L'ESSÈNCIA DE LA VIDA

La vida és un gran full de paper, infinit, que es va enrotllant sobre ell mateix, mirant sempre endavant. El podem escriure o ratllar, decorar o esguerrar, llegir o seguir set línies més endavant i oblidar qualsevol paraula que la nostra mà o la de les altres persones hagin escrit.

Com tot full de paper es pot guixar amb llapis. Moments que passen, es queden tot just un instant i, tot seguit, la goma de l’oblit, ressegueix tota la frase de punta a punta.

Només hi queda alguna lletra, una paraula com a molt. També, just a la vora, hi ha un bolígraf. Sembla que no hi hagi res capaç d’esborrar les paraules negres sobre el fons blanc. I llavors un fi plugim, mesos, anys o dècades fins i tot, el va mullant i les paraules, tot i que encara hi són, es difuminen, es desfiguren, talment com un missatge en un jeroglífic de ja molts anys, que hi és però no té sentit i només en poden guardar una vana idea, una hipòtesi, potser no molt certa.

I a mesura que el rotlle gira i gira, petites esquerdes van apareixent i només l’habilitat de l’escriptor sap superar-les. I és que ni tan sols, la profunda esgarrinxada de les tisores, ni la taca de tinta vermella no són mai un punt i final.

Els moments més bonics i tendres o les llàgrimes mal retallades són més brillants transcrites en senzilles paraules o dibuixos poc originals a peu de pàgina, o als marges, just damunt del nombre que representa la pàgina que estàs escrivint en aquest precís instant. I a vegades la mà no segueix el cap i escriu autèntica poesia per inèrcia.

És fascinant...

I llavors, la vida és injusta: just quan descrius l’escena més apassionant o redactes el final perfecte, just llavors, el full s’acaba o l’estilogràfica para de guixar.

I te n’adones que ara tan sols pots imaginar i que el teu llibre acaba amb l’última pàgina en blanc.

TOKIO BLUES (Norwegian Wood), Haruki Murakami

"No tengo interés en escribir novelas largas con estilo realista, pero decidí que, aunque sólo fuera una vez, iba a escribir una novela realista. Tokio Blues fue un simple experimento."

La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment no vaig pensar que al cap de divuit anys me’n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m’era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t’acaben tornant com un Bumerang. I, per acabar-ho d’adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m’havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge.

Ara, però, el primer que em ve a la memòria és aquell prat. L’olor de l’herba, la lleu fredor del vent, la cresta de les muntanyes, el lladruc del gos. Aquestes son les primeres coses que recordo, i molt clarament. Se’m fan tan presents que és com si allargant la mà les pogués resseguir amb el dits. Tot i així, en aquest paisatge no hi veig ningú.

Ambientat als anys 60, el seu protagonista Toru Watanabe, ens explica amb les seves paraules la seva època de joventut. El primer amor, la rutina del dia a dia, les dificultats amb què et pots trobar de sobte, el sexe esporàdic, els records dolorosos, la mort dels éssers estimats. La novel•la està escrita amb un to melancòlic i ens explica la seva relació amb la Naoko, la xicota del seu millor i únic amic que es va suïcidar, de la qual s’ha enamorat. Això si, aquesta relació tindrà moltes dificultats a conseqüència de la inestabilitat emocional de la Naoko. També es pot veure el contrast amb un altre personatge de la novel•la: Midori, amiga de la universitat que és una noia extrovertida, boja i independent que fa girar completament la vida tranquil•la d’en Toru. 

Les primeres pàgines de la novel·la poden resultar desconcertants, però, aquest tot en aparença gratuït, es torna comprensible a mesura que anem descobrim la història de Toru, aquest estudiant marcat pel suïcidi de Kizuki, el seu únic amic. Aquesta experiència atorga al narrador una lucidesa que el torna extremadament vulnerable, com si hagués estat projectat cap a una altra dimensió en la que percep, amb una gran claredat, el dolor propi i aliè. Els personatges són adolescents fràgils a causa d'experiències doloroses, tots ells es troben al final d'una etapa, el moment en què han de decidir quina classe de vida volen viure. Es planteja llavors la disjuntiva entre: viure una vida (normal), és a dir, treballar en una transnacional japonesa, construir una família i invertir totes les seves forces en ascendir empresarialment o encarnar eternament la figura del outsider.

El tema de la mort dels éssers estimats i la fugacitat de la vida es desplega d'una manera aclaparadora, la qual cosa afecta l'estat anímic del lector. Tokio Blues no només narra el pas a l'edat adulta, sinó a la maduresa que s'adquireix quan un es sent prop de la mort (ja sigui d'un germà o de la parella), amb la pèrdua i la impossibilitat de romandre. En aquesta novel·la Murakami descriu els events quotidians  amb una sensibilitat inusitada que els fa semblar excepcionals, i que els torna així és la consciència de la seva immiment desaparició.

Però no només el narrador és molt aconseguit, també els personatges femenins són memorables. Gràcies a aquests,  Watanabé descobreix la tendresa i la fraternitat, però també la resistència i la passió per la vida.

Murakami ens diu que no només és possible distreure's o resignar-se al dolor de l'existència. Després d'un llarg periple, Toru arriba a aquesta conclusió: ni la veritat ni la sinceritat, ni la força, ni l'estima són capaços de curar aquesta tristesa. L'únic que es pot fer és creuar aquest dolor esperant aprendre alguna cosa d'ell, encara que tot el que un hagi après no li serveixi de res la pròxima vegada que la tristesa es presenti d'imprevist un altre cop. Així Toru decideix acceptar el dolor com a part de la vida; opta per la vida amb tot el que comporta, inclòs el sofriment i la mort.

En l'obra veiem un tipus de bellesa que mai veurem en les revistes de moda: la bellesa de la fragilitat humana, de les cicatrius emocionals. Les dones del llibre són boniques per la seva hipersensibilitat, per la seva inadaptació i perquè la seva història les converteix en úniques. 

Una novel·la honesta. A l'acabar el llibre cal retornar al principi i rellegir les primeres pàgines del llibre. La sensació llavors és totalment diferent i ens permet situar Tokio Blues en el grup dels llibres que s'haurien de llegir cada vegada que oblidem quines són les coses importants de la vida.

MALEÏT KARMA, (de David Safier)

Diumenge passat vaig acabar de llegir una novel·la molt molt divertida que m'ha fet passar grans moments de rialles. No es tracta, ni molt menys, d’un llibre que passarà a la història de la literatura, però sí que és una novel·la irònica i divertidíssima. Dues característiques que aquí no estem acostumats a veure en escriptors alemanys. Una història surrealista que enganxa fins al final. On la Kim Lange, una famosa periodista de la televisió alemanya que mor esclafada pel despreniment d’un lavabo d’una nau especial russa després d’haver estat infidel al seu marit, n’és la protagonista. 

Després de morir, la Kim es reencarnarà en una formiga i haurà d'acumular bon karma per ascendir en l'escala de la reencarnació i tornar a ser humana.

La seva vida no ha estat exemplar i, per tant, ha de purgar les males accions passant per un cos de formiga obrera, de conillet d'Índies, de gos "beagle", etc. Només d’aquesta manera podrà aconseguir que el seu marit li torni a fer una mica de cas. Això sí, en les seves successives reencarnacions no perd mai la memòria de qui és: la Kim. I per no sentir-se sola (humanament parant) coincideix amb un personatge històric que serà el seu company d'aventures. Una història lleugera imaginativa, divertida i àcida que ha tingut força èxit arreu del món.

Maleït karma és, per damunt de tot, un llibre distret per passar una bona estona. 

La imaginació de David Safier queda fora de tot dubte. El llenguatge planer i col·loquial i les variades situacions que se succeeixen fan que el lector no s'avorreixi en cap moment i tingui ganes de saber què passa. Tanmateix, per damunt del revestiment jocós i lleuger, Maleït karma no és una obra banal. La ficció humorística li serveix a l'autor per posar de manifest els prejudicis, la hipocresia, les ànsies de poder o la promiscuïtat de la societat actual. Critica moltes coses, encara que sigui des de la més simpàtica tendresa.

L'experimentació amb animals, la crueltat i prepotència de l'espècie humana, el poc respecte envers la natura, la importància que atorguem a les aparences. En una paraula, la pèrdua dels valors. La contraportada de l'edició en català diu: "una faula entranyable que, entre riallades, ens ajuda reflexionar sobre les prioritats de la nostra vida".

D’aquesta manera, Safier escriu una mena de faula moral contemporània molt més eficaç que la majoria de contes de Jorge Bucay. Ja que tots tenim alguna cosa de Kim a les nostres vides.

Safier barreja frases enginyoses i sarcàstiques en un ambient modern i occidental. D’aquí, també, part de l’èxit. Perquè com diu a l’última frase del llibre: “no cal el nirvana per arribar al nirvana!”

INTOCABLE

La setmana passada en parlàvem a la feina d’aquesta pel·lícula i em va crear tantes expectatives que dissabte la vaig veure. De fet tenien molta raó, em va fer passar una molt bona estona i em va fer riure moltíssim; tot i que hi ha moments en què la llagrimeta també va caure.

Intocable (títol original en francès, Intouchables) és una pel·lícula francesa de 2011 dirigida per Olivier Nakache i eric Toledano. La història està basada en la vida de Philippe Pozzo di Borgo (autor del llibre Le Second Souffle), tetraplègic des del 1993, i la seva relació amb Abdel Yasmin Sellou, el seu ajudant personal.

Tercera pel·li més vista de tots els temps a França, èxit de públic a Alemanya, sent el film francès més vist mai al país germànic, èxit al nostre país. És una hàbil i efectiva història vital, tan previsible com simpàtica, basada en fets reals, on se’ns narra la història del paraplègic i milionari Philippe (François Cluzet) i del vitalista i arraconat Driss (Omar Sy). Intocable uneix a dos personatges ben diferenciats: Philippe és un exitós home de negocis que va acabar en una cadira de rodes per culpa d’un accident practicant un esport de risc, pels quals, sent autèntica passió. Driss és un estereotipat home de la banlieue, sense feina, en evident risc social, per orígens, vivències i família. El fet de que dos individus tan diferents es trobin, amb un únic però vital nexe en comú, el de les ganes de viure, és l’únic al·licient d’un producte que s’ha venut com un divertit cant a la vida.

El debat que suggereix el film és simple: la importància de sentir ganes de viure i la necessitat que neix en una persona incapacitada o malalta de ser tractada amb normalitat. La pel·li indaga en aquests aspectes, a través de situacions quotidianes que enfronten l’univers elitista, hipòcrita i estirat del milionari Philipe i el del seu nou ajudant, Driss, un personatge sincer i honest retratat amb tots els clixés d’un individu marginat i marginal. Driss passa a ser les mans, els peus, i en definitiva, el cos de Philipe, que només té sensibilitat a la cara. L’entusiasme, lleialtat i ganes de viure de Driss, pròpies de les del millor amic de l’home, doten a Phillipe d’una energia vital impagable per encara el dia a dia. La pel·li narra ni més ni menys aquest fet, amb alguna nota interessant de sentit de l’humor (el millor del film és la mofa que es fa sobre Hitler i els racistes), amb menys sucre de la que un es pot imaginar (però déu n’hi do), i narrada de forma plana i mediocre, pròpies de directors sense autoria una idea clara de manufacturar un producte rendible per la productora de torn. Segurament no es podien imaginar aquest desmesurat èxit; ara bé, és evident que Toledano i Nakache com a cineastes no aporten res de res, però com a homes de negoci del setè art sí que han sabut veure quin tipus de film és rentable actualment.

Tot es valora segons els diners. El cinema, també. Afortunadament, encara avui hi ha autors de gran nivell, i es firmen pel·lis que seran recordades com obres mestres, tot i que pel gran públic l’art és només entreteniment, i per tant, el que ven són els productes que regalen entusiasme i desconnecten neurones. És obvi que el que triomfa són obres com Intocable. Perquè, si una cosa és intocable en aquest món és inventar coses que facin diners. I Toledano i Nakache ho tenen ben clar, i després de veure un documental on s’explicava la història real en a que s’han basat pel film, varen anar per feina. D’altra banda, molts estarem d’acord que abraçar-se a la vida és un magnífic impuls vital; no obstant, les lliçons barates sobre aquest tema són insuportables.

EL LLEGAT DE LA VALL, Jordi Badia i Luisjo Gómez

“El llegat de la vall” és una novel·la carregada d’intensitat, de situacions trepidants i de passions incontenibles que duran al seu protagonista, l’Arnau Miró, a retrobar-se amb el millor i amb el pitjor del seu passat i a enfrontar-se a policies i societats secretes que volen fer-se amb allò que la seva família ha preservat durant més de vuit segles. Un viatge en el temps que ens durà fins a les persecucions càtares del segle XIII, l’aixecament dels murals de les esglésies romàniques a principis del segle XX i la Guerra Civil. Art romànic, història medieval i misteris contemporanis embolcallen un llegat pel qual alguns estan disposats a matar."

Ambientat al Pirineu, a la Vall de Boí, és una novel·la que barreja la història de generacions passades amb la vida actual del protagonista. Tot allò del que havia volgut escapar ara torna a aparèixer. I és que no es pot escapar de les ferides del passat sense haver-les tancat. De fet en algun lloc he llegit una frase ben certa, "els temps no esborra res, però fa que les nostres passions siguin més fàcils de portar". El protagonista s'haurà d'enfrontar a la història de la seva família, a tot un seguit de veritats amagades i haurà de descobrir si encara està enamorat d'aquella noia del passat o bé tot això ja ha passat i ha arribat l'hora de deixar els records reposar...

L'Arnau Miró, que treballa des de fa vint anys com a gerent en un hotel de Butiaba, a Uganda. Va sortir de Barcelona dues dècades abans, amb la intenció de fugir d’un seguit de desgràcies personals i de desencontres sentimentals. Des de llavors no ha tingut cap mena de contacte amb el seu país. Tot canvia el dia que l’Arnau rep una notificació notarial en què se li comunica la mort de l’únic familiar que li quedava viu, la seva tieta, i que ell n’ha estat nomenat hereu universal. Quan torna a Barcelona per fer-se càrrec de l’antic casalot familiar de la Vall de Boí, viurà una sèrie de situacions extremes, persecucions i misteris, el secret dels quals es troba a les parets de la casa de la vall.

És d’aquells llibres que quan comences saps que t’agradarà.

La novel·la té dues parts, en la primera anomenada “L’enigma dels Pirineus”, alterna capítols històrics amb la presentació dels personatges i les seves situacions, com el viatge d’Uganda a Barcelona. Combina pasta i present per relatar-nos el camí que fa al llarg dels anys “El Llegat” i com l’Arnau es veu enmig d’uns fets que el sobrepassen i l’atrauen alhora.

D’altra banda, la segona part, “L’ombra del Pantocràtor”, és l’evolució del misteri en l’època actual.

La novel·la és un entramat entre el passat i el present, el com era i el com és. Una història que es podria resumir en la frase d’un dels protagonistes que diu: “La vida continua”, i com el destí de dues persones i l’amor que existeix entre elles pot resurgir per un pergamí.

Els autors diferencien molt el llenguatge en els canvis d’època, mencionant paraules o frases fetes en llatí i àrab en el context més històric i renecs dels més habituals en l’època actual. A més, fan servir un llenguatge molt ric. cosa que facilita unes descripcions molt visuals on s’intercal·len uns diàlegs que donen dinamisme a la narrativa en sí.

I QUÈ MÉS?

Aquestes dues últimes setmanes han estat intensíssimes... uffff! Però precisament aquesta intensitat amb què passen les coses me n'he adonat que no anem bé. Què no pot ser... Després d'imaginar-me d'aquí 30 anys fent de professora m'he posat les mans al cap i he començat a donar-hi voltes... Potser no ho aguantaré això tota la vida, potser hauré acabat mig tarumba amb aquesta trup que puja...

Ahir a la nit preparant el sopar pensava en els anys de la meva infantesa en què els pares ens inculcaven valors com l'esforç, el treball, la dedicació, el respecte, que les coses que un volia les havia de treballar i lluitar. Recordo els meus dies d'escola, tothom anava per feina (sempre hi ha hagut gent més estudiosa que d'altra) però tots volíem fer algo i si no estudiaves pobret de tu... a casa no t'ho perdonaven i després et tocava pencar tot l'estiu. Bé, de fet molts anàvem a collir fruita a l'estiu, tothom s'espavilava per saber que és guanyar-se la vida i el preu que es paga per aconseguir-ho. Ara ho hem donat tot tan mastegat que alguns són incapaços de veure la realitat que els envolta. Els hem protegit tan que...

Si un s'equivocava  sempre tenia algú allà a la vora que li deia vinga va ànims que segur que tot anirà bé. Recordo els anys que vaig estudiar matemàtiques a l'institut i que no m'agradaven gens... Però al final me'n vaig sortir, vaig estudiar moltíssime m'hi vaig dedicar a tope. O quan algun professor et cridava l'atenció perquè parlaves a classe o no escoltaves. En aquesta situació mai t'hagués passat pel cap de preguntar al professor perquè un càstig. El professor era una persona respectada, i el que deia anava a missa. A ningú se li ocorria faltar-li al respecte o qüestionar-li coses que sabies que no tenies raó... Però ara sembla que tot això s'està perdent. Aquests valors en els que els meus pares em van educar semblen passats de moda o fins i tot carrinclons. 

Actualment els pares moltes vegades arriben a ser patètics, defensen allò indefensable... Ai pobret, és que ell no parlava sol, has de castigar als altres també, no ha presentat el treball perquè la impressora estava espatllada, avui no ve a l'escola que té mal d'esquena... Però que estem fent? Què està passant? Què no ens adonem de la situació que vivim? Una crisi que ens destrossarà a tots, un món ple de lladres i corruptes i una justícia que és la riota del món.

Si us plau, algú em pot explicar de què va aquesta pel·lícula?

Aquestes dues últimes setmanes han estat espectaculars per adonar-me que les coses no van bé. Estic de mal humor, molts dies marxo amoïnada pels alumnes, pensant com fer-ho millor, feina per corregir a casa i moltes hores de dedicació a preparar les classes, exàmens... I després resulta que a damunt hem d'aguantar als carotes de turno, als pares que defensen el que no es pot defensar, alumnes conflictius, classes pleníssimes de gent amb molts nivells diferents, gent que no fa ni brot ni deixa fer als altres.. Al final et preguntes si tot això val la pena? On és la il·lusió per la teva professió? Al cap i a la fi jo no he estudiat per ser psicòloga, ni policia i tampoc per ser mare de ningú que no sigui fill meu. 

Molta gent no s'adona de la feinada dels professors, només veuen les vacances, els sous... quins sous si no paren de retallar... Creieu-me, ser professor no és tan bonic com sembla, i més en els temps que corren.

PEDRA DE TARTERA

La primera vegada que vaig tenir una obra de Maria Barbal a les mans va  ser quan anava a l’institut i la professora ens va fer llegir Carrer Bolívia. Recordo que va ser una obra avorridíssima, inacabable i molt molt lenta. Després d’aquell primer apropament a la literatura de Barbal vaig decidir no llegir-ne cap més de novel·la seva, almenys durant una bona temporada... Però com diu el refrany: “no diguis mai que després...”. I de fet així va ser, amb els anys vaig aprendre a mirar o a entendre d’una altra manera les obres d’aquesta escriptora de Tremp.

Avui us parlaré de Pedra de tartera, per mi la millor d’aquesta escriptora. La vaig llegir fa uns anys a la universitat, però al març del 2011 vaig veure a la Llotja l’adaptació al teatre de la història de la Conxa.

Aquesta obra suposà el debut literari de Maria Barbal (Tremp 1949), i ben aviat es va convertir en un text clàssic un autèntic fenomen editorial en diversos països.

Pedra de tartera ens explica en primera persona la vida d'una dona, Conxa, que, ja gran i lluny dels paratges que la van veure néixer i on ha passat la major part de la seva vida, refà la seva trajectòria vital en una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista. Ambientada al Pallars, i en el període històric que va des de començaments de segle fins als anys seixanta, la vida de Conxa es veu fortament marcada pels esdeveniments històrics (l'adveniment de la República, la Guerra Civil, els primers anys del franquisme) d'una banda i, en un altre pla, per les característiques pròpies del seu entorn (la pobresa de la família, el fet de sentir-se forastera a casa dels oncles, la dependència envers els oncles, després del marit i després dels fills).

Conxa, la protagonista, és una dona vital i entusiasta, continguda en l'expressió dels seus sentiments igual que tots els personatges del seu entorn. Des de la maduresa té la capacitat de reflexionar, la lucidesa de veure la inutilitat de la vida sempre sotmesa als altres (jo, que mai ningú no m'havia preguntat què vols) i la capacitat de denúncia de la pobresa material i humana, tot i fent-ho sense emprar mai un to rebel. La resignació és la seva companya en tot moment.

Conxa és un personatge molt ben caracteritzat, ric en matisos i que ens permet veure l'evolució que fa al llarg de la seva vida a causa de totes les seves vivències. És un model de dona que, malgrat estar molt contextualitzada, és extrapolable a qualsevol altre entorn i moment històric. En la darrera fase de la seva vida ens diu, com a resum de la seva existència: em sento com una pedra amuntegada en una tartera.

Pel que fa als altres personatges de la novel.la, es poden destacar en Jaume (el marit), la tia i la Delina (la seva amiga), tots ells personatges molt ben caracteritzats, a diferència d'altres de secundaris, que il·lustren només algun aspecte determinat, com ara la mestra, el Martí de cal Sebastià, els fills...

La protagonista viu una situació de desarrelament en diverses etapes: l'abandó del nucli familiar per anar a viure a casa els oncles, la pèrdua del marit mort en la Guerra Civil i l'allunyament de l'entorn geogràfic (del Pallars rural a la Barcelona urbana). Juntament amb aquest tema, eix de tota la trajectòria vital de Conxa, és important també destacar altres temes subsidiaris com ara el de la migració camp-ciutat, la submissió de la dona que es viu en el seu entorn, la recuperació de la memòria o de la realitat històrica més o menys propera, la soledat...

L’any 2011 amb direcció de Lurdes Barba i una nova adaptació teatral a càrrec de Marc Rosich en la qual el temps de la novel·la travessen i conviuen en l’espai d’una cuina.