aquest tipus de persona com 'jesucristiana', que a
la vegada és vulnerable i a la vegada molt ferma i suscita molta adhesió? Això
li passava molt, amb alumnes, amb amics... i ja li passava de petit. Però més
aviat he intentat rebaixar, rebaixar i rebaixar, perquè sinó podia pecar
d'idolatria. És per això que parlo d'una persona amb carisma, perquè és aquella
mena de persona a qui reconeixes la seva superioritat en intel·ligència i en
sensibilitat, i que a la vegada es fa estimar. Això és molt difícil de trobar.
És un do, s'hi neix o no s'hi neix.
—La
història es vehicula a partir del seu home, però també parla molt de vostè
mateixa. Mostra sentiments, manies, costums propis i intransferibles. Li ha
costat compartir aquests fets íntims? Vostè que es defineix com una persona
tímida, no se sent molt despullada en el llibre?
—No, no. A més, penso que quan s'escriu s'ha de
ser honest. Aquesta mena de discreció farisaica que de vegades es porta és una
mica com l'altra cara de l'exhibicionisme barroer. Entremig tenim la
possibilitat de la literatura, que és intentar extreure la veritat de les
coses. Per exemple, durant el procés del dol jo vaig provar tot allò que em
pogués consolar, a tots nivells, metafísic, existencial, mèdic... per tirar
endavant. I al final del llibre parlo de que la medicació ha estat una de les
moltes ajudes que he tingut. Recordo, durant la primera lectura del llibre la
meva editora em va dir: 'com que no ho has esmentat abans, jo de tu ho esborraria'.
M'ho vaig pensar i no ho vaig treure, perquè vaig pensar: això ha estat part
del procés i no sé la importància que ha tingut en reeixir el dol. Per això
vaig deixar-ho.
—En
el moment que va decidir deixar aquesta dada en el llibre va pensar en els lectors
que passen el que vostè ha passat?
—En el fons és inevitable pensar-hi. Si que hi
penses, si. Per a mi hi havia la veritat i, un cop més, la perplexitat. Jo vaig
estar molt de temps sense perdre res, gairebé un any, perquè volia viure a fons
tot això, tenia la sensació que no em volia perdre res, però va arribar un punt
que estava molt malament i vaig prendre antidepressius. I després t'adones que
és una cosa que no transforma la teva personalitat, que et dóna més assossec i
fa que ploris un trenta o un quaranta per cent menys, que això és molt
important en el dia a dia. I permet mantenir-te en contacte amb tots els
records que vols. És que, quan ho passes molt malament acabes fent una barrera
terrible. Has de posar-hi tots els mitjans i aquest és un mitjà més.
Quan parlo de tot això no sento que reveli la meva
intimitat, que considero totalment secundària. L'interès va sempre més enllà, a
partir de la perplexitat, l'estranyesa, la curiositat.
—Diu
la contracoberta del llibre que les parts del dol funcionen com un tractat. Li
sembla bé dir-ne tractat?
—No. Va ser una cosa que va dir algú i s'ha anat
repetint fins que ha quedat. Un dels perills d'aquest llibre és que soni a
autoajuda. El tema d'un llibre no diu mai res, sinó que és el to.
—Per
tant, el lector ha de fugir de la idea que és un tractat del dol?
—D'una manera irònica ja està bé, perquè per a mi,
sempre ho he dit, els millors tractats d'autoajuda són les novel·les, és la
literatura.
—Arribar
al final del llibre i saber que és el final no devia ser fàcil. Vostè el tanca
dient que el seu home es converteix en una segona pell, 'el porto posat', diu.
—Si, jo ho veig així. Davant l'hecatombe hi ha un
renaixement molt fort, i en aquest renaixement és possible que heretem coses.
Si, jo crec que heretem coses de les persones que ens han interessat a la vida,
que en un moment donat cristal·litzen. Per altra banda, en el dol hi ha una
cosa molt curiosa: El dolor del dol va desapareixent, però el dolor de
l'enyorança no desapareix mai. Aquest pots sentir-lo com el primer dia.