NOSALTRES DOS, Xavier Bosch

Reconec que m’havia engrescat molt amb aquest llibre. Quan la Mireia me’l va passar tenia moltíssimes ganes de llegir-lo, però em vaig topar un cop començat amb la sorpresa que no li acabava de trobar la xispa. El llibre i jo no acabàvem de connectar, fins que en un moment donat tot canvia. Hi ha un fet que marca el rumb de la història del Kim i la Laura i és el que em fa enganxar definitivament a la novel·la fins al punt de no deixar-la anar fins a l’últim punt.

“I encara més agraït a una persona, que ja veig des d’aquí dalt i que tot just acaba d’entrar, que em sembla que per sort s’ha perdut el meu discurs i que em fa molta il·lusió veure-la perquè és d’aquelles persones que tots tenim, o hauríem de tenir, perquè donen sentit a la vida. L’amistat deu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hi haguessis parlat abans –d’ahir. Beveu, mengeu, rieu, balleu, critiqueu a qui vulgueu i deixeu-me baixar perquè li vaig a fer l’abraçada que ens devem i ens mereixem. I un petó d’anada i tornada”.

Segons explica Bosch en un article al Periódico, aquest és un llibre que «va sorgir de la desesperació» per la mort del seu millor amic, el poeta Francesc Garriga Barata, que apareix al llarg de la història (professor de literatura) al qui es dediquen diverses al·lusions al llarg del llibre. Marcat per aquest succés i seguint en la línia dels sentiments, Nosaltres dos indaga en els vincles invisibles de l’amistat a través de la història del Kim i la Laura, dos joves que es coneixen fortuïtament a les aules de la Univeristat Autònoma a Bellaterra gràcies a un treball sobre Frankenstein, “Tu em vas donar emocions, però no em vas dir com fer-les servir”. Gens casual que sigui aquest llibre, el gran paradigma de l’exploració dels sentiments, el que els ensenyi a crear llaços emocionals.

Despreocupat i seductor és com l’autor defineix el Kim, el fill d’un hoteler del passeig de Gràcia que madura de cop per un fet vital. La Laura, de Banyoles, és la figura antagònica del seu company: idealista, vitalista i molt més humil i natural, diu Bosch. Cadascú des del seu món viuen en les arenes movedisses del «¿Què passaria si…?»

 La novel·la s’estructura en tres parts que coincideixen amb les etapes vitals dels personatges i del pas del temps: any 1983, quan «tot està per fer» i es crea la seva amistat en els «feliços anys 20» dels protagonistes; 2000, «les hores vertiginoses», quan arriben als 35 anys i la vida els llança als primers esculls, i 2016, moment en què es compleixen els 50 anys i «es posa el comptador a zero» perquè «ja no hi ha res a perdre en les relacions».

Barcelona és el marc d’acció de la novel·la: des de la Barceloneta fins al Born, passant pel Gòtic. L’escriptor destaca un dels espais més recurrents en la història: l’hotel Rafaelis, de la família del Kim. «L’hotel és una metàfora de la vida perquè reu­neix hostes que hi estan de pas i altres que s’hi allotgen durant 15 dies i, a la vegada, suavitza la duresa de les relacions».

El que dóna gran interès a aquesta novel·la és que la narració, tot i no ser estrictament lineal, està molt ben estructurada, és coherent i és comprensible. Tots els personatges són versemblants. Semblen de carn i ossos. El llenguatge està molt ben triat, amb pinzellades que introdueixen els diferents registres sense abusar-ne -m’encanta el “trobut” banyolí que apareix de tant en tant. Tots els personatges tenen virtuts i defectes tan humans i reals com els de la gent que som o coneixem.

Nosaltres dos és una celebració de l'amistat. De l'amistat profunda, perquè per a Bosch, "els amics de Facebook no són amics". L'escriptor gosa afirmar que "L'amistat pot ser més permanent i profunda que l'amor". Segons l'autor, els bons moments passats amb els amics són "les gotes de mel de la vida". Ara bé, aquesta és una novel·la sobre el pas del temps, ja que per a Bosch, "no et banyes mai dues vegades al mateix riu". Amb el pas del temps, també hi apareix la mort d'algunes de les il·lusions. Però alhora, els personatges s'enriqueixen amb el pas del temps, amb les experiències viscudes.

JO CONFESSO, JAUME CABRÉ

Jo confesso ha estat la lectura del club de lectura. Després d'haver-lo llegit fa uns anys, n'he fet una reelectura i crec que encara m'ha agradat més.

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol…” Així comença Jo confesso, la novel·la que Jaume Cabré ha estat gestant durant els darrers nou anys, i que ja va per la vuitena reedició, a més d’objecte de traduccions i distingida  amb prestigiosos guardons literaris.

El fil conductor de la novel·la és el Vial, el primer violí que el luthier Lorenzo Storioni va construir en el seu taller de Cremona (Itàlia), al s.XVII i que Cabré utilitza magistralment per enllaçar diferents històries, trames, subtames,  multiplicitat de personatges i  diversos moments històrics  que es lliguen i s’articulen de manera sorprenent.

Una novel·la sobre la maldat en la condició humana. Ras i curt.

L’esfereïdora actuació de la inquisició entre els segles XIV-XV i la brutalitat del nazisme són els exemples més punyents de fins on ha arribat la malesa i que Cabré narra a partir del violí com a nexe en tota la novel·la. Cabré s’ocupa també de la dolenteria i la perversitat quotidiana, aquella que ens és més propera i més difícil de verificar per tractar-se de la família, els amics o la parella. Ningú escapa de la malícia.

Adrià Ardèvol, el protagonista, no era un nen com els altres; Jo confesso tampoc és una novel·la com les altres. Jo confesso és la demostració de l’extraordinària qualitat i potència literària del seu autor en el fons i en la forma.

En la vida entesa com a aventura moral hi trobem, de la infantesa a la mort, l’afecte i el desafecte, l’amor i el desamor, l’amistat, els instants efímers de goig, el consol que l’art i la cultura donen a l’ànima: la música, la pintura, els llibres, el pensament… I la mentida i la traïció, la solitud, la covardia, la por, la reflexió sobre els límits i la naturalesa del mal; tot el que no podem saber dels altres, el cruel i inexorable pas del temps amb la seva ironia final: la destrucció i la mort. I el pes del passat evocat pels objectes i l’omnipresència dels records als qual vivim aferrats i que, com a premi, una malaltia cruel ens pot amputar. En síntesi: “la puta vida” condensada en un miler de pàgines.

Jaume Cabré, que ha demostrat en la seves obres anteriors que és un dels talents narratius més sòlids de la literatura catalana actual, arriba amb Jo confesso a la màxima expressió del seu virtuosisme. Totes les claus del seu estil hi són com en una meravellosa simfonia. Admirables el tempo narratiu, l’ús del temps intern i els seus efectes en la narració, la destresa en l’ús de l’elipsi, la riquesa de punts de vista narratius, la finíssima ironia, les metàfores i un desplegament aclaparador de recursos… no acabaríem si n’haguéssim de posar exemples.

Però potser el més remarcable sigui quant a l’extensa galeria de personatges, la seva densíssima complexitat, el joc de personatges d’èpoques, d’espais i temps històricament diversos que conflueixen i es confonen uns amb altres quan vol demostrar que el fanatisme i la crueltat de què som capaços els humans no té límit i històricament el mal té una cara amb la mateixa fisonomia, per això l’inquisidor medieval, el nazi i el fonamentalista islàmic són un mateix en el fons.

Cal fer esment de l’estructura basada en un concepte cíclic, com la vida, que flueix sinuosa com la memòria, que va desplegant-se en diverses històries paral·leles en aparença autònomes al principi, però totes unides i confluint per crear la il·lusió d’un univers vast i complex com el de la realitat. Narracions que neixen sovint de la contemplació d’objectes que sobtadament cobren vida i ens van explicant les seves atzaroses trajectòries: com l’extraordinari storinoni, el violí que va passant d’unes mans a altres i és un catalitzador de cobdícies, d’afectes, de desenganys, de morts. Com les pinyes d’avet i d’erable, com el medalló, com  el pergamí fundacional del monestir de Sant Pere del Burgal… Tot en un joc de metàfores paral·leles d’inici i clausura, de vida i mort, com a la mort del prior, l’únic monjo ha d’abandonar-lo portant la clau i altres records dins la Capsa Sacra i en aquest camí d’abandonar la santa casa, la mort li surt a l’encontre; magnífica metàfora, de la vida dedicada a l’estudi i al coneixement, acompanyat sempre de la solitud i dels records, d’Adrià Ardèvol, el protagonista de Jo confesso.

Des del punt de vist estilístic, cal remarcar el que és més característic de la narrativa de Jaume Cabré i en allò que excel·leix: el donar veu sense transició als diversos narradors i als personatges que dialoguen, de tal manera que aquest canvi es pot produir en un mateix paràgraf, en una mateixa frase o en les rèpliques d’un diàleg de veus múltiples, sense que el lector es perdi en els meandres de la seva escriptura. Una lliçó de domini i virtuosisme estilístic, en suma, només per la qual ja valdria la pena de llegir la novel·la, però Jo confesso és molt més, és una estada a l’Arcàdia de la lectura.

Gaudium magnun, per dir-ho amb l’expressió llatina que utilitza l’autor quan Fèlix Ardèvol, a Roma, experimenta per primera vegada l’amor… Gaudium magnum! No es pot descriure amb altres paraules el que s’experimenta en endinsar-se en la lectura de les 1.000 pàgines de Jo confesso.

PER TOTS VOSALTRES ESTIMATS ALUMNES

Per motius d’agenda personal demà al vespre no podré compartir amb vosaltres la festa de les orles. Em sap molt greu, per això no volia deixar passar l’oportunitat d’adreçar-vos unes paraules.

No sé per on començar, perquè tot em sona molt a tòpic, per tant em deixaré portar per les meves conviccions i la filosofia.

Els que em coneixeu ja sabeu que m’agrada molt llegir , viatjar i ensenyar,  i que és gràcies a això que he descobert i après moltes coses en aquesta vida. Una altra de les coses que donen sentit a la meva vida és envoltar-me de la gent que més estimo i gaudir amb ells d’instants sublims per tal d’exprimir el temps fins a l’últim segon.

L’altre dia conversant amb un amic molt lector de filosofia  em va parlar d’un text que em va fer pensar en vosaltres i em va donar una idea. Vaig pensar que citar-vos un clàssic després de fer filosofia a batxillerat seria adient i encertat. Alguns de vosaltres quan obriu el correu us espantareu per la llargada del mail, però sigueu valents i arribeu al final que us ben asseguro que val molt la pena.

El text que us citaré a continuació és una carta que Sèneca (filòsof romà) va escriure a Lucili (escriptor romà).

«Estimat Lucili: Avui has fet divuit anys i tot coincidint amb aquesta edat que posa fi a la teva adolescència m’has escrit una carta estranya. En ella renuncies a continuar mantenint la correspondència que m’ha fet sentir pare d’un jove a qui he estimat com a un fill en els darrers quatre anys d’una vida, la meva, que intueixo propera a la seva fi. Argumentes que has crescut, que ha arribat el moment d’experimentar, de posar en pràctica el que has après, d’allunyar-te dels mestres que has tingut, inclòs jo mateix. Dius que ara és moment de viure en el món dels adults, de jugar el seu joc, d’experimentar les seves passions i em demanes que, en una darrera carta, sintetitzi els consells que m’han estalviat de naufragar en aquest món. Què t’anima a pensar que he sortit il·lès i no pas greument ferit? Creus que apropar-se al poder com ho he fet jo no deixa cicatrius en el cos i en l’ànima? Altrament, quin crèdit pot tenir un vell que amb la seva vida fastuosa desmenteix la rigorosa austeritat que ha predicat en els seus escrits? Qui em coneix, no obstant, sap que tot i la fortuna personal que he atresorat com a conseller privat de l’emperador Neró, no he canviat la sobrietat dels meus hàbits ni la convicció, que dia a dia he tingut, que la veritable felicitat rau en la pràctica de la virtut, de la qual he procurat no allunyar-me malgrat viure envoltat de llops i de bojos. He aportat seny on no n'hi havia, he tractat d’educar amb principis morals un deixeble, Neró, l’ànima del qual es movia per les disbauxes de la luxúria i la crueltat i, he fracassat. Intueixo que, aviat, qui ha estat el meu deixeble imperial em demanarà que pagui amb la vida la meva desaprovació de les seves infàmies. I malgrat tot, em demanes a la teva carta que resumeixi els consells que m’han estalviat de sotsobrar en aquest món!

Oh Lucili! Si et digués que les més de cent cartes que t’he escrit constitueixen la meva veritable fortuna i que en la teva educació moral m’he apropat al «jo» que volia ser i no al «jo» que he estat, te n’adonaries que cap tasca ha estat tan important a la meva vida com la de fer-te arribar la saviesa que he acumulat per estalviar-te els meus errors. I ara em demanes que m’acomiadi de tu, que et digui adéu.

Doncs bé, has de saber que de la possibilitat de perdre els bens materials, i amb ells la felicitat, he sabut defensar-me. En algun lloc he escrit que si visqués en la casa més opulenta, on abundés l’or i la plata, no mostraria admiració per aquest bens, que, tot i que adornessin les estances, estarien fora de mi. Tot allò que el destí posa en les meves mans ho considero aliè. I perdre el que m’és aliè no em dol. Però perdre el que considero una part meva, un tros de la meva vida, renunciar a la teva educació és quelcom tan dolorós que no he sabut descobrir l’antídot enmig de les meves reflexions. He après a moderar les meves alegries, però no he après a reprimir aquest dolor. Saps per què em costa tant de posar fi a la relació epistolar que he mantingut puntualment amb tu? Imagines la raó d’aquest dol? T’ho diré. No em demanaves consells en la teva carta de comiat? Aprèn aquest: Quan eduquem a un altre, ens eduquem a nosaltres mateixos. Tu, Lucili, has estat l’ocasió per continuar educant-me a mi mateix i no trobo cap destí més elevat en la vida de l’ésser humà que fer progressos en la seva educació, un repte que no acaba mai i del qual ens examinem cada dia. Entens això? T’ho diré amb altres paraules. He reflexionat molt sobre l’educació. I tot i que en certs aspectes les meves conclusions són provisionals, en molts d'altres he arribat a conclusions definitives. Una d’aquestes conclusions és que l’educació se'ns presenta com un assumpte difícil mentre vulguem educar els nostres fills o els nostres alumnes sense haver-nos educat a nosaltres mateixos. Ara bé, si entenem que només podem educar als altres educant-nos alhora a nosaltres mateixos, el problema de l’educació desapareix i només queda el problema de la vida. La pregunta ja no és «Com he d’educar?», sinó «Com he de viure jo com educador?» No conec cap capítol de l’educació dels joves que no impliqui la nostra pròpia educació.

Aviat, Lucili, seràs adult i formaràs una família. Vindran els fills i amb ells aquestes preguntes: ¿Com inculcar-los bons hàbits? ¿Com ensenyar-los a distingir allò que és important del que no ho és? I et contesto: amb el teu exemple. Quan et vegi sacrificar el teu temps d’oci, la teva hora de descans, per ajudar-lo a aprendre una petita lliçó, el teu fill aprendrà el valor i la importància d’aquest esforç, i ho aprendrà no per allò que tu li hagis dit, sinó per allò al qual tu has estat disposat a renunciar per ell. Com defraudar als qui sacrifiquen els seus somnis per ajudar-nos a nosaltres? Aquesta és la primera lliçó: les coses cobraran importància als ulls del teu fill en funció del que tu com a pare estiguis disposat a sacrificar per ell. I quan deixis d’anar a aquells espectacles abominables que tenen lloc als amfiteatres, en contra dels quals m’has sentir parlar en més d’una ocasió, i ho facis en ares de la seva educació, t’estaràs educant tu mateix en prioritzar la cura d’ell per damunt de l’excitació violenta i les baixes passions que volies gaudir en contemplar aquelles lluites.

De les emocions m’has sentit parlar en altres ocasions. Sovint les he qualificat com malalties de l’ànima i t’he exhortat a allunyar-te d’elles, a curar-te dels seus excessos, a no prendre decisions sota el seu imperi. Sempre les he temudes. Ara m’he traslladat a viure a un altre barri de Roma. Has de saber que als baixos s'instal·len cada matí uns mercaders que anuncien vociferant les seves mercaderies, generant un soroll que em dificulta la concentració. Però aquests crits acaben cap al mig dia, i al vespre, per la finestra del meu estudi, només hi arriba una brisa fresca que em permet treballar. Ara bé, quan una passió rugeix en la meva ànima no conec la forma de silenciar-la, i no només no em deixa pensar durant el dia, sinó que, en arribar la nit, em turmenta obsessivament sense trobar la forma de silenciar aquest soroll. Tot i així, vell com sóc, he de reconèixer que en algunes emocions viscudes he descobert el sabor de la vida i en comptes de condemnar-les totes, ara et recomano de viure-les amb moderació.

Hem parlat sovint de la importància de mostrar valor davant l’adversitat, de no renegar de la Providència quan ens envia les desgràcies. Recordes? Un dia em vas preguntar per què la Providència, que ho regeix tot, és a vegades tan cruel amb els homes i les dones que han estat justos. I vaig contestar-te que has de prendre tota adversitat, per dura que sigui, com una prova per superar-te a tu mateix, tot creient que la virtut es marceix quan no té adversari, i es fa palesa quan demostra el que és capaç de resistir. Considera tota adversitat com una oportunitat per demostrar el teu valor. Sigues exigent, molt exigent amb tu mateix, i condescendent amb els altres. I no oblidis mai que ningú no et treu la dignitat; no tinguis por que cap insult, cap humiliació, cap infàmia et facin perdre-la; la dignitat només la pots perdre tu mateix amb els teus actes.

I acabo. Fóra ingrat com a mestre, Lucili, si amagués la meva gratitud per totes les preguntes que m’has fet, per tots els reptes que m’has plantejat. He vist canviar la teva lletra amb els anys: infantil, insegura al principi; ferma, enèrgica i audaç al final. Acompanyar-te ha estat una recompensa; escriure’t, una raó per viure. Ignoro si he aconseguit l’objectiu d’educar-te; però si sé que has estat la millor ocasió per educar-me jo.

Viu en pau, estimat Lucili, i que la teva amistat sigui el meu pagament.»

Així acabava la carta. Diuen que el temps és un jutge implacable que condemna a l’oblit tota obra que no és capaç d’enunciar un missatge per totes les èpoques. Deixo a criteri de cadascú de vosaltres la determinació del grau d’universalitat de les propostes de Sèneca. El que sí crec que compartirem és la sinceritat de l’afecte des del qual estan escrites. Quedeu-vos com a promoció que acaba el Batxillerat amb la sinceritat del meu afecte com a professora que he compartit amb vosaltres aquests darrers anys.

Una abraçada

Mònica Sirisi Dolcet

P.S. Ah! Una última cosa. No tingueu por del demà. Està ple d’incerteses, d’entrebancs, de moments difícils, però només cal que busqueu sempre dins vostre la força per tirar endavant i alçar-vos; sense oblidar mai qui sou i d’on veniu.

“La felicitat és per tot arreu, només heu de tenir els ulls ben oberts”

L'ANIVERSARI, IMMA MONSÓ

COM ES POT RECUPERAR ALLÒ PERDUT, SI ALLÒ ÉS IMPRESCINDIBLE PER CONTINUAR VIVINT?

L’Imma Monsó ens presenta un matrimoni en crisi del qui en la primera línia del llibre se’ns diu que fa tres setmanes que no es parla (literalment, ni paraula) i, com un últim intent d’intentar recuperar la seva relació surten amb el cotxe a fer una excursió  per celebrar el seu aniversari.

L’aniversari proposa un joc interessant: sabem que tota ficció enganya, però quins són els seus límits? Es pot viure en la fantasia? Què diferencia una mentida d’una ficció? Aquest degoteig d’interrogants comença a aparèixer quan un matrimoni en crisi atura el cotxe en una clariana mig perduda i solitària d’un bosc gironí. Ell ha conduït fins allà per fer un regal a la seva parella i, alhora, per mirar de revifar una relació ferida pel pas del temps. La rutina, el tedi del dia a dia i la maduresa dels fills els han abocat a un precipici sentimental, fins al punt que han decidit deixar de parlar-se per evitar caure en discussions. No hi ha ajudat que tinguin maneres de fer radicalment diferents. L’home “s’ha extirpat la imaginació” i s’ha arrelat a la racionalitat, mentre que la dona habita la major part del temps en la seva ment, on recorda i tradueix versos només per a ella. Per sorprendre-la i recuperar-la, ell decideix trencar amb la seva fama d’avorrit traslladant una fantasia en una realitat. El regal del marit es transforma ben aviat en... (no vull pas avançar-vos res de la història).

La història del matrimoni s’alterna amb un relat en paral·lel que transcorre durant el passat i que gira al voltant de dos nens aficionats a reviure els llibres en primera persona. Així, la novel·la es bifurca en dues trames i, l’aniversari del matrimoni i els dos infants escenifiquen Moby Dick enmig de les bardisses. Qui estira del carro és en Guillem, fill únic d’una minyona que l’empeny a llegir sense parar malgrat que no el deixa anar a escola. Es tracta, aparentment, de dues històries deslligades amb un tret en comú: la passió dels protagonistes de viure en la ficció i la fantasia. Si bé totes dues trames llisquen amb una prosa fluïda i àgil, la part dels adults pren un caire tenebrós que dóna força a la novel·la, mentre que la dels nens es torna repetitiva quan les històries conflueixen. Tot plegat es desenllaça amb un canvi sobtat de protagonista, que se serveix de la ficció per confessar un trauma d’infantesa i justificar les seves accions posteriors.

El plantejament de L’aniversari resulta curiós i té coses bones. L’ambivalència del marit, que posa a prova alhora la credulitat de l’esposa i la del lector, els diàlegs que qüestionen la naturalesa de la ficció i l’homenatge subtil als apassionats per la literatura donen forma a una novel·la diferent i singular.

LA PUTA D'OROS, ELENA TORRES GIRBAU

Reconec que quan la Meri va escollir aquest llibre vaig pensar que potser no li acabaríem de trobar el fil, però ara que l’he acabat reconec que hem fet una descoberta d’una autora desconeguda i d’un llibre del que no coneixíem pas la seva existència.

Aquesta novel·la no és només una trama negra.  En realitat és molt més que això. És una història de persones i sentiments, dividida en dos moments temporals ben delimitats: el primer a l’any 1976, quan tenen lloc uns esdeveniments que marcaran la vida de la Jana, i el segon al 2008, quan finalment la protagonista ha de fer front a les conseqüències d’aquest esdeveniments, unes conseqüències que la portaran al límit de la seva resistència.

Al mes de Febrer del 1976 el dictador acaba de morir, i els carrers de Barcelona són escenari de freqüents aldarulls entre grups d’esquerres, principalment estudiants, i grups d’ultra dreta que no volen que canviï l’status quo. La Jana és una noia de bona família, de forta personalitat i ferma defensora de les seves idees, sense por de res ni de ningú, peti qui peti. (Tret que hereta de l’àvia Zöe, tota una valenta i lluitadora en el passat). L’estiu anterior l’ha passat a Llançà amb el seu grup d’amics de les vacances, sense saber que les vides de tots faran un tomb en els propers mesos, per no tornar a ser mai més com eren abans. Un dia, tornant de la facultat, la Jana és apallissada brutalment, tot i que acaba sobrevivint. No ha vist la cara dels seus agressors, però ella està segura de qui és un d’ells. La seva ment no és capaç de recordar les imatges, però sí algun soroll i alguna olor molt peculiars. Atemorida, no s’atreveix a denunciar-lo. La por i els sentiments que a partir d’aquell moment li provocarà la ciutat faran que l’abandoni i que marxi a l’estranger per començar una nova vida.

Més de 30 anys més tard, a l’octubre del 2008, la Jana és una reconeguda escriptora de guies de viatges, però no és feliç. Encara li fan mal els fets del 1976, i no ha pogut formar una família ni establir-se en cap lloc concret, tot i que quan es vol retirar del món gaudeix del seu niu de Llançà, a la Costa Brava. Un fet aparentment insignificant farà tornar tots els seus fantasmes, les seves pors i els seus odis, en una carrera contra el temps que la Jana no podrà controlar. Personatges del seu passat es tornaran a creuar amb ella fins arribar a un final en què la Jana trobarà les respostes a les preguntes que l’han turmentat durant tot aquests anys.

Jugant amb el temps entre aquests dos moments, coneixerem a fons la Jana, el seu entorn, les seves preocupacions i la gent que estima i destesta. No és trepidant en el sentit que passin coses ràpidament i durant tota l’estona, sinó que és una novel·la molt més intimista. Ben escrita, amb calma, s’atura en els sentiments de la Jana i també en els dels altres personatges que l’envolten. A aquest ritme pausat però sense treva, la resta de la trama anirà caient com fitxes del dominó.

L’escriptora juga amb el ritme i les situacions. Dóna una magnífica vista de la vida burgesa de mitjans dels anys 70 del segle passat entre el jovent de les famílies benestants, i com algunes d’aquestes famílies no han sabut adaptar-se als temps, quedant estancats en les mateixes idees que els van fer triomfar en altres temps de menys llibertat. Famílies mogudes pels secrets que tenen amagats sota la catifa i guardar les aparences al preu que sigui.

Però la novel·la no només parla de pors i del passat, també parla de l’amistat vertadera (entre ella i la Lola o entre ella i en Raimon), parla de les relacions familiars , de l’amor i de les noves oportunitats que apareixen quan menys t’ho esperes. Tot i que la Jana sap que ha de fer net amb el seu passat si vol començar de nou i estimar com mai ho ha fet a un home.

En definitiva, una novel·la negra diferent, passional, intimista i interessant que us recomano molt. 

LA LLISTA DELS MEUS DESITJOS, Grégorie Delacourt

En unes hores, el comences i no pots parar fins arribar al final. Una obra que et fa pensar en quines són les coses importants a la vida i qui són les persones importants que són al teu costat. Quina és la llista dels meus desitjos? Aquesta és la pregunta que m'ha anat passant pel cap mentre llegia la història de la Jo. No sé si tinc ben bé una llista de desitjos o una llista de prioritats... Sé que veure feliç i sana la gent que m'estimo em fa sentir bé, tinc clar que faré el que estigui a les meves mans perquè això passi. M'encanta llegir un bon llibre sabent que encara me'n queden molts per llegir, m'encanta descobrir món i adorna-me que sóc un puntet d'aquest gran univers, però un puntet molt important pels meus.  M'agrada molt riure. Em repeteixo de tant en tant que sóc afortunada per dedicar-me a la feina que més m'agrada del món, ensenyar. Tot el que dic és molt bucòlic potser, però ho sento així. No m'enganyaré i afirmo que de vegades penso que si tingués més diners... mmmm doncs faria moltes més coses; però també pot sonar un tòpic, però tinc claríssim que els diners no ho són tot ni molt menys en aquesta vida. Ajuden, clar que sí, però hi ha coses que omplen molt més que els diners i tot allò material que puguis imaginar. 

La llista dels meus desitjos de Grégoire Delacourt és una novel·la curta, moooolt curta de pàgines, molt profunda de contingut i plena d’humanitat.

“Només als llibres es pot canviar de vida. 

Es pot esborrar tot amb una paraula.”

La protagonista d’aquesta història és Jocelyne, la Jo, que té una merceria a Arràs i escriu un blog sobre costura que es diu Deuditsdor. Les seves millors amigues són dues bessones que regenten el saló de perruqueria i estètica que hi ha al costat de la merceria. El seu marit, que també es diu Jo, Jocelyn, és un home força normalet, i els seus dos fills ja s’han independitzat.

De cop, li toca la loteria -divuit milions d’euros-  i pot tenir tot allò que desitja. És en aquest moment quan comença a escriure la llista dels seus desitjos… I justament és en aquest moment que comença la dicotomia personal entre els diners i la felicitat.  En definitiva, una “petita” però gran novel·la, plena de sensibilitat i que et fa reflexionar sobre la felicitat de les coses quotidianes, sobre els valors materials i la seva potencialitat per canviar-te la vida. 

A poc a poc, anem esbrinant què li ha passat a la vida perquè l´encari d´aquesta manera: la mort de la seva mare quan ella tenia només disset anys, l´ictus del seu pare només un any després, la pèrdua de la seva tercera filla, els problemes que ha travessat el seu matrimoni... En aquest context, de cop i volta es troba amb més de divuit milions i mig d´euros que ha guanyat a l´Euromilió. I què fa, ella? La Jo no diu res a ningú, s´amaga el txec a una sabata i comença amb el seu llistat de necessitats i desitjos, que varia constantment. La protagonista fa el seu viatge interior particular, valorant cada cop més les petites coses del dia a dia i agafant por a allò desconegut. Ens regala pensaments i reflexions tan preciosos com aquests:

“A mi, en canvi, m´agraden les paraules. M´agraden les frases llargues, els sospirs que s´eternitzen. M´agrada quan les paraules de vegades amaguen el que diuen; o ho diuen d´una manera nova.” 

“La felicitat. Si més no, la meva felicitat. La meva. Amb els seus defectes. Les seves banalitats. Les seves petiteses. Però la meva. Immensa. Radiant. Única.” 

HISTORIA DE UN CANALLA, JULIA NAVARRO

Soy un canalla y no me arrepiento de serlo.

He mentido, engañado y manipulado a mi antojo sin que me importaran las consecuencias.

He destruido sueños y reputaciones, he traicionado a los que me han sido leales, he provocado dolor a aquellos que quisieron ayudarme.

He jugado con las esperanzas de quienes pensaron que podrían cambiar lo que soy.

Sé lo que hice y siempre supe lo que debí hacer.

Esta es la historia de un canalla. La mía.

Thomas Spencer sabe cómo conseguir todo lo que desea. Una salud delicada es el precio que ha tenido que pagar por su estilo de vida, pero no se lamenta por ello. Sin embargo, desde su último episodio cardíaco, una sensación extraña se ha apoderado de él y en la soledad de su lujoso apartamento de Brooklyn, se suceden las noches en que no puede evitar preguntarse cómo habría sido la vida que conscientemente eligió no vivir.

El recuerdo de los momentos que le llevaron a triunfar como publicista y asesor de imagen, entre Londres y Nueva York en los ochenta y noventa, nos descubre los turbios mecanismos que en ocasiones emplean los centros de poder para conseguir sus fines. Un mundo hostil, gobernado por hombres, en el que las mujeres se resisten a tener un papel secundario.

Tota la vilesa humana es concentra en aquest personatge que encarna l'enveja, l'odi, la ràbia, la ira, la possessió... Ell és el vertader protagonista d'aquesta història que transcorre entre Nova York i Londres.

En primera persona en Thomas va relatan amb tot luxe de detalls totes les canallades que ha comès des de la seva infantesa fins a la maduresa; però no ho fa com un acte de redempció, no no, no està penedit de res; és més, si tingués una altra oportunitat tornaria a fer el mateix.

Una aposta arriscada per part de l'autora, ja que dóna veu a un personatge amb qui és impossible empatitzar en cap moment, perquè algú pot ser dolent però penedir-se i intentar conciliar-se ni que sigui amb ell mateix, o amb la humanitat. En Thomas no, ell és dolent per què vol i no té intenció ni de canviar ni de demanar perdó.

Penso que el pes de la novel·la recau únicament en aquesta primera persona, deixant de banda quines són les sensacions i pensaments de la mare d'en Thomas o de l'Ester, dos pilarsfonamentals en la vida del protagonista. Els lectors només ens quedem amb les sensacions i pensaments d'ell.

Al protagonista el coneixerem com un nen gelós del seu germà, classista i racista, que desprecia la seva mare per venir d'una família d'emigrants mexicans i tenir la pell morena; d'altra banda admira la família paterna, els avis i el seu pare, tots ells rossos, rics, guapos.

Pel que fa al personatge de l'Ester no acabo d'entendre massa bé que pretenia l'autora, ja que ens és descrita com una dona molt lleial, amable, amb principis, que no s'avergonyeix de la seva família, tot el contrari que en Thomas, per això no quadra que uneixi la seva vida a la d'un canalla com ell, perquè ho fa voluntàriament, la qual cosa ens fa imaginar que sentimentalment no ha cercat el que volia, enamorar-se de veritat i ser corresposta. Formar una família com ella sempre havia somniat. Acaba fent que la seva vida giri al voltant de la feina, i sempre està treballant.

És un llibre llarg i al final ja estava una mica cansada de tanta maldat, perquè a mesura que anaves avançant que no podia ser més dolent encara, doncs sí, s'anava superant cada vegada més.