PEDRA DE TARTERA

La primera vegada que vaig tenir una obra de Maria Barbal a les mans va  ser quan anava a l’institut i la professora ens va fer llegir Carrer Bolívia. Recordo que va ser una obra avorridíssima, inacabable i molt molt lenta. Després d’aquell primer apropament a la literatura de Barbal vaig decidir no llegir-ne cap més de novel·la seva, almenys durant una bona temporada... Però com diu el refrany: “no diguis mai que després...”. I de fet així va ser, amb els anys vaig aprendre a mirar o a entendre d’una altra manera les obres d’aquesta escriptora de Tremp.

Avui us parlaré de Pedra de tartera, per mi la millor d’aquesta escriptora. La vaig llegir fa uns anys a la universitat, però al març del 2011 vaig veure a la Llotja l’adaptació al teatre de la història de la Conxa.

Aquesta obra suposà el debut literari de Maria Barbal (Tremp 1949), i ben aviat es va convertir en un text clàssic un autèntic fenomen editorial en diversos països.

Pedra de tartera ens explica en primera persona la vida d'una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l'adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d'una banda i, en un altre pla, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers els oncles, després del marit i després dels fills).

Conxa, la protagonista, és una dona vital i entusiasta, continguda en l'expressió dels seus sentiments igual que tots els personatges del seu entorn. Des de la maduresa té la capacitat de reflexionar, la lucidesa de veure la inutilitat de la vida sempre sotmesa als altres (jo, que mai ningú no m'havia preguntat què vols) i la capacitat de denúncia de la pobresa material i humana, tot i fent-ho sense emprar mai un to rebel. La resignació és la seva companya en tot moment.

Conxa és un personatge molt ben caracteritzat, ric en matisos i que ens permet veure l'evolució que fa al llarg de la seva vida a causa de totes les seves vivències. És un model de dona que, malgrat estar molt contextualitzada, és extrapolable a qualsevol altre entorn i moment històric. En la darrera fase de la seva vida ens diu, com a resum de la seva existència: em sento com una pedra amuntegada en una tartera.

Pel que fa als altres personatges de la novel.la, es poden destacar en Jaume (el marit), la tia i la Delina (la seva amiga), tots ells personatges molt ben caracteritzats, a diferència d'altres de secundaris, que il·lustren només algun aspecte determinat, com ara la mestra, el Martí de cal Sebastià, els fills...

La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes: l'abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i l'allunyament de l'entorn geogràfic (del Pallars rural a la Barcelona urbana). Juntament amb aquest tema, eix de tota la trajectòria vital de Conxa, és important també destacar altres temes subsidiaris com ara el de la migració camp-ciutat, la submissió de la dona que es viu en el seu entorn, la recuperació de la memòria o de la realitat històrica més o menys propera, la soledat...

L’any 2011 amb direcció de Lurdes Barba i una nova adaptació teatral a càrrec de Marc Rosich en la qual el temps de la novel·la travessen i conviuen en l’espai d’una cuina.

QUIRAT I MIG

L'any passat en un article a la premsa vaig llegir l'argument de Quirat i mig, una novel·la d'una escriptora de les nostres terres, la Dolors Millat.

 L’Alícia, una dona madura que treballa de controladora aèria, casada amb un metge i amb dos fills, comença a desaparèixer de manera intermitent. No dóna explicacions a ningú ni deixa cap rastre d’on va.
El marit, completament desorientat i preocupat, intenta parlar-li, veure si està malalta, desentrellar tant de misteri. Ella li demana confiança, que la respecti en aquesta mena de reclusió voluntària, cosa que ell intenta fer plenament. Però arriba un moment en què la situació es fa insostenible.
Què li passa? I, sobretot: amb qui es troba? Els dubtes van teixint un mur entre la parella ...

 D'entrada la trama ja em va cridar l'atenció, ja que la protagonista era una dona i el que continuava a la història era una recerca interior... Una dona madura que arrel del suïcidi de la seva millor amiga es comença a plantejar una sèrie de coses i a partir d'aquí comença un viatge iniciàtic cap a un país que és Llarim. Un país imaginari o no, cadascú pot interpretar el que vulgui. Un país que com l'Alícia de Carroll hi accedeix a través d'un mirall. Una Alícia que retorna al seu passat més dolorós i secret per tal d'entendre el seu futur.

Entre una cosa i una altra van passar molts mesos fins que no la vaig adquirir. De fet va ser el llibre mateix qui em va trobar a mi. Un dia a la Caselles sota una gran pila de llibres que em va caure a terra es trobava Quirat i mig. La vaig agafar i la vaig comprar, perquè al tenir-la a les mans recordava perfectament el que havia llegit uns mesos abans, i la curiositat encara hi era, per tant la vaig acabar comprant.

Quirat i mig és la història d’una recerca interior. No hi ha res que passi avui que no hagi tingut un inici temps enrere. Trobar aquest fil i seguir-ne el recorregut és el que intenta l’Alícia: aprendre a escoltar-se, a mirar dins seu sense que la imatge de si mateixa li reboti com en un mirall. I el que va adquirint li serveix per reconciliar-se amb el seu passat. Una novel·la plena de picades d’ullet al lector i de material simbòlic, com ara l’anell que dóna títol a la novel·la i que la protagonista perd al principi del relat. Finalment, els diferents elements conflueixen i la realitat s’imposa. Encara que l’Alícia no n’acaba de ser conscient, es prepara per a una última gran experiència.

És una novel·la  que desperta molts sentiments. Un llibre que té moltes lectures i molts adjectius qualificatius: sentimental, pertorbador, emocionant, tendre, adolorit, misteriós...

INCENDIS: "Si estem junts tot serà més fàcil"

Avui llegint el diari he vist que durant uns dies tornen a fer INCENDIS al Romea. És devastadora, que no et deixa pas indiferent. Són 3 hores a l’espera de saber que passa, 3 hores veient una gran interpretació dels dos protagonistas. Una obra de teatre que aconsegueix salts en el temps com si es tractés d’una novel·la realment.

Després de llegir la notícia he tornat a pensar en aquesta tragèdia moderna a l'estil de Shakespeare o Sófocles. Una obra actual, però equiparable a les gran tragèdies clàssiques.

Els actors Julio Manrique i Clara Segura són la parella protagonista. Ells donen forma a l'obra de l'escriptor canadenc Wajdi Mouawad. Aquesta peça forma part de la tetralogia que l'autor ha anomenat "La sang de les promeses", i parla de la recerca dels orígens a partir d'un drama personal ambientat en la guerra civil del Líban.

Incendis és la història d’una jove libanesa, d’una zona rural, analfabeta i molt enamorada del jove Nawal. Incendis també és la història d’una dona ferida, que aprèn a llegir i a escriure seguint el desig fervent de la seva àvia que la convida a sortir de la misèria i la foscor. És la història d’una mare que guarda silenci, un pesat i llarg silenci, i que un dia decideix no parlar mai més. És la història dels fills d’aquesta dona, que un cop ella mor, es veuen obligats a buscar i entendre quina és la seva història. Aquests, obligats a mirar enrere, troben la veritat dels seus orígens i comprenen quin ha estat el pes que ha arrossegat durant tants anys la seva mare. El que descobreixen és una història personal però també la història de tot un país i una cultura. 

 Incendis és clarament una tragèdia moderna amb reminiscències clàssiques. Uns personatges que lluiten aferrissadament contra un destí que els va en contra. Una adaptació moderna del mite d’Èdip però que s’embranca en un món complex i feroç com és el d’avui. 

  

EL PARAÍSO EN UN AUTOBÚS

Dos personajes, un hombre y una mujer, sólo tienen en común que todos los días cogen el mismo autobús para ir al trabajo. Nunca han hablado entre ellos, ni saben nada de sus vidas; pero ambos están profundamente enamorados el uno del otro, de tal manera que no saben vivir sin estos encuentros en el autobús.

Él trabajó durante toda su vida en una ferretería del centro. A las ocho y media de la mañana llegaba a la parada del autobús y tomaba el primero. Ella trabajó también durante toda su vida en una mercería. Solía coger el autobús tres parada después de él y se bajaba una antes. Debían de salir a horas diferentes, pues por las tardes nunca coincidían.

Jamás se hablaron. Si había asientos libres, se sentaban de manera que cada uno pudiera ver al otro. Cuando el autobús iba lleno, se ponían en la parte de atrás, contemplando la calle y sintiendo cada uno la cercana presencia del otro.

Cogían las vacaciones el mismo mes, agosto, de manera que los primeros días de septiembre se miraban con más intensidad que el resto del año. Él solía regresar más moreno que ella, que tenía la piel muy blanca y seguramente algo delicada. Ninguno de ellos llegó a saber jamás cómo era la vida del otro: si estaba casado, si tenía hijos, si era feliz.

A lo largo de todos aquellos años se fueron lanzando mensajes no verbales sobre los que se podía especular ampliamente. Ella, por ejemplo, cogió la costumbre de llevar en el bolso que a veces leía o fingía leer. A él le pareció eso un síntoma de sensibilidad al que respondió comprándose cada día el periódico. Lo llevaba abierto por las páginas de internacional, como para sugerir que era un hombre informado y preocupado por los problemas del mundo. Si alguna vez, por la razón que fuera, ella faltaba a esa cita no acordada, él perdía interés por todo y abandonaba el periódico en un asiento del autobús sin haberlo leído.

Así, durante una  temporada en que ella estuvo enferma, él adelgazó varios kilos y descuidó un aseo personal hasta que le llamaron la atención en la ferretería: alguien que trabajaba con el público tenía la obligación de afeitarse a diario.

Cuando al fin regresó, los dos parecían unos resucitados: ella porque había sido operada a vida o muerte de una perforación intestinal de la que no se había quejado para no faltar a la cita; él, porque había enfermado de amor y melancolía. Pero, a los pocos días de volver a verse, ambos ganaron peso y comenzaron a asearse para el otro con el cuidado de antes.

Por aquellas fechas, él ascendió a encargado de la ferretería y se compró una agenda. Entonces, se sentaba tan cerca como podía de ella, la abría, y con un bolígrafo hacía complicadas anotaciones que sugerían muchos compromisos. Además, comenzó a llevar corbata, lo que obligó a ella, que siempre había ido muy arreglada, a cuidar más los complementos del vestido. En aquella época ya no eran jóvenes, pero ella comenzó a ponerse pendientes muy grandes y algo llamativos que a él le volvían loco de deseo. La pasión, en lugar de disminuir con los años, crecían alimentada por el silencio y la falta de datos que cada uno tenía sobre el otro.

Pasaron otoños, primaveras, inviernos. A veces llovía y el viento aplastaba las gotas de lluvia sobre los cristales del autobús, difuminando el paisaje urbano. Entonces él, imaginaba que el autobús era la casa de los dos. Había hecho unas divisiones imaginarias para colocar la cocina, el dormitorio de ellos, el cuarto de baño. E imaginaba una viada feliz: ellos vivían en el autobús, que no paraba de dar vueltas alrededor de la ciudad, y la lluvia o la niebla los protegía de las miradas de los de afuera. No había navidades, ni veranos, ni semanas santas. Todo el tiempo llovía y ellos viajaban solos, eternamente, sin hablarse, sin saber nada de sí mismos. Abrazados.

Así fueron haciéndose mayores, envejeciendo sin dejar de mirarse. Y cuanto más mayores eran, más se amaban; y cuanto más se amaban más dificultades tenían para acercarse el uno al otro.

Y un día a él le dijeron que tenía que jubilarse y no lo entendió, pero de todas formas le hicieron los papeles y le rogaron que no volviera a la ferretería. Durante algún tiempo, siguió tomando el autobús a la hora de siempre, hasta que llegó al punto de no poder justificar frente a su mujer esas raras salidas. De todos modos, a los pocos meses ella también se jubiló y el autobús dejó de ser su casa.

Ambos fueron languideciéndose por separado. Él murió a los tres años de jubilarse y ella murió unos meses después. Casualmente fueron enterrados en dos nichos contiguos, donde seguramente cada uno siente la cercanía del otro y sueñan en un autobús sin paradas.

L'ANY QUE VA CANVIAR LA MEVA VIDA

Erasmus: fàrmac de reconeguda eficàcia en la prevenció i el tractament de la timidesa. Consisteix en l’estada de 3 a 12 mesos en una ciutat de la UE per continuar els estudis universitaris. Afavoreix l’aprenentatge d’idiomes, la sociabilitat i l’interès per la cultura, la tolerància i el sentiment de pertinença a Europa. La relació sentimental en el país d’origen pot resultar afectada, per la qual cosa no s’aconsella la seva utilització simultània. Té efectes secundaris com: la llengua materna pot resultar danyada, igual que qualsevol tercera llengua estudiada (aquests símptomes desapareixen a l’abandonar el tractament); pot produir-se un augment de l’assistència a festes, suspensos, amics especials, incapacitat de conviure de nou amb els pares, crítica dels costums propis del propi país d’origen, dependència del correu electrònic, multiplicació d’abonaments a Europa 15, viatges per tota Europa per visitar els amics...

S’ha descrit dependència al tractament i depressió en abandonar-lo. S’aconsella l’administració almenys una vegada a la vida, preferentment en joves.

Ara mateix acabo de llegir el blog d'una amiga de la universitat en què parlava de l'any que va canviar la seva vida. Ho feia recordant el desè aniversari del seu Erasmus a Holanda. Aquesta lectura m'ha inspirat a recordar l'any que va canviar la meva vida. De fet, hi ha dos anys clau en la meva vida el 2003 i el 2009, però avui només parlaré del 2003, el 2009 de moment el deixarem reposar...
Tenia 20 anys, era un 24 de setembre quan agafava un avió rumb a allò totalment desconegut. Il·lusió, alegria, por, incertesa, ganes de viure, viatjar... era un cúmul de sensacions molt estranyes, tot d'interrogants sense resposta. Per dins meu resonava una frase: "si no va bé, sé que a casa sempre hi puc tornar".
Feia mesos que preparava aquest viatge, era tot un curs sencer fora de casa, del país, dels amics, no parlava italià... Recordo que l'abril del 2002, havíem decidit amb unes amigues de la universitat anar d'Erasmus a Itàlia. Cada una aniria a un lloc diferent, però proper. Poc a poc em vaig anar animant, fins que estava totalment convençuda que ho havia de fer, que havia de marxar, era el moment. Les altres es van fer enrere i vaig marxar sola.
El 24 de setembre volava direcció Nàpols, però aquest no era pas el meu destí final. Era Salerno. Una petita ciutat situada al sud de la bella Itàlia, entre el mar i la muntanya, a uns 30 minuts de Nàpols.
Vaig aterrar a l'aeroport de Capodiccino. Vaig agafar un bus per arribar a l'estació de trens. El panorama que vaig observar em va fer venir ganes de plorar i fugir corrent. Què era aquell desordre? Aquells carrers bruts, amb la roba estesa als balcons... No parlava ni gota d'italià, no coneixia ningú, era un pollet que no havia sortit mai de casa... Finalment vaig arribar a l'estació de tren, vaig prendre un tren direcció Salerno. En el viatge vaig conèixer l'Eva i la Virgínia, dues noies de BCN que anaven al mateix lloc que jo. A partir d'aquí va començar la primera amistat que avui encara conservo. I és que una de les millors coses que recordo d'aquell any són els amics. Amics de veritat, amics que eren la teva família en aquell moment. No hi havia ningú més. Amics que malgrat els 10 anys que han passat ho continuen sent. És evident que les nostres vides han anat per camins molt diferents, però hi ha una cosa que ens unirà per sempre, l'Erasmus del 2002-2003. Vam compartir moments únics, divertidíssims.. i altres no tant, com el terratrèmol que vam viure l'1 de novembre del 2002, o l'incident al tren d'aquell home amb la pistola... Però recordeu tots els viatges que vam fer: primer Roma, després Florència, Pisa, Siena, Bolònia, Ravenna, Venècia, Verona, Pàdova, Rimini, Torí, Nàpols, Costa Amalfitana, Ischia, Capri, Sicília... Són moments únics en què vam gaudir intensament de cada instant, perquè sabíem que tot allò tenia data de caducitat, allò era temporal, per tant no podíem deixar escapar cap moment.
Pel que fa a les classes a la universitat, em vaig espavilar a aprendre l'idioma, cursos intensius a la uni i classes, exàmens... tot en italià. Vaig aprendre moltíssim.
Però al marge de tot el tema acadèmic i social si hagués de destacar perquè aquest any és clau en la meva vida, és perquè em va obrir totalment els ulls. Va ser un any de coneixença personal, que em va fer crèixer molt com a persona. Vaig aprendre a mirar el món amb uns altres ulls. Vaig veure que al món som molts i molt diversos, i que hi ha moltes maneres de pensar, de viure, d'entendre... Hem sentia com mai m'havia sentit, valorada, escoltada... Era igual que fos un tonelet, lo important no era ser alta i guapa per a què la gent et tingués en compte. I això va ser una de les coses que em va fer pujar molt l'autoestima i valorar-me positivament, amb els meus defectes, però amb les coses bones que tinc també. Altres persones associen l'Erasmus al fet d'haver conegut l'amor de la seva vida en aquell curs.
Al meu pis hi vivíem 5 noies. La Carmen, Bárbara, Almudena, Anaïs, Tamara, la Violeta i jo. L'Anaïs va ser la meva companya d'habitació durant 3 mesos, després va marxar i la resta de l'any va venir l'Almudena. El nostre pis era una festa constant. Ens deien L'appartamento spagnolo, sempre a punt per la juerga i la diversió. Els tres primers mesos van ser intensíssims, però a mesura que va anar avançant l'any, la cosa es va calmar una mica i vam invertir tots els caps de stetmana en conèixer aquell país tan fantàstic on vivíem. Vam fer excursions i excursionetes, vam pujar al Vesubi, vam visitar Caserta, Pompeia, Hercolà, Paestum... També vam recórrer tots els mercadillos que us pugueu imaginar, de primera i de segona mà. Perquè si una cosa no teníem eren manies. Com més barat i cutre millor. Res de parar-te a mirar al mirall, allí tothom era guapo i guapa, tot era perfecte, era igual si estaves prim, grassonet, si eres petit o altíssim... Tot això era superficial!
L'altre pis on hi passàvem la meitat del temps era el pis de les extremenyes: Rocío, Silvia i Sara. Totes juntes formàvem una pinya.
En fi, que ha plogut molt des del curs 2002-2003, però el contacte és viu encara. Algunes ja s'han casat i hem anat a les seves bodes.També hem fet vàries quedades entre Madrid i Barcelona per veure'ns. Intentem quedar una vegada a l'any, i de moment ho estem complint.

UNA ABRAÇADA ENORME A TOTES!

ERASMUS 2002-2003 SALERNO (ITÀLIA)

EL GUAPO D'EN GREY!

40 milions de còpies venudes a tot el món, i Hollywood en guerra per a veure qui es queda amb els drets per fer-ne la versió cinematogràfica.

És un monument a com s’ha de fabricar com xurros un bestseller sense el menor valor literari ni artístic.

Fa quatre mesos que vaig sentir a parlar per primera vegada de Cinquanta ombres de Grey. Un dia a la piscina parlant amb unes noies de llibres me’l van anomenar. Els va estranyar que no el conegués, però la veritat és que no n’havia sentit pas res fins al moment. La meva vena investigadora va fer que em posés les piles per esbrinar perquè era tan famosa aquesta trilogia... Vaig comprar el primer llibre i no us enganyaré, em va enganxar tant que en 4 dies el vaig llegir. Unes 600 pàgines foses en un tres i no res. Després del primer va venir el segon, però aquest ja no va ser el mateix. Em va costar un horror acabar-lo, però finalment el vaig acabar (em costa molt deixar un llibre a mitges tot i que no m’agradi...). Una de les coses que em va copsar més va ser la manera com explicava les relacions que mantenien els protagonistes, tot luxe de detalls i més detalls... Al final arriba un moment que tan sexe col·lapsa i cansa, almenys a mi em va passar, suposo que per això el segon llibre se’m va fer tan pesat (també pel paper de dona amb poca sang de l’Ana, que no era capaç de pensar per ella sola). He sentit comentaris de dones que l’han llegit i estan encantades perquè han tornat a gaudir del sexe amb les seves parelles i marits, i que la natalitat ha augmentat (tinc els meus dubtes, igual que diuen que és un llibre de dones... no ho penso pas).

L’argument de l’obra el coneix tothom, de fet no deixa de ser un tòpic, noia s’enamora de noi, però és una relació complicada, per tant això resulta amor impossible. I ja sabeu que les coses més impossibles i difícils són les que ens agraden, som tossuts per naturalesa i quan et diuen això no és per tu que et farà mal, nosaltres ens hi aboquem de cap.

Se l’ha etiquetat de moltes maneres, i una de les etiquetes més sonades ha estat la de “porno per a mames”, per l’èxit que ha tingut  entre les lectores de més de 35 anys.

La idea de sotmetre’s als desitjos d’un jove guapíssim, intel·ligent, interessant i multimilionari són infinits. ¿Quantes de vosaltres no us heu enamorat del Christian Grey i us heu imaginat mil cops que éreu les protagonistes de la novel·la? L’autora de fet no fa res més que fer-ne propaganda d’aquest home. No para de recordar-nos lo guapo, sexy i intel·ligent que és.

Cadascú té el seu model de Grey al cap, però totes hem estat Anastasia en la nostra imaginació. Qui no ha tingut un Grey a la seva vida? Quan dic un Grey vull dir algú que t’ha cuidat, t’ha fet sentir especial, t’ha dit que t’estima, algú que només pensa estar al teu costat, que gaudeix amb tu, que res és més important que tu... El problema és que aquest Grey té un passat fosc que fa que la història és compliqui i més sabent que la protagonista mai s’havia enamorat. L’impacte que causa en ella és tan gran que ella accedeix a ser la seva submisa i  a acotar les seves ordres. Sempre amb mil dubtes al cap, perquè ella sap que s’ha enamorat i que ell li farà mal, perquè vol més que un simple contracte, vol algú que l’estimi com ella l’estima. Hi ha moments en què l’actitud d’en Grey fa ràbia, és masclista i molt egoistai ella no reacciona amb criteri, sinó que sempre fa el que ell vol. Tot i així l’escriptora sempre s’ho fa venir bé per defensar-lo i exculpar-lo per aquest passat fosc que té, que ha estat el causant de convertir-lo en la persona que és ara. En Grey tot i que sembli impossible empatxa molt.

En fi que si voleu passar l’estona és un llibre que està bé, però per aquells que busqueu bona literatura no és el llibre adequat.

UNA MOTXILLA PER A L'UNIVERS

Fins fa uns mesos enrere no sabia qui era l’Elsa Punset, recordo que la vaig escoltar per primera vegada en una entrevista que li van fer a la televisió (no sé ni quin programa era ni quina canal), però recordo que el seu cognom em va cridar l’atenció, perquè vaig pensar que devia ser parenta de l’Eduard Punset. Només el cognom ja va fer que no canviés de canal per escoltar el que diria sobre el llibre que acabava de publicar. El que va dir em va cridar l’atenció, però sobretot el que més em va sobtar va ser tal com ho va dir. Estava allà asseguda amb una mirada d’àngel i parlava amb una naturalitat i una tranquil·litat… Semblava tot tan fàcil…  Com és de gran el món i que insignificants som... Era tan lògic el que deia i a la vegada tan difícil de fer o de controlar, que vaig pensar que havia d’aconseguir el llibre i llegir-lo. La veritat és que el vaig tenir tres cops a les mans i no va ser fins a la tercera que el vaig comprar, perquè precisament em va caure als peus i vaig tenir la sensació que era una d’aquelles senyals de les que parlava l’Elsa i llavors vaig saber sque havia arribat l’hora.

L’autora ens proposa 21 rutes. Cada una d’elles parla de diversos sentiments: la por, l’amor, el plor, la inseguretat, la imaginació, les supersticions, la creativitat, el riure, la mentida, la bona sort…

La primers ruta que enceta el llibre, l’autora destaca la importància de les abraçades, quant amor necessitem? Com sorgeix la química? La segona parla dels gestos que expressen i consoliden l’amor, de l’explicació científica de la química del primer petó… I així passant pel desamor i la pèrdua d’un ésser estimat, els laberints de la nostra ment (que moltes vegades no ens deixen veure més enllà i impedeixen que puguem avançar). Estem atrapats ens la nostra visió subjectiva del món. El cervell està dissenyat per interpretar de certa manera senyals que rep dels sentits. Com gestionem les emocions negatives com la tristesa, la ira… La part més emocional de la ment s’apodera de nosaltres en detriment de la racional. La sisena ruta parla dels canvis de rumb. Els éssers humans necessitem estabilitat, tot i que molta pot significar la nostra renúncia a utilitzar les nostres capacitats i la nostra creativitat, i que ens tanquem en un paper i en un guió après en la nostra infantesa i que potser no és el que ens fa feliç. Moltes vegades per por a arriscar-nos o no sé ben bé a què, ens deixem escapar coses realment importants.

Així cada capítol se centra en una ruta diferent i en un aspecte diferent passant per la interacció del nostre món interior i exterior, la por a no ser ningú als ulls dels altres, què ens fa creure cada dia en què hi ha moltes coses positives que ens esperen i que no hem descobert encara, la felicitat en una rialla (segons els científics és una forma de tocar la felicitat), el llenguatge secret de les persones, parlar en públic, la felicitat interior…

Són moltes les emocions i molt diverses, però hi ha una cosa demostrada pels estudis, i és que les persones són més felices quan es concentren en viure el present. No sé perquè ens arrelem al passat o al futur, pensant en el que podrà  passar o en el què podia haver passat… Molts cops ens convertim en esclaus del passat i en arquitectes del futur sense passar pel present que és on realment vivim. Quan som petits i ens imaginem què serem o com serem quan siguem grans, o fins i tot què esperen de nosaltres, ens venen moltes històries a la ment, però cap d’elles s’assembla al que tenies planejat; de fet fer plans no serveix de res, perquè la vida et pot canviar en un obrir i tancar d’ulls. Si una cosa he après  amb el temps és a no fer plans a llarg termini, i si els faig fer-los a curt termini, perquè no saps mai cap on bufarà el vent. Viure el present és el vertader repte i encara que resulti difícil d’assumir, la ment humana té potencial per sortir del cercle viciós de les programacions inconscients negatives. S’ha de viure amb plena atenció, amb la capacitat de centrar-se en el moment present, gestionant les divagacions de la nostra ment cap al passat i cap al futur.

Un bon amic m’enviava aquesta cita de William Shakespeare que crec que resumeix perfectament tot el que acabo d’escriure en aquet article. “Sempre em sento feliç, saps perquè? Per què no espero res de ningú, esperar sempre fa mal. Els problemes no són eterns, sempre tenen solució, l’únic que no es pot resoldre és la mort. La vida és molt curta, per això estima-la, sigues feliç, riu sempre i viu intensament. Abans de parlar ESCOLTA. Abans d’escriure, PENSA. Abans de fer mal, SENT. Abans de donar-te per vençut, LLUITA. Abans de morir, VIU!”