L'HISTORIADOR, Elisabeth Kostova

"En 1972 yo tenía 16 años. Mi padre decía que era joven para acompañarle en sus misiones diplomáticas. Prefería saber que estaba sentada atentamente en mi aula de la Escuela Internacional de Amsterdam. En aquel tiempo, su fundación tenía la sede en Amsterdam, y había sido mi hogar durante tanto tiempo que casi había olvidado nuestra vida anterior en Estados Unidos."

Diuen que la curiositat va matar al gat... O almenys així ho diuen en castellà... Jo no tinc gat, però curiositat molta i això em porta a descobrir i a llegir llibres per molts motius, premis, ressenyes, boca-orella, arguments... 

Ja fa uns quants anys que vaig llegir aquest llibre i recordo perfectament el ressó mediàtic que va tenir. Era l'època del Dan Brown i del seu Codi da Vinci quan va començar a sentir-se a parlar d'aquesta història sobre la realitat o no de l'existència de Dràcula. Recordo que em va arribar un sampler a les mans amb el primer capítol que ja em va atrapar i com que tenia ganes de descobrir com acabaria tot allò vaig decidir anar a la biblioteca a buscar-lo i llegir-lo en quatre dies.

Un vespre, ja tard, tafanejant entre els prestatges de la biblioteca del seu pare, una noia troba un estrany llibre antic i unes quantes cartes groguenques. Les cartes van encapçalades per un enigmàtic "Benvolgut i malaurat successor...» que immediatament la capbussen en un món totalment impensable, un laberint on els secrets sobre el passat del seu pare i el misteriós destí de la seva mare queden connectats amb un inconcebible maligne que s'amaga a les profunditats de la història.

La novel·la ens explica com, arran de la misteriosa desaparició del seu tutor, el professor Paul va dedicar part de la seva vida a seguir les empremtes de Vlad Tepes -Vlad III de Valàquia, l'Empalador-, un sanguinari sobirà medieval del qual n'han sorgit les fonts de la llegenda del comte Dràcula. Paul, en companyia de Helen Rossi, va recòrrer Istambul -on va conèixer a l'erudit Turgut Bora-, va visitar diferents monestirs romanesos i va entrar a Bulgària per a conèixer a la mare i la tia d'Helen. Quan el propi Paul va desaparèixer, la seva filla s'afegí a la recerca. I és que durant molts segles la llegenda de Dràcula s'ha considerat un mite, una història terrorífica que l'autora d'aquest llibre ens planteja com una realitat possible.

Les 700 pàgines que formen la novel·la estan estructurades en tres parts. Primer se'ns presenta l'argument enmig d'un entrellat de secrets, després se'ns narren tot un seguit de viatges i acabem amb el final. El tema central del llibre són els vampirs, més concretament Drácula, i l'autora s'esforça a recordar-nos que el seu vampir és de l'escola de Bram Stoker. Però per tot això primer s'ha de superar una primera part complicada, en la que hi ha moments que no tenim clar on són els personatges perquè hi ha moltes anades i vingudes. La part central del llibre demostra un domini molt important de documentació (de fet l'autora va estar deu anys escrivint-lo), amb descripcions molt precises dels viatges que fan que el lector se senti realment traslladat al lloc i en el temps. A més a més l'autora té la precaució de barrejar dades reals i fictícies, atorgant així més credibilitat a l'obra, buscant la complicitat d'un lector que s'acompanya de dades que ja coneix per poder endinsar-se així en aquesta recerca constant.

La novel·la acompleix tots els requisitis  de la novel·la històrica: hi ha un misteri ben plantejat, els personatges ocupen el seu lloc corresponent en la novel·la i hi ha una àmplia documentació que resulta real pel lector.

Estem davant d'un best seller concebut com a tal. És un llibre entretingut, que enganxa al lector a través del misteri i de la recerca constant dels personatges amb un trama ben documentada.

Per anys que passin el mite de Dràcula mai ha mort i continua atraent i fascinant molts lectors.

UN CEL DE PLOM, Carme Martí

“Sóc plenament conscient que deixo el món i entro en un altre lloc. Em pregunto què en sabia Dant, de l’infern.”

Això va ser el que va pensar Neus Català quan entrava per primera vegada al camp de Ravensbrück. Ara ja té noranta-sis anys, i Carme Martí ha novel·lat la seva vida utilitzant una primera persona que fa empatitzar plenament amb els sentiments de la protagonista, fins al punt de l’esgarrifança en moments en què la realitat atroç dels camps de concentració supera qualsevol tipus de ficció.

Filla de pagesos del Priorat (Els Guiamets), Neus Català era una jove inquieta de vint-i-dos anys quan va esclatar la Guerra Civil espanyola. En aquelles circumstàncies i amb les seves ganes d’ajudar, es va fer responsable sanitària d’una colònia de 182 nens. Amb ells va emprendre el dur camí de l’exili cap a França, on es va enamorar i va col·laborar amb la Resistència. Ella i el seu marit van ser detinguts i separats, a partir d’aquí comença una historia increïble per sobreviure. Va ser capturada i deportada als camps de concentració (els camps de la mort) de Rabensbrück i Holleischen durant 15 mesos, i allí  va conèixer l’infern i l’horror, però també la solidaritat i la germanor sense límits. “Penso en la mort, perquè la mort és la nostra ombra, la nostra companya, el nostre destí.”

El llibre ens explica una historia de superació i coratge que cal llegar tan si com no.

La narració és impactant, sobretot quan descriu fil per randa, fins i tot es podria dir que massa, l’agonia dels camps nazis: la fam i el patiment extenuant, l’olor de carn cremada i un cel de plom per les cendres de les companyes mortes; però també la solidaritat entre les deportades i l’eufòria de l’alliberament. Mentre era als camps la protagonista repetia que havia de sobreviure per explicar el que havia vist, per honrar totes aquelles dones que hi van morir i explicar-ho és el que ha fet durant tota la resta de la seva vida.

El llibre, doncs, continua aquesta promesa i compleix amb escreix el seu objectiu: preserva la memòria històrica recordant què van ser els camps de la mort nazis i la vida de totes aquelles persones que hi van morir, i ens ho exposa d’una manera amena i senzilla que el fa molt recomanable. És tota una historia de superació i de coratge que la gent ha de conèixer. La Neus tota una lluitadora, amant de la vida i sobretot de la justícia volia que tothom sabés què va passar .

“Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres.”

EDELWEISS DE RUITER, Anna Tarruella

“No debo esperar nada de nadie tan sólo de mi misma y vivir de acuerdo con mis valores, porque es lo único que dará sentido a mi vida, y no se trata de un individualismo, sino más bien todo lo contrario”.

“Mi historia con David se terminó aquel día porque aquel amor de mis sueños ya no existía, porque jamás regresó se quedó allí donde siempre estuvo, en otro tiempo. Puede que algún día si cierro los ojos y lo deseo con fuerza vuelva a verlo. Aunque con toda probabilidad que será bien distinto”.

Fa uns mesos en un sopar de dissabte a casa d’uns amics, en una d’aquelles sobretaules amb molt bona companyia, va sortir un tema que ens va donar una llarga conversa... Tot parlant de parelles, matrimonis, separacions, ruptures... Vam tocar un tema bastant profund i controvertit, d’aquells que hi ha gustos per tot i opinions molt i molt diverses. La qüestió era si l’amor de la teva vida i la parella (home/dona) de la teva vida eren la mateixa cosa...

Hi ha una gran controvèrsia sobre el tema i penso que allò que tothom busca o allò a que tothom aspira és precisament això, però la realitat fa que les coses siguin molt diferents.

Aquest cap de setmana hi he tornat a pensar perquè justament he tingut entre les meves mans un llibre que precisament parla d’això. La història de la Rebeca, una noia jove amb somnis que s’enamora del David. La història es trenca per diversos motius i després de falses esperances i el temps que corre pel mig, la protagonista decideix donar una oportunitat a una persona que ha estat al seu costat en els moments més difícils de la seva vida. Tot i que ella sap que no n’està enamorada, pensa que amb els anys busca un altre tipus d’amor. Potser una persona que l’acompanyi en la solitud, o bé una bona persona que serà un bon pare pels seus fills, una persona amb qui pot comptar, que l’escolta, la cuida i sobretot que vol estar amb ella per damunt de tot, perquè ella és la seva prioritat. Després de deixar la història del David en un bagul tancat amb clau, intenta ser feliç per damunt de tot; però aquell amor de joventut només està tancat i està esperant per sortir del record i tornar al present.

Després d’anys d’espera ell torna a aparèixer a la seva vida per recuperar-la, però ella se n’adona que allò ja no és el que vol, que aquell noi pel que havia esperat tant temps ja no era aquella persona de la qui s’havia enamorat. Ells havien canviat, s’havien fet grans i aquell amor havia acabat justament el mateix dia que ell l’havia deixat. Ella havia estat esperant una cosa caducada, però s’havia aferrat tot aquell temps a la bogeria d’estar enamorada, a aquell sentiment que la feia flotar i que feia que perdés el món de vista, aquella sensació a la panxa i aquell bategar accelerat del cor. Tenia tantes ganes de tornar-se a enamorar que s’aferrava a aquell record però s’havia oblidat que justament allò només era record. Però que hagués passat si ella s’hagués adonat que continuava enamorada fins al moll de l’os? Què havia fet durant tot aquest temps? S’havia casat amb un home del que no estava enamorada, però pensava que era el que tocava a una noia de la seva edat. Casar-se, tenir fills, una casa, una família, perquè era el que marcaven els límits socials, perquè les seves amigues ho feien i perquè en el fons no es volia quedar pas sola.

Crec que el que li passa a la protagonista és una cosa que tot i els temps que corren encara passa sovint. No sé si és que realment com a dones que som o com a humans tenim por de quedar-nos sols, però sacrificar la felicitat teva i d’una persona només per por a la solitud crec que no és just ni per un mateix ni per l’altra persona. Per això cal somniar i cal ser feliç sempre intentant veure el costat més positiu de les coses, gaudir del que la vida ens ofereix i si es dóna el cas d’estimar i deixar-se estimar doncs ha estimar s’ha dit, a enamorar-se fins perdre els sentits, perquè enamorar-se de veritat és increïble. Hi ha gent que es passen la vida cercant i cercant, perquè no és resignen i es conformen amb estar bé amb algú, a una comoditat, a una rutina... NO, cerquen i cerquen perquè es volen enamorar, volen sentir papallones a la panxa, perquè de fet només així amb sentiments a flor de pell es viu una autèntica història d’amor, d’aquelles que per anys que passin continuen i continuen...

“Por lo que a mi búsqueda respecta, sigo siendo aquella persona que persigue algo extraordinario. El amor verdadero, el arrollador e imperecedero. Aquel que desmantela el alma y desbarata creencias. El que necesita de otra persona para subsistir porque por si solo carece de sentido. Podría también elegir no hacerlo. Cierto. Soy libre y podría escoger otro destino. Pero si he de ser sincera conmigo misma y elijo vivir de acuerdo con lo que siento, debo seguir con mi búsqueda, aunque en ocasiones parezca carecer de sentido. Y aún así será el viaje menos peligroso que jamás haya realizado”.

UN HOME DE PARAULA, IMMA MONSÓ

"Hem vingut al món a experimentar el major nombre de coses possibles"

Fa cinc anys que la vaig llegir al Club de lectura i recordo que el dia que la vam comentar Imma Monsó hi va ser present. És una novel·la molt molt tendra, però trista a la vegada.

Un home de paraula  és la història d'un amor, d'una parella i una família tràgicament separada per la mort. L'autora fa servir la seva pròpia experiència envers la pèrdua de l'ésser estimat per relatar-nos les seves fases del dol, i alhora, explicar el que va ser la seva vida durant 16 anys de relació.

Es tracta d'un relat autobiogràfic en el qual l'autora parla del que ha suposat la mort de la seva parella. És un llibre molt trist, però a la vegada bonic perquè  a través d'aquest llibre l'autora agraeix els anys viscuts amb la persona estimada i recorda amb molta gratitud totes les experiències compartides amb el seu marit al llarg dels anys compartits.

Imma Monsó explica al llarg de l'obra les anècdotes que van envoltar la relació amb el seu marit, els seus viatges, l'adopció a la Xina de la seva filla Maria, la complicitat intel·lectual que es va crear entre els dos membres de la parella. Per tots aquests motius, quan després d'haver superat un càncer de dos anys de durada, el marit de la Imma va morir d'un atac de cor, el cop va ser tan dur que ella va decidir escriure el llibre que mai no hauria volgut escriure.

L'estructura de la novel·la és molt original perquè cada capítol està dividit en dos parts. Les parts A i les parts B.

Les parts A estan dedicades a parlar del seu marit i de la seva singular personalitat, i les parts B descriuen la pèrdua progressiva de la parella i els sentiments que li generen la seva absència.

D'aquesta manera el lector que tingui ganes únicament de llegir una original història d'amor pot quedar-se amb únicament amb els capítols A, mentre el lector al qual li avorreixen les històries d'amor amb final feliç pot llegir els capítols B.

L'autora intenta demostrar amb aquest llibre com es pot compaginar el record i l'oblit de la millor manera possible. I segons ella això només s'aconsegueix intentant reconstruir la presència de l'ésser desaparegut a base de paraules i humor.

A continuació us deixo aquesta entrevista que li van fer al 2006 arrel de la publicació del llibre perquè li feu un cop d'ull, us agradarà. A mi personalment m'encanta un fragment on diu que: "Hem vingut al món a experimentar el major nombre de coses possibles"

Imma Monsó: 'La perplexitat és el motor del llibre'

—Aquest llibre és fruit de la necessitat de fer catarsi, de consol i de fer un procés de curació per la pèrdua de la persona estimada? 
—Comença així, perquè l'escriptura sempre comença com a procés de catarsi. Però, en aquest cas, al començament del dol, quan estàs molt tocada, no acostuma a sortir res de bo. A mi el que m'ha resultat molt interessant de l'elaboració d'aquest llibre és que, com que la durada ha estat de gairebé de tres anys, amb el temps una mena d'atmosfera literària ha anat tenyint el text. És llavors quan t'adones que va agafant un cert valor literari. L'altre dia, una amiga psiquiatra em deia: és curiós, llegint 'Un home de paraula' es nota com a la vegada que s'elabora el llibre s'elabora el dol, el treball del dol, que és anar posant una distancia, un somriure, una mirada irònica a les coses. 

—Aquesta obra la va escriure conforme anava vivint el procés de pèrdua? 
La part del dol seria, efectivament, en temps real. Una mica, com diuen els francesos, 'décalé', l'escriptura un pas per endavant. Hi ha un moment que es diu en aquest llibre: esteu llegint sobre el que està esborrat. I el que 'està esborrat' són aquestes cinc-centes o sis-centes pàgines que jo tenia escrites al cap de molt poc temps, al cap de set o vuit mesos del dol. Això és el doll. Després hi ha un procés de reelaboració i ordenació. 

—Diu en la introducció: 'Aquest és un llibre escrit a petites dosis, com si les tecles enrampessin. Un període curt, no més d'una hora sense haver de plegar. Crema'. 
—Jo sempre he gaudit molt escrivint, sempre ho he dit, si no gaudís no escriuria. Però en aquest llibre passar-s'ho bé no era la paraula més adequada. En canvi, eren hores o moments d'estar acompanyada d'una absència-presència, que jo volia que durés, com més millor. Fins i tot, hagués preferit que el procés d'escriptura hagués durat sis anys en comptes de tres. 
Al començament era molt dur, perquè eren els fets bruts i no elaborats. Conforme aquells mateixos fets, sense alterar la seva veracitat, anaven adquirint una mena de valor literari, per a mi deixava de ser dur i passava a ser la mena d'activitat literària que sempre m'ha estat tan grata, i que simplement surts, surts de tu, i això per a mi és la literatura. I pel lector és l'altra cara de la mateixa moneda: Què passa quan tu llegeixes el text d'algú que no ha sortit de sí mateix quan l'escrivia? Per exemple, aquests poemes dels adolescents que pateixen tant, tant, tant, t'aboquen allà tot el dolor, però no et commouen. No et commouen perquè mostren el dolor en brut. El que fa que una peça tingui un cert valor literari és anar més enllà, més enllà del pur dolor i de l'emoció. La qüestió és què pots treure'n d'això que va una mica més enllà. 

—I en quin moment se n'adona que el que escriu a doll es pot convertir o vol que es converteixi, en un fet literari? Que en sortirà un llibre i que el vol publicar? 
—És realment un procés molt progressiu. No hi ha un moment concret. Jo recordo que al començament tothom em deia: tu que et dediques a escriure, escriu, escriu, ara és el moment. Jo tenia la necessitat de fer la crònica dels fets (que no se m'escapi res, ni del que ha estat, ni del que passa ara, ni del dia a dia), però fora d'aquesta mania no tenia gens de ganes ni de fer un llibre ni d'acabar-lo. I va anar sorgint en la pura intimitat. Possiblement va ser important el moment en que li vaig veure la forma, dels capítols A i B, de poder parlar tan de l'amor com del dol, de les dues coses. 
Ara se m'acut... Saps quin és el moment en què t'adones que allò comença a tenir valor per a tu, valor literari? És el moment de la perplexitat. Quan pot més l'estranyesa per certs fets, i això et porta a una indagació, que va més enllà de l'emoció, del dolor... Hi ha d'haver un sentit que t'arrossega i, per a mi, aquest sentit és la perplexitat, l'estranyesa. Jo crec que sempre he partit d'això per escriure un llibre. I en aquest cas, hi havia una doble estranyesa que era el motor que tibava cadascuna de les parts: en la part A, que és la que parla de l'amor, era l'estranyesa de pensar com podia ser que un amor passional d'aquest tipus durés tant. En la part B, la del dol, m'estranyava seguir vivint després de la pèrdua. No m'ho podia creure. Cada dia que passava pensava com era possible que seguís vivint sense ell. 

—A part de la perplexitat per la durada d'aquest amor, hi ha una certa actitud altiva per aquest amor també? 
—No. No ho sé. Orgull? Jo penso que cada situació té els seus avantatges, no cansaré de repetir-ho. Per exemple, quan estàs sol tens una llibertat infinita, però també tens una sèrie de coses molt negatives. L'amor absolut té uns excessos, una dependència, un fons de neguit constant, perquè tu no pots ni pensar en perdre aquella persona. L'amor absolut té un preu. Però, en aquest sentit, l'amor absolut m'ha fet més generosa que altra cosa. Potser forma part d'aquesta idea que tinc de la vida, hem vingut al món a experimentar el major nombre de coses possibles. 

—Per què no s'explica en la contracoberta que aquesta és una història autobiogràfica? Per força aquesta dada ha de tenir un efecte en el lector. 
—De fet no es va ni plantejar. Ni tan sols ningú va gosar dir-ho. Jo sempre he estat una gran defensora de que el fet literari és independent del gènere que s'utilitzi. Per exemple, una biografia que té molt d'interès per a mi acaba essent literatura. I, a la inversa, una novel·la que no té una mirada que va més enllà del que està passant, per a mi no té cap interès i no la considero literatura. Per altra banda, de vegada allò autobiogràfic aixeca automàticament una mena de morbositat, que volia que en la mesura del possible no aparegués, com a mínim etiquetant aquest llibre. Una altra cosa és que jo des del primer moment dic al lector que tots els fets són absolutament reals, que he intentat no trair ni una sola dada ni una sola frase. Això ha estat una opció molt personal, ho he fet per l'entorn i per la meva filla. He intentat que tot s'ajustés als fets reals, però amb mirada literària, que és la mirada de la ficció. Per això m'agrada mantenir per aquest llibre l'etiqueta de novel·la. 

—Hi ha voluntat literària en la idea de la construcció d'uns personatges, el relat en tercera persona, les referències literàries, el joc i el paper de les paraules, fins i tot el títol. 
—Aquests són els elements que fan que el llibre sigui ficció. És clar, partia d'un tipus de persona, que era el meu home, que tenia la capacitat de literaturitzar la vida, de forma immediata, constantment. No havia de fer gran cosa per literaturitzar-lo, no tenia gaire mèrit. Però el fet que fos tan especial era un element que en certa manera se'm girava en contra. Per exemple, en el llibre 'Tot un caràcter' jo m'havia inspirat molt en la meva mare: era un caràcter molt bipolar, molt contradictori, amb uns defectes enormes, i això donava molt de joc. Però a 'Un home de paraula', de sobte, em trobava amb un personatge que si m'ajustava pèl a pèl a la realitat, doncs era insuportable. Era massa maco, massa literari. I, d'altra banda, tenia la necessitat de no caure en la mistificació, perquè jo sabia que molta gent que el coneixia a fons llegiria el llibre. Era difícil, perquè era un tipus de personatge molt quixotesc. Una de les alegries més grans que m'ha donat el llibre ha estat el fet que tres o quatre amics que són molt rigorosos m'han dit 'és ell'. Ha estat tot un repte i m'ha costat. I una de les maneres era preguntar-me 'li agradaria a ell?'. Ell era el meu primer crític amb els llibres que he escrit. També pensant amb la meva filla, el repte era com mostrar l'essència del que era sense trair-lo. 

—Ha aconseguit no idolatrar-lo? 
—Era un perill que em preocupava molt i jo penso que he aconseguit que no sortís idolatrat. En el capítol del carisma vaig intentar explicar això: Saps aquest tipus de persona com 'jesucristiana', que a la vegada és vulnerable i a la vegada molt ferma i suscita molta adhesió? Això li passava molt, amb alumnes, amb amics... i ja li passava de petit. Però més aviat he intentat rebaixar, rebaixar i rebaixar, perquè sinó podia pecar d'idolatria. És per això que parlo d'una persona amb carisma, perquè és aquella mena de persona a qui reconeixes la seva superioritat en intel·ligència i en sensibilitat, i que a la vegada es fa estimar. Això és molt difícil de trobar. És un do, s'hi neix o no s'hi neix. 

—La història es vehicula a partir del seu home, però també parla molt de vostè mateixa. Mostra sentiments, manies, costums propis i intransferibles. Li ha costat compartir aquests fets íntims? Vostè que es defineix com una persona tímida, no se sent molt despullada en el llibre? 
—No, no. A més, penso que quan s'escriu s'ha de ser honest. Aquesta mena de discreció farisaica que de vegades es porta és una mica com l'altra cara de l'exhibicionisme barroer. Entremig tenim la possibilitat de la literatura, que és intentar extreure la veritat de les coses. Per exemple, durant el procés del dol jo vaig provar tot allò que em pogués consolar, a tots nivells, metafísic, existencial, mèdic... per tirar endavant. I al final del llibre parlo de que la medicació ha estat una de les moltes ajudes que he tingut. Recordo, durant la primera lectura del llibre la meva editora em va dir: 'com que no ho has esmentat abans, jo de tu ho esborraria'. M'ho vaig pensar i no ho vaig treure, perquè vaig pensar: això ha estat part del procés i no sé la importància que ha tingut en reeixir el dol. Per això vaig deixar-ho. 

—En el moment que va decidir deixar aquesta dada en el llibre va pensar en els lectors que passen el que vostè ha passat? 
—En el fons és inevitable pensar-hi. Si que hi penses, si. Per a mi hi havia la veritat i, un cop més, la perplexitat. Jo vaig estar molt de temps sense perdre res, gairebé un any, perquè volia viure a fons tot això, tenia la sensació que no em volia perdre res, però va arribar un punt que estava molt malament i vaig prendre antidepressius. I després t'adones que és una cosa que no transforma la teva personalitat, que et dóna més assossec i fa que ploris un trenta o un quaranta per cent menys, que això és molt important en el dia a dia. I permet mantenir-te en contacte amb tots els records que vols. És que, quan ho passes molt malament acabes fent una barrera terrible. Has de posar-hi tots els mitjans i aquest és un mitjà més. 
Quan parlo de tot això no sento que reveli la meva intimitat, que considero totalment secundària. L'interès va sempre més enllà, a partir de la perplexitat, l'estranyesa, la curiositat. 

—Diu la contracoberta del llibre que les parts del dol funcionen com un tractat. Li sembla bé dir-ne tractat? 
—No. Va ser una cosa que va dir algú i s'ha anat repetint fins que ha quedat. Un dels perills d'aquest llibre és que soni a autoajuda. El tema d'un llibre no diu mai res, sinó que és el to. 

—Per tant, el lector ha de fugir de la idea que és un tractat del dol? 
—D'una manera irònica ja està bé, perquè per a mi, sempre ho he dit, els millors tractats d'autoajuda són les novel·les, és la literatura. 

—Arribar al final del llibre i saber que és el final no devia ser fàcil. Vostè el tanca dient que el seu home es converteix en una segona pell, 'el porto posat', diu. 
—Si, jo ho veig així. Davant l'hecatombe hi ha un renaixement molt fort, i en aquest renaixement és possible que heretem coses. Si, jo crec que heretem coses de les persones que ens han interessat a la vida, que en un moment donat cristal·litzen. Per altra banda, en el dol hi ha una cosa molt curiosa: El dolor del dol va desapareixent, però el dolor de l'enyorança no desapareix mai. Aquest pots sentir-lo com el primer dia.

FI, David Monteagudo

"El teléfono sonó una, dos, tres veces. "¿Alguien puede coger ese teléfono?", gritó Hugo desde algún rincón de la casa; pero el teléfono sonó otra vez, y luego se hizo el silencio, y después volvió a sonar de nuevo. Hugo entró en el despacho con pasos precipitados, farfullando una palabrota, y descolgó a la mitad de un nuevo timbrazo. "Sí, diga", dijo mientras el auricular viajaba todavía hacia su oreja, en un tono apremiante, descortés, mezclando en su irritación al anónimo llamador y a quien le había obligado, con su pasividad, o tal vez con su ausencia, a atender la llamada."

Fi de David Monteagudo és una novel·la inquietant i terrorífica en alguns moments. No és una novel·la fàcil, és un conte que viatja del drama generacional a la ciència ficció més obscura.     

Ens explica els successos inesperats que tenen lloc en la reunió d’un grup d’amics després de 25 anys sense veure’s. Alguns van amb les seves parelles, altres hi van sols, però en falta un, El Profeta (l’anomenaven així per la seva moral catòlica). Aquell de qui parlen tots i a qui temen, aquell a qui li van fer alguna cosa que cap d’ells no vol recordar i que va adquirint cos segons passen les hores.

A causa d’una promesa que havien fet en la seva adolescència es retroben de nou, amb uns quants anys de més, el mateix cap de setmana que celebren l’aniversari d’aquella nit memorable, al mateix lloc, un monestir abandonat allunyat de la civilització, per rememorar i celebrar aquella amistat ja enterrada per quasi tots ells. A la nit, després d’una inesperada apagada de llum, veuen que les estrelles llueixen més brillants que mai. Al matí un d’ells ha desaparegut, no serà l’últim.

El gran que de la novel·la és l’atmosfera que aconsegueix crear l’autor, necessària per a la inquietud que envolta els protagonistes des de l’inici de la narració, i va acaparant la nostra atenció, fent-nos devorar les pàgines per descobrir què passa a cada moment i com acaba el relat. Sumat a tot això cal destacar els grans diàlegs que crea l’autor, perfectament estructurats, dinàmics i reals, que doten de gran personalitat als nou protagonistes del retrobament. La seva prosa asfixiant és capaç de fer-nos tremolar de por amb espais oberts a ple sol, una prosa rica en detalls. L’autor fuig de qualsevol convencionalisme dins del gènere de terror, ens deixa el cos malfet al compartir amb el lector els dubtes dels protagonistes, sense explicacions ni lligams, només l’autèntic horror de no saber mai què passa realment. Una nova mirada apocalíptica.

Cadascun d’ells té les seves característiques ben definides, reflexant aquell caràcter de l’adolescència que no ha evolucionat amb els anys, aquells típics amic que et trobes al cap dels anys i continuen sent iguals..., amb defectes i virtuts que es van engrandint segons passen les hores i la situació es torna cada cop més desesperant.

Una narració intensa en la que nou personatges s’enfronten a una realitat canviant i ens presenten el pitjor i el millor d’ells mateixos. De què són capaços els éssers humans en circumstàncies adverses, igual que en l’obra fantàstica de José Saramago Ensayo sobre la ceguera, ens transporten a través d’un camí extern pel qual caminen sense rumb, i un recorregut intern en el que indaguen en el seu passat per entendre el què passa i intentar trobar una solució a la seva desesperada situació.

No sabria decidir-me entre el terror i el thriller en una novel·la que aconsegueix enganxar-te des de les primeres pàgines. Aquest seguit d’enigmes que et fan buscar respostes racionals per tot allò que no ho és et persegueix fins al final de l’obra en què esperes trobar respostes a tota aquesta trama vibrant o un final que ho tanqui tot, però no és pas així.

L'ESSÈNCIA DE LA VIDA

La vida és un gran full de paper, infinit, que es va enrotllant sobre ell mateix, mirant sempre endavant. El podem escriure o ratllar, decorar o esguerrar, llegir o seguir set línies més endavant i oblidar qualsevol paraula que la nostra mà o la de les altres persones hagin escrit.

Com tot full de paper es pot guixar amb llapis. Moments que passen, es queden tot just un instant i, tot seguit, la goma de l’oblit, ressegueix tota la frase de punta a punta.

Només hi queda alguna lletra, una paraula com a molt. També, just a la vora, hi ha un bolígraf. Sembla que no hi hagi res capaç d’esborrar les paraules negres sobre el fons blanc. I llavors un fi plugim, mesos, anys o dècades fins i tot, el va mullant i les paraules, tot i que encara hi són, es difuminen, es desfiguren, talment com un missatge en un jeroglífic de ja molts anys, que hi és però no té sentit i només en poden guardar una vana idea, una hipòtesi, potser no molt certa.

I a mesura que el rotlle gira i gira, petites esquerdes van apareixent i només l’habilitat de l’escriptor sap superar-les. I és que ni tan sols, la profunda esgarrinxada de les tisores, ni la taca de tinta vermella no són mai un punt i final.

Els moments més bonics i tendres o les llàgrimes mal retallades són més brillants transcrites en senzilles paraules o dibuixos poc originals a peu de pàgina, o als marges, just damunt del nombre que representa la pàgina que estàs escrivint en aquest precís instant. I a vegades la mà no segueix el cap i escriu autèntica poesia per inèrcia.

És fascinant...

I llavors, la vida és injusta: just quan descrius l’escena més apassionant o redactes el final perfecte, just llavors, el full s’acaba o l’estilogràfica para de guixar.

I te n’adones que ara tan sols pots imaginar i que el teu llibre acaba amb l’última pàgina en blanc.

TOKIO BLUES (Norwegian Wood), Haruki Murakami

"No tengo interés en escribir novelas largas con estilo realista, pero decidí que, aunque sólo fuera una vez, iba a escribir una novela realista. Tokio Blues fue un simple experimento."

La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment no vaig pensar que al cap de divuit anys me’n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m’era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t’acaben tornant com un Bumerang. I, per acabar-ho d’adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m’havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge.

Ara, però, el primer que em ve a la memòria és aquell prat. L’olor de l’herba, la lleu fredor del vent, la cresta de les muntanyes, el lladruc del gos. Aquestes son les primeres coses que recordo, i molt clarament. Se’m fan tan presents que és com si allargant la mà les pogués resseguir amb el dits. Tot i així, en aquest paisatge no hi veig ningú.

Ambientat als anys 60, el seu protagonista Toru Watanabe, ens explica amb les seves paraules la seva època de joventut. El primer amor, la rutina del dia a dia, les dificultats amb què et pots trobar de sobte, el sexe esporàdic, els records dolorosos, la mort dels éssers estimats. La novel•la està escrita amb un to melancòlic i ens explica la seva relació amb la Naoko, la xicota del seu millor i únic amic que es va suïcidar, de la qual s’ha enamorat. Això si, aquesta relació tindrà moltes dificultats a conseqüència de la inestabilitat emocional de la Naoko. També es pot veure el contrast amb un altre personatge de la novel•la: Midori, amiga de la universitat que és una noia extrovertida, boja i independent que fa girar completament la vida tranquil•la d’en Toru. 

Les primeres pàgines de la novel·la poden resultar desconcertants, però, aquest tot en aparença gratuït, es torna comprensible a mesura que anem descobrim la història de Toru, aquest estudiant marcat pel suïcidi de Kizuki, el seu únic amic. Aquesta experiència atorga al narrador una lucidesa que el torna extremadament vulnerable, com si hagués estat projectat cap a una altra dimensió en la que percep, amb una gran claredat, el dolor propi i aliè. Els personatges són adolescents fràgils a causa d'experiències doloroses, tots ells es troben al final d'una etapa, el moment en què han de decidir quina classe de vida volen viure. Es planteja llavors la disjuntiva entre: viure una vida (normal), és a dir, treballar en una transnacional japonesa, construir una família i invertir totes les seves forces en ascendir empresarialment o encarnar eternament la figura del outsider.

El tema de la mort dels éssers estimats i la fugacitat de la vida es desplega d'una manera aclaparadora, la qual cosa afecta l'estat anímic del lector. Tokio Blues no només narra el pas a l'edat adulta, sinó a la maduresa que s'adquireix quan un es sent prop de la mort (ja sigui d'un germà o de la parella), amb la pèrdua i la impossibilitat de romandre. En aquesta novel·la Murakami descriu els events quotidians  amb una sensibilitat inusitada que els fa semblar excepcionals, i que els torna així és la consciència de la seva immiment desaparició.

Però no només el narrador és molt aconseguit, també els personatges femenins són memorables. Gràcies a aquests,  Watanabé descobreix la tendresa i la fraternitat, però també la resistència i la passió per la vida.

Murakami ens diu que no només és possible distreure's o resignar-se al dolor de l'existència. Després d'un llarg periple, Toru arriba a aquesta conclusió: ni la veritat ni la sinceritat, ni la força, ni l'estima són capaços de curar aquesta tristesa. L'únic que es pot fer és creuar aquest dolor esperant aprendre alguna cosa d'ell, encara que tot el que un hagi après no li serveixi de res la pròxima vegada que la tristesa es presenti d'imprevist un altre cop. Així Toru decideix acceptar el dolor com a part de la vida; opta per la vida amb tot el que comporta, inclòs el sofriment i la mort.

En l'obra veiem un tipus de bellesa que mai veurem en les revistes de moda: la bellesa de la fragilitat humana, de les cicatrius emocionals. Les dones del llibre són boniques per la seva hipersensibilitat, per la seva inadaptació i perquè la seva història les converteix en úniques. 

Una novel·la honesta. A l'acabar el llibre cal retornar al principi i rellegir les primeres pàgines del llibre. La sensació llavors és totalment diferent i ens permet situar Tokio Blues en el grup dels llibres que s'haurien de llegir cada vegada que oblidem quines són les coses importants de la vida.