ARA ÉS L'HORA

Sota aquest lema els catalans i catalanes estaven cridats a manifestar-se formant una V a Barcelona per demanar el SÍ SÍ en la suposada votació del 9 de novembre. Dic "suposada" perquè de moment sembla que les coses estan bastant enredades i que el govern d'Espanya es reisisteix a la consulta.

Per gent com jo que som bastant ignorants i innocents en el tema de la política, no m'entra al cap com pot ser que no es deixi celebrar una consulta per saber quina és l'opinió del poble. El més fort és que tothom de fora de Catalunya té dret a opinar sobre el tema i resulta que els principals implicats que som els catalans no. 

La diada a Barcelona va ser una altra demostració al món de civisme i de ganes de fer les coses per passos i ordenadament. Allà al mig de tanta gent que demanàvem el mateix em vaig sentir molt orgullosa del meu petit país, un poble que lluita perquè ja està cansat dels abusos i de les injustícies envers ell. El moment del cant dels segadors per la multitud va ser un dels moments que em van fer posar la pell de gallina.

Ara sí que sembla que no hi ha volta enrere que és anar a per totes, perquè sembla que sigui o ara o mai. La gent té ganes de fer el pas, però encara hi ha aquells indecisos que tenen por. És normal que tinguem un cert respecte per allò desconegut, perquè és nou i no sabem com ens poden anar les coses separats, però també és veritat que si no ho provem no ho sabrem mai, i que si hi ha una possibilitat que siguem més feliços sense ells ho hem de tirar endavant.

La voluntat del poble que es va manifestar a Barcelona és claríssima, ara caldrà veure si aquells que ens representen també ho donen tot per aquest poble entregat. Malauradament els polítics ens han trencat molts dels ideals que aquest poble teníem i moltes esperances que havíem dipositat en ells, esperem que ara demostrin que són uns bons representants i que comparteixen els mateixos interessos que nosaltres.

ARA ÉS L'HORA, VOT9N

EL CLUB QUE PORTO AL COR!

“Passarà alguna cosa, i des del moment en què comença a passar, ja res tornarà a ser el mateix”.

Fa un any i mig que vaig decidir tornar a obrir el blog i encara no havia parlat mai sobre futbol, però no de qualsevol equip, de l'equip de la meva vida (molts podeu pensar que és el Barça) doncs no, és el Soses Femení. I dic l'equip de la meva vida perquè l'he vist nèixer, l'hem alimentat i l'hem fet gran.

Però no puc pas començar a escriure sobre el Soses Femení sense recordar: 

Ara us podeu preguntar perquè de repent he decidit fer aquesta entrada... Va ser tot just després de veure una cosa ahir a la nit que va fer que el meu subconscient es traslladés al setembre del 2007, exactament 7 anys enrere. Feia molt de temps que no veia les nostres jugadores juntes rient i ballant i passant-s'ho d'allò més bé... Un bon rotllo que encomanava rialles a la resta de gent que érem allà. Em va recordar a nosaltres a la Rosaura, Sandra, Anna, Alícia, Ester, Alba, Tània, Goreti, Clara, Sara, Marcel·la, Aida, Marta, Cristina, Sandra Baqué, Meri, Neus, Raquel, Ivet, Mercè... la festa major del 2007 (la primera festa major que vam passar juntes com equip). Gràcies al projecte del Nando juntament amb el Francesc i després el Bieto van formar un equip de futbol femení a Soses, una cosa mai vista abans. Recordo perfectament aquells moments, perquè jo personalment era una de les que es volia resistir a jugar, però al final em van acabar convencent; i si us sóc sincera, us puc assegurar que una de les millors que he fet a la vida és entrar a formar part d’aquest vestidor.

Els inicis van ser durs i en els primers partits vam encaixar molts gols.. però no podíem abandonar, al contrari havíem de continuar treballant, esforçant-nos i lluitant pel nostre somni i no podíem defraudar una afició incondicional que ens donava suport. Una afició que va omplir el camp el dia del nostre debut a casa per animar-nos. Us en recordeu? Jo sí, i molt... per mi aquell dia és un dels millors records que tinc del nostre vestidor i de totes vosaltres. El nostre primer gol, l’alegria que vam sentir va ser tan gran i tan emocionant... és un sentiment que porto molt a dins i que mai oblidaré, igual que a moltes de vosaltres. Un dels altres moments clau va ser la celebració de lliga al 2010, el dia que van venir les noies del Barça a jugar la Copa Catalunya, els nostres sopars i sortides al River, els singstar, els endolls i calefactors...

UFFFFF... Si mirem enrere han passat moltíssimes coses en 7 anys i moltes de nosaltres ja no som jugadores, però continuem formant part de la Junta i sobretot de l'esperit de l'equip. 

Podríem estar una bona estona explicant anècdotes i recordant... Però una de les coses més importants que ens ha mantingut junts és la pinya que hem fet sempre els que hem confiat des del primer dia en aquest projecte.  Hem estat, som i hem de continuar sent un vestidor peculiar i una Junta peculiar (com diu el Nando la Junta més ruc d'Europa) jejeje, en el que hi ha cabuda per a tothom, en el que existeixen valors com el respecte, la humilitat, la disciplina, el companyerisme, l’amor, la dignitat, l’orgull, la constància, el diàleg, l’esperança, la il·lusió, l’amistat... perquè som moltes i molts  els que formem aquest equip, i cada un hi aporta una cosa diferent, per això el fa tan especial. A mi m'agrada molt recordar i repetir que mai (per molt perduts que ens trobem) oblidem qui som, d'on venim i tot el camí que hem recorregut en tot aquest temps, perquè són el passos a seguir cap al futur si volem que les coses vaigin bé.

Tinc bones vibracions i moltes esperances posades en aquest nou equip. Confio en vosaltres noies!

1-2-3 SOSES

UN NOU ESTIU S'ACABA

Ja som 30 d'agost, queda exactament un dia i mig per tornar a la feina i lluny queden aquells dies finals de juny en què només pensaves en fer vacances.
Les vacances s'han acabat i per molts ( sobretot aquells que no són del ram de la docència) no paren de repetir-te que ja és hora de tornar a treballar i que ja ni ha prou de fer el dropo... Però pels que som del ram tots sabem que necessitem aquesta desconnexió per poder relaxar-nos, oblidar-nos de la feina, motivar-nos de nou i il·lusionar-nos amb el nou curs amb nous projectes i nous reptes, és necessari per gaudir de la nostra professió i sobretot per fer bé la nostra feina.
Aquest estiu m'ha passat volant, ni me n'he adonat... Sembla estrany com el temps és comporta de manera tan estranya i de com el voldríem aturar en alguns moments, però ell continua, va a la seva. Tot i la rapidesa del temps estic contenta, perquè l'he aprofitat i gaudit al màxim. La canícula va començar amb el Canet Rock seguit d'uns dies a l'illa de Mallorca. i un cap de setmana ben familiar a Barcelona amb la macarrona de casa. L'agost va començar amb un super cap de setmana a Ordesa on vam fer una gran pujada i vam veure un espectacle de la natura increïble. El va seguir el viatge a Polònia amb la Mariona ( tota una descoberta de país) i els tres dies a Salou de les sirisisisters.
A part de tots aquests llocs ni ha hagut d'altres dins del meu cap a través de totes les lectures de l'estiu. He viatjat a diferents parts del món a través d'històries i personatges que m'han transportat en el temps i en l'espai. Des del Carib amb L'amor en los tiempos del cólera vaig passar a Praga i a Polònia amb La bibliotecària d'Auschwitz, sense oblidar-me de l'Anglaterra més rural i els orígens del tacherisme amb Un paraíso inalcanzable. També he estat a Nova York amb El club de lectura del final de la teva vida una història d'amor als llibres entre una mare que s'està morint i el seu fill que decideixen compartir la seva gran passió per la lectura i munten un club de lectura format per ells dos. Finalment l'última parada ha estat a Roma amb Asesinato en el archivo. No hi ha hagut temps per més, però el següent ja és VICTUS, que ha estat esperant tot l'estiu a la recambra i ara ha arribat el moment.

A més a més hi hagut temps per als amics, per estar amb ells i compartir moments. Aquest estiu ni ha molts de moments per recordar, moments feliços, divertits, anecdòtics... Sempre dic i de fet ho penso que la felicitat no és eterna, ni dura per sempre, però sé que són moments, un retall de moments que anem guardant en la nostra memòria. Mai estem sols, només cal que mirem al nostre voltant i ens adonarem que sempre hi ha algú amb qui pots comptar.

SIGUEU FELIÇOS AVUI, NO HO DEIXEU PER DEMÀ!

LA BIBLIOTECÀRIA D'AUSCHWITZ, Antonio G. Iturbe

No ho puc evitar, per més que ho intenti sense saber com, cauen a les meves mans llibres que parlen de l'Holocaust nazi. Quan en llegeixo algun em dic, prou ja ni ha prou... Però després me n'adono que sempre aprenc alguna cosa nova. Tots els llibres que he llegit fins ara sobre aquest tema expliquen relats sobre persones que van viure i van patir l'horror nazi, algunes ho van superar i ho han explicat en primera persona, d'altres van morir, però algú ha recordat la seva història. 

Recordo que un dels que més em va impactar va ser Un cel de plom de Neus Català la supervivent catalana dels camps de concentració. Aquell llibre em va colpir molt, el vaig haver de llegir poc a poc perquè hi havia moments que havia de parar, la duresa amb què la Neus explicava alguns episodis viscuts... Com podia ser que la raça humana fos tant dolenta, fos una bèstia (tal com explica Kafka de manera metafòrica a la seva metamorfosi).

Però també m'he adonat que entre tot aquest horror hi ha esperança. Històries de vida, de superació, de justícia, d'amor... 

Suposo que el fet de viatjar a Polònia la pròxima setmana i fer una parada a Auschwitz em va motivar a llegir aquesta novel·la.

LA BIBLIOTECÀRIA D'AUSCHWITZ està basada en una història real, la de la Dita Adlerova, una jove txeca que arriba a Auschwitz amb 14 anys, havent estat víctima des dels 9 anys de l'assetjament nazi a la seva Praga natal. Després d'anar de barri en barri, de gueto en gueto ella i la seva família són enviats al pitjor de tots els camps de concentració. És a partir d'aquí que comença la veritable lluita per la supervivència, només els més forts de cos i sobretot d'esperit podran gaudir d'un nou dia.

La Dita té la sort que una amiga de la seva mare té un contacte per a què pugui entrar al bloc 31 com assistent, però serà l'atzar i els seus coneixements d'alemany i txec que l'ajudaran a entrar allí. El bloc 31 és un petitíssim oasi de tranquil·litat dins del terrible camp de concentració, ja que en ell hi ha en Fredy Hirsch, un pres diferent a la resta pel seu passat. En Fredy ha aconseguit una cosa impensable, convèncer els alemanys per a tenir un barracó exclusiu de nens jueus, amb la finalitat de tenir-los controlats i que no estorbin ni als SS ni a la resta de gent que treballa per allí. Serà com un lloc d'entrenament per als petits, en el que prepararan obres de teatre per a què els soldats gaudeixin, una petita escola on hi ha una prohibició claríssima, no hipot haver llibres. Els presos no poden llegir llibres  i si hi ha algú que ho incompleixi serà castigat amb la mort.

La Dita, una jove molt intel·ligent i valenta, que supera l'edat per a ser una de les nenes del barracó, haurà de dur a terme una funció molt perillosa que molts adults no s'atrevirien a fer, es convertirà en la bibliotecària del bloc 31. La seva biblioteca és la més petita de la història, només la formen 8 llibres, però segurament serà també una de les més valorades de la història, ja que arrisca la seva vida per a què tots puguin evadir-se de la realitat i puguin gaudir durant uns instants dels somnis i esperances de tornar algun dia a tenir una vida millor.

És així com poc a poc anem coneixent la Dita i els altres professors del bloc 31, en especial en Fredy Hirsch, un home amb una personalitat atractiva, que encandila la Dita des del moment en què el coneix.

També ens endinsem en les relacions que la Dita té amb els seus pares, amb les amigues que fa dins al camp... I en les circumstàncies d'alguns SS que han arribat al camp, alguns convençuts del que faran, d'altres escandalitzats per l'horror. Coneixerem a la Resistència i com no al docotor Mengele (el doctor Mort) que passarà sovint pel bloc 31 en busca de noves víctimes pels seus experiments.

És una novel·la que m'ha costat acabar. La prosa de l'autor no m'ha conmogut tot i que la història que conta és commovedora. Tot i així la història de la Dita s'ha de llegir, s'ha de conèixer. La difícil tasca duta a terme per la petita nena no s'ha d'oblidar, s'ha de retre homenatge a aquells que van arriscar la seva vida per alleugerir el sofriment d'altres. La minúscula biblioteca va permetre a molts nens endinsar-se en altres móns aliens a l'horror d'Auschwitz, a móns feliços i plens d'esperança, tot això gràcies a la màgia dels llibres.

"No importa cuántos colegios cierren los nazis, les contestaba. Cada vez que alguien se detenga en una esquina a contar algo y unos niños se sienten a su alrededor a escuchar, allí se habrá fundado una escuela”

EL AMOR EN LOS TIEMPOS DEL CÓLERA, Gabriel García Márquez

- ¿ Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo?- le preguntó. Florentino Ariza tenía la respuesta preparada desde hacía cincuenta y tres años, siete meses y once días con sus noches. 
- Toda la vida - dijo.

Feia més de sis anys que l'ha vaig comprar quan vivia a Barcelona i encara no havia trobat el moment de llegir-la. Després de la seva mort aquest abril vaig pensar que ja era hora de fer-li el meu petit homenatge al Nobel de literatura amb la meva humil lectura de l'obra. 

L'he devorat en quatre dies. És la història d'amor i tenacitat més bonica que he llegit mai. Si bé Cent anys de solitud és una obra perfecta quant a desenvolupament i tècniques narratives, amb una evolució psicològica excel·lent i sorprenent dels personatges, L'amor en els temps del cólera és una obra bellíssima. L'autor s'havia referit a ella en més d'una ocasió com la seva predilecta. 

La novel·la tracta dels sentiments més purs que puguin albergar els éssers humans, però sense encegar-se en ells i reflectint les adversitats d'una època minada per la pobresa i les guerres civils, així com per les traves que altres personatges posaran a una relació aparentment impossible entre Florentino Ariza i Fermina Daza, ja que pertanyien a classes socials diferents i entre ells existia una considerable diferència d'edat.

Gabriel García Márquez mostra en el llibre, a través de la vida de Florentino, com un sentiment apassionat, de vegades extrem, pot transformar la vida d'una persona fins al punt de fer-lo desgraciat i perdut en un món en el qual no se sent realitzat. Florentino només té una raó de ser i té molt clar que la seva missió en aquest món és l'amor per la seva "diosa coronada" com ell li diu afectuosament al llarg de la història.L'amor es converteix en una cega obsessió que destrossa qualsevol possibilitat de millora per al protagonista, i no cessarà en la seva lluita per aconseguir un sentiment recíproc per part de Fermina, amb qui es retroba 51 anys i 9 meosos després per a confessar-li que la platònica relació que van mantenir en la seva joventut seguia viva en el seu cor, i que no descansarà fins que ella li correspongui, o almenys accepti la seva companyia com a amic, ja que el seu marit acaba de morir i ella s'ha quedat sola.

Al llarg de la novel·la és impossible no sentir empatia per alguns dels personatges, però d'altra banda dins el món en què vivim sembla que les històries d'amor tan belles no existeixen. L'amor del que ens parla García Márquez, encarnat per Florentino sembla un amor desfasat en els nostres temps, però és un amor com ni ha pocs, únic, un amor apassionat, que no deixa veure més enllà i que manté al protagonista viu durant tota l'obra, aquest amor és el motiu més gran per viure i sap que s'ho vol jugar tot per aconseguir omplir aquesta vida tan buida que té. La vol omplir d'instants de felicitat al costat de Fermina.

Primavera,estiu,etcètera de Marta Rojals

Feia molts dies que no escrivia cap ratlla al bloc, però avui ho faig amb moltes  ganes després de llegir aquesta novel·la.

Primavera, estiu, etcètera és la primera novel·la de Marta Rojals. Una novel·la que ens parla d’una crisi, la crisi personal, laboral i sentimental d’una noia de 34 anys, l’Èlia, que torna al poble on va néixer per mirar de recompondre la seva vida i trobar la manera de torna a començar. Al poble, la protagonista es retroba amb els llocs i les persones de la seva infantesa  i inicia un viatge al passat en el que aprendrà que, en periples com aquest, les coses no son ben bé com un les recorda, sobretot quan es tornen a veure amb ulls d’adult. Tot ha canviat, fins i tot les persones ja no són com pensava que eren, ha passat el temps i tots han crescut, però cadascú ho ha fet a la seva manera. La seva amiga Clara gairebé és una desconeguda, i el Trau realment també, però l’Èlia es capfica en negar-s’ho, perquè el continua veient com aquell amor impossible de joventut.

Amb una estructura sòlida, la història està dividida en dues parts, tardor i hivern, en que l’autora ens passeja d’un passat idealitzat (les oportunitats perdudes, els amors adolescents, les amistats ingènues) a un present ple d’incerteses (la sol·litud, l’abandonament, les mentides), fent viatges de l’un a l’altre per explicar situacions i personatges fins arribar  a un final en forma d’epíleg en què s’albira un possible futur. Un final poc treballat, un final obert i molt precipitat... Després de tenir al lector esperant a veure que passava amb el Trau de cop i volta ja està, ja està... Què passarà entre ells? Es tornaran a veure? I l’Èlia aconseguirà ser feliç?

Una de les coses més encertades de la novel·la és l’aposta que fa l’autora per l’ús de la variant dialectal de la Ribera d’Ebre, plenament justificada en l’argument i que li serveix, alhora per caracteritzar els personatges o els diferents temps de la història. Pels que parlem la variant occidental aquest llenguatge ens és molt proper i fa que la sentim més nostra. La ironia i el sentit de l’humor planen constantment en perfecte equilibri per damunt de tot el text, suavitzant les situacions més dramàtiques i fent-nos somriure cada cop que ens hi sentim identificats. Perquè aquesta és una altra, quina persona que ha nascut i crescut en un poble no s’hi sent identificat?  Jo no he parat de posar cara a tots els personatges que van apareixent al llarg de la història, imaginant-me ‘ls parlant, actuant... Diverses escenes que es van relatant com la del cementiri el dia de Tots Sants, o les paraules de la tieta després de la trobada al Casinet de l’Èlia i el Trau. Tots els tòpics possibles de la vida rural es veuen reflexats en el relat, les xafarderies, els costums, les intencions...

Primavera, estiu,etcètera és moltes coses, per començar perquè és una novel·la  complexa i ben construïda, amb una gran varietat de matisos i, finalment, perquè tracta temes que són universals, com ara les relacions home-dona, la recerca d’un mateix, els conflictes amb els altres i fer-se gran, que no és poc.

No m’ha deixat pas indiferent, un munt de pensaments i sensacions continuen passant pel meu cap. Intentant acabar d’analitzar alguns dels fragments del llibre. Moments que m’han recordat moments, sentiments que m’han recordat sentiments, personatges que m’han recordat personatges, en fi, un viatge al passat i al present de la meva vida. M’aturo per pensar un instant i continuo, no queda res més que tirar endavant!

ELS AMORS DIFÍCILS, Italo Calvino

Avui m'agradaria compartir una ressenya d'en Raul Gotor, que he trobat en un blog d'una llibreria . Es presenta com una novetat per Sant Jordi. És una traducció al català de l'obra Els amors difícils d'Italo Calvino. Jo no l'he llegida, però pot ser una possible compra de cara al St. Jordi 2014.

Recordar el teu primer amor, aquell pel qual vas sospirar, aquell al qual ni et vas apropar... fer memòria de les vegades que passejant pel carrer t’has creuat amb un possible amant... rememorar la de vegades que vas olorar el perfum de la persona estimada en silenci... Això i més, ens ve al cap llegint Els amors difícils, una novel·la que no tracta d’amor, sinó de relacions confuses dins de la incoherència de la mateixa ànima.

Edicions 62 ens porta per primera vegada en català i de la mà de Teresa Muñoz, el recull de contes de Italo Calvino que ens farà pensar sobre allò platònic i allò real. Un recull  de contes que ens expliquen trobades (o no) de persones que s’estimen, de coses que ens fan estimar i de sentiments que ens allunyen.

Amb el llibre a una mà i el cor a l’altre, passegem per una primera part de relats on destaco personalment tres aventures: d’un soldat, d’un lector i d’una esposa que ens ajuden a veure com de simples i ximples som les persones i lo difícil que fem estimar. 

Amors de tren, de platja, de tota la vida o d’unes hores ens ajuden a veure que no sempre es pot realitzar allò que desitgem, o que millor dit, que no sempre volem realitzar allò que creiem desitjar.

Aterrem amb un trencament de plantejament a la segona part del llibre: dues històries, la primera de formigues argentines i la segona de l’smog, on potser la primera ens atrapa degut a la seva vivacitat (podríem dir que les lletres i la història es mouen per les pàgines com petites formigues) i la segona ens deixa una mica intoxicats, com un núvol gris que no ens deixa avançar a allò que ens realitat ens vol dir l’autor, però que comprenem a les últimes pàgines.

Amb un relat metòdic, una prosa detallada i una narrativa lineal que no surt en molts casos d’un únic espai i temps, l’autor ens agafa, ens sacseja i ens fa pensar que tot allò viscut és fruit de les decisions preses o de la falta de decisió de les persones.

En resum, uns contes i històries que ens atrapen amb diferent nivell d’intensitat però que molts d’ells mantenen el mateix decurs de la trama, possibilitat que fa que resulti un final anticipat a la nostra ment. Encara i això, moltes d’elles aconsegueixen allò que l’autor haurà volgut al escriure-les: percepcions (agradables o no) que fan que no les puguem oblidar fàcilment.